1) Commemorant una efemèride
El passat dissabte, 18 de setembre de 2021, a les 18:00 hores es va
realitzar un acte a l’espai anònims de Granollers (c/Ricomà, 57)
coincidint amb el centenari de la proclamació de la República del Rif pel líder
anti-colonial Abd el-Krim el-Khattabi l’any 1921. La commemoració d’ aquesta
efemèride va comptar amb la presència i intervenció de l’historiador i
escriptor Ricard de Vargas Golarons i de Reda Benzaza del Moviment Popular del
Rif (Hirak). L’acte va començar amb una audició d’un missatge d’adhesió a
l’acte d’un activista del Hirak on exposà algunes de les colpidores
xifres de repressió, per part del règim marroquí, de l’últim moviment de
protesta a la regió: uns 1.400 detinguts dels quals se’n produïen uns 150 al
dia de mitjana.
Aquest moviment, recordem, es va produir per exigir millores en les
infraestructures sanitàries i educatives, pràcticament inexistents, així com
solucions al greu problema d’atur que afecta a la zona. Tot seguit, en Ricard
va afirmar, que ens trobàvem en la commemoració d’una fita històrica de lluita
d’un poble, amb precaris mitjans, contra dues potències colonials com Espanya i
França; la primera però de segona fila, doncs, s’ha de recordar que el
Protectorat del Rif quasi bé el va obtenir Espanya, gràcies a que al Regne Unit
no li interessava que França tingués una hegemonia massa àmplia a la zona de
l’estret.
2) Nacionalisme essencialista o interculturalitat
Abans de continuar, però, haig d’aturar-me un moment: tot i que, a nivell
personal, respecto molt la trajectòria militant d’en Ricard al si del Movimiento
Ibérico de Liberación (M.I.L.) no puc compartir, en absolut, algunes de les
afirmacions que feu que, al meu parer, destil·len un essencialisme incompatible
amb els plantejaments racionalistes de l’anarquisme: està, doncs, fora de lloc
apel·lar acríticament al caràcter mil·lenari dels pobles català i amazic
quan, de fet, la nació catalana, com a fenomen modern, és un invent de finals
del segle XIX i l’amazic neix a la Cabilia algeriana als anys 80 i a Marroc als
anys 90.
En definitiva, la presentació d’una dicotomia simplista àrabs=dolents/amazics=bons
i espanyols=dolents/catalans=bons em sembla faltar a la veritat i hauria
de ser aliena als espais llibertaris. Com explicar sinó la contradicció que
suposa afirmar alegrament que la cultura amazic és més tolerant i anti-autoritària
que l’àrab per després haver de reconèixer que a la Constitució rifenya de 1921
es va abolir el deute de sang (costum a fer pagar amb la mort l’assassinat
d’un membre de la tribu) que es practicava al Rif? Pràctica que es va qüestionar,
a nivell general, per primer cop entre les tribus àrabs amb l’aparició de l’islam
que, per cert, va ser anomenat de passada, com aquell qui no vol, alhora d’explicar
l’origen de la mitja lluna present a la bandera rifenya. Evidentment, no es
tracta de negar tampoc la persecució i repressió sobre els pobles amazics pel
pan-arabisme oficialista molts cops de la mà de l’islamisme (amb la participació
de professors, membres dels Germans Musulmans, que Nasser s’havia tret de
sobre) però això no ha de significar caure en postures arabòfobes (ni
islamòfobes per l’associació que es fa a allò àrab).
Per què relacionar, de forma genèrica, una determinada cultura o poble amb
el què han pogut fer els governants que se n’atorguen la seva representativitat
exclusiva?
Tant a Algèria com a Marroc hi conviuen àrabs com també amazics i, en
conseqüència, em semblen molt més encertades, des de l’esquerra revolucionària
marroquí com la Vía Democràtica, les propostes magrebinistes tendents
a defensar un model regional de convivència intercultural que no la defensa d’un
essencialisme àrab o amazic tendent, en el primer cas, a marginar de les institucions
la llengua amaziga i, en el segon, a negar la població arabòfona afirmant que
són berbers arabitzats remuntant-se a un procés de fa segles que, en algunes
ocasions, es vol revertir des de posicions nacionalistes intransigents. Salvant
les distàncies, i les enormes diferències sòcio-econòmiques i d’hegemonia
política entre les dues regions, em recorden l’intent del franquisme d’anorrear
el català de l’espai públic i, a la vegada, dècades més tard algunes campanyes
civils que s’entesten en voler controlar el que parlen els alumnes dels centres
educatius catalans als seus moments d’esbarjo.
