1) Què entenem per estar tancats a la torre de
marfil?
Es tracta d’una metàfora que fa referència a estar separat de la resta del
món, en una recerca intel·lectual que porta a estar desconnectat de les
preocupacions pràctiques de la vida quotidiana. En ambients polítics, i
l’anarquisme no en resulta una excepció, s’ha utilitzat despectivament per
referir-se a aquelles individualitats o col·lectius que, suposadament,
prioritzen la defensa d’un purisme doctrinari a embrutar-se les mans amb
les lluites socials farcides d’unes contradiccions que, precisament, el saber
afrontar-les i, malgrat tot, avançar caracteritzaria l’autèntic militant a
diferència del bocamoll que se li envà la força per la boca. De totes maneres,
és curiós com, normalment, aquesta caricatura ha estat construïda més aviat
pels sectors de l’anarquisme que estan a la dreta dels qui pretenen
criticar fent èmfasi en el seu caràcter social com si els demés fossin antisocials
(el que és cert en algunes ocasions però no en totes). I malgrat tot, considero
que, si bé s’ha criticat als anarquistes de la torre de marfil, no s’ha
reflexionat prou sobre el procés social que porta a la seva aparició.
2) L’evolució ideològica de la llibertària Teresa Claramunt: de l’associacionisme obrer al purisme doctrinari
Teresa Claramunt (1862-1931) fou una treballadora del tèxtil a Sabadell,
anarquista i impulsora d’iniciatives de feminisme obrer com la Secció Varia
de Treballadores Anarco-col·lectivistes (iniciativa no-mixta
que ja en aquella època trobà l’oposició d’altres anarquistes com la mestra
Teresa Mañé, mare de Frederica Montseny). A partir de 1902, quan Teresa
Claramunt torna a Barcelona amb el seu company d’idees i de vida Leopoldo
Bonafulla, es troben amb uns ambients llibertaris replegats sobre si mateixos
com a conseqüència del fracàs de la vaga general de 1902 que atribueixen al
reformisme de les masses treballadores. Això va produir que la majoria
d’anarquistes prioritzessin la formació ideològica dels militants abans que la
participació en les societats obreres.
Anem a reflexionar sobre això: La vaga general de 1902, que fou boicotejada
per republicans i socialistes, el que va impedir que s’estengués a la resta
d’Espanya, va fracassar, segons el periòdic La Huelga General, perquè no
tenia un fin revolucionario concreto y no desarrollaron el ataque con la
energia de que son capaces. Això era degut, segons la reflexió dels
mateixos anarquistes, a que no hi havia hagut un grup fort, conscient i decidit
suficientment preparat per posar en marxa el procés revolucionari. I una altra
dada interessant: a partir de 1904 reapareixen les accions armades anarquistes.
Teresa Claramunt experimentarà la mateixa evolució política del context amb un
augment de la seva intransigència ideològica i apel·lacions a la dinamita (més
de paraula que de fets).
O sigui, que la lògica del procés és aquesta: davant del fracàs d’un
moviment de masses, s’atribueix això a la inexistència d’un grup conscient que
pugui posar-lo en marxa (els bolxevics dirien dirigir-lo directament),
s’opta per crear aquest grup en detriment de la mateixa participació al
moviment de masses i, segurament, una part d’aquest grup en formació acaba
optant per la lluita armada davant la impaciència produïda per l’esbiaix entre
la formació adquirida i la situació real de preparació d’aquest moviment de
masses per protagonitzar el següent assalt revolucionari. La paradoxa és que,
segurament, els anarquistes volent preparar un col·lectiu el suficientment
conscient ideològicament per esperonar la revolució, acaben per esdevenir, en
part, una força autònoma i alienada del subjecte social que havia de protagonitzar
el canvi revolucionari.
La lluita armada (o terrorisme si es prefereix) no deixa de ser la
manifestació pràctica de cert pessimisme respecte a la capacitat de les masses
treballadores d’assumir l’ideal anarquista. Almenys mitjançant la simple
difusió de les idees: la propaganda pel fet es constitueix com
l’expressió d’aquest sector conscient del moviment obrer no disposat a esperar
més sinó a demostrar amb fets allò que apareix en els discursos. El problema és
que a l’avançar-se de forma radical al nivell de consciència de les masses
també rep, en nombroses ocasions, com a contrapartida la seva incomprensió i el
rebuig frontal dels altres anarquistes, que no havien abandonat la idea de fer
penetrar el pensament llibertari, mitjançant una labor constant de propaganda.
Que quedi clar, doncs, que amb això no es vol fer una presa de postura sinó
reflexionar al voltant d’aquest procés contradictori.
4) Aïllar-se de la societat per canviar-la: la paradoxa del filòsof andalusí Avempace
Avempace (Ibn Bajja) fou un metge i filòsof andalusí nascut a Saragossa
(Taifa de Saraqusta) l’any 1070 E.C. i mort a Fes el 1138 E.C., conegut per ser
el primer a estudiar l’obra d’Aristòtil a Espanya anticipant-se al filòsof
cordovès Averrois (Ibn Ruixd). L’arabista Joaquim Lomba ens explica com, a l’obra
d’Avempace El Règim del Solitari (Tadbir al-mutawahhid), s’exposa
la contradicció que suposa, per una part, la vocació radical que ha de
realitzar l’esser humà, inclús amb el sacrifici de la pròpia vida, amb la seva
essència natural, per l’altra, que el porta a compartir la vida amb els demés
i, a la vegada, la profunda i amarga experiència de que la societat no només no
l’ajuda sinó que li pot impedir la realització d’aquest destí. Avempace proposa,
doncs, a qui vulgui lliurar la seva vida a un ideal que esdevingui un mutawahhid,
un solitari, i s'esforci en instruir-se per arribar a un ideal de perfecció.
