La meitat del cel: apunts socials i llibertaris sobre la immigració xinesa i la qüestió de gènere

I

El passat divendres, 10 de juliol de 2026, va sortir a diferents mitjans de comunicació de masses (El Mundo, ABC...) la noticia de la desarticulació d’una ‘xarxa xinesa d’explotació sexual’ que va acabar amb la detenció d’onze persones i el tancament de setze prostíbuls a Espanya. I noticies similars apareixen, freqüentment, als mitjans (El Periódico, Europa Press: el gener i el març de 2026). De fet, si hom fa una primera recerca a internet sobre noticies de les dones xineses al nostre país és el que s’hi troba. És necessari fer-ne una més exhaustiva per trobar-se referents empresarials com Margaret Chen, artístics com Quan Zhou Wu o literaris com Paloma Chen.

Així, els sinòlegs Joaquin Beltrán Antolín i Amelia Sáiz López afirmen a la seva obra “Allá donde llegan las olas: La población china en España” (2025):

“Los medios de comunicación a menudo buscan el sensacionalismo y se hacen eco de las noticias relacionadas con la criminalidad, proyectando imágenes que acaban generalizándose y creando estados de opinión pública mediatizados y sesgados que estigmatizan a las personas migrantes, incluidas las de origen chino”.

Els autors reflexionen al voltant de l’evolució dels estereotips associats a les dones xineses a principis del segle XX al nostre país. Es tractava sobretot de criteris estètics, morals i socials, que les situava com alienes i distants de les persones ‘racionals i civilitzades’ europees. Hi ha, a nivell occidental, un intens procés de cosificació que les associa a mercaderies exòtiques: el que bloquejava tot acostament vertader, sincer i compromès amb unes relacions de gènere sanes. Les ‘nines asiàtiques’ es concebien, doncs, com un divertiment en mans dels homes europeus. La presència real de dones d’origen xinès a la societat espanyola no n’ha modificat, però, l’estereotip de submissió i hípersexualització: estereotips explotats, convenientment, pels negocis de la prostitució i la bellesa (perruqueries i salons de massatge) on, sovint, es desdibuixava (a finals de la primera dècada i principis de la segona del segle XXI) la diferència entre els dos sectors amb les recurrents ofertes de ‘final feliç’.

II

Tot i així, dins una comunitat que destaca per la seva elevada afiliació al règim d’autònoms, destaquen altres sectors com els restaurants, bars, tallers de confecció, empreses d’importació-exportació, tendes d’alimentació, gimnasos d’arts marcials i basars. A part d’una creixent presència d’inversors i treballadors qualificats. De totes maneres i en relació a una altra temàtica, Gladys Nieto ens diu a la seva obra “La inmigración china en España: Una comunidad ligada a su nación” (2007) que hi ha una alta disparitat, en quan a la participació entre dones i homes, a les associacions de residents xinesos a Espanya. La participació de les dones ha estat més rellevant en la fundació de col·legis xinesos que en l’edició dels seus periòdics interns. També cal assenyalar que els pioners en l’emigració xinesa varen ser, sobretot, homes i el plantejament de la historiografia nacionalista no contemplava el paper de les persones que havien quedat més enllà de les fronteres del país de destí.

En definitiva Gladys Nieto ens diu que:

“Esta configuración simbólica en la que los espacios femeninos se hallan subordinados y tutelados por los varones encuentra su lógica en la tradición confuciana china, en la medida en que las mujeres dependían durante todo el transcurso de su ciclo vital de los miembros masculinos de su familia, ya sea del padre, del esposo o del hijo”.

I això malgrat ens recorda que la revolució maoista, amb el seu lema ‘Les dones sostenen la meitat del Cel’, havia establert, en el pla simbòlic, el projecte d’una nació comunista amb una acció equilibrada i conjunta d’ambdós sexes. Tot i així la dominació patriarcal tradicional i les estructures d’exclusió social no només es mantenen sinó que s’han accentuat amb el ‘retorn a Confuci’ paral·lel a la introducció de les reformes de mercat. Vegem-ho: Gladys Nieto ens recorda que la societat tradicional xinesa,, que va imperar als temps dinàstics, tenia en la família patriarcal, patrilineal i patrilocal la base de la seva estructura jeràrquica. El lloc assignat a les dones es considerava el més baix de l’escala social. Els matrimonis s’arreglaven mitjançant aliances familiars abans inclús de que els futurs contraents haguessin nascut. Les dones, una vegada casades, passaven a dependre de la casa del marit.