3) El Rif: una història de lluita
Una vegada feta aquesta reflexió, senyalar que Ricard va anomenar la
Batalla de Tetuan (1859-1860) com a primer antecedent de resistència rifenya al
colonialisme europeu. Tot i que la seva implantació no es consolidarà fins al
segle XX per l’interès suscitat en les mines de plom i ferro presents a la
regió. A la Batalla de Barranco del Lobo de 1909 es van produir centenars de
baixes entre l’exèrcit ocupant espanyol. Posteriorment, a la Batalla d’Annual,
el 22 de juliol de 1921, amb Abd el-Krim el-Khattabi com a líder militar, l’exèrcit
espanyol perd entre 15.000 i 19.000 homes. La Constitució rifenya proclamada
pels insurgents estableix la construcció de xarxes telegràfiques i una reforma
agrària que expropia i entrega les terres dels col·laboracionistes a la
població empobrida. Per defensar totes aquestes conquestes, Abd el-Krim crea un
exèrcit d’uns 75.000 homes en armes.
També va senyalar com Joan Garcia Oliver, el dirigent anarcosindicalista
català, qui havia contactat amb algun rifeny durant les seves estadies a la
presó, va entrar en converses amb nacionalistes del Rif perquè s’aixequessin
contra Franco durant la Guerra Civil Espanyola. La proposta va ser rebutjada
pel President del Govern Largo Caballero espantat per provenir d’on provenia.
Ja el 1937, aquest va intentar una maniobra similar i Franco, com a resposta,
va concedir algunes llibertats als rifenys. El 1956, el Marroc es va fer
independent sota els interessos de França i la penetració del capitalisme. La repressió
del règim naixent és terrible: dones embarassades són passades a ganivet. Es va
mencionar la política autoritària del nacionalisme pan-àrab qualificant-la de
genocida. També es va recordar la revolta de la població de la zona amb l’assalt
a entitats bancàries i edificis oficials. Finalment en Ricard va afirmar que
els rifenys eren un poble que estima com nosaltres la llibertat.
Tot seguit, en una intervenció no gaire extensa, l’activista Reda Benzaza,
va recordar les últimes protestes a la zona, desencadenades per la mort
propiciada per la policia de Mohcin Fikri a l’intentar rescatar la seva
mercaderia de peix d’un camió triturador d’escombraries, i la condemna a 20
anys de presó pels principals activistes de la que ja en porten complerts 5 d’aquests.
També va senyalar que la classe política dirigent només busca lucrar-se i
beneficiar-se personalment. Una de les reflexions que van sorgir durant el debat
fou que degut a que la regió està totalment militaritzada no es permet cap
tipus d’inversió a la zona que pugui generar una economia regional i una
burgesia pròpia. La població no té gaires sortides, en conseqüència, i busca
emigrar perdent-hi molts cops la vida i provocant que actualment hi hagi molts
més rifenys a l’exterior que a la regió (crec recordar que Reda Benzaza va
parlar d’una relació de 6.000.000 per menys d’un milió).
Una reflexió interessant, des del punt de vista de l’anarquisme, és si hauríem
de reivindicar experiències com l’efímera República del Rif. No hauríem d’oblidar,
però, que el que entenien els rifenys per República no és el mateix que podem
entendre nosaltres. De fet, aquesta nomenclatura, no deixava de ser un vernís
amb el qual Abd el-Krim buscava legitimar davant d’una comunitat internacional
sota paradigmes occidentals, el que no era altra cosa que una confederació de
tribus. És a dir, si bé tenia l’aparença exterior d’un Estat-Nació, altra cosa
és que ho fos realment. Per altra banda, aquesta xerrada-debat ens pot portar
altre cop al tema de si el moviment llibertari ha de recolzar certs
nacionalismes que es presenten com a resistents.
En aquest sentit, considero que la proposta del magrebinisme, tal i com la plantegen els marxistes de la Vía Democràtica marroquí, que fa referència a una àrea regional on hi conviuen diferents cultures, és una proposta molt més sensata que les iniciatives més essencialistes del nacionalisme pan-àrab o amazic. Considero que les propostes d’ingenieria cultural autoritària, que promouen tots els nacionalismes essencialistes, apel·lant a mites històrics s’han de rebutjar sense matisos. A nivell personal, doncs, el magrebinisme el trobo similar a les propostes federals iberistes que descartaven tant el xovinisme nacionalista espanyol com els nacionalismes burgesos perifèrics.
Comentarios
Publicar un comentario