La CUP com a fenomen lumpenintel·lectual

Fa cert temps, vaig sentir a dir a l’africanista català Ferran Iniesta que l’origen del conflicte de Casamance (regió de Senegal que lluita per la seva independència, el principal grup guerriller de la qual va firmar un alto el foc el 2014) no s’havia de buscar tant en explicacions de tipus ètnic o religiós sinó en la presència d’un subjecte social determinat, el “lumpenintel·lectual”: al ser aquesta regió la més escolaritzada del país produïa un excedent de mà d’obra qualificada que no trobava on poder posar en pràctica els coneixements adquirits i, per tant, la seva frustració el portava a engreixar les files de la guerrilla independentista. Aquest concepte vé a ampliar la utilització del terme “lumpen” que el marxisme havia associat al proletariat (quan  parlava de les seves capes més baixes i desorganitzades) o quan els autors llatinoamericans de la “Teoria de la Dependència” parlaven de “lumpenburguesía” per referir-se a que els sectors capitalistes dels seus respectius països eren precaris i depenents i no constituïen una vertadera “burguesía nacional”.

Crec que en el cas del Casamance o del Rif marroquí, per exemple, no podem parlar d’una burgesia nacionalista o regionalista que, des de perspectives més o menys “democràtiques”, s’oposin al centralisme dels seus respectius Estats perquè la mateixa estructura política nacional n’impedeix la seva formació (com ens recordava un company rifeny a una xerrada sobre les protestes a aquesta zona realitzada a Martorell el juliol de l’any passat). Però en el cas de Catalunya és just al contrari i la seva ideologia irradia de dalt a baix tots els segments de la nostra societat perdent força a mesura que descendeix en l’estructura de classes, com senyalen alguns estudis sociològics.

Per tant, si tenim en compte que segons dades del Ministerio de Educación, menys del 10% dels estudiants universitaris són fills de pares no universitaris i que, a la seva época potser més que ara, les titulacions universitàries constituïen una perspectiva de mobilitat social ascendent, ens trobarem la base sociològica de la forta presència de l’Esquerra Independentista a les Universitats a través d’organitzacions com el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC): militància que davant la creixent precarització del mercat laboral es veurà abocada a una precarietat creixent, entrant a formar part d’aquest “lumpenintel·lectual”. Però quina es la psicologia d’aquest sector social? Com he dit abans, la ideologia burgesa irradia la societat i la Universitat no n’és cap excepció: ho fa a través del mite de la meritocràcia, és a dir, la promesa fal·laç que repeteixen com a lloros els docents servils de la institució consistent en que a través del seu pas per aquesta s’ascendeix en l’estructura de classes.

Aquells que s’han cregut aquest “conte de fades” acaben amb una consciència escindida entre el que esperaven de la societat i allò que s'hi troben, però com que les formes culturals acostumen a sobreviure als canvis en la realitat material segueixen sent partícips d’aquest somni meritocràtic i la seva traducció en la seva adhesió acrítica a l’imaginari nacional burgès català convertint-se en un autèntic submarí ideològic dintre d’una classe treballadora cada cop més precaritzada i les seves minories vertaderament anticapitalistes. D’aquí les afirmacions fetes per un company llibertari que del “cavall de troia dels moviments socials a les institucions” haguem passat a un procés a la inversa amb el seguidisme i claudicació constant que ha fet l’Esquerra Independentista, a través del seu braç electoral, a les polítiques de la burgesia catalana i que culminen amb l’abstenció a la investidura de l’admirador personal dels feixistes germans Badia, Quim Torra.

Com ens recordava Evaristo de “La Polla Records”: “...y llaman Universidades a criaderos de mutantes”. Avui dia aquests mutants ideològics a través d’un autèntic pastiche de populisme, leninisme d’anar per casa i pseudoanarquisme constitueix la principal avantguarda de la contrarevolució petitburgesa dins d’un moviment obrer, llibertari i anticapitalista fragmentat i desorientat: desorientació que, fins i tot, desemboca en recolçar organitzacions de la classe mitjana i defensar-ho posteriorment amb vehemència a jornades anarquistes davant la incredulitat dels assistents.

Dels anarquistes depèn revertir aquesta situació abans no sigui massa tard.

Ens hi juguem molt.

                                                                                                                                            Alma apátrida