Franquisme colonial: crònica i reflexions de la xerrada sobre la repressió franquista a Guinea Equatorial

1) Introducció: presentació de l’acte i del col·lectiu ‘Iridia’

El passat dimecres, 17 de juny sobre les 19:00 hores, es realitzà a l’Espai Memorial de l’antiga presó de La Model (Entença, 155) una xerrada-debat sobre la repressió franquista a l’antiga possessió colonial de la Guinea espanyola i les possibles perspectives de reparació. L’acte fou organitzat pel col·lectiu ‘Iridia’, amb la participació del sociòleg equatoguineà Edmundo Sepa Bonaba ‘Kopesese’, la historiadora africanista Celeste Muñoz i l’escriptora feminista equatoguineana Remei Sipi (el programa tingué alguna modificació d’última hora en quan a l’horari i els ponents). L’acte s’inicià amb la presentació del col·lectiu ‘Iridia’ que es tracta d’una associació de drets humans que treballa àmbits com la presó, les fronteres i la memòria democràtica. Ara han decidit ampliar-la, geogràficament, a Guinea Equatorial. Què pot aportar ‘Iridia’? Consideren que el seu col·lectiu pot contribuir a una perspectiva integral dels drets humans i difusió pels seus propis mitjans i xarxes. Han fet un treball d’investigació en arxius, acadèmic i amb persones de la diàspora.

2) Intervenció dels ponents: Remei, Edmundo i Celeste

Remei Sipi començà la seva intervenció dient que el problema més gran que té ara Guinea Equatorial és l’illa d’Annobón. Considerà que la seva companya d’intervenció, Celeste Muñoz, tracta temes que la societat catalana, ara mateix, no veu com importants. Edmundo es considerà un ‘observador captiu’ ja que no té la possibilitat de dir que se’n va, que torna al seu país. Remei recordà que Edmundo fou qui inicià el projecte del ‘Festival de Cine Africà’. Un cop acabades aquestes primeres presentacions, es feu una primera pregunta als ponents: ‘Quina era la realitat al país durant la dictadura de Franco?’ Edmundo explicà que fou hostatge d’internats claretians fins als 9 anys que arribà a Espanya. Afirmà que experimentà un procés de ‘cosificació’: del qual s’estava alliberant per ‘deixar de ser aquesta cosa’.

En aquest sentit, cità algunes frases dels claretians, com la de 1888, ‘Tengo derecho a quitar la vida a quien contradiga mis disposiciones’ o ‘Vamos a educar a un montón de seres humanos degradados y sin conciencia’. Afirmà que el nacional-catolicisme no l’inicià Franco és part de la tradició colonial espanyola. Digué, sense embuts, que el règim colonial espanyol a Guinea era autoritari, masclista, excloent i racista. Cità també el discurs de Francisco Franco per la independència de 1968 ‘España nunca ha sido colonialista, sino civilizadora y constructora de pueblos que es cosa bien distinta’. Continuà dient que tot el sistema era violent i era en la violència que se’ls educava. Digué també que es rebutjava la seva llengua, cultura i gastronomia per part dels claretians. Posteriorment, quan s’aconseguí la ‘independència’ els digueren que ‘Guinea era el país del futur’ i ell es preguntà, quin futur?. El colonitzadors els va ensenyar a odiar-se a si mateixos.

La següent pregunta fou ‘Quin tipus de violències i repressions es visqueren en aquest període?’ ‘Com podem identificar la repressió franquista a Guinea?’ Celeste es preguntà, en relació a això, si era útil l’etiqueta de ‘franquisme colonial’. Digué que el colonialisme és una estructura de violència en si mateixa, abans inclús del franquisme, es preguntà també si les lleis de memòria històrica són el millor marc per aquest reconeixement i reparació. Ella creu que no però pot ser un primer pas. A continuació desgranar les violències colonials a Guinea en tres: laboral, política i cultural. Respecte la primera, afirmà que els dispositius policials i judicials servien per disciplinar la força laboral. La major part del benefici econòmic venia de Fernando Poo (actual illa de Bioko) que en pocs anys va passar d’un 2 a un 42% de superfície llaurada amb tot el que suposa de desforestació i impacte ambiental.

