Como ganar una huelga: crònica de la conferència d’Oscar Murciano a la ‘Casa de la Vaga’ (Bcn)

1) Conferència del sindicalista Oscar Murciano

El passat dilluns, 26 d’octubre de 2026 a les 19:30 hores, es realitzà a la ‘Casa de la Vaga’ (okupació, de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, per part dels sindicats d’habitatge, el moviment estudiantil, la plataforma ‘Ens costa la vida’ i la Taula Sindical de Catalunya) una conferència per part d’Oscar Murciano, de la CGT de Catalunya, sobre el seu llibre ‘Como ganar una huelga’, publicat per Catarata aquest any. Els passadissos estaven plens de joves estudiants fent pancartes i taules informatives de diferents col·lectius i sindicats. Oscar és sindicalista de les T.I.C., participà a les vagues d’HP fa 10 o 15 anys. El company que presentà l’acte digué que no és un llibre acadèmic sinó après durant la lluita. Té una part més humana, de la socialització als centres de treball, i una part més tècnica. Comentà que, des del seu sindicat, trobaven una mancança: les seccions sindicals tenen una falta de rodatge per afrontar conflictes.

No s’ha de reinventar la roda, si sabem que un govern pateix o un empresari pateix, per què començar de nou sempre? No podem aprofitar com caldria les nostres victòries, anem atabalats, s’ha de parar un moment i reflexionar. Fer les vagues en clau de victòria i no de protesta: el conflicte es guanya quan l’altre no pot suportar la pressió que estàs fent. La vaga és una pilota de pressió, una bombolla de pressió on s’han de crear fases secundàries (màrqueting agressiu, atacar a les empreses clients, no és una única aposta: pots afegir-ne més). Pots fer socialització; xarxes socials, piquets i bloquejos. Les negociacions mai són d’igual a igual. El ponent considerà que, en un inici, t’has d’oblidar de la negociació, ja arribarà, posteriorment, si has fet prou mal. Has de definir bé els teus objectius: no, simplement, perquè l’empresa és una merda, doncs, seguirà sent una merda però hauràs cobrat un peatge.

S’ha de pensar, i això li donà bastanta importància, que el factor que mobilitza és el greuge del col·lectiu, l’enuig ... ‘ens estan robant’, ‘s’estan rient de nosaltres’, ‘ens prenen el pèl’ ... i no ‘anem a cobrar més’ ja que el ‘discurs positiu’ no mobilitza prou. Les seccions sindicals no poden caure en posicions conservadores: ‘la plantilla està freda’ ... ho has de moure tu. Has de fer un pla, un esquelet, has de saber el què faràs, anar al punt feble, ‘a tope’, no amb discursos ‘perdrem un client’ etc. identificar també els teus punts febles, tenir preparada la ‘caixa de resistència’. Fer com un tren que arriba: propaganda, enquestes, assemblees de treballadors, concentracions ... ha de ser continu, no dues setmanes sense fer res. Primer, els piquets que són grups de persones que defensen la vaga no, simplement, que reparteixen ‘flyers’. Ha de ser sorollós: música, petards, ha de fer respecte.

Les empreses fan servir coacció però nosaltres també. S’han de tenir objectius concrets: com les empreses clients. S’ha de convocar assemblea, contínuament, fins i tot per parlar de ‘xorrades’. No s’ha d’infantilitzar les assemblees amb mètodes avantguardistes. S’ha d’explotar el potencial que hi hagi de socialització d’un conflicte. S’ha de mirar d’evitar el perill de ser previsible: per exemple, una empresa que fabricava vidres pels automòbils va fer un E.R.O. i sabien que, la plantilla, es posaria en vaga indefinida, així que tenien el material a un altre magatzem, els treballadors ho van preveure i el van bloquejar. Es va crear un ‘efecte dominó’ i van caure SEAT i VOLKSWAGEN. S’ha d’avançar, doncs, cap a conflictes mòbils. Hi ha dos tipus de vaga: les defensives (em fan un E.R.O. i tinc de 15 a 30 dies per aturar-lo) i les ofensives (per què no parem per recuperar el poder adquisitiu?).

Així, digué, que si s’entén el sindicalisme com a reactiu ja l’hem cagat: el model de reacció, quan t’ataquen, és un model fracassat que no va enlloc. Un altre tema, però relacionat, és ... com es guanya el conflicte al sector públic? Atacant els polítics responsables: els preocupa la seva imatge, com els hi anirà a les eleccions. La vaga del metro, per exemple, era complicada perquè els usuaris es posaven en contra dels treballadors, ells li van donar la volta atacant als polítics. S’ha de conviure, anar a dinar juntes, preocupant-nos pels companys, les persones que defalleixen. També enforteix la moral sortir a la premsa, encara que més de cara als propis companys de vaga (suposo que ho deia, en oposició a ‘l’opinió pública’ que és més fluctuant). Si hi ha un pols que no es soluciona (l’empresa no cedeix i nosaltres tampoc) aguantar més dies posant més pasta no és la solució sinó incrementar la pressió, afegir més llenya al foc.