Es considerava la seva criança com una despesa feixuga ja que estaven destinades, inexorablement, a abandonar la casa natal. En temps de la dinastia Song (960-1279), amb la intensificació del rigor confucià, es va estendre la pràctica d’embenar els peus per limitar així la seva capacitat de moviment. La sinòloga Maria Jaschok i la historiadora Suzanne Miers ens senyalen a la seva obra ‘Mujeres y patriarcado chino: sumisión, servidumbre y escape’ (1994) diferents formes d’opressió patriarcal de la societat tradicional xinesa pre-maoista com la que afectava a les ‘san po tsai’ (matrimoni precoç) on nenes eren transferides a casa dels seus futurs marits tan joves com elles o inclús més. El matrimoni no es realitzava fins que no eren capaços de consumar la unió.

Aquest ‘matrimoni menor’ permetia, a la família del futur marit, estalviar-se els regals a la família de la futura muller: era, per tant, una forma desprestigiada de matrimoni que s’efectuava a les zones pobres. Un altre cas era la de les ‘mui tsai’ on famílies pobres venien les seves filles a famílies riques amb l’acord de que quan fossin joves els hi trobarien marit. Eren tractades com esclaves domèstiques patint, en vàries ocasions, una crueltat insuportable. A més a més, en una societat on la reputació la donava el vincle familiar, aquesta pràctica era un estigma difícil de suportar: al quedar-se sense parents, es quedaven ‘sense cara’ (Mianzi 面子) davant la societat. Hi havia també les ‘pipa tsai’ (nenes venudes per al món de l’espectacle, literalment, ‘les que toquen la ‘pipa’: un instrument tradicional xinès) i les venudes per a la prostitució. Ja veiem, doncs, la forta tendència del patriarcat tradicional xinès a tractar les nenes i dones com a mercaderies que es podien comprar i vendre.

III

Això donarà un canvi amb la fundació de la República Popular, l’any 1949, quan es produeix una ruptura amb la ‘tradició confuciana’ que és vista com a “deix feudal” pels nous dirigents comunistes: es persegueixen aquestes pràctiques, s’aboleixen els matrimonis concertats, un any després, i es promulgà una legislació laboral que facilitava la incorporació de la dona al treball fora de casa. Ara bé, les reformes, que es consideraven imprescindibles per a la construcció del socialisme, tingueren una extensió bastant desigual: s’implementaren, sobretot, a les ciutats mentre que al camp persistiren les pràctiques tradicionals d’arreglar matrimonis.

Com ens recorda Gladys Nieto:

“Más barrer todos los vestigios del carácter opresor de género en la sociedad tradicional requería que la lógica de las medidas gubernamentales se correspondiera con las prácticas de la población”.

És a dir, Gladys Nieto senyalaria un esbiaix entre el progressisme de l’avantguarda comunista i les pràctiques tradicionalistes de la població. No hi ha cert paral·lelisme aquí amb la critica anarquista de que no es pot canviar la societat per decret? Però és que, a més a més, la sinòloga Amelia Sáiz López ens recorda, a l’obra ‘Utopia y género: Las mujeres chinas en el siglo XX’ (2001) la següent paradoxa en la política del ‘Partit Comunista Xinès (PCX)’:

“Aun reconociendo la igualdad social de las mujeres en tanto sujetos sociales más allá de su adscripción familiar, el partido las clasificó socialmente adjudicándoles la clase social de la familia paterna o la del marido, valiéndose, en la práctica, del sistema de valores de la sociedad tradicional china que pretendía cambiar”.

