La veu del Vidjil (II): Repressió militar-policial i possibilitats d’autogestió a Annobón

I

El passat dimecres, 12 d’agost de 2026, el portal de noticies nacionalista-independentista annobonès Ambô Legadu informava de la presència d’un vaixell de guerra davant la costa de Palé (capital de l’illa sota ocupació policial i militar del règim dictatorial equatoguineà de Teodoro Obiang). Aquest fet augmentà la incertesa dels habitants de l’illa, sobretot tenint en compte que durant la nit (segons informa el mateix mitjà) s’hauria produït el traginar de llanxes de la nau militar a la costa portant tota mena de materials desconeguts. El mateix portal informava, el juny d’aquest any, de la presència de jeeps militars patrullant a tota velocitat de nit pels carrers d’aquesta població amb la intenció d’intimidar els veïns. I, en aquest sentit, una altre mitjà equatoguineà Diario Rombe exposava, el 21 de febrer de 2026, la designació d’ Eduardo Minang Enzema Abeme com a governador d’ Annobón: personatge tèrbol vinculat als aparells de seguretat de l’Estat.

És evident, en relació a això, el caràcter militarista del règim: des del ‘Golpe de Libertad’ del 3 d’agost de 1979, contra Francisco Macias, el país va ser regit per un Consell Militar i el mateix Teodoro Obiang era cap de la Guàrdia Nacional. Així quan s’inicià el seu règim, i davant les pressions internacionals per portar a terme una democratització, Obiang engegà una campanya de desprestigi dels funcionaris civils (com el governador del Banc de Guinea Equatorial, Patricio Ekaa, i el Secretari Tècnic d’Hisenda i Comerç, Baltasar Ovono) acusant-los de corrupció i de tenir comptes a l’estranger. Així ens ho explicava el periodista Donato Ndongo a la seva obra ‘Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial’ (1977 i ampliada el 1982):

“(…) Obiang trasladaba su campaña de indignadas denuncias al funcionariado civil, amonestado al ‘estilo cuartelero’ con durísimas palabras. Llamó ‘ineptos e inútiles’ al conjunto del sector público – con excepción de los militares, que ‘cumplen con su deber’ (…)”.

II

Ara bé, segons la periodista Paula Garcia Ascanio a la seva obra ‘Guinea Ecuatorial: de colonia a Sultanato’ (2012) l’aparell repressiu del règim, tot i que eficaç, és escassament sofisticat: molts policies i soldats són, pràcticament, analfabets i l’armament és tan arcaic que, amb prou feines, pot ser operatiu. Segons aquesta autora, no estan preparats per fer front a una oposició coordinada, així que el problema radica, doncs, en la desestructuració de la societat equatoguineana que l’impedeix articular una alternativa a la dictadura. En relació a aquest darrer apunt, contem amb el testimoni d’un jutge tradicional de l’illa d’Annobón (segons el dret consuetudinari aplicat per l’assemblea local: el Vidjil), Pedro Bodipo Lisso, que ens exposa a ‘Annobón: Su tradición, usos y costumbres’ (2015), de forma bastant pessimista, les característiques de la ‘generació actual’:

“(...) frustración de una vida sin porvenir, ha dado nacimiento a una capa (?) social africana marginada que vive según sus propios criterios, sin respeto a nada ni a nadie, viniendo a convertirse en una plaga para la sociedad que tiene su base o al menos pretende tener como base la honestidad y los buenos hábitos de la convivencia social (…)”.

Amancio Gabriel Nse Angüe, dirigent polític equatoguineà de l’opositora ‘Convergencia para la Democracia Social – CPDS’,  al seu article ‘Guinea Ecuatorial: de las comunidades anómicas, ácratas y acéfalas al estado poscolonial’ (2024) afirma que les escasses mobilitzacions que s’han donat al país (moviments estudiantils de l’Institut Carlos Lwanga als anys 80, de l’Institut Rei Malabo al 92, per les condicions de residència a la Universidad Nacional de Guinea Ecuatorial – U.N.G.E., per l’impagament de beques també a la U.N.G.E., per no facilitar entrades als joves estudiants per assistir als partits de futbol de la Copa África de les Nacions, de l’opositora CPDS i contra les explosions de dinamita a l’illa d’Annobón el juliol de 2024) han estat, gairebé sempre, d’estudiants i sense la més petita mostra de contagi a la resta de la societat: això indica una falta de solidaritat patent i la inexistència de la capacitat de vertebració social (com ja senyalaven Paula Garcia Ascanio i Pedro Bodipo Lisso).

