Eco-feminisme, decreixement, renda bàsica: apunts i reflexions personals de la 6ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari” a l’Ateneu Rosa de Foc (Gràcia-Barna)

I

El passat dimarts, 17 de febrer sobre les 19:30 hores, s’organitzà a l’Ateneu Rosa de Foc (Robi, 5) la 6ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari”, a càrrec del col·lectiu Agita’t Gràcia, i que es reuneix una vegada al mes. Aquesta sessió girava entorn qüestions com l’eco-feminisme, el decreixement o la renda bàsica però, com acostuma a passar, també s’acabà incidint en d’altres com la relació entre moviments socials i institucions. L’animador de la sessió començà parlant de l’emergència climàtica, sobre com es cosifica als animals (citant la opinió d’un professor de ciències que havia dit que una vaca és una “màquina que converteix l’herba en llet”) o com s’utilitza l’Estat per salvar el malbaratament privat. Mencionà la “doctrina del shock” de l’escriptora i activista Naomi Klein que considera que el conflicte social és inevitable.

Nosaltres, els essers humans, som eco-dependents i, per tant, en contra del mercat que només valora el que es pot vendre s’han de posar les cures al centre , també, als espais comunitaris i cooperatius. A continuació, intervingué un assistent comentant el vídeo de la teòrica de l’eco-feminisme Yayo Herrero (que estava dins els materials recomanats de la sessió): el capitalisme ha declarat la guerra a la vida, és ecocida. Hi ha una escissió entre l’esfera mercantil i de les cures (tasques de reproducció social). El company considerà que el plantejament de Yayo és estatista i reformista, planteja una estratègia dual carrer/institucions el que no és compatible amb l’anarquisme.

Tot i així, destacà que l’eco-feminisme i l’economia feminista és un tot integral. Mencionà el debat històric entre feministes marxistes i anarquistes sobre el treball domèstic: qui fa el treball domèstic contribueix a l’abaratiment de la força de treball, això l’interessa al capitalisme perquè augmenta la taxa de guany. Aquesta critica la trobà a faltar al pensament de Yayo Herrero. Hi ha una teòrica del feminisme, Pérez Orozco, que parla de la “metàfora de l’iceberg”: les tasques de reproducció social estan ocultes. Pérez Orozco denuncia també l’economia ortodoxa: aquesta no té en compte aquestes activitats perquè no són “en principi” monetitzables encara que sabem, pel contrari, que és un sector que està creixent. Hi ha economistes ecologistes que diuen coses com que “les abelles produeixen valor”. Les cures estan al servei de la reproducció capitalista: no són una cosa neutre.

II

En aquests moments, ja s’inicià el debat sobre la “renda bàsica”. S’afirmà que Carlos Taibo, un intel·lectual i professor anarquista madrileny, també la defensa. Un assistent se’n mostrà contrari perquè considerà que reforça la mercantilització i el consum. Un altre puntualitzà que la postura de Taibo ha variat amb el temps: a la seva obra “Brevario de Ecologia Libertaria” es mostra crític amb la mesura. Un altre assistent digué, provocativament i en relació als que la defensen, que hi ha gent dins les esquerres que són “progres” i no revolucionaris. En relació a això, es va debatre sobre els “comuns” i es recordà que Ada Colau ja va dir que no va poder fer les transformacions que volia. Tot seguit, intervingué l’animador de la sessió defensant la renda bàsica ja que considera que revaloritzaria el treball i acabaria amb la precarietat. El debat seria més aviat d’on prové el finançament.

El company es mostrà partidari del “georgisme”: escola econòmica que defensava un impost a la terra o als recursos naturals. Considerà que pagar per fer-ne ús reforçaria el “valor d’ús” i no el “valor de canvi” que deia Karl Marx. La renda bàsica universal pot ser una manera de valorar les cures. Una companya es mostrà escèptica sobre la idea de “valorar” les cures ja que s’havia de diferenciar entre “cures subjectives” (companyia, afecte...) que no es poden calcular, a diferència de les “objectives”. S’ha de recordar també que el teòric de l’anarco-comunisme Piotr Kropotkin deia que si tu has produït “x” no ho pots dir perquè el procés de producció és col·lectiu, és impossible mesurar la teva aportació individual (debat amb els anarco-col·lectivistes).

A continuació, intervingué el primer assistent, altra volta, per defensar la inviabilitat de la “renda bàsica”, en el marc de l’economia capitalista, per fenòmens com el deute o el control pressupostari. Hi ha un argument, de l’economista grec Varoufakis en un llibre de nom “molt cursi” (“El món que desitjaria per la meva filla”), digué, on proposa que el Banc Central Europeu obri un compte corrent a tots els ciutadans ja que els diners es creen del “no-res”, no provindria de la fiscalitat. Varoufakis ho planteja de forma provocativa ja que sap que es una postura que mai s’implantarà. Recordà, canviant de tema, que feministes marxistes i anarquistes, com Kollontai o Goldman, ja parlaren del caràcter negatiu del treball domèstic.

En relació a això, una assistent feu una defensa de la “renda bàsica”, considerà que pot ser una eina. No estem, avui dia, en una economia productivista sinó financera. No té cap reflex en el P.I.B. Hi ha barreres de les grans empreses per evitar que les altres entrin al mercat. A Alaska hi ha una mesura similar a la renda bàsica universal. Considerà que necessitem mantenir les poquetes coses que tenim, afirmà que no es considerava revolucionària en el sentit que deia l’altre company. Una altra assistent també la defensà i recordà que no sempre un ingrés és per consumir-lo, es pot plantejar per enfortir la xarxa de cures.

