Aldarull horitzontal: Cròniques i reflexions sobre què és i com organitzar l’anarquisme avui

1) Comença el cicle (A) de xerrades-tallers a Aldarull

El passat dimarts, 20 d’octubre de 2026 a les 19:00 hores, es realitzà a la Llibreria-Projecte Anarquista ‘Aldarull’ de la Vila de Gràcia (Torrent de l’Olla, 72) la primera xerrada-taller d’un cicle, organitzat pels companys, d’introducció a l’anarquisme, sota el títol ‘I si fem la Revolució?’. A l’hora convinguda gairebé no si cabia a l’espai, bastanta gent jove. El ponent, que anava projectant diapositives, començà la seva exposició dient que hi ha coses que naturalitzem i són socials. Per tant, es poden canviar: un pagès medieval es podia imaginar menys canviar les coses que algú d’avui dia. També va dir que intentarien, al llarg de les xerrades-taller, no plantejar-ho de forma massa teòrica sinó més aviat pràctica, no euro-cèntrica, intentant donar veu a les dissidències i donant idees pel debat entre les participants.

A continuació, el ponent va comminar als presents a que donessin la seva pròpia definició d’anarquisme. Van sortir les següents: auto-organització col·lectiva i defensa del bé comú, rebuig a l’autoritat, des-jerarquització, sistema horitzontal on no hi ha dinàmiques opressives, organització a escala local. Tot seguit, el ponent va proposar la seva: ‘moviment que rebutja autoritats (capitalisme, Estat i tota autoritat no justificada) i persegueix un ordre socialista’. Continuà dient que hi ha molts tipus d’anarquisme i no tots defensen el mateix, la pràctica va lligada a la teoria, va lligat al què fem. Exposà una doble perspectiva de com entendre la història de l’anarquisme: moviment sorgit de la classe obrera o com un conjunt de pràctiques (distinció del politòleg llibertari Carlos Taibo). Cità alguns antecedents, doncs, a l’Edat Mitjana amb els ‘béns comunals’: les terres comunes no eren de ningú, en concret, ni del Rei ni del marquès.

Després parlà d’un procés sòcio-històric que anomenà ‘el doble atac’ (segles XVIII-XIX): arribada del sistema industrial i l’Estat modern (presons, policia...). Aparició del moviment obrer internacional (1864-1880) amb les caixes de resistència, ateneus, sindicats i cooperatives: es produeix una sistematització de les idees en base a les pràctiques (necessitaven teoria perquè havien de fer discursos i escriure a periòdics). Cità de passada la ‘Comuna de París’ on durant dos mesos hi hagué un procés d’autogestió col·lectiva. Segons l’opinió del ponent la diferència, durant aquesta experiència, entre anarquistes i marxistes és que els primers afirmaren que funcionà però no eren gaires i els segons que no tenien un Estat per defensar-se: s’entén, doncs, que una major participació de les masses treballadores hagués fet innecessària la teoria de l’Estat proletari de Marx?

Em vaig quedar pensant sobre això, doncs, no havia escoltat mai aquesta interpretació (en tot cas, tenia entès que el problema és que la revolució no traspassà els límits de la capital del país). El ponent afirmà que la dinàmica de l’anarquisme consisteix en què les coses primer es fan i després es transformen en idees. Això ho desenvolupà més, amb exemples i expressions molt encertades: i és ben cert que l’anarquisme, i això hi ha alguns teòrics marxistes i sociòlegs que no ho han entès mai, no es pot mesurar només per la seva més o menys complexitat teòrica. Dins d’aquest moviment, especialment, es valora la pràctica (l’acció directa) i la figura de l’ideòleg passiu és molt criticada o mirada amb suspicàcia. Ara bé, si hem de ser honestos, això també ens ha portat, històricament, alguns mals de cap: el d’estar sempre a primera línia però que després, malauradament, altres corrents polítics en recullin els fruits.

