alma apátrida

Rudolf Rocker versus Amilcar Cabral i el cas de l’ús polític burgés de la cultura catalana I Rudolf Rocker (1873-1958) va ser un activista i teòric de l’anarcosindicalisme alemany, la principal obra del qual es Nacionalisme i Cultura publicada, per primer cop i amb demora l’any 1936 a Nova York degut a l’ascens d’Adolf Hitler al poder el 1933. Per altra banda, Amilcar Cabral (1924-1973) fou un activista i teòric marxista africà, fundador del Partido Africano para a Independência da Guiné e Cabo Verde (PAIGC), una de les idees principals del qual (exposades a l’obra L’arma de la teoria ) versa sobre el paper destacat de la cultura en el procés d’alliberament nacional. Dues figures revolucionàries de contextos molt diferents, la del país de capitalisme industrial més desenvolupat d’Europa i la d’una colònia africana de l’Imperi Portuguès, amb idees també molt dispars: mentre Rocker considerava que els dos termes que titulen la seva obra eren antitètics (quan augmentava un, desce

Reflexions llibertàries sobre l’esquerra islàmica al món àrab i una altra noció de la revolució social 1) La dificultat adaptativa de l’ateisme anarquista És cert que l’anarquisme clàssic va lligat indefectiblement a l’ateisme. Personalment, no crec en cap ésser superior doncs, com deia Bakunin, es tracta d’una creença que representa, a la vegada, cobrir de caràcter sagrat els que se’n consideren representants a la Terra. Però, també és cert que si ampliem els nostres horitzons d’anàlisi i ens transportem a altres contextos geogràfics, amb models de civilització diferents, les coses es tornen més complicades. Una vegada, conversant amb els companys veneçolans de “El Libertario”, em comentaven que l’ateisme era un aspecte de la propaganda anarquista que havien deixat al marge: consideraven que no seria comprès, i fins i tot es rebria amb hostilitat, per la població del país. En un primer moment, vaig pensar que això era una excusa, doncs els primers anarquistes ibèrics també es

Sobre el llibre “El Islam como anarquismo místico” d’Abdennur Prado Fa uns mesos vaig llegir aquesta interessant, i polèmica, obra (editada per Virus el 2010) on l’autor defensa certa concordança entre l’Islam i l’anarquisme. En aquestes pàgines es defensen idees interessants com el caràcter originalment revolucionari del missatge del Profeta Muhammad: En aquest sentit, és innegable que la època àrab pre-islàmica de la “jahilia” (“de la ignorància”, que no s’ha d’interpretar en un sentit absolut sinó com a “ignorància de l’Islam”) hi havia moltes privacions materials i una elit oligàrquica a la Meca que acaparava la riquesa. L’autor però, al meu entendre, idealitza el paper de Muhammad a Medina (abans Yatrib) negant que fos un cap d’Estat, concepció que relaciona amb l’Estat-Nació modern i el seu concepte de ciutadania. Això considero que va en la línia islamista de defensar la “Constitució (que no fou tal pròpiament) de Medina” com a model a emular. Una altra idea bastant d

Crònica antifeixista i llibertària sobre la concentració contra la presència de Vox a Martorell El passat dissabte 20 d’abril, es va realitzar a Martorell una concentració de rebuig a la presència d’un estand de la formació ultradretana VOX que va pretendre infectar amb la seva propaganda electoral i el seu discurs d’odi la placeta de la Rosa dels Vents al barri obrer de Buenos Aires. Davant de l’estanc d’aquesta barriada hi van confluir les dues convocatòries, la d’UCFR i la llibertària, que havien aparegut de forma independent degut a les diferències de plantejament social i polític, que els segons mantenim amb aquesta Plataforma, en quan a la millor manera d’enfrontar l’augment del feixisme. És sabut que els anarquistes no confiem en les institucions, ni en els que participen en elles, per frenar aquesta xacra, ja que les considerem les seves còmplices necessàries. És necessari repetir aquí, doncs, el paper traïdor que ha jugat sempre la socialdemocràcia desactivant els movimen

Sobre el llibre “El Islam Político” de Dolors Bramón En aquesta breu obra de la islamòloga catalana, editada l’any 2017, s’expliquen, al llarg de tres capítols, algunes consideracions tendents a clarificar l’origen ideològic del salafisme , certament diferent del significat amb què s’acostuma a utilitzar als mitjans de comunicació referent a una fase posterior, es defensa com a inapropiat l’ús del terme Estat Islàmic per referir-se al grup terrorista amb implantació territorial a Síria i l’Iraq (actualment en franca davallada) i es clarifica el significat del terme gihad i la seva relació amb les regles islàmiques de la guerra, que la constrenyen dins d’una sèrie de limitacions, difícilment relacionables amb el terrorisme indiscriminat, que utilitzen aquells qui actualment s’escuden en el seu nom, per cometre actes sanguinaris que l’autora nega que es puguin atribuir a l’Islam. Bramón ens explica com el salafisme ( salafiyyah) va començar, de fet, com un moviment renovador d’o

El xou merdós de les eleccions i el magnetisme de la burgesia sociòpata I Aquests dies estic una mica marejat amb tantes configuracions i re-configuracions a corre-cuita de l’esquerra institucional, més o menys estrident o melosa, tirant-se els plats pel cap per veure quina tàctica segueixen per assegurar-se una/es cadira/es al Congrés dels Diputats. Haig de reconèixer que no sóc gaire versat en aquests embolics de la politiqueria perquè, en la mesura del possible, intento ser fidel a unes pràctiques i uns plantejaments que es situen en l’anti-politica o, el que és similar, en els que la posen en el seu sentit més original: el que succeeix a la plaça pública (àgora) de les aglomeracions urbanes (polis). Sense voler entrar ara a les crítiques que es poden fer a aquesta idea de la Grècia Clàssica, com la misogínia o l’absència d’una crítica a la vida quotidiana, penso que els anarquistes sovint descuidem el coneixement profund dels actors que en representen la seva dessocialitz