Es va crear un sistema penitenciari per abastir el sistema productiu mitjançant el treball forçat. Es produí un increment de la repressió policial per la necessitat de controlar la mà d’obra. L’economia colonial sostingué el sistema autàrquic franquista sobre les espatlles dels guineans. De fet, les altres potències colonials europees començaren a limitar el treball forçat després de la IIª Guerra Mundial mentre que a Guinea es manté fins la colonització. Respecte la violència política, digué que els militants dels sectors nacionalistes anti-colonialistes foren reclosos a un camp de concentració construït a l’illa d’Annobón l’any 1942. Es parla molt de l’assassinat del líder anti-colonialista Acacio Mañé però no tant dels de la resistència bubi (població originària de l’illa de Bioko). En aquest sentit, Celeste afirmà que també s’ha de tenir en compte les formes de resistència anteriors a l’aparició del nacionalisme anti-colonialista.

Finalment, en quan a la repressió cultural, parlà del ‘Patronato de Indígenas’ que orientava les seves coaccions i abusos a les dones i als nens. També mencionà la secció femenina de Falange i la idea ‘Por el imperio hacia Dios’ que es traduïa en una constant propaganda i ideologia colonialista i feixista. Mencionà també la despossessió d’objectes culturals per part dels museus de la metròpoli espanyola. A continuació es passà al Bloc 2 de preguntes: ‘Impunitat i efectes del colonialisme? Com afecta avui dia a les persones equatoguineanes i de la diàspora?’ L’Edmundo afirmà que la primera llavor de l’odi entre els fang (poble de la regió continental) i els bubi la sembrà el franquisme al contractar fang per treballar el cacau a l’illa de Fernando Poo. Digué que no es proclamà la independència de Guinea Equatorial sinó que es traslladà el poder del colonitzador a un grup ètnic determinat.

Digué que el dirigent polític Bonifacio Ondo Edú afirmà que quan fossin independents farien les seves sabates amb la pell dels bubis. Recordà que la llengua bubi estava prohibida i així el règim colonial trencava la relació entre pares i fills. Els missioners claretians eren agents del govern. Afirmà que al riu Muní hi ha una part on no volen ni sentir a parlar dels catalans perquè enterraven en fosses comunes als que es negaven a ser reclutats per anar a collir el cacau a Fernando Poo. També digué que els colonialistes afirmaven, sense embuts, que barrejaven el vi amb aigua reconeixent que adulteraven els productes de consum. L’Edmundo ha fet treball de camp: una anciana equatoguineana li digué que no trobava res bo que haguessin fet els blancs. Van destruir la seva economia i l’explotació era tan ferotge que als quaranta anys ja no podies treballar ni fer gairebé res.

Una altra pregunta d’aquest Bloc fou: ‘Com va beneficiar-se la patronal espanyola?’ Celeste va contestar que s’implementaren ‘Brigades Disciplinàries de Treball’ que, en principi, estava prohibit que es fessin servir per part d’empreses privades. Degut a la presència d’un règim autoritari a Guinea durant la colonització, s’ha d’investigar a través del que publicava la premsa nigeriana. A Fernando Poo qualsevol bracer podia ser empresonat per l’Inspector de Treball. S’ha de tenir en compte que la cessió de treballadors presos era problemàtica perquè l’Organització Internacional del Treball (OIT) hi anava darrere. No ho registraven perquè era il·legal. El 1944, però, el franquisme ho autoritzava amb excepcions. El 1961 deien que no podien treballar més de 15 hores al dia i havien de menjar un cop durant la jornada. Al final es feu estructural, digué.

Celeste comentà que hi ha poques empreses documentades. S’ha de tenir en compte també que, a la Guinea espanyola, un contracte de treball un cop firmat no es podia trencar, per part del treballador, i per aquest motiu s’implementà un règim policial per perseguir els fugitius i convertir-los en treballadors forçats penitenciaris. Era un sistema molt ben pensat. A continuació, Remei seguí comentant dades de l’espoli com el fet que el Museu Etnològic de Barcelona té més de 2000 peces equatoguineanes i el Museu Antropològic de Madrid unes 4000. Hi hagué nacionalistes anti-colonialistes que reivindicaren una independència cultural a part de política el que implica la devolució d’aquestes peces al seu lloc d’origen. Acabà la seva intervenció, un cop més, recordant la batalla que hi ha avui dia a l’illa d’Annobón.

3) Polèmica sobre una intervenció del públic

En el torn d’intervencions, un assistent cubà preguntà si era cert que els criolls negres cubans havien participat a la colonització. Edmundo contestà que, el 1845, cubans havien estat reclutats per anar a Fernando Poo, a col·laborar en el sotmetiment dels bubis, pel qual Espanya hagué de fer servir canons, recordà. Els hi prometeren als negres criolls cubans que si participaven de la colonització serien emancipats. Els definí com col·laboradors necessaris. En aquest moment, Celeste volgué recordar que sobre el grup dels ‘fernandinos’ (en el que s’inclou als criolls negres cubans però també altres criolls negres procedents del dominis britànics) hi ha molt debat. Edmundo insistí en que allò rellevant d’aquest grup, però, és la seva col·laboració en la colonització. També digué que els catalans mai els van explicar que tenien una cultura pròpia: eren totalment addictes al règim feixista colonial espanyol.