El ponent cità, seguidament, el període d’expansió internacional (1870-1940): molts anarquistes se n’anaven a Argentina, digué, i feien coses allà però sense veure que hi havia poblacions indígenes que tenien pràctiques similars. Després parlà de la ‘doble desfeta’: hi hagué una gran repressió, ja que el sistema estatal i capitalista, veié el moviment com una amenaça i, per altra banda, els comunistes tenien l’exemple pràctic del triomf de la Revolució Russa de 1917 i el suport d’un Estat enorme. El ponent, afirmà, que l’anarquisme no és una utopia que algú va pensar sinó una sèrie de pràctiques que algú va sistematitzar. A continuació, s’inicià una exposició teòrica, i posterior dinàmica relacionada: es parlà dels conceptes de ‘llibertat negativa’ (no tenir obstacles per realitzar accions), ‘llibertat positiva’ (tenir els mitjans per realitzar accions) i ‘llibertat com a no dominació’ (no està sotmès a cap poder arbitrari: en el sentit, que t’impedeixi pensar o prendre decisions).

Jo, personalment, vaig necessitar un aclariment perquè, fins aquest dia, només havia contemplat les dues primeres, relacionant-les amb el liberalisme i el socialisme entesos en un sentit ampli. Per això, encara que portis anys al moviment, i ho dic sincerament, sempre s’aprenen coses noves: fins i tot a un curs introductori (no tenia clar que la darrera fos diferent de la primera). La dinàmica consistí, per altra banda, en repartir unes tres targetes entre els assistents (que representaven els tres tipus de llibertat) i animar a mostrar-les davant de varis exemples de la vida quotidiana en què en podia faltar alguna. Seguidament, es van tocar per sobre una sèrie d’idees com ‘igualtat d’oportunitats’, ‘llibertat de condicions’, ‘igualtat relacional’ (reclamada des de l’anarquisme) i ‘igualtat com a llibertat’; s’exposà el clàssic dibuix de tres persones davant d’una barrera per veure un partit de beisbol: si aquest exemple diferencia entre ‘igualtat’ i ‘equitat’, perquè a la primera, tots tenen el mateix número de caixes a sota els peus i, a l’altra, en tenen en funció de la seva alçada, al darrer concepte no hi ha, directament, barrera.

Es parlà també de ‘l’autonomia responsable’ com a pràctica col·lectiva de la llibertat i la igualtat (govern de nosaltres mateixos) o del ‘suport mutu’ (que algú dels assistents definí com la idea d’ajudar-se entre totes). El ponent, en aquest moment, diferencià entre la ‘tesi política’ (cooperar és com hem de fer les coses: la major part del coneixement científic es fa de forma col·laborativa) i la ‘part pràctica’ (fer una organització en la que la gent que necessita ajuda és la mateixa que ajuda: sinó es pot caure en pràctiques assistencials, afirmà). També es parlà d’autogestió: organitzar una cosa amb la gent que la necessita. I de ‘política prefigurativa’: actuar com si ja visquéssim en la societat que volem. Ja per anar finalitzant, aquesta primera sessió, s’exposaren alguns corrents de l’anarquisme com: anarco-sindicalisme o sindicalisme de base, especifisme, anarco-feminisme, confederalisme democràtic i insurreccionalsime.

Hi hauria molt a comentar, sobre tot això, però per fer una primera introducció a l’anarquisme està prou bé i, a més a més, reitero que sempre hi ha noves perspectives que poden ser útils, fins i tot, per gent que porta anys en aquest moviment.

2) Presentació de ‘Horizontal-Coordinadora Anarquista’ al barri de Vallcarca (Barna)

I el passat dissabte, 24 d’octubre de 2026, també, sobre les 19:00 hores, es va presentar a la Fusteria de Vallcarca (carrer de l’Argentera, 24) la Coordinadora Anarquista ‘Horizontal’: iniciativa, relativament, recent i estesa a nivell peninsular. Els ponents venien de Madrid (on, aquesta nova organització, té el seu principal nucli comptant amb 5 grups d’afinitat). Al principi, varen projectar un vídeo introductori a l’anarquisme (bastant diferent dels que estem acostumats a veure: sortien constants referències a l’estudi de les societats ‘primitives’ i alguns apunts de civilitzacions antigues). Tot seguit, el primer ponent feu una esbós històric del moviment i perquè han arribat fins a la promoció d’aquesta iniciativa. Als anys 90, digué, encara existia el moviment llibertari clàssic, als anys 2000 arriba l’insurreccionalisme amb una forta critica a les organitzacions formals: és l’època, també, del moviment anti-globalització.

