1) Per què
parlar de Vida Lliure? Presentació de “La Saó”
El passat dissabte,
21 de febrer a les 11: 00 hores, es va realitzar, a l’Ateneu l’Harmonia del
barri de Sant Andreu del Palomar a Barcelona, la xerrada “Per què parlar de
Vida Lliure?” com a presentació de “La Saó – Organització Revolucionària
dels Països Catalans”: entitat política independentista que té com a
referent el projecte “confederalista democràtic” dels revolucionaris kurds.
Afirmaren, cap al principi, que la seva és una proposta utòpica basada en la
“Vida Lliure” de la qual no poden “establir de forma exacte la seva forma” el
que no vol dir, segons elles, que sigui ambigua ja que treballen per
delimitar-la en una “societat organitzada al marge de l’Estat” adaptada als
recursos i necessitats del territori. Digueren que volen unes “relacions socials
sense jerarquies” i un “nou paradigma ètic”. I continuaren dient que “la
revolució no només no és impossible sinó que és una necessitat”.
Afirmaren, tot
seguit, que l’acció política, en nombroses ocasions, va orientada a defensar
“el poc que ens queda” i que s’ha de mantenir la posició. La presentació
estigué farcida d’expressions, en prosa poètica, com “el foc que crema tímid
es converteix en una flama que cremarà aquest sistema fins els seus fonaments”,
“el moment més fosc de la nit és just abans de l’alba” o “la
possibilitat de la Vida Lliure és la més bella”. En aquests moments,
afirmaren que són una organització estratègica dels Països Catalans i que el seu
nom significa “el grau idoni que necessita la terra per germinar” perquè
els Països Catalans necessiten una revolució però no es donen, en aquests
moments, les condicions. O sigui, que “la Saó” és un nom metafòric per
indicar que, la seva organització, és l’element subjectiu, d’agència política,
que farà madurar les condicions objectives per un procés revolucionari.
Estan desplegades
arreu del territori i defensen la “Nació Democràtica dels Països Catalans”
inspirades en les companyes kurdes. Tenen una estructura autònoma de dones i
entitats dissidents i “estan obertes” a una estructura de persones migrants i
racialitzades (sic). Consideren que el procés revolucionari sorgirà del
moviment popular. Tenen un pla territorial que és la base del seu horitzó:
diuen que el territori és on “s’hi forja la identitat” (sic), un pla sectorial
(sindicats d’habitatge i laboral, feminisme i ecologia) i un pla ideològic
(batalla de les idees, batalla cultural, ètica i estètica revolucionàries).
Finalitzaren, amb èmfasis que “el poder és del poble” que s’ha d’encarar
“l’individu al si del grup” (sic) i organitzar-se com a poble i com a classe
per “la Vida Lliure que és la que vindrà”.
2) La “Vida
Lliure”: aparences ideològiques i estructures de sentit
“La Saó” al seu recull de textos-proposta política, concretament a la seva
definició del què és per ells “La Vida”, afirma que:
“Els éssers
humans, a més de desenvolupar-nos com a part de la natura, també necessitem per
viure aquest segon embolcall, del que també som part, que és la cultura i que
podem entendre, doncs, com una segona natura”.
En relació a això,
crida l’atenció l’afirmació de “La Saó” que necessitem organitzacions amb una
“base ideològica forta”. El filòsof francès Henri Lefebvre a la seva obra “Sociologia
de Marx” (1966) ens recordava que, pel gran teòric del comunisme, les
ideologies no són res més que unes representacions que:
“(...) hacen que aumente o disminuía la falta de transparencia de una
sociedad. Iluminan con una falsa claridad como la sumen en la penumbra y en las
tinieblas en nombre de una doctrina más oscura todavía que la realidad de la
cual surgen. La realidad social, es decir, los hombres y los grupos humanos en
sus interacciones, producen apariencias, que más que otra cosa son ilusiones
sin consistencia alguna”.
Un altre filòsof
francès, Louis Althusser ens recorda a “La filosofia como arma de la
revolución” (1968) que, per Marx, la ideologia “no té història pròpia” al
que ell afegeix la idea freudiana de que “l’inconscient és etern”. És a dir,
que si la ideologia és l’aparença, produïda pels essers humans en les seves
interaccions, aquestes interaccions no apareixen tal qual són, sinó que ho fan
de forma “fantasmagòrica” com a expressions d’un inconscient que no s’expressa
directament sinó a través d’aquest “embolcall” que és la cultura (el super-jo
que diria Freud) utilitzant la cita de “La Saó”. D’aquesta manera, el fet que
al recull de textos-proposta política de la organització amb prou feines hi
apareguin referències històriques de Catalunya sinó continues analogies amb
conceptes dels revolucionaris kurds com “Modernitat Capitalista”, em sembla
indicatiu de les afirmacions de Lefebvre i Althusser: la ideologia de la “Vida
Lliure” ens sumeix en la penombra potser no tant per no tenir història sinó per
tenir-la d’altres latituds.
