1) Introducció: sectarisme
bordiguista i lluita social
El grup Barbaria és
un col·lectiu comunista, de tendència neo-bordiguista, que manté alguna
activitat a vàries ciutats d’Espanya. El marxisme d’Amadeu Bordiga, i dels seus
epílegs posteriors, es caracteritza per una intransigència revolucionària (que
els fa mantenir-se fidels, al seu programa polític, més enllà de la
conjuntura), un internacionalisme proletari estricte (i, per tant, un rebuig de
la tesi stalinista del “socialisme en un sol país”) i un anti-democratisme
radical, sota la idea que la democràcia no és res més que la superestructura
ideològica de la burgesia (i, per tant, una defensa del “centralisme orgànic”,
on els “científics de la revolució” són els encarregats d’orientar-la a
l’estar, teòricament, en possessió del coneixement més adient per fer-la, més
enllà, inclús, de la participació de la classe treballadora).
Al meu entendre, no
és res més que una visió del marxisme contaminada de positivisme sociològic
(aquell corrent científic obsessionat amb l’ordre, l’harmonia, el determinisme
i tendent a veure la societat, en aquest cas el partit revolucionari, com si
fos un ésser viu dotat de diferents òrgans amb funcions diferents). Per altra
banda, la intransigència revolucionària, del Grup Barbaria, els porta inclús a
afirmar el següent:
“Els anomenats
‘moviments socials’ com el feminisme, el moviment LGTBI+, l’ecologisme,
l’antiracisme o el moviment per l’habitatge porten sempre, d’un mode o un
altre, a la reforma de l’Estat i no a la lluita en contra d’ell (...) D’altra
banda, perquè la seva mateixa naturalesa de front únic porta a militants que
honestament desitgen la revolució a treballar amb uns altres clarament
reformistes (...) més audibles i, per això, majoritaris en temps de pau
social”.
Per altra banda, el
que interpreto com a rigidesa, i falta d’operativitat, de les idees de Bordiga
conjuntament a l’atractiu, d’alguns dels seus principis, com la “intransigència
revolucionària” i l’internacionalisme proletari estricte, han portat a un
intent de superació teòrica (per part d’un sector escindit de l’Esquerra
Independentista) intentant cobrir aquestes mancances “sectàries” amb la
inserció social: és el cas de l’anomenat Moviment Socialista (MS) les
referències del qual, a categories com Partit Comunista Internacional o Partit
Comunista de Masses, no són més que una impossible síntesis
bordiguista-gramsciana: doncs, el PCI no fou mai, ni tingué l’objectiu de ser,
un PCM (que construís hegemonia) sinó una formació política de quadres. El
resultat de fusionar ambdues idees no pot portar més que a l’aberrant intenció
de fer funcionar els espais de masses com organitzacions de quadres, amb les
nefastes conseqüències que ja han denunciat varis companys. L’hegemonisme de
Gramsci i el tecnocratisme de Bordiga són postures teòriques del tot
inconciliables: un Frankenstein marxista.
Grandizo Munis fou,
durant la Guerra Civil Espanyola, un militant de la Secció
Bolxevic-Leninista Espanyola (un petit grup trotskista que, durant els
enfrontaments de maig de 1937, va tenir una participació activa, intentant
impulsar i orientar el moviment, conjuntament al P.O.U.M. i Els Amics
de Durruti). Durant la IIª Guerra Mundial va trencar amb la IVª
Internacional ja que considerava el conflicte bèl·lic com una guerra
inter-imperialista i, per tant, les seves postures eren més properes al derrotisme
revolucionari. Posteriorment, elaboraria un pensament més proper a
l’esquerra comunista consellista (sent crític del bordiguisme, el trotskisme i
l’anarquisme) sent un dels fundadors del grup Fomento Obrero Revolucionario
(FOR) que, sota aquesta perspectiva però sense menystenir el paper del
partit, actuà des de finals dels 50 fins a finals dels 80.
G. Munis es mostra
bel·ligerant amb totes les expressions polítiques, de l’esquerra revolucionària
d’aleshores, a la que acusa de stalinistes o de fer el joc al stalinisme: de
forma similar a com s’expressa el Grup Barbaria avui dia sobre els moviments socials.
G. Munis afirma, doncs, al butlletí Alarma del FOR, el maig de
1970 sobre elles:
“Pero no serán las aguas de albañal del nacionalismo ‘anti-imperialista’,
del guerrilleo, del poder negro, las que abran cauce a esa corriente
revolucionaria, ni siquiera aquellas otras hoy remansadas y contaminadas del
‘trotskysmo’ y del ‘anarquismo’. Las primeras son parte del mundo capitalista a
destruir, las otras residuo deleznable de un momento histórico pretérito.”.