4) Reflexions: és la dictadura actual, en certa manera, una continuació de la franquista?

Personalment, m’hagués agradat que s’hagués intentat connectar la denúncia del colonialisme franquista a Guinea amb el règim dictatorial de Teodoro Obiang veient quines continuïtats estructurals hi ha. No hi hagué quasi cap referència a la situació actual amb l’excepció de Remei posant èmfasi en la situació de repressió i vulneració dels drets humans que hi ha a l’illa d’Annobón. Per començar s’ha de recordar que Teodoro Obiang va ser format a l’Acadèmia Militar de Saragossa i que, de fet, es va rodejar d’altres com ell per derrocar al seu tiet Francisco Macias. Alguns cossos policials com la temuda ‘Policia Nacional’ estan inspirades en el règim franquista de l’Acadèmia que el va formar.

Per cert, sobre el que es comentà del nacional-catolicisme i la col·laboració dels missioners claretians amb la policia. El filòsof, historiador i hispanista José Luis Villacañas Berlanga a ‘Historia del poder político en España’ (2014) defensa la tesi que aquesta matriu ideològica del franquisme és, en realitat, una actualització dels principis del ‘Sant Ofici’ de la Inquisició que es caracteritzava, per cert, per la delació i per posar sota l’autoritat del monarca a l’Església Catòlica del país per sobre la del papat.

Per altra banda, s’ha de tenir en compte que la dictadura de Teodoro Obiang tampoc representa una fractura radical amb la del seu tiet Francisco Macias, fundador del P.U.N. (‘Partido Único Nacional’, posteriorment, ‘de los Trabajadores’): un oportunista que havia estat funcionari al règim colonial franquista i passat per tots els partits de l’oposició nacionalista anti-colonialista: l’autonomista i ben mirat per les autoritats ‘Movimiento de Unión Nacional de Guinea Ecuatorial’ (M.U.N.G.E.) tot i que després es radicalitzaria una mica, el més independentista ‘Movimiento Nacional de Liberación de Guinea Ecuatorial (MONALIGE) i el més revolucionari ‘Idea Popular de Guinea Ecuatorial’ (I.P.G.E.) que, per cert, defensà, en el seu moment, la incorporació de la Guinea espanyola a Camerún argumentant la majoria ètnica fang i, inclús, feu algun intent guerriller que no passà de projecte.

Avui dia, la dictadura de Teodoro Obiang és igual d’oportunista (com ho fou el règim franquista desfent-se, políticament, de la vella guàrdia falangista per posar més èmfasi en el seu caràcter militarista i anti-comunista: per agradar més als Estats Units en el context de la Guerra Freda) i es relaciona amb els governs que més li convinguin en cada moment. El seu règim és una barreja de clientelisme i repressió policial i militar. En cert moment, s’implementà un ‘carnet de treball’ sense el qual no et podies desplaçar pel país.  L’any 1995, hi hagué un informe de l’O.N.U. denunciant que el treball forçós dels presos seguia existint. Respecte al que ens deia Remei, la repressió continua a Annobón: el portal ‘Ambô Legadu’ informa d’abusos contra nens i joves per vestir roba tradicional de l’illa i de la detenció d’una dona que havia difós la violència del règim dictatorial.

 

                        Alma apátrida

 

Bibliografia:

VILLACAÑAS BERLANGA, JOSÉ LUIS Historia del poder político en España RBA Libros S.A., 2014. Pàgina 543.

CAMPOS SERRANO, ALICIA y MICÓ ABOGO, PLÁCIDO Trabajo y Libertades Sindicales en Guinea Ecuatorial Fundación Paz y Solidaridad ‘Serafín Aliaga’ – CCOO y Confederación Internacional de Organizaciones Sindicales Libres (CIOSL). Madrid, 2006. Pàgina 37.

PRENSA PALE Terror en Annobón: niños y adolescentes detenidos, torturas y pérdida de embarazos tras nuevo operativo de Obiang https://embolegadu.com/ 8 de junio de 2026.

PRENSA PALE Urgente: detención brutal en Annobón https://embolegadu.com/ 15 de junio de 2026.