“Ciertos elementos de la estructura del mundo son irrevocablemente
impuestos al individuo. Una estructura social histórica, que tiene una
cosmovisión natural-relativa específica, forma parte de los elementos de la
situación biográfica ya presentes. Las relaciones sociales mediatas e
inmediatas son, en parte, inequívocamente institucionalizadas y, en parte,
moldeadas por contextos de sentido que son, a su vez, socialmente objetivados
en el lenguaje y las instituciones.”.
És cert que aquest
passatge pot semblar un xic obscur però mirem quina relació pot tenir amb la
idea de la “Vida Lliure” de La Saó: La “cosmovisió natural”, segons Schutz i
Luckman, té relació directa amb una “estructura social històrica” determinada,
per tant, d’igual manera a aquest “segon embolcall” del que ens parla La Saó.
I, a la vegada, aquesta “estructura social històrica” genera, de fet, un
“context de sentit” que s’objectiva en el llenguatge: és a dir, en la mateixa
idea de “Vida Lliure” de La Saó. Per molt que la inspiració provingui dels
revolucionaris kurds, aquesta proclama adquireix significat, doncs, només en el
marc de la nostra pròpia estructura socio-històrica i el nostre propi context
de sentit que és l’occidental, en general, i el català, en particular.
3) Lukács, la
critica a la “filosofia de la vida” i La Saó
El filòsof marxista
hongarès Georg Lukács a la seva obra clàssica “El asalto a la razón: La trayectoria del irracionalismo desde Schelling
hasta Hitler" (1959) ens diu que la “filosofia de la
vida” era, a Alemanya, la ideologia predominant de tot el període imperialista.
Es tractava de l’intent de resoldre, en el pla de la filosofia, per part de “la
burgesia imperialista i la seva intel·lectualitat parasitària”, dels problemes
plantejats pel desenvolupament social i les noves formes de la lluita de
classes. I es caracteritzava, de fet, per una continuïtat amb la hostilitat que
les classes dominants mostraven, des de la Revolució Francesa, a la idea de
progrés. La “filosofia de la vida” glorificava l’endarreriment social i polític
d’Alemanya com una forma cultural “superior”.
En el cas de La Saó,
el fet que s’identifiqui amb les cosmovisions d’uns pobles originaris (kurds,
maies...) que han criticat la noció de Modernitat Capitalista, bàsicament,
perquè en el seu context històric i social els hi ha tocat patir una
lumpen-modernitat (és a dir, aquells aspectes obscurs de la Modernitat com el
racisme que les potències imperialistes tenien reservats als subjectes
colonitzats) fa que, per l’efecte d’un mirall invertit, aquí esdevingui en un
rebuig dels aspectes emancipadors d’aquesta mateixa Modernitat no ja
capitalista sinó socialista. I això és així, repeteixo, perquè aquestes idees
cobren sentit aquí en el marc de la nostra pròpia estructura social històrica i
el nostre propi context de sentit que no són els dels revolucionaris kurds sinó
el de la intel·lectualitat parasitària de la burgesia imperialista:
l’independentisme català és, històricament, una ideologia de les classes
mitjanes menestrals i professionals, d’una de les regions més riques i
industrialitzades d’Europa Occidental, no el d’un poble de camperols que
practiquen una agricultura de subsistència i treballen al sector informal de
l’economia.
4) La Saó,
Torras i Bages i l’assimilacionisme
D’aquesta manera,
l’origen dels valors ruralistes que professa La Saó, com ens recordaven Schutz
i Luckman, s’han de buscar més en la nostra pròpia “estructura social
històrica”, és a dir, en figures com un Torras i Bages, en La Tradició
Catalana (1892) i en la seva defensa de l’esperit carlí i cristià, doncs,
segons ell:
“L’organització
social de Catalunya és la recta interpretació de la naturalesa, ateses les
condicions peculiars en què vivim”.
Una afirmació molt
similar a la interpretació de la cultura com un “embolcall” o “segona natura”
que fa La Saó al seu recull de textos-proposta política. Veiem, finalment, al
mateix document uns fragments bastant paradigmàtics del que entén La Saó per
“cultura”:
No sé que entén La
Saó per “integrar”: és sens dubte un concepte polèmic, doncs, implica quines
accions o resultats són més desitjables que altres, divideix integrats de no
integrats, concep la societat receptora com homogènia, tendeix a infravalorar
els vincles amb el lloc d’origen i concep el migrant des d’una perspectiva
individual (Spencer, 2022). Defectes gairebé tots o tots presents en la
concepció, que jo interpreto com a culturalment assimilacionista, de La Saó
quan afirmen que “estan oberts” a crear una estructura, de “migrants i
racialitzades”, a la seva organització: no són les organitzacions
revolucionàries qui s’han de preocupar d’acostar-se als explotats i oprimits
d’aquesta societat i no esperar a que vinguin? Per què s’haurien d’incorporar a
una estructura que ja està dissenyada ideològicament de forma prèvia? És que
potser està disposada a canviar aquesta “segona natura” que és “la” cultura (en
singular) segons La Saó?
