Riure per no plorar: una tarda de dibuixos animats amb Arale-CUP

 

1) Opening

 

Ja està aquí, ja arriba l’Esquerra Indepe

Tin-ti-tin-tin-tin-tin-tin, tin-qui-tin-qui-tin-ten-ten,

tin-qui-tin-qui-tin Junts x Cat, oh, que bé!            

 

Poder jugar a la revolució, això és un amor!

Però deixar de ser un bon minyó… Això ja no, quin horror!

 

En la Vila del Pingüí anirem contents

Llepar el culet als cacics i bramar “anti-capitalistes” és un gran invent

Els fills rebels de la classe mitja com el Dr. Slump

 

En la Vila del Pingüí hi ha molt per fer

Si vols fer política ja pots començar

preguntant tot lo que vulguis al bon procesista Slump.

 

2) Capítol X: Arale-CUP, la filla robot d’un professional liberal de mentalitat petit burgesa.

Senbei-ERC viu a la Vila del Pingüí: una estranya localitat de l’interior de Japó-Catalunya on varis dels principals protagonistes son simpàtics emprenedors amb negoci propi o professionals liberals: una família propietària d’una cafeteria (els Kimidori), d’una perruqueria (els Soramame), amb caps de família científics-inventors (els Tsun i els Norimaki) i, fins i tot, una atractiva professora (la senyoreta Yamabuki). En definitiva, una bucòlica vila aparentment sense lluita de classes: la classe de micro-societat ideal i idealitzada per un home de comarques com en Jordi Pujol. Aquí no hi ha nens-ximpanzé lluitant de forma totalment individualista contra totpoderosos exèrcits “de-la-cinta-vermella-que-pretenen-dominar-el-món” sinó simples entremaliadures d’una nena de força sobrehumana enviant a l’espai a patrulles de policia. Coses de nens.

Al cap i a la fi, a l’hora de la veritat, defensa amb ungles i dents la seva societat bucòlica dels seus ocasionals enemics exteriors que pretenen sotmetre-la com el Dr. Mashirito i els seus homes de caramel. Això és una constant en varis dibuixos animats, com Mazinger Z: una societat que s’ha de defensar d’un pèrfid enemic exterior perquè, en el fons, el que importa és que tot continui tal-i-com-està. Així hem estat socialitzats en aquest país de merda des de nens: amb arquetips socials conservadors que defensen el-que-hi-ha (hi ha, potser, algunes excepcions relatives com l’ecologista El Capità Planeta i els Planetaris que en alguns capítols anava més enllà de la defensa mainstream del medi ambient per criticar als traficants d’armes que provoquen les guerres: una sèrie precursora del rollo ideològic progre liberal a lo Greta Thunberg però suposo que demanar quelcom més a la caixa tonta és missió impossible ).

Arale-PUA s’ha fet gran i ara el que toca és complir i defensar la merdosa Vila del Pingüí, i la seva feixuga opressió quotidiana del tal faràs tal trobaràs, dels seus Mashiritos espanyols. Així que l’extrema-esquerra del Club Super 3 ha sortit al rescat del tinglado pujolista perquè els de sempre segueixin remenant les cireres. Això si després gemegarà i tindrà una rabieta dient que no és el que volia però la patètica cara de bona minyona ja no li treu ningú. Deixeu-me que us digui una cosa amb tota la ràbia de que soc capaç: la política no és un frívol joc per escapar de l’avorriment d’una vida atrapada en els convencionalismes socials i familiars de la petita burgesia, i els seus hipòcrites dinars de diumenge, sinó un escenari de conflicte on es juga quotidianament el pa de les persones.

I, en el fons, el problema és que trencar amb la teranyina de les relacions socials quotidianes que els lliguen a uns determinats estrats socials temorosos de perdre els seus pocs privilegis no és ni possible, ni molt menys desitjable, per ells. I és que per molta retòrica revolucionària que utilitzin als espais públics anti-capitalistes la sensació agradable de confort de creure’s, malgrat tot, algú és més poderosa que qualsevol ideal esquerrà de pa sucat amb oli. Això si que siguin conscients que estan jugant amb foc i tard o d’hora els hi esclatarà tot a les seves punyeteres cares de nens macos. Personalment penso que ja va sent hora de deixar de ser connivents amb l’extrema-esquerra de la Vila del Pingüí i el seu inconfés, però profund, menyspreu per un proletariat urbà que no pot deixar de veure com a factor caòtic de desnacionalització i que, per tant, no es mereix passar per davant d’una pàtria que no és tal sinó la metafísica d’uns interessos de classe molt concrets. Fora la CUP dels moviments socials! Avall la classe mitja nacionalista, amunt el proletariat universal!

 

3) Ending

 

Arale-CUP, com ja sabeu,

és el meu nom, CUP-CUP-CUP-CUP-CUP

mes no sabeu: soc un robot

programat per en Jordi Pujol

 

Uh! Ja sé que, amb les ulleres nacional-classistes que porto, soc

un bon cop de peu a l’estòmac del proletariat

Entro aquí, i surto allà.

Venent la lluita social a Junts x Cat!

 

Bones nits i molts bons dies (pels de sempre) ple n'hi hauran.

Oh, que bé! Quin bon indret!

Ho sento, és que m’han enganyat!

 

Amb la merda d’ideologia que jo porto, la galàxia social misteriosa

puc recórrer i veure-la totalment del revés.

Benvolguts amics, a l’harmonia capitalista, viurem tots, en concòrdia

i sense plors, sacrifiqueu-vos pels collons de Catalunya. Adeu-txa!

 

                                                                                                                                                                            Alma apátrida