L’Assemblea Papers per Tothom i la Forma-Comuna a Martorell: algunes reflexions llibertàries

1) Difusió i concentració per estadia i vulnerabilitat el 30/3

Des de fa unes setmanes, es venia preparant al nostre municipi (per part de l’Assemblea Papers per Tothom) una concentració per reclamar, a l’Ajuntament i a Serveis Socials, documentació acreditativa de la residència a la localitat: a fi de que les persones sense papers puguin presentar-se a la regularització extraordinària que ha anunciat el Govern Central. Aquest anunci ha generat moltes expectatives però, com es ve dient a les diferents reunions dels diumenges, els esborranys estan canviant cada dos per tres exigint nous requisits o invalidant proves d’estadia (com les que provenen d’entitats socials). Per aquest motiu, es va decidir convocar una nova mobilització aquest 30 de març: ja que l’1 d’abril es preveia que començaria el procés. Tot i que ara sembla ser que s’allargarà fins a la segona setmana del mes que ve: l’Administració no parla clar i això inquieta a la gent que necessita aquests tràmits per regularitzar la seva situació i viure amb un mínim de dignitat.

Així, es van fer les tasques habituals de propaganda: enganxada de cartells, penjada de pancarta i distribució d’octavetes aquest dissabte 28/3 al matí, al mercat del barri de Buenos Aires i a locals freqüentats per les comunitats migrants. Es va tenir un enfrontament puntual amb la veïna racista de torn i la Policia Local aprofità que un company migrant va quedar sol per intentar intimidar-lo i dir-li que necessitava permís per fer l’activitat. Des de fa un temps, l’Ajuntament s’esmerça molt més en treure tota la propaganda amb celeritat de parets i pont que abans: vol esborrar tot rastre de conflictivitat social al municipi i no estalvia recursos en fer-ho, malgrat la nostra persistència. En les tasques de propaganda, però, s’ha notat cert entusiasme i participació de companys nous que freqüenten les assembles del diumenge per tràmits però també per saber com es pot organitzar la lluita per fer efectiu el que, de moment, només són promeses institucionals.

Aquest dilluns al matí, doncs, es notava certa presència policial de cotxes patrulla al barri de la Vila de Martorell: més que en d’altres convocatòries similars. Al començar alguns migrants i solidaris a concentrar-se, han aprofitat per identificar un company i fer tot de preguntes incòmodes. S’ha desplegat la pancarta davant la mirada dels veïns que passaven. Menys assistents que en d’altres ocasions: algunes individualitats incombustibles de l’Assemblea, CNT-AIT i algun company migrant. Els militants de “Papers per Tothom” comentàvem que, a part del dia i l’horari en què s’ha fet, la gent no té encara massa clar en què consisteix reivindicar la “vulnerabilitat”, el Govern està venent que tot serà facilíssim i, fins i tot, alguns advocats afirmen que hi haurà gent disposada a contractar-te d’immediat a les oficines perquè “falta molta mà d’obra”. Tot això està provocant que s’estigui recorrent a lletrats desaprensius que afirmen i prometen el que sigui amb tal de cobrar.

Sobre les 12 del migdia (quan passava mitja hora del moment de la concentració) s’ha enfilat pel carrer que separa la “Casa de la Vila” de Serveis Socials i s’ha cridat alguna consigna com: “Agua, luz y padrón: Fonollosa dimisión” o “Estancia y padrón”. Quan hem arribat a l’indret alguns companys migrants han entrat mentre altres solidaris ens quedàvem aguantant la pancarta davant alguns efectius de la Policia Local. Quan han sortit els companys de les oficines, després d’una bona estona, han comentat que els han atès, els hi han sol·licitat proves de vulnerabilitat, els hi han facilitat un comprovant i n’han guardat registre informàtic. Això ens satisfà, de moment, perquè pensàvem que no els atendrien sense padró i que no en quedaria constància. Així, tenim una bona noticia (relativa) que informar a altres afectats que assisteixen a les assemblees de “Papers per Tothom” els diumenges al local de CNT-AIT.