Per a Amancio Gabriel Nse Angüe, l’explicació d’aquest fet s’ha de buscar en la ‘deficient’ transició de les ‘comunitats sense Estat’, en que es constituïen les ‘societats indígenes’, prèvies a la colonització europea, a l’Estat post-colonial. Això ha portat, segons aquest autor, a una falta de solidaritat, vertebrada a nivell nacional, i no a la existència de vertaderes ideologies polítiques sinó a utilitarismes conduents a l’exclusiva tàctica per gestionar el poder. Amb altres paraules, és el que deia l’africanista Ferran Iniesta quan afirmava que l’explicació de la corrupció als Estats post-colonials africans s’havia de buscar en l’intent d’introduir amb calçador un model polític occidental a les societats clàniques africanes.

Per tant és, en aquest context, que el mateix autor, en una altra obra titulada ‘La democracia en Guinea Ecuatorial: Dificultades de un proceso’ (2011) defensa que el poble faci pinya amb els dirigents de l’oposició política (segons ell, d’honestedat provada, al no haver optat per l’exili: s’està referint, doncs, als dirigents del CPDS de forma majoritària) a la vegada que ha de ser exigent amb ells. Aquest plantejament, pot constituir-se en ‘revolucionari’ pel context d’una dictadura personalista i militarista com Guinea Equatorial: recordem que l’historiador anarquista Max Nettlau afirmava la necessitat dels llibertaris d’aliar-se amb els ‘demòcrates revolucionaris’, en determinats contextos (si bé el CPDS ha acceptat, en ocasions, participar a les institucions del règim).

Però, per altra banda, aquest debat ens pot portar a vàries reflexions, des del nostre ideal anti-autoritari i revolucionari, pel context de l’Àfrica Negra. Realment, l’herència ‘acèfala i àcrata’ que l’autor considera més aviat com un llast no és quelcom que podríem reivindicar? Però, llavors, s’ha de reivindicar un ‘retorn’ a l’època pre-colonial com semblen plantejar africanistes neo-tradicionalistes com Ferran Iniesta? I si no és així, no s’hauria d’imaginar un sistema sòcio-polític que recollís el millor d’aquesta herència però projectant-la cap al futur? No seria això, més aviat, un sistema polític confederal i consensual (que eviti sistemes ‘majoritaris’ que, en contextos d’enfrontament ètnic, han portat a varis genocidis al continent) com han plantejat alguns activistes i intel·lectuals africans?

III

I el cert és que, de fet, els partits polítics de l’oposició equatoguineana no han tingut, històricament, gairebé cap influència a l’illa d’Annobón. Aquest fet, i la defensa d’institucions tradicionals com el Vidjil, porten a Pedro Bodipo Lisso a preguntar-se sobre les capacitats d’autogestió de l’illa:

“(…) las tribus mayoritarias han pretendido prevalecer sobre las minoritarias, que han dado origen a no pocos asesinatos y masacres entre tribus de una misma Nación. Tenemos conocimiento diario de todos estos factores negativos que hoy forman parte de nuestro cotidiano vivir, y por más que unos queremos hacer de ‘avestruz’ de nadie es ignorado que en G.E. estamos todos sujetos a los caprichos de una tribu, y que además para desgracia es mayoritaria. Esto en síntesis es la raíz de donde dimanan los movimientos de AUTOGESTIÓN de la isla de Annobón y de otras tribus ecuatoguineanas en caso igual a la nuestra, como es el Pueblo BUBI.”.

S’està referint, lògicament, a l’ètnia ‘fang’, provinent de la regió continental del país, i sobre la qual s’ha construït l’hegemonia en aquest Estat post-colonial africà. Però seguint amb el tema de l’autogestió, ja l’any 1962, Miguel Zamora Loboch a la seva obra ‘Noticia de Annobón: geografia, historia y costumbres’ exposava que de la pràctica de la pesca era d’on treien l’aliment principal els habitants de l’illa, ja que l’agricultura era escassa i la fauna salvatge no era aprofitable pel consum. Existeix també la costum tradicional de pescar una cria de balena un cop l’any. A part, menciona la pesca dels taurons peregrins tublancundú i el peix mlatu. De totes maneres, parla també del cultiu tradicional de cotó amb el que fabricaven draps (panu-uo) que venien a Santo Tomé i la presència de la canya de sucre, taronja, plàtans, coco i pinyes.