L’any 2011, sorgeix el 15-M que, segons el ponent, trobà un anarquisme caracteritzat per una forta separació entre tàctiques i principis. La il·lusió dels indignats la va canalitzar ‘Podemos’. El 2015, hi ha l’operació repressiva ‘Columna’, ‘Piñata’ i ‘Pandora I i II’. Hi havia, reiterà, un desert organitzatiu del moviment anarquista. L’any 2020, sorgeix el ‘Moviment Socialista’ i tres anys més tard, ‘Horizontal’. Alguns ens coneixíem, digué, per haver militat a les ‘julis’ (‘Joventuts llibertàries’: organització històrica de l’anarquisme juvenil ibèric que havia transitat de la ortodòxia a l’insurreccionalisme). Hi hagué un debat on es criticava la organització com a finalitat. Entenen la ‘Coordinadora’ com un terme mig entre ‘federació’ i ‘xarxa’ (per exemple, més endavant, comentà que els 5 grups de Madrid no constitueixen una sola entitat als plens peninsulars, precisament, perquè no són una federació).

Es volia aprendre del passat i incorporar totes les tendències (insus, socials...). Comentaren que tenen militants des de 16 fins a 70 anys. Els seus objectius a curt, mitjà i llarg termini són tornar a posar l’anarquisme al mapa; no és que no existeixi, digueren, però volen que torni a ser un referent i difondre les idees. Criticaren l’absència actual de grups d’afinitat anarquistes com a model organitzatiu: consideren que l’anarquisme, estem parlant sempre de l’específic, està present com a grups de gestió de locals, d’organització d’esdeveniments, de participació en moviments ‘identitaris’ (es referien a les lluites parcials, per reivindicacions concretes) etc. Una critica, al meu entendre, molt encertada i on van donar en el clau. Afirmaren que s’han de fer propostes més concretes: el que ens diferència d’altres ideologies és la proposta.

En aquests moments, va intervenir, una altra companya de l’organització, parlant de la importància dels principis: ‘Contra tota autoritat’; no volem que ens manin ni que ens diguin el que hem de fer, contra l’Estat (a l’anterior xerrada-taller d’Aldarull es puntualitzà que ens estem referint a la ‘política’: Bakunin, per exemple, no qüestionava l’autoritat del sabater per fer sabates); ‘Contra la propietat privada’; ‘Contra les religions’ (aquí jo, posteriorment, vaig puntualitzar alguna idea); ‘Contra l’especisme’; ‘Defensa de la llibertat’; ‘Defensa de la igualtat’; ‘Contra el colonialisme’ (aquí, també, vaig puntualitzar una cosa respecte l’anterior). Reiterà que són una coordinadora peninsular de grups anarquistes, on aquests tenen autonomia. És horitzontal, assembleària i intenten arribar a punts en comú. Hi ha lliure associació dels grups. Defensen, també, l’acció directa i la propaganda pel fet. Consideren que, en el dia a dia, en la quotidianitat, s’han de donar exemples d’anarquisme.

També feu, per anar finalitzant la seva intervenció, alguns apunts sobre estructura. Com es prenen les decisions? L’estratègia no com a ‘identitat’ sinó encaminada a una finalitat. Companys/es d’aquesta organització especifica de l’anarquisme van baixar a Ceuta: es va fer recollida de material etc. Al unir-s’hi, posteriorment, gent que no era anarquista, llavors, es va crear una estructura més àmplia: les ‘Brigadas de Apoyo Mutuo’. Els companys afirmaren que si creus que estàs sol, llavors l’enemic ja t’ha vençut. Una de les darreres intervencions que vaig recollir, segur que me’n deixo moltes, és la diferenciació que van fer entre grups d’afinitat/grups oberts i grups de base: reiterant que accepten, al seu interior, diferents propostes organitzatives.