2) Presentació del llibre “La forma-comuna” a Sants (Barna)

El passat dijous, 26/3 sobre les 19:00 hores, es realitzà a “La Ciutat Invisible” (Riera d’Escuder, 38) del barri de Sants a Barcelona la presentació de “La forma-comuna” de l’escriptora Kristin Ross amb la participació del filòsof Santiago Lopez-Petit. Marc Dalmau, qui participa de l’espai, presentà i moderà l’acte. Va començar afirmant que la teoria només serveix per millorar les pràctiques transformadores ja que sinó la podem llençar a la paperera de la història. Seguidament, López-Petit lloà l’erudició i proximitat als moviments socials de Ross. Definí el marxisme-leninisme com una lectura de Marx feta des de Lenin (més aviat és la lectura dels dos feta per Stalin, però bé...) i defensà la postura contrària d’una esquerra anti-autoritària que va de Rimbaud, lectures llibertàries de Marx, els situacionistes etc., sota el lema de “canviar la vida i canviar el món” i la necessitat d’una critica a la vida quotidiana.

Afirmà que Henry Ford fou l’inventor del treball en cadena i un nazi i Keynes defensà que la lluita de classes es produís dins les estructures del Capital. El plantejament era diners a canvi de pau social. La vida quotidiana surt com a concepte al mateix temps que la seva critica. Els situacionistes oposaven la idea de “viure” a “sobreviure”: la “vida” enfront a la “mort en vida” que representa la vida quotidiana. La seva idea era “fer de la vida de cadascú una obra d’art”. La seva explicació teòrica fou que la vida quotidiana està al servei del capital, és per l’espectacle. Defensa de la plenitud d’allò viscut (el què és qualitatiu enfront d’allò quantitatiu). Seguí exposant que l’any 1992, a les protestes contra els Jocs Olímpics, hi va haver un sector independentista però hi va haver un sector autònom també.

Santiago Lopez-Petit considerà que avui dia algunes idees dels situacionistes i de l’esquerra del maig del 68 són problemàtiques: el discurs de la “defensa de la vida” (critica que em va recordar la que vaig fer jo de “La Saó”), el de “colonització de la vida” (ja que no està clar que existeixi una força externa que ocupi la vida) i el de “el carrer és una festa” també. Kristin Ross, digué, fa una “critica de la critica de la vida quotidiana”. Defensa el plantejament de passar de “resistir” a “defensar”. També una coalició de pagesos, estudiants i treballadors: diversitat tàctica enfront un enemic comú. És una “composició de forces amb mètodes de lluita complementaris”. Finalment, Lopez-Petit afirmà que avui dia “no hi ha negociació possible”.

Seguidament, intervingué Kristin Ross afirmant que està interessada en la memòria política. En l’estudi de moments del nostre passat col·lectiu. La història de l’esquerra al maig del 68 i la Comuna de Paris. Del moviment de la Z.A.D. (“Zona a Defensar”) contra la construcció d’un aeroport. Hi ha en la seva obra certa defensa dels modes de viure de la gent comuna. També del “luxe comunal”: concepte que té una natura oximonorica que l’atreia, és una mena de repte (el teòric anarco-comunista Piotr Kropotkin ja va defensar la “socialització del luxe” enfront la idea burgesa que el comunisme és repartir la misèria). Ross considerà que un prerequisit per fer la revolució és tenir un espai per construir-se, una ferramenta de construcció col·lectiva. Defensà que la “forma-comuna” és un mode de lluita on conflueixen subjectes socials i polítics molt dispars: grangers, activistes del Bloc Negre, naturistes que ni tan sols estaven a favor de l’agricultura extensiva etc. Afirmà, doncs, que és totalment desitjable treballar amb persones que pensen diferent.

