Relacions i vincles com a motor de canvi social: apunts i reflexions personals de la 9ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari” a l’Ateneu Rosa de Foc (Gràcia-Barna)

I

El passat dimarts, 26 de maig de 2026, sobre les 19:30 hores, s’organitzà a l’Ateneu Rosa de Foc (Robi, 5) la 9ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari”, a càrrec del col·lectiu Agita’t Gràcia, i que es reuneix una vegada al mes. Aquesta sessió girava al voltant de la manera que tenim de relacionar-nos (socialment, afectivament...) i com aquesta reprodueix el poder. L’animador de la sessió afirmà que es tracta d’una construcció cultural. Avui dia, el treball reproductiu i de cures segueix caient, majoritàriament, sobre les dones: són diners que l’Estat s’estalvia. S’afirmà que s’ha de potenciar les cures i la xarxa d’afectes...les relacions estan canviant?

II

Jo vaig comentar que és curiós com els anarquistes han criticat, històricament, les institucions, com el matrimoni, però després durant la Guerra Civil el sindicat feia els “matrimonis revolucionaris” perquè hi havia problemes amb les unions informals de milicians i noies joves. Es va denunciar que el permís per matrimoni són dues setmanes quan per defunció són dos dies com exemple de les prioritats que tenen les institucions burgeses. Un company afirmà que hi ha hagut, històricament, certa romantització de la família per part de l’anarquisme i el marxisme (hauria faltat desenvolupar-ho més això, perquè és una afirmació xocant amb la idea que tenim, a priori, d’aquestes doctrines). Respecte el que vaig comentar dels “matrimonis revolucionaris” de la CNT digué que té certa justificació perquè no hi havia Seguretat Social. El sistema capitalista privatitza les cures i divideix els nens i nenes en escoles públiques i concertades.

Jo vaig respondre que, en tot cas, qui fou un gran defensor de la família tradicional des de l’anarquisme (o, potser, des d’un proto-anarquisme socialista anti-autoritari pels que defensen que aquest moviment començà amb Mikhail Bakunin) va ser P. J. Proudhon. En canvi, l’anarco-comunisme fou un corrent gran agitador contra l’herència. També existí l’anarco-individualisme d’Emile Armand defensor de la “camaraderia amorosa” (idea precursora del “poliamor”).

Respecte una altra intervenció, vaig comentar que l’anarco-feminista lituano-americana Emma Goldman tenia un pensament sincrètic entre l’individualisme i el col·lectivisme i la seva gran rival, dins el mateix moviment llibertari, fou l’anarco-comunista Lucy Parsons. És trist recordar com, malgrat ser companyes, s’insultaven mútuament: Parsons deia de Goldman que estava a favor de l’amor lliure perquè no podia tenir fills i Goldman, al seu torn, deia que Parsons era una militant rellevant perquè havia sigut muller d’un dels màrtirs de Xicago.

III

També vaig comentar que l’anarquia relacional ha estat acusada d’irresponsabilitat afectiva. Una companya recordà que Emile Armand també va rebre la mateixa acusació al defensar la “camaraderia amorosa”. Concretament, fou l’anarco-feminista brasilera Maria Lacerda de Moura. Un company comentà que Sofie Lewish al llibre “Abolish the Family” proposa canviar la consanguinitat pel parentiu per elecció. També mencionà que les dissidències de gènere i la teoria queer critiquen la liberalització del moviment LGTB. El matrimoni gai reprodueix les famílies hetero-normatives i la societat classista (pàtria potestat, herència...). Una companya recordà que el problema de les noves formes de convivència és quan hi ha nens pel mig: una criatura no la pots ingressar al registre sense pares i mares i si no ho fas no tens accés als serveis públics.

Jo vaig comentar que potser a les companyes i companys els hi interessava les relacions entre dissidències de gènere i inter-culturalitat: hi ha un llibre d’una feminista nigeriana Ifi Amadiume sobre el fet que la relació entre gènere i sexe no era mecànica a l’Àfrica Negra abans de la colonització així com la fàtua (pronunciament jurídic islàmic) del xeic al-Tantawi de la Universitat d’al-Azhar autoritzant les operacions de canvi de sexe l’any 1989.

Sobre aquest segon apunt es pot consultar el meu article de l’agost de 2023: El Profeta Lot i l’anarquia: reflexions llibertàries sobre islam i lluita LGBT (https://alma-apatrida.blogspot.com/2023/08/el-profeta-lot-i-lanarquia-reflexions.html).

IV

Tot seguit, un company comentà que el primer fonament de les relacions amb els altres és la llibertat, el respecte i el compromís. És importantíssim treure la gent de casa, fer comunitat ja que el sistema està muntat perquè quan siguis vell vagis a la residència. Digué que l’obligació que ha sentit ell en la seva vida ha estat formar part de les organitzacions llibertàries i anti-capitalistes des dels 14 anys. Digué que els nens de les famílies tradicionals estaven més centrats que els de les famílies “progres”. Al capitalisme li interessa que el procés de reproducció sigui privatitzat (criança, lactància...) i hauria de socialitzar-se o comunitzar-se el procés de la criança. Una companya digué que moltes mares volen un model comunista de criança: quan hi ha canalla el grau de responsabilitat és més alt.

Es cità un projecte del “Jardí de l’Alzina” a Gràcia on s’ha facilitat la inclusió de les famílies. “Fins que ens facin fora els mossos: esperem que no”. Digué que són praxis que no només es diuen sinó que es construeixen en el mateix procés de lluita. Es feu la critica que, sovint, en aquests projectes només participen famílies nuclears, blanques i heterosexuals. En les relacions socials és important que les persones migrants s’hi sentin incloses. També es feu la reflexió que els companys de militància no tenen perquè esta per sota de les relacions d’amistat o de família. Les relacions d’amistat i l’amor també poden ser motor de canvi polític. Es digué que la interdependència és la base de l’anarquisme i el suport mutu.

Un company va concloure que s’ha de destruir la fàbrica, la llar i l’escola com a “guetos” separats. És a dir, construir una vida en comunitat passant a fusionar tots els aspectes de la vida social. Jo em vaig quedar amb les ganes de mencionar un clàssic de la sociologia contemporània “El normal caos de l’amor: les noves formes de la relació amorosa” d’Ulrick Beck i Elisabeth Beck-Gernsheim que pel què recordo feia reflexions bastant interessants sobre el fet que, contra el que es pugui pensar, les persones s’acostumen a enamorar d’altres persones amb nivells i status socio-culturals i econòmics similars (amb matisos ja que, històricament, les relacions també s’han utilitzat com a forma d’ascendir socialment).

També altres autores afirmen que la fi de la Guerra Freda i la conseqüent crisi de les ideologies emancipadores, com el socialisme, ha fet disparar els temes de l’amor a nivell públic. És que potser una relació de parella no és, en certa manera, un succedani d’utopia comunista per a dos?

 

                        Alma apátrida