És que no fou aquesta, potser, l’opció de Teresa Claramunt davant la
decepció pel fracàs de la vaga general de 1902? Tancar-se a una torre de
marfil d’un anarquisme doctrinari aïllada, amb Bonafulla i el seu periòdic El
Productor, de la resta del moviment obrer i llibertari? Fet al que,
de totes maneres, també va contribuir, tot s’ha de dir, l’assumpte Canalejas,
és a dir, les relacions que havia mantingut Bonafulla amb aquest
politicastre liberal i l’animadversió conseqüent dels grups anarquistes de
Barcelona. Els darrers anys de la vida de Teresa Claramunt van ser el més
semblant al mutawahhid d’Avempace: tancada en un anarquisme purista i
intel·lectual que desconfiava d’experiències d’organització obrera com la
Confederació Nacional del Treball (CNT) però que, tot i així, va deixar un
llegat d’idees important i va ser un referent de primer ordre per d’altres
figures llibertàries com Frederica Montseny que la considerava una mare
espiritual.
El hombre es social por
naturaleza y en la ciencia política quedó patente que todo aislamiento es malo.
Sin embargo, esto es así únicamente por esencia, pero accidentalmente [el
aislarse puede] ser bueno, como ocurre en muchas cosas que se dan en la
naturaleza. Por ejemplo: el pan y la carne son cosas que naturalmente alimentan
y son útiles, mientras que el opio y la colíquintida son venenos mortales. Sin
embargo, se dan a veces en el cuerpo estados no naturales, en los cuales ambas
cosas [es decir, el opio y la colíquintida] benefician y se deben emplear,
mientras que los alimentos naturales [que hemos dicho] perjudican, siendo
necesario evitarlos.
Aquest paràgraf s’ha d’interpretar en el sentit de que cert aïllament amb
mesura i de forma temporal és bo (com l’ús dels verins mencionats pel filòsof
de Saragossa). D’igual forma l’estratègia dels anarquistes espanyols, decebuts
per la derrota de 1902, de tancar-se a la seva torre de marfil no
s’hauria d’interpretar com una voluntat de permanència en aquest estat sinó a
l’espera de condicions més propícies. En el cas de la nostra mutawahhid àcrata,
Teresa Claramunt, però, s’allargaria fins els seus últims dies al concebre a la
classe treballadora massa ignorant per portar a terme l’ideal anarquista. De
forma similar, el cenetista Salvador Seguí arribà a afirmar en certa ocasió que
si l’endemà succeís la revolució s’hauria d’abandonar per la falta de
preparació patent del proletariat. Entenc que podia referir-se a que aquest,
orfe de formació llibertària, podria acabar esdevenint víctima d’ideologies
recuperadores, demagògiques i populistes.
5) Conclusions
El Règim del Solitari d’Avempace va ser novel·lat per un altre filòsof i
metge andalusí, Ibn Tufayl (1110-1198 E.C), a la seva obra titulada Carta de
Hayy ibn Yaqzan sobre els secrets de la saviesa oriental (Risala Hayy
ibn Yaqzan fi asrar al-hikma al-masriqiyya) més coneguda com El filòsof
autodidacte. Aquesta obra representa, per l’arabista Emilio Tornero, la
culminació, dins el pensament islàmic occidental, de les preocupacions pel
sufisme: i s’ha de recordar la definició de l’intel·lectual musulmà Abdennur
Prado del sufisme, o certs corrents d’ell no institucionalitzats, com una mena
d’anarquisme místic així com figures històriques que fusionaven ambdós
corrents com l’intel·lectual anarco-individualista italiana i gitana, Leda
Rafanelli (1880-1971).
L’obra explica la història d’un individu, Hayy Ibn Yaqzan, que neix per
generació espontània, o es troba allà per abandó, en una illa deshabitada i
aprèn de forma autònoma i progressiva des de com sobreviure fins els més elevats
principis teològics i filosòfics. Posteriorment es troba un filòsof, Absal, que
li proposa traslladar-se a l’illa governada per Salaman on Ibn Yaqzan intenta
instruir a la població però aquesta, finalment, el rebutja i el filòsof
autodidacte torna amb Absal a la seva illa dedicant-se a la vida mística.
Segons ens explica Ibn Tufayl:
Hayy Ibn Yaqzan se dedicó a
instruirlos y a revelarles los secretos de la sabiduría. Mas apenas se elevó un
poco sobre el sentido exterior y comenzó a describirles [verdades] contrarias a
las que antes habían entendido, se apartaron de él; sus almas tomaron horror a
las doctrinas que él traía; en su interior, se irritaron contra él, aunque le
mostraran buena cara, por consideración a su carácter de extranjero y por respeto
a su amigo Absal.
Alma apátrida
Bibliografia
VICENTE, LAURA Teresa Claramunt: Pionera del feminismo obrerista
anarquista Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid 2006.
Pagines 191, 193, 205, 223, 232 i 236.
LOMBA, JOAQUIN Introducción a BAYYA, IBN
(AVEMPACE) El Régimen del Solitario Editorial Trotta, 1997. Pàgines
61 i 69.
BAYYA, IBN (AVEMPACE) El Régimen del Solitario Editorial Trotta,
1997. Pàgina 169.
TORNERO, EMILIO Introducción a TUFAYL, IBN El filosofo
autodidacto Editorial Trotta, 2003. Pàgina 17.
PRADO, ABDENNUR El islam como anarquismo místico Virus Editorial,
noviembre de 2010. Pàgina 19.
Comentarios
Publicar un comentario