3) Algunes critiques al llibre de Kristin Ross: sobre el reformisme i el moviment migrant

Al meu entendre, el llibre està força ben escrit, és de lectura àgil i té algunes idees suggeridores. El que no significa que, sota una aparença anarquista-comunista (hi ha vàries referències a Kropotkin i a Marx), no hi hagi un plantejament polític reformista. M’explico, a la pàgina 27 del llibre, després de mencionar la teoria del “poder dual” de Lenin afirma el següent:

“Tanmateix aquest terme s’ha recuperat recentment per fer referència a la pràctica-que opera a més llarg termini-de treballar en paral·lel, i sovint d’esquena, a les estructures estatals, en el procés de dependre’n cada cop menys, per tal que, en últim terme, acabin sent supèrflues”.

Aquesta idea de que l’Estat “acabarà tornant-se superflu” és d’arrel saintsimoniana. Saint Simon (1760-1825) és considerat un dels pares de la sociologia (les seves idees influenciaren, sobretot, a partir del seu deixeble August Compte) i partia d’una concepció evolucionista de la totalitat social. Tal com citava el sociòleg francès Pierre Ansart a “Marx y el anarquismo” (1969):

“Se produce una muerte de las instituciones, una desaparición necesaria de las formas provisionales cuando han cesado de estar de acuerdo con la totalidad social o cuando su principio se ha convertido en contradictorio con las nuevas formas de actividad colectiva”.

Per la seva part, P.J. Proudhon (hereu, en certa manera, del pensament saintsimonià) proposa aplicar a l’Estat una critica similar a la que Kant havia aplicat a la idea de Déu. En cap cas, plantegen una insurrecció popular per derrocar-lo que és la novetat introduïda per Mikhail Bakunin, fundador de l’anarquisme com a moviment sociopolític diferenciat i no com a simple corrent anti-autoritari del socialisme. Ara bé, això no vol dir que el substrat saintsimonià i proudhonià no seguis present a l’anarquisme durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939, per exemple: existia entre els obrers anarco-sindicalistes certa idea de que si autogestionaven les empreses, ho tenien tot guanyat perquè l’Estat es tornaria superflu al perdre la seva base econòmica. Idea que es va demostrar errònia (la Generalitat va seguir gestionant aspectes tan importants com els crèdits a les industries). Kristin Ross actualitza avui dia, doncs, el substrat saintsimonià i proudhonià enlloc del plantejament insurreccional bakuninista.

Per altra banda, a la pàgina 29 del llibre Kristin Ross afirma:

“Els problemes contemporanis amb què avui ens enfrontem, en especial de caràcter ecològic, em fan pensar que les solidaritats que es van desenvolupar a l’oest de França durant aquells anys són, com a mínim, igual d’interessants (o potser més i tot) que qualsevol de les solidaritats que ens venen al cap quan parlem, diguem-ne del ‘Sud Global’”.

Valgui a dir que jo no tinc cap interès d’entrada en fer una defensa acrítica dels moviments socials del “Sud Global”: de fet, penso que, sovint, estan idealitzats i que estem parlant d’escenaris on, molts cops, els partits polítics d’esquerres són, més que simples maquinàries electorals, “partits-moviment” que penetren fortament el teixit social i deixen poc marge per l’autonomia. Ara bé, aquesta afirmació de Kristin Ross, recorda els plantejaments “autonomistes obrers” que, a la dècada dels 60 del segle passat, plantejaven que el sistema capitalista es trencaria “pel seu esglaó més fort” (allà on la classe obrera estava més organitzada) i no “pel més dèbil” (els països neo-colonials: plantejament que era propi del marxisme-leninisme però també d’anarco-sindicalistes com Abraham Guillén).