Un altre assistent es preguntà, provocativament, com és que algú es va creure que Ada Colau canviaria la situació de l’habitatge tot i que, lògicament, li produís menys fàstic que PP i VOX. Considerà que la “renda bàsica” no s’aconseguirà mai. L’Estat del Benestar el generaren dins l’estratègia de la Guerra Freda, s’havia de mirar d’evitar el creixement del Partit Comunista, ara ja no estem al mateix context. Un altre assistent opinà que ja no podem tornar als “grups autònoms”, hi ha moltes trinxeres socials obertes. Tot i les seves critiques, considerà que l’esquerra parlamentària (en relació als que defensen la “renda bàsica”) té un aspecte positiu que és que la dignitat la té l’esser humà per existir. Tot i així li generà dubtes. Es finançarà amb l’explotació del Tercer Món?

Proposà fer una distinció entre els treballs que sobren i els que no sota la distinció dels que posen l’esser humà al centre i els que no (per exemple, l’agricultura estaria entre els primers, opinà). Feu una critica al marxisme, des d’un plantejament llibertari, ja que considerà que posa tot el treball al mateix nivell. També hi ha el productiu i el reproductiu, conclogué.

III

Jo vaig intervenir per dir que no totes les postures anti-institucionals venen de l’anarquisme, hi ha corrents del marxisme, com el comunisme de Lukács, que pensava que davant la presència del “soviet” (assemblea) era contraproduent participar i també que el Parlament inhibeix la critica interna dins del partit perquè el Grup Parlamentari no és fiscalitzable i aquest se separa del primer. El problema és que Lenin el va cridar a l’ordre, és el que acostuma a passar amb els marxistes (com el jurista soviètic Pashukanis que modificà la seva postura contrària a una “legislació socialista” per ordre de Stalin el que, de totes maneres, no el va salvar de la purga). Aquestes idees de Lukács surten a l’interessant obra “Revolución Socialista y antiparlamentarismo” editat per “Uno en Dos”.

Un altre assistent, comentà que la proposta de la “renda bàsica” és a 20 o 30 anys vista, un pedaç, les desigualtats seguiran creixent. S’ha de buscar espais alternatius, una xarxa alternativa. Un altre assistent comentà que estava molt bé la distinció entre “reforma” i “revolució” (ho digué en relació a la menció que vaig fer del llibre de Rosa Luxemburg afirmant que, paradoxalment, les reformes les han aconseguit sempre els revolucionaris i després els reformistes s’han penjat la medalla del mèrit). Però que la “renda bàsica” no la veia com una lluita parcial viable, és la “xocolata del lloro” (benefici insignificant en el context d’una crisi o mala gestió). Considerà que hi ha una tensió entre ecologisme i sindicalisme però no entre ecologisme i anarco-sindicalisme ja que aquest darrer té com a motor la intervenció dels grups anarquistes, en el seu si, i això és revolucionari, per aquest motiu l’ofeguen.

En aquests moments, tornà a intervenir el primer assistent per dir que també estava d’acord amb les lluites parcials però sense triomfalismes. L’animador de la sessió insistí en que la “renda bàsica” depèn del finançament, és una mica existencial el tema de la renda, digué, (en relació a la reflexió filosòfica sobre la dignitat de l’ésser humà pel sol fet d’existir que es comentà abans). Piotr Kropotkin afirmà que la vida és un procés, treball mort, el que ens han deixat els nostres avantpassats. Una altra assistent feu la reflexió que una cosa és on volem arribar i l’altra el camí que fem. Potser el finançament no ha de venir de l’Estat, potser ho han de fer les empreses. Milloraria la nostra capacitat de viure i d’organitzar-nos per lluitar. No només destruir certs treballs perquè no són ecològics, aquest debat esta desfasat. Això potser fa 50 o 60 anys. Ara això es destruirà sol.

Continuà dient que la defensa d’algunes coses es segons les nostres prioritats. Els sindicats revolucionaris hem de fer reivindicacions, que millorin la vida, digué que es d’educació però no té sentit reivindicar aire condicionat a les aules sinó “toldos” o plantes que refresquin. Es preguntà quines feines volem conservar. Una altra companya puntualitzà que la industria canviarà, el sindicat basc L.A.B. ja treballa i negocia un Pla B decreixentista, els treballs canviaran tal i com els hem conegut. Un altre company digué que un augment salarial no és l’objectiu principal a Educació, per part de sindicats revolucionaris com C.G.T. o C.N.T., però s’ha de defensar davant dels companys. Digué que L.A.B. és un sindicat marxista-leninista i per això ha aconseguit el què ha aconseguit, ordres des de dalt, un sindicat llibertari no pot funcionar així però estem en una època en la que no podem anar tant lents.

Jo només puntualitzaria que el plantejament clàssic del socialisme, en qüestions com el treball reproductiu, era socialitzar-lo amb menjadors o guarderies populars, per exemple.

Segur que em deixo moltes coses de les que es van dir, però a qui li interessi participar en aquests debats, que entenc que tenen un plantejament llibertari però que són oberts a altres aportacions, òbviament, dins d’uns límits, sempre es pot apuntar al següent e-mail: agitatgracia@gmail.com. (em baso en la seva declaració de principis https://rosadefoc.info/agitat-gracia/).

 

Vídeo de la teòrica eco-feminista Yayo Herrero

https://www.youtube.com/watch?v=QMszu9hALQY

 

                                                                                                                                              Alma apátrida