Unes, segons ell,
per ser expressió del “Capitalisme d’Estat” i les altres per ser ideologies
obsoletes. Però, resulta que, més enllà del sectarisme evident que demostra, G.
Munis té una idea interessant: afirma, enfront d’aquells revolucionaris (que
ell anomena crisistes), que la possibilitat de la revolució no radica,
exclusivament, en la presència d’una crisi econòmica sinó que (si entenem el
sistema capitalista com un tot) qualsevol crisi en el pla cultural, polític o
ideològic seria, igualment, una oportunitat pels revolucionaris. En relació a
això afirma, doncs, que la revolució s’ha de fomentar “tal com es presenta”. No
és, aleshores, una contradicció amb el sectarisme que ha estat plantejant fins
el moment? I si la revolució es “presenta” sota aquestes formes, no s’ha de
mirar d’explotar-ne les contradiccions que serveixin per avançar, però sense
arribar a produir-ne una ruptura que desarticuli el moviment?
“Varios cientos de jóvenes bien intencionados pero alejados del pueblo no
forma, por supuesto, una adecuada fuerza revolucionaria, ésa es también una
ilusión que debe dejarse para Mazzini. Hasta él parece haber advertido esta
verdad, pues ahora se dirige directamente a las masas de trabajadores.”.
El que exposa
Bakunin es, doncs, la conseqüència de seguir les directrius de G. Munis i el
Grup Barbaria. S’ha de participar, doncs, en la revolució “tal com es presenta”
i això no significa, exclusivament, una intervenció agitativa “des de fora”
(que és el que defensen aquells que no assumeixen la participació en
iniciatives on no puguin plantejar, en tot moment, el seu programa de màxims,
com Barbaria). Les anàlisis d’aquest grup semblen plantejar que, qualsevol
iniciativa dels moviments socials, està en el marc ideològic del liberalisme
progressista, perquè només s’està negociant un millor posicionament en el
mercat com a força de treball. Però, i si aquesta fos la forma incipient d’una
revolució “tal com es presenta” avui dia? No tenim exemples històrics de la
transició d’un liberalisme progressista a un socialisme i/o anarquisme
revolucionari? El mateix em pregunto quan, per part d’alguns grups anarquistes,
es té un discurs contra la democràcia com a concepte.
És que no és cert
també que, en el seu moment al segle XIX, el Partit Demòcrata (escissió del
Partit Progressista) a Espanya fou un partit revolucionari i insurreccional
anti-oligàrquic on participaven sectors obrers i populars? No serà que, degut a
l’ofensiva capitalista, estem retrocedint a alguns aspectes polítics d’aquella
època, i hauríem de tornar a aprendre de les lectures que, anarquistes com
Bakunin, feien aleshores?
Des de fa uns dos
anys i escaig funciona (a aquesta localitat del Baix Llobregat Nord)
l’Assemblea de Papers per Tothom. Degut a una dinàmica d’activisme gairebé
constant (en defensa del dret universal al padró que la màfia convergent i el
capo Fonollosa no respecta) no hi ha hagut temps per teoritzar (a un nivell
polític i ideològic i no tant pràctic) sobre aquesta experiència. L’any 2007,
es publicà el llibre Las luchas de
los sin papeles y la extensión de la ciudadanía amb
l’editorial Traficantes de sueños. En ella, al capítol Sin papeles: límites como movimiento de Peio M. Aierbe afirma
sobre els grups que donen suport al moviment migrant:
“La ideologización de esas organizaciones es otro factor fundamental. El
posicionamiento ideológico, digamos radical, ayuda sin duda a enfrentar unas
políticas gubernamentales (…) unas convicciones sólidas, no atentas a su
influencia en las urnas, son un buen apoyo para una actividad que, por lo
general, se produce a contracorriente. El problema surge cuando esas posiciones
ideológicas hacen de la inmigración un campo de batalla para enfrentarse entre
sí. Y, por desgracia, no podemos afirmar que el sector que trabaja con sin
papeles, no haya hecho del mismo, un escenario de confrontación política, a
veces en el propio seno del movimiento.”.