Per altra banda, la ‘Federació Democràtica de Dones (FDD)’, com a front de masses o organització social del PCX, plantejava que no n’hi havia prou amb el reconeixement oficial dels drets de les dones sinó que era necessària la mobilització massiva (idea acord al maoisme que emfatitza això, almenys en el pla de la teoria, per sobre dels aparells burocràtics): així foren les encarregades de recolzar la nova ‘Llei de Matrimoni’ amb una campanya, a través de la seva revista ‘Zhongguo Funu’ (‘Dones de Xina’) i cartells, vinyetes i dibuixos que ajudaven a les dones analfabetes a reconèixer i defensar els seus nous drets. La sinòloga Amelia Sáiz López conclou, respecte a aquest punt, que la FDD, partint de les concepcions teòriques d’Engels (‘la dona millorarà la seva posició social gràcies a la seva participació a la producció’) s’ha enfrontat, en ocasions, als dirigents del PCX i el seu ‘deix feudal’ i per extensió a les velles idees tradicionalistes que perduren, i inclús augmenten, en la societat xinesa actual: actualment, per desgràcia, està ressorgint el matrimoni tradicional i infantil a Xina i l’explotació sexual.

Quelcom que contrasta amb l’entusiasme de l’època maoista, tot i els matisos que s’han vist, manifestada per la militant feminista i maoista francesa Claudie Broyelle en el seu viatge a Xina l’any 1971. En aquesta obra 'La meitat del cel', entre d’altres qüestions, equipara el matrimoni xinès a la ‘unió lliure’, doncs, en una critica al model soviètic, afirma que aquest primer evita que l’home s’escapoleixi de les seves responsabilitats, sobretot en quan als fills no reconeguts, a diferència de la Unió Soviètica. Es tracta d’una obra interessant, on també polemitza amb el model soviètic de ‘socialització massiva de les tasques reproductives de la llar’, a través de grans infraestructures com menjadors populars, grans guarderies o bugaderies industrials, apostant més aviat per xarxes locals, i a més petita escala, sota la idea, precisament, que no es pot ‘decretar la revolució’, per part d’un aparell burocràtic, que no té en compte com es desenvolupen els processos socials, a nivell de la vida quotidiana.

IV

Albert Meltzer a ‘Historia del Movimiento Anarquista en China’ (Historia Libertaria núm. 5, 1979) afirma que la dura batalla dels anarquistes xinesos contra el tradicionalisme social va aplanar el camí als comunistes. Les joves anarquistes xineses, moltes d’elles de situació social benestant, es rebel·laren contra ‘l’esclavitud de la bellesa’ (desaprovaven utilitzar cosmètics o pentinats ‘atractius’) i afalagaren la simplicitat estètica de la camperola. Tota aquesta sèrie de temàtiques tornarien amb la ‘Gran Revolució Cultural Proletària’ de 1966 que feministes com Claudie Broyelle lloaven, tot i que d’altres intel·lectuals més crítics la veieren, fonamentalment, com una maniobra de Mao Tse-Tung contra la burocràcia del partit. En tot cas, davant del deteriorament de la situació de la dona, que han portat les reformes econòmiques des de l’època de Deng Xiaoping, el que es cou a la societat xinesa és un ‘revival’ d’aquesta època, que enfonsa les seves arrels ideològiques contemporànies, en la postura radical dels i les joves anarquistes xineses, com ens mostra Albert Meltzer.

                                                   

                                                                                                                                              Alma apátrida

Bibliografía:

BELTRÁN ANTOLÍN, JOAQUÍN y SÁIZ LÓPEZ, AMELIA Allá donde llegan las olas: La población china en España Catarata, 2025. Pàgines 96 a 112, 186, 187, 188 i 189.

NIETO, GLADYS La inmigración china en España: una comunidad ligada a su nación Catarata, 2007. Pàgines 59, 60, 105, 106, 107 i 108.

JASCHOK, MARIA i MIERS, SUZANNE Mujeres y patriarcado chino: Sumisión, servidumbre y escape Edicions Bellaterra – Biblioteca de China Contemporánea, 2000. Pàgines 36, 37, 38, 39, 403 i 405.

SÁIZ LÓPEZ, AMELIA Utopía y género: Las mujeres chinas en el siglo XX Edicions Bellaterra – Biblioteca de China Contemporánea, 2001. Pàgines 117 i 118.

BROYELLE, CLAUDIE La mitad del cielo Ediciones Dos Cuadrados, juliol de 2025. Pàgines 77 a 89 i 215 a 225.

MELTZER, ALBERT Orígenes del movimiento anarquista en China a Historia Libertaria nº5 de 1979 a VV.AA. El anarquismo en China Confederación Sindical Solidaridad Obrera. Pàgines 10 i 11.