Per altra banda, les meves puntualitzacions, anaven en la línia que l’anti-religiositat i l’anti-colonialisme podien xocar perquè els moviments anti-colonialistes, en general, o bé tenen postures laiques o bé accepten el fet religiós. Se’m va contestar que s’estaven referint a les ‘estructures religioses’ no a l’espiritualitat de cadascú i que tampoc hem d’acceptar acríticament, com a anarquistes, les postures d’aquests moviments. M’agradaria haver continuat dient que fins i tot aquestes ‘estructures religioses’ no són universalment iguals a totes les confessions i això s’ha de tenir en compte: per exemple, a l’islam no existeix un papat i s’han donat processos socials, a Marroc per exemple, on davant de l’islam oficial promogut per la monarquia, la gent ha decidit obrir els seus propis centres de culte als barris perifèrics: no, per exemple, renunciar a la religió (no hi ha una obediència clara, doncs, a les estructures oficials).

Ni ho defenso, ni ho deixo de defensar, però no es pot utilitzar, crec, la mateixa vara de mesurar per tot. També tinc els meus dubtes sobre la viabilitat de l’anarquisme ‘de síntesis’ o ‘sense adjectius’, doncs, considero que és difícil construir un projecte revolucionari amb diferents tendències ideològiques (anarco-individualistes, anarco-col·lectivistes, anarco-comunistes...) a dins (encara que totes formin part d’una mateixa matriu política). Aquesta apreciació va ser compartida, per un altre company assistent, que va lamentar que no hi hagués més anarquistes de Barcelona i rodalies a l’acte (tot i que, aquest dia, hi havia altres convocatòries i activitats). En general, tot i algunes diferències de matís, trobo aquesta iniciativa bastant il·lusionant i els hi desitjo un llarg recorregut. Fa temps que no es veia una cosa així dins de l’anarquisme específic: una organització que, per la impressió que m’ha donat, té un perfil tan activista com ideològic.

3) Conclusions

He decidit ajuntar aquests dos actes en un mateix text perquè són exemple de teoria i pràctica. Hi ha temes que es van repetir com una creixent sensibilitat anti-colonial i una preocupació per no caure en l’euro-centrisme (tan a la xerrada-taller d’Aldarull, com al vídeo i conferència de ‘Horizontal’: de les que n’és un exemple pràctic la seva intervenció a Ceuta). El tema de la critica a l’autoritarisme com a tret d’identitat de l’anarquisme. Al meu entendre aquí s’ha de tornar a puntualitzar que ens referim a la ‘política’: tot i que, a vegades, s’hagi ampliat aquest àmbit per part de l’esquerra del 68 o el nihilisme que, sovint, es confonen amb postures més clàssiques de l’anarquisme històric. S’ha d’insistir, també, en la importància de la praxis dins el moviment: segueix sent un tret definitori.

Tot i que també té alguns problemes associats: a vegades, és fàcil caure en postures anti-intel·lectualistes que no són, necessàriament, el mateix que tenir una postura critica amb els intel·lectuals professionals com a grup social que tendeix a autonomitzar-se. En aquest sentit, la meva impressió és que ‘Horizontal’ té un perfil força diferent al de les organitzacions especifistes (Embat, Liza...): no és el mateix incloure la qüestió de la praxis al si de la teva organització que derivar-la, exclusivament, a través de les iniciatives socials. Reitero que ‘Horizontal’ sembla tenir un perfil més activista, a part de l’edició que fan de materials més ideològics (l’activisme també cobrà bastanta importància a la xerrada-taller d’Aldarull). La defensa de la ‘llibertat’ i la ‘igualtat’ també va estar present als dos actes com a trets definitoris de la nostra manera de pensar: però hem de ser honestos, crec, i reconèixer que, a vegades, poden entrar en contradicció (per això existeixen els extrems de

l’anarco-individualisme i l’anarco-comunisme).

Bé, no em vull allargar més: en general, van ser dos actes que demostren, malgrat les dificultats i conflictes interns, la vitalitat de l’anarquisme. Esperem que iniciatives així ens ajudin a afrontar tots els reptes que tenim per davant, que són molts.

 

                                                                                                                                              Alma apátrida

Aquest llibre és bastant recomanable per analitzar les ‘estructures religioses’ de l’islam a Marroc:

TOZY, MOHAMED Monarquia e islam político en Marruecos Edicions Bellaterra – Biblioteca del islam contemporaneo, 2000.