Pedro Bodipo Lisso ens parla, actualment, de l’elaborat procés de salar el peix, exposant-lo al sol, ja que així es prepara la població per l’estació seca, que dura de quatre a cinc mesos, on no abunda gens la pesca, així com l’elaboració d’oli de palma, de coco etc. Ara bé senyala com un problema greu la falta d’activitat comercial a l’illa, deficiència heretada de la colonització espanyola, la desaparició del bescanvi tradicional i la presència d’algunes botigues als domicilis privats que esquilaven les butxaques dels veïns, la extrema irregularitat en els vaixells de mercaderies que fondegen a l’illa etc. De fet, el portal Ambô Legadu informava, el 6 de juliol de 2026, de restriccions governamentals com intentar impedir la pesca tradicional, requisant materials i controlant les embarcacions, i la ocupació militar de finques agrícoles.

Pedro Bodipo Lisso afegeix, a més a més, la necessitat d’explotar el petroli i que el poble d’Annobón en controli el procés: doncs, lògicament seria la forma, a curt termini, d’aconseguir els ingressos necessaris per superar la fase de precària subsistència en que es troba la població de l’illa sense serveis públics de qualitat com una bona sanitat i educació. Així afirma:

“Algunas observaciones nos llevan a abrigar esta esperanza, que de confirmarse con el tiempo seria como un balón de oxigene para este exangüe Pueblo (...)”.

Malauradament, des de que es va descobrir el petroli, a principis dels 90, a Guinea Equatorial, la dinàmica ha estat a utilitzar-lo per enriquir el Govern Central i, per tant, la família i el clan d’Obiang i no per a benefici de la població o per portar a terme projectes de desenvolupament endogen. L’estructura estatal repressiva del règim bloqueja, doncs, la possibilitat d’autogestió de l’illa que podria gaudir d’una autosuficiència alimentària i pagar, amb els recursos petrolífers que té, una educació i una sanitat de qualitat que evitessin morts recents com la de Clotilde Nena Morgades “Máteleza”: annobonesa que va morir, fa uns anys, per falta de mitjans per tractar la seva diabetis.

                                  

                                                                                                                                              Alma apátrida

 

Fonts i bibliografia:

PRENSA PALÉ Un buque de guerra en la costa de Annobón aumenta el miedo y la incertidumbre en la población https://ambolegadu.com/ 12 de agosto de 2026.

PRENSA PALÉ Militarización, miedo y hambre: toque de queda de facto en Annobón https://ambolegadu.com 26 de junio de 2026.

DIARIO ROMBE Teodoro Obiang entrega la isla de Annobón a un criminal convicto para ejecutar la limpieza política contra annoboneses https://diariorombe.es/ 21 de febrero de 2026.

NDONGO, DONATO Historia y tragedia de Guinea Ecuatorial Edicions Bellaterra - Casa África – Biblioteca de Estudios Africanos, 2020. Pàgina 441.

GARCIA ASCANIO, PAULA Guinea Ecuatorial: de colonia a Sultanato: La configuración del poder político y sus relaciones con la sociedad Editorial académica española, 2012. Página 69.

BODIPO LISSO, PEDRO Annobón: Su tradición, usos y costumbres Asso Fr@ge i L’Harmattan, 2015. Pàgines 64, 65, 96, 97, 108, 109 i 111.

NSÉ ANGÜE, AMANCIO-GABRIEL Guinea Ecuatorial: de las comunidades anómicas, ácratas y acéfalas al estado poscolonial a MICÓ ABOGO, PLÁCIDO i NSÉ ANGÜE, AMANCIO-GABRIEL Guinea Ecuatorial: de las comunidades anómicas, ácratas y acéfalas al estado poscolonial Diwan Ibérica, diciembre de 2024. Pàgines 97, 98, 99, 135, 136 i 139.

NSÉ ANGÜE, AMANCIO-GABRIEL La democracia en Guinea Ecuatorial: Dificultades de un proceso UNED – arte y humanidades, 2011. Pàgines 132 i 133.

ZAMORA LOBOCH, MIGUEL Noticia de Annobón: geografia, historia y costumbres Diputación Provincial de Fernando Poo, 1962. Pàgines 19, 66, 67 i 68.

PRENSA PALÉ Restricciones a la pesca tradicional y presión sobre los medios de vida en Annobón https://ambolegadu.com/ 6 de julio de 2026.

DE YTURRIAGA BARBERÁN, JOSÉ ANTONIO Guinea Ecuatorial: cincuenta años de independencia Sial/Casa de África, 2018. Pàgines 210 a 213.

PRENSA PALÉ La pobreza como arma de destrucción: Falleció otra annobonesa, abandonada por el sistema de salud https://ambolegadu.com/ 11 de octubre de 2024.