Sincerament, el
plantejament de l’autor em sembla del tot idealista, com un observador que
critica des de fora i, el que és més greu, la formació ideològica del qual
sembla bastant superficial. No és pot obviar, al meu entendre, que les
diferències ideològiques estan associades, sobretot, a diferents formes
d’entendre la lluita i que la seva categorització del que és “digamos radical”
és massa genèrica i ambigua ja que aquí hi pot cabre, perfectament, des de
l’anti-capitalisme revolucionari a l’ala esquerra de la socialdemocràcia que, a
nivell pràctic, pot significar des d’una estratègia d’acció directa i
confrontació a una que busqui conservar un peu a les institucions i un altre al
carrer: dualitat difícil de portar sense defraudar expectatives. Vull recordar
aquí, doncs, recents debats (al si de l’anarquisme) sobre l’ús inapropiat, que
fan alguns acadèmics, de l’estudi dels moviments socials i espais de lluita.
Per això, és tan important que es comencin a escoltar les veus des de dintre.
Finalment, volia
citar que principis com l’acció directa i l’anti-partidisme de la CNT-AIT,
lliguen bé amb uns moviments socials que, avui dia, son gelosos de la seva
autonomia i desconfien de l’intent dels partits polítics de sotmetre’ls a les
seves agendes partidàries. Ara bé, això no vol dir que aquesta sigui una
organització neutre ideològicament sinó que té el Comunisme Llibertari com a
finalitat que és una societat sense Estat ni Propietat Privada. En aquest
sentit, el núm. 2 dels Textos de formació llibertària (maig de 1977) de
la CNT són clarificadors en aquest punt:
“De tot el que
s’ha dit s’entén que la CNT és antipolítica en el sentit d’antipartidista, no
en el sentit de relació humana general, perquè ací, com ja se sap, la CNT
tendeix cap a una reestructuració profunda i natural, dintre de la llibertat,
de totes les relacions humanes bàsiques orientades a una finalitat d’ajut mutu
i de solidaritat.”.
4) Conclusions
En aquest article
s’ha polemitzat amb les posicions del grup Barbaria i G. Munis a les que s’ha
oposat les idees tàctiques de Bakunin i, més avall, els plantejaments
anarco-sindicalistes de la CNT-AIT (sobre els que hi ha una continuïtat
històrica però que, tampoc, són ben bé el mateix). Pot ser que algú pugui
pensar que discutir amb aquests referents teòrics, caracteritzats pel seu
sectarisme, sigui una tasca innecessària, però penso que estar prou bé
evidenciar que el que molts cops són postures intransigents es caracteritzen
per ser més intuïtives que, pròpiament, argumentades. Si es posen sobre la
taula, els seus referents històrics en quan a teoria, aleshores, són més
senzilles d’analitzar i rebatre.
Per altra banda,
qualsevol intent de construir una teoria revolucionària, a partir de la
realitat mateixa de la lluita i no d’apriorismes ideològics, sempre serà més
enriquidor que repetir els mateixos mantres de sempre (no parlo per cap
tendència en particular) tot i que, a vegades, haguem de sortir dels nostres
espais de comfort i veure com ens relacionem amb experiències diverses que, tot
i així, comparteixen els mateixos anhels d’una societat d’iguals. Encara que,
potser, per vies que no sempre són del tot coincidents. La funció de la
reflexió teòrica serà, sempre, la recerca d’aquest sentit compartit.
Alma apátrida
Bibliografia
GRUPO BARBARIA Tesis
programàtiques Barcelona, setembre 2024. Pàgines 17 i 18.
MUNIS, G. Teoría y práctica de la lucha de clases Editores extremeños, 2001. Pàgina 206.
BAKUNIN, MIJAIL Tácticas revolucionarias Libros Dogal, 1978. Pàgina 65.
SUÁREZ-NAVAZ,
LILIANA – MACIÀ PAREJA, RAQUEL – MORENO GARCÍA , ÁNGELA Las luchas de los sin papeles y la extensión de
la ciudadania: Perspectivas
críticas desde Europa y Estados Unidos Traficantes de sueños – movimiento, septiembre 2007. Pàgina 247.
SALA, EDUARD La aportación de la Plataforma de Afectadas por la
Hipoteca en el mundo académico: una revisión sistemática de la literatura VV.AA La Plataforma de Afectadas por la
Hipoteca: Una década de lucha por la vivienda digna 2009-2019 Bellaterra
Edicions – El Movimiento que no Cesa, 2021. Pàgines 316 i
317.
LAMAREA El PP decapita la ILP de la PAH y ataca a quienes
piden la dación en pago 18 abril
de 2013.
SECRETARIA DE FORMACIÓ I CULTURA – CONFEDERACIÓ NACIONAL DEL TREBALL Què és la CNT Textos de formació llibertària
núm. 2 maig 1977. Pàgina 15.
Comentarios
Publicar un comentario