Per altra banda,
respecte la migració murciana a Catalunya, en un inici a la dècada dels 30 i
com ens recorda l’historiador José Luis Oyón, no hi va haver gairebé
mestissatge entre la comunitat autòctona i la forastera ja que per la segona
passar d’una feina desqualificada a una qualificada era molt més difícil (al
cap d’una generació només un de cada sis d’aquesta havia accedit a un ofici
manual millor pagat mentre que un 40% de l’autòctona ho havia aconseguit), els
barris estaven segregats, la mobilitat residencial era major en la comunitat
forastera i l'enfrontament entre el món associatiu catalanista i anarquista
era dur: format el primer per treballadors d’ofici i menestrals i el segon pels
que feien els pitjors oficis però també pels que els recolzaven i van
contribuir a la seva politització. Aspectes no mencionats per La Saó que dona a
entendre, al meu parer, que aquesta incorporació es donà sense conflictes: el
mite nacionalista de la “terra d’acollida”.
No és la primera
vegada que critico al món independentista català. Des dels seus orígens
classistes als treballadors “de coll blanc” del Centre Autonomista de
Dependents del Comerç i la Industria (C.A.D.C.I.) i el grup para-militar
ultranacionalista d’Estat Català (amb figures com Dencàs i els germans Badia)
fins al Front Nacional de Catalunya (F.N.C.) fundat per Cornudella, un
socialdemòcrata anti-comunista, i “Nosaltres Sols” de Daniel Cardona (grup
encara més ultranacionalista que Estat Català) és un corrent que sempre ha
estat vinculat a les classes mitjanes menestrals i professionals i, per tant,
ha defensat propostes polítiques entre la tecnocràcia i la democràcia
representativa (com la del projecte de Constitució Catalana de Josep Conangla i
Fontanilles) quan no directament filo-feixistes (com les d’Estat Català o
Nosaltres Sols). I els seus sectors “esquerrans” no han trencat mai del tot amb
aquesta vergonyosa matriu política (investidures de la CUP a Convergència,
proximitat d’històrics del PSAN, com Josep Guia, o seccions de l’ANC a Silvia
Orriols etc...).
Ara bé, considero
que faltava un primer intent d’ anàlisi ideològica de La Saó ja que és una
organització independentista que s’identifica amb el Confederalisme Democràtic
dels revolucionaris kurds i, per tant, pot establir certa relació amb el
moviment llibertari a casa nostra. Si estic convençut que la ideologia de les
esquerres d’alliberament nacional del Tercer Món (les quals existeixen per una
revolució burgesa truncada o inexistent i una gran heterogeneïtat de classe
d’aquestes societats) quan es traslladen forçadament a societats de capitalisme
desenvolupat com la catalana (on el projecte nacionalista independentista
pertany, històricament, a les classes mitjanes menestrals i professionals)
esdevenen una forma de nacional-bolxevisme inconfés, la ideologia de La Saó
(amb un discurs, marcadament, essencialista i amb un gran ús de la prosa
poètica) no pot ser, de cap manera, un “confederalisme democràtic” sinó
l’aberració d’un “nacional-confederalisme democràtic” més proper a la
“filosofia de la vida” imperialista que a cap “Vida Lliure” inspirada en els
revolucionaris kurds.
Alma apátrida
LA SAÓ –
ORGANITZACIÓ REVOLUCIONÀRIA DELS PAÏSOS CATALANS Recull de textos – proposta
política Pàgines 9, 10, 11 i 54.
ÖCALLAN, ABDULLAH Sociologia
de la llibertat (Manifest per una Civilització Democràtica – Volum III) Editorial
Descontrol, setembre de 2025. Pàgina 56.
LEFEBVRE, HENRI Sociologia
de Marx. Ediciones Uno en Dos. Madrid, 2023. Pàgina 72.
ALTHUSSER, LOUIS La
filosofia como arma de la revolución Ediciones Uno en Dos, 2024. Pàgina 129.
SCHUTZ, ALFRED y
LUCKMAN, THOMAS Las estructuras
del mundo de la vida Amorrortu
editores - Biblioteca de sociología.
Buenos Aires, abril de 2003. Pàgina 237.
LUKÁCS El asalto a la razón: La trayectoria del
irracionalismo desde Schelling hasta Hitler Grijalbo, 1968. Pàgines 324, 325, 327, 331, 332
i 334.
SOLÉ TURA, JORDI Catalanisme i revolució
burgesa El Viejo Topo, 2017. Pàgines 123, 124 i 125.
OYÓN, JOSÉ LUIS Trabajadores catalanes y trabajadores inmigrantes:
cenetismo, cuestión nacional y espacio urbano en Barcelona, 1930-1936 a
OYÓN, JOSÉ LUIS y ROMERO, JUANJO (Ed.) Clase antes que nación: trabajadores, movimiento obrero y
cuestión nacional en la Barcelona metropolitana 1840-2017 El Viejo Topo,
2017. Pàgines 182, 183, 185 i 187.
OSO, LAURA -
LÓPEZ-SALA, ANA – MUÑOZ COMET, JACOBO Sociología de las migraciones Editorial Síntesis, 2023. Pàgina 110.
Comentarios
Publicar un comentario