L’auto-negació del proletariat: crònica de la xerrada-debat sobre Jacques Camatte i Invariance a l’Anònims de Granollers.

1) Xerrada i debat posterior

El passat dissabte, 6 de setembre de 2025 a les 18:00 hores, es realitzà a l’Anònims de Granollers (Ricomà, 57) una xerrada-debat sobre Jacques Camatte i la revista Invariance (un intel·lectual i una publicació que s’escindiren del bordiguista Partit Comunista Internacional i acabaren, a la seva última època, desenvolupant crítiques i anàlisis que es consideren precursors del primitivisme). Jacques Camatte va morir l’abril d’aquest any. El ponent de l’acte digué que hi ha varis grups anti-capitalistes, actualment, com Endnotes o el Comitè Invisible, que el “posen pels núvols”. En aquest sentit, el company va dir que volia presentar una visió crítica del seu pensament, i els que se’n reivindiquen hereus, perquè això de “destitució” i “projecte destituent” no sap molt bé què és. La idea que defensà Jacques Camatte, en la seva fase de maduresa teòrica, fou la “secessió d’aquest món”. En conseqüència, hi ha gent d’extrema-esquerra que considera que aquest teòric “va morir” el 1972 (en el sentit, que només reivindiquen la seva fase de “bordiguisme ortodox” i no la seva deriva primitivista posterior).

El ponent explicà que el 1971, l’any anterior al seu gir teòric, es posà fi a la convertibilitat del dòlar a fi que els capitalistes seguissin acumulant. Molts grups d’esquerra radical van desaparèixer, entre 1973 i 1974. El company considerà aquesta època, doncs, com el final d’una etapa específica de la lluita de classes. Tot i així, comentà que hi havia alguns grups, que anomenà “comunistes d’esquerra reciclats” (es refereix, bàsicament, als “comunistes de consells” o esquerra “germano-holandesa”, seguidors de les idees d’Anton Pannekoek i Paul Mattick: marxistes revolucionaris i assemblearis oposats a l’avantguardisme leninista) que seguien amb els mateixos anàlisis obreristes i deien que no havia canviat res. Un d’ells, Loren Goldner afirmà que el que es produí fou una transició (dins el moviment obrer) de la crítica a la direcció empresarial i la crisis capitalista a reivindicacions salarials, a partir de 1973.

El moviment de maig de 1968 a França, posà de manifest la necessitat de “l’abolició del proletariat”, digué. Arribats a aquest punt, el ponent explicà què és i en què consisteix la crítica al “programatisme” (bandera de Jacques Camatte, la revista Invariance o grups posteriors com Théorie Communiste). El “programatisme” consistiria en l’afirmació del proletariat a través d’un programa i la seva organització, en conseqüència, en partits i sindicats per arribar al comunisme. Jacques Camatte nega, per exemple, que sigui necessari un “període de transició” entre el capitalisme i el comunisme (la “dictadura del proletariat” o socialisme) perquè el capitalisme ja hauria acomplert les seves tasques.

A mi, personalment, em faltaria profunditzar més en això: a que es referia? A que, a nivell econòmic, el capitalisme ja havia desenvolupat, suficientment, les forces productives fent innecessària la transició socialista? Però tot i així, s’ha de tenir en compte, que, segons Karl Marx, la “dictadura del proletariat” o socialisme no té l’objectiu principal de desenvolupar les forces productives (segons Lenin, potser si, perquè Rússia era un país de capitalisme incipient) sinó de vèncer la resistència de la classe social derrocada per la revolució proletària: és a dir, la burgesia. Aquesta crítica al “programatisme” portà a desenvolupar teories com la “comunització” (per part del grup Negátion) que rebutjaven, directament, el caràcter revolucionari de la lluita de classes, si bé no negaven la seva existència: consideraven, simplement, que havia perdut el seu caràcter anti-sistèmic al quedar el treball subsumit dins el capital. És a dir, que la dialèctica treball-capital havia perdut el seu caràcter irreconciliable, del que ens parlava Karl Marx: les reivindicacions laborals, recordem la transició exposada per Loren Goldner, havien estat assumides, en bona part, per la classe empresarial.

Per a Jacques Camatte, agafant-ho de Marx, el que converteix al proletariat en “classe universal” és que no té res a reivindicar, a nivell particular, sinó humà (és a dir, que només abandona la seva condició proletària, que és vista com una cadena i no com quelcom a reivindicar, quan supera les seves reivindicacions parcials, com els salaris). La pedra angular de la crítica de Camatte era, doncs, la distinció entre “dominació formal” i “dominació real”: la primera consistiria en una fase inicial del capitalisme, consistent en augmentar la productivitat del treball mitjançant la intensificació de l’explotació de la mà d’obra i, la segona, mitjançant l’ús de la innovació tecnològica. La diferència, que senyalava Marx, entre el “capital variable” (salaris) i el “capital constant” (en aquest cas, inversió en maquinària i tecnologia).

