alma apátrida

L’antifeixisme mainstream com a forma d’adhesió al sistema: els casos d’Uruguai i Argentina 1) Quin antifeixisme? Últimament, arrel de les convocatòries contra el confinament realitzades majoritàriament per sectors de la classe alta a diferents punts de l’Estat, han anat sorgint protestes antifeixistes disposades a barrar-los el pas. Evidentment, s’hi ha de participar, si fa falta amb convocatòria pròpia i diferenciada, però s’ha de reflexionar-hi també i estar alerta davant de cert antifeixisme que l’únic que busca és incorporar l’anarquisme (i altres sectors de l’esquerra anticapitalista) a la defensa dels valors de la democràcia burgesa, a fi de que actuí de força de xoc de la socialdemocràcia i el socioliberalisme. Crec que la majoria de companys i companyes llibertàries ibèriques són perfectament conscients d’això però avui voldria fer un exercici de memòria històrica i rescatar dues experiències llatinoamericanes on això va quedar molt palès: La vaga del Frigorífico Naci

La cáscara socialista está vacía: neocolonialismo e hidrocarburos en Argelia y Venezuela 1) Sonatrach: símbolo de la soberanía nacional argelina Hace ya unos dos meses que salía la noticia que el presidente argelino Abdelmajid Tebboune, quien ocupa el cargo tras unas elecciones (12 de diciembre de 2019) boicoteadas por el movimiento popular ( hirak) y en las que hubo la participación más baja de la historia del país, anunciaba un recorte en el 30% del gasto público por lo que se temía que (a pesar del confinamiento decretado por la crisis del coronavirus y las promesas que las medidas de austeridad no afectarían a las subvenciones a los productos básicos ni a los salarios de los empleados públicos) la sociedad argelina volviera a echarse a la calle. El análisis que hacía el presidente se relacionaba con una crisis estructural del país por su excesiva dependencia de las rentas petroleras y anunciaba el recorte a la mitad de los gastos de explotación y los costes de inversión d

És “guerra de classes”? No, és el tonto de la classe! Els “cayetanos” i l’excitació d’Arran 1) El mirall invertit que no veuen Fa poc ha sorgit una polèmica respecte un cartell d’una secció barrial d’Arran, on arrel de les manifestacions contra el Govern de Pedro Sánchez als barris de classe alta de Madrid, amb profusa utilització de banderes espanyoles, es relacionava demagògicament el fàstic contra aquestes amb l’abstracció idealista de la “lluita contra l’espanyolisme”. A veure, no és que no existeixi tal sinó que el que es produeix és un “mirall invertit” on la projecció d’anti-espanyolisme abstracte que es fa en relació a aquests fets rebota, de fet, a Catalunya amb un significat totalment contrari. L’expressió “guerra de classes” fou utilitzada, per exemple, per Georges Sorel (pensador del qual s’ha exagerat la seva influència sobre el sindicalisme revolucionari) en la idea que les vagues obreres eren batalles preparatòries per la guerra social, que relacionava amb la “

Anarcocomunismo e islam: sufíes y carmatas a través del pensamiento de Haydar Amoli 1) Anarquistas en el mundo árabe e islámico La “Alternativa Libertaria” (Al-Badil Al-Taharrouri) o la “Alternativa Comunista Libertaria” (Al-Badil Al-Chouyouii Al-Taharrouri) del Líbano es de los pocos grupos anarcocomunistas de los que hay (o había) constancia de su existencia en el mundo árabe. Mantenían relaciones con la francesa “Alternative Libertaire” quien en junio de 2019 se fusionó con la “Coordination des Groupes Anarchistes” para fundar la actual “Union Communiste Libertaire” de tendencia plataformista. Otro grupo libertario árabe sería el Movimiento de los Socialistas Libertarios de Egipto; quien opta, u optaba, por el término “socialismo libertario” en lugar de “comunismo libertario”, al igual que la Federación Anarquista Uruguaya: matiz que llama la atención y que, a mi modo de ver, puede tener que ver con una defensa implícita de algún tipo de “período de transición” a la anarq

La metafísica de l’opressió cultural al “poble català”: societat de classes i tensions polítiques cupaires   1) El sagnant record als “hombres valerosos” de la Falange …Aleshores, el militant de l’Esquerra Independentista va respondre enfurismat, i segur de si mateix, o sigui que el teu “antinacionalisme imperialista nacionalista espanyol” t’impedeix veure la realitat? És que no existeix una “opressió cultural al poble català”? La teva inacció et fa còmplice d’una opressió existent! I va repetir amb contundència l’expressió, que feia glaçar la sang, “Perro catalán lameme las botas” pronunciada per un falangista mentre pegava a un polític catalanista davant del seu fill de pocs anys per haver comès la gosadia de portar un corbatí similar al que lluïen els polítics d’Esquerra als anys 30. La realitat és que al relatar aquells tràgics successos del franquisme no s’equivocava però aquella no era, en absolut, una explicació materialista. O sigui, l’expressió “opressió cultural