La meva reflexió és: com es pot defensar, avui dia, aquesta posició davant l’emergència del moviment de treballadors migrants, sobretot, tenint en compte els vincles que segueixen existint amb els països d’origen? A part que és molt qüestionable (fins i tot bastant frívola) davant d’experiències de les darreres dècades com l’Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca a Mèxic, la recuperació de fàbriques a l’Argentina com Ceramicas Zanón o el Hotel Bauen, les ocupacions dels sense terra a Brasil, la llarga lluita dels pobles palestí i kurd per no ser anorreats per Estats imperialistes i genocides etc...

4) Conclusions: perspectives de la forma-comuna a Martorell

Ara bé, tot i les critiques que s’han de fer, el llibre no deixa de ser suggeridor. Veiem que entén Kristin Ross per “forma-comuna”:

“Per tant, si la forma comuna no consisteix tant a governar com a gestionar els afers comuns, llavors la forma implica un compromís permanent, precisament, no per establir relacions i institucions d’una forma estàtica i definitiva, sinó per construir amb una obertura constant i àgil envers la improvisació col·lectiva i l’abordament creatiu i pràctic de la situació immediata (...)”.

I continua:

“Cada comuna es construeix d’una manera concreta tenint en compte les particularitats de l’espai: els subjectes que la integren, la geografia, la història dels conflictes i els assoliments, els atributs i les dificultats, així com els reptes que s’hi puguin presentar”.

Kristin Ross (com es digué a la presentació del seu llibre) planteja, doncs, que la “forma-comuna” és una “composició plural de subjectes amb una diversitat tàctica” orientats a la “defensa”. Idea distinta de “resistència”, doncs, considera que encara no som del tot desposseïts: ara bé, la ofensiva ni està ni se l’espera ja que l’horitzó revolucionari sembla haver desaparegut, del tot, dels teòrics dels “nous moviments socials”. Considero que quelcom similar, no oblidem que a una escala pròpia d’una petita ciutat del Baix Llobregat Nord com la nostra, es va viure en les mobilitzacions en solidaritat amb el poble palestí: fonamentalment, la 3ª i la 5ª, del 7 de febrer de 2024 i del 27 de setembre de 2025, on van arribar a confluir, en el primer cas, des d’una associació de dones marroquines musulmanes, anarco-sindicalistes, una entitat ecologista, un col·lectiu de lluita migrant i activistes solidàries amb Palestina i, en el segon, s’hi varen afegir activistes pel dret a l’habitatge i una associació que defensa un oci alternatiu i no consumista.

Un altre cas més sonat, fou la mobilització en defensa del dret a l’aigua: que l’alcalde Xavier Fonollosa havia vulnerat amb la nova ordenança de civisme i que, al final, va retirar parcialment. Aquí s’ajuntaren migrants, activistes pel dret a l’habitatge, anarco-sindicalistes i un col·lectiu específic de defensa d’aquest dret (Aliança per l’Accés a l’Aigua). El 17 de novembre de 2025 hi hagué una concentració, convocada pels tres primers, tot i que el darrer va realitzar alguna activitat pel seu compte. Tots aquests exemples responen a algunes característiques de la “forma-comuna”: hi ha una gestió dels afers comuns (la solidaritat amb Palestina i la lluita per l’aigua) però no hi ha relacions de forma “estàtica i definitiva”, segurament perquè es tracta d’una “composició plural de subjectes amb una diversitat tàctica”. Ara bé, el que no comparteixo, amb Kristin Ross, es que sembla celebrar el que són, precisament, debilitats d’aquests moviments.

I, sobretot, que algunes lluites tendeixen a la “forma-comuna” però d’altres no ja que certs sectors socials només es mobilitzen per determinades qüestions i no d’altres. Com superar aquest escull? Amb persuasió, organització i constància. No ens queda altre.

                      Alma apátrida  

 

Bibliografia:

ROSS, KRISTIN La forma-comuna: La lluita com a manera d’habitar Virus editorial, octubre de 2024. Pàgines 27, 29, 119 i 120.

ANSART, PIERRE Marx y el anarquismo Barral Editores – Breve Biblioteca de Reforma. Barcelona, 1972. Pàgines 75 i 213.