Jacques Camatte senyalà que l’escenari d’expulsió de la mà d’obra, pel procés d’automatització, obria una situació de lluita en dos fronts: contra el “capital” i contra el mateix “treball” que estava quedant obsolet com a categoria políticament mobilitzadora. Senyalà, així mateix, que la nova situació portaria al creixement dels antagonismes dins la mateixa “classe universal” (proletariat). I afirmava, en conseqüència, que el potencial revolucionari es traslladaria al sectors depauperats d’aquesta classe (parlava, específicament, del “proletariat negre” als Estats Units). Jacques Camatte senyalà, aleshores, que els anàlisis de Marx i Engels eren propis d’una època en que el proletariat “encara” havia d’afirmar la seva existència però que, en aquell nou escenari, la lluita de classes havia mutat en la constitució de “rackets” (màfies) de diferents sectors del proletariat (es referia als sindicats burocratitzats) integrats en la gestió del capital.

L’objectiu de la revista “Invariance” era, doncs, contra les teories “programatistes” de l’extrema-esquerra clàssica que considerava ja errònies i desfasades. Afirmà que tota agrupació que no tendeixi a la “comunitat humana”, qualsevol grup que volgués fer “tasques específiques” (es referia, al que avui entenem com “lluites parcials”, per reivindicacions concretes) és un “racket”.

Aquestes idees, el portaren a afirmar que el comunisme era la reconciliació de l’esser humà amb l’esser biològic i a abandonar tota pretensió d’autogestió dels mitjans de producció (que considerava que no podia escapar al procés de valorització del capital). És per aquest motiu, que se’l considera un precursor del primitivisme, al qual evolucionà des del bordiguisme ortodox. El ponent afirmà, finalment, que dins el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) hi hagué alguna influència, puntual, de Camatte (a través de la lectura d’alguns números d’Invariance) però que estaven molt més influenciats pels situacionistes: per cert, la crítica que grups com Theorie Communiste (seguint l’estela de Camatte) feien als teòrics de la Internacional Situacionista es que pretenien “afirmar al proletariat per després negar-lo” el que, segons ells, era una manifestació de la impotència revolucionaria, del període dels 60, que es caracteritzava per quedar-se a mig camí entre la negació total del món que feien els estudiants i les reivindicacions parcials, que caracteritzaven a la classe treballadora, organitzada en sindicats burocratitzats, dirigits pels stalinistes (com la CGT francesa).

2) Reflexions personals

Al meu entendre, a les crítiques de Jacques Camatte i la revista Invariance, tot i que les trobo interessants, els hi veig dos problemes greus:

a) El seu caràcter grupuscular, i excessivament teoricista, allunyades de les lluites concretes (de fet les rebutjaven de ple, al no ser universalistes, enlloc de buscar la manera que ho fossin “des de dins”). Karl Marx i Friedrich Engels, a la Ideologia Alemanya, ja deien que l’excés de teoricisme condueix al sectarisme: recordar, també, que el “bordiguisme ortodox” de Camatte s’escindí del Partit Comunista Internacional, precisament, per haver abandonat aquest, suposadament, la crítica teòrica revolucionària en favor de l’activisme.

b) La seva concepció de la “dominació real” parteix, al meu entendre, d’una concepció excessivament optimista sobre l’automatització dins el capitalisme. De fet, Aaron Bastani a la seva obra “Comunisme de luxe totalment automatitzat” (2019) defensa la tesi que el sistema capitalista no generalitzarà les innovacions tecnològiques, al món del treball, mentre li surti més a compte utilitzar mà d’obra precària. És a dir, que la transició entre “dominació formal” i “dominació real”, que exposa Camatte, és un escenari ideal que parteix de la idea d’un progrés lineal dins el capitalisme. Així el ponent, que va voler recordar que ell exposava les idees de Camatte de forma crítica, afirmà que l’escenari d’una completa automatització dins el sistema capitalista és bastant utòpic. Segons Aaron Bastani, només es podria donar, de fet, dins el comunisme.

Si que és interessant la idea que el potencial disruptiu i revolucionari ve més aviat dels sectors depauperats del proletariat (això, històricament, ja ho van defensar teòrics com Mikhail Bakunin i Herbert Marcuse amb expressions com “només dels que no tenen esperança es pot tenir alguna esperança”) però la qüestió no és aquesta sinó si aquests seran capaços d’arrossegar als altres. Doncs ja deia Erik Olin Wright, a la seva obra “Clases” (1998), que la paradoxa que enfrontava la construcció del socialisme és que per, realment, triomfar necessitava també del concurs de sectors socials pels quals les avantatges, d’aquest sistema, no estaven del tot clares. Dit d’una altra manera, el seu triomf exigeix, per part d’algunes fraccions del proletariat, una actitud de renúncia o com deia Amilcar Cabral (pròcer marxista guineà de l’emancipació anticolonial africana) de “suïcidi com a classe”. I aquest procés esdevindria, en principi, a mesura que la conflictivitat social augmentés i obligués a posicionar-se en un sentit revolucionari.

                                                                                                                                              Alma apátrida

 

Obres de consulta:

THÉORIE COMMUNISTE De la ultraizquierda a la teoría de la comunización: más allá del programatismo Lazo Ediciones, 2022.

BASTANI, AARON Comunismo de lujo totalmente automatizado Levanta Fuego, 2020.