Habitualment, el que passa és que les seccions sindicals estan trinxades: el què fem nosaltres, digué, és invitar companys més bregats en altres conflictes. Es fa una ‘pluja d’idees’ i es proven totes les iniciatives (alguna sempre funciona). A la Creu Roja, per exemple, es va fer una denúncia a la Fiscalia Anti-corrupció per contracte ‘a dit’, pràctica de fa 40 anys. A l’acord amb l’empresa es  va retirar a canvi de la indemnització als vaguistes. L’Oscar senyalà que hi ha diferents models de sindicalistes: un és ‘l’heroi de la classe obrera’ (té una preparació molt tècnica però infantilitza l’assemblea), l’altra és el ‘negociador que va com a portaveu de l’assemblea’. Per altra banda, indicà, que la persona que està ‘enfonsada’ pot convèncer als demés amb discursos derrotistes.

L’Oscar senyalà que tornar a la feina, després d’una vaga, pot ser traumàtic: t’has de preocupar de qui ha estat més exposat o exposada. Per tant, no s’ha de signar cap acord de vaga sinó es retiren expedients disciplinaris que és una mesura que, la majoria d’empreses, digué, accepten. El ponent també diferencià entre els esquirols convencionals (miren de passar desapercebuts) i els ‘pota negra’: són els ‘hereta-empreses’ que escampen rumors i treballen al 120%. Se’ls ha d’aïllar i combatre’ls amb fermesa. Per altra banda, puntualitzà, que les victòries parcials no ens han de fer sentir decebudes per no haver-ho aconseguit tot, encara que els sindicats ‘grocs’ facin la guitza amb frases com ‘no heu aconseguit tot el què volíeu’. L’Oscar acabà la seva conferència dient que s’ha d’anar a l’extensió de la vaga i el conflicte.

2) Intervencions del públic assistent

Posteriorment, una persona intervingué, dient que era docent, fent una reflexió sobre quina tàctica s’ha de seguir, amb els companys que fan vaga, però no participen al procés d’organització, a fi d’implicar-los. La resposta de l’Oscar fou que és la ‘pregunta del milió’: digué que ells estaven mirant de millorar, identificant els potencials militants per animar-los a implicar-se més. Una altra dificultat, afirmà, és la concreció de en què es pot ajudar, un repte de l’organització és, doncs, la divisió de tasques. El company que presentà l’acte va afegir que han de ser tasques concretes i senzilles que es puguin fer. L’Oscar, arrel d’una altra intervenció, afegí que a un centre de treball amb persones amb discapacitat intel·lectual o psicosocial es van establir, per una vaga, serveis mínims del 100%. Els i les treballadores van reaccionar mirant d’acabar amb les activitats extres, buscant el suport de les famílies, anaren al Parlament, a Benestar Social (ho portava E.R.C. i van atacar per aquí), ajuntaments i premsa.

3) Conclusions

Al meu entendre, aquest acte estava ben plantejat en l’entorn de la ‘Casa de la Vaga’, les activitats que s’hi fan i el context d’agitació social. És per aquest motiu que n’he fet la crònica més enllà que jo no comparteixi el model sindical de CGT d’eleccions sindicals i comitès d’empresa. De fet, trobo que aquesta caracterització, un xic còmica, del militant ‘heroi de la classe obrera’ pot servir, també, per justificar postures derrotistes, simplement, perquè és l’estat d’ànim de la plantilla quan, moltes vegades, és inevitable ‘tirar del carro’ davant la tendència a la passivitat d’alguns o molts. Ara bé, com es compagina això amb la critica a les posicions avantguardistes i amb aquella idea de l’anarco-sindicalisme que un conflicte ‘no ha d’anar més enllà del que volen els mateixos afectats’ tampoc ho tinc massa clar, ni crec que gairebé ningú ho tingui.

Tampoc estic massa d’acord en justificar acríticament la divisió de tasques. L’ideal comunista llibertari de Piotr Kropotkin era la superació de la divisió entre treball intel·lectual i manual i sé que és difícil però és una cosa a la que s’ha de tendir. És el meu humil parer i puc entendre que és més funcional però, a la llarga, s’ha de mirar que tothom pugui agafar diferents responsabilitats. Finalment, vull animar a tothom a passar per la ‘Casa de la Vaga’ i implicar-se en la preparació del 11-N.

 

                        Alma apátrida

 

Fonts de consulta:

MURCIANO, ÓSCAR Cómo ganar una huelga Catarata, 2026.

REDACCIÓ DIRECTA L’edifici històric de la Universitat de Barcelona es converteix en la Casa de la Vaga https://directa.cat/ 19 d’octubre de 2026.