1) El demòcrata benpensant: un mercenari
que no cobra
La recent notícia de l’alliberament d’una de les preses llibertàries del
27-F, acusades de socarrar lleument (a qualsevol cosa li diuen cremar) una
furgoneta de la Guàrdia Urbana és un fet que s’ha de rebre amb alegria
continguda, doncs, encara queden els demés companys/es a la presó. Sembla ser
que s’ha tingut en compte que la prova pericial antropomètrica presentada per
l’advocat contradiu l’atestat policial i descarta que sigui ella l’autora. La
sinistre conxorxa anarquista italiana comença a fer aigües: em quedo astorat de
la mena d’efecte psicosocial que ha provocat en alguns/es el bombardeig
mediàtic d’aquests dies. Tots sabem que són autèntica legió els ciutadans
demòcrates i benpensants que, sense ni tan sols parar-s’ho a pensar,
serien els primers en aplaudir amb les mans, els peus i les orelles l’eliminació
de les últimes restes d’aquesta democràcia que tan diuen defensar.
A tots ells i elles m’agradaria preguntar-los si es pensen que els drets
dels que amb prou feines gaudim ara els han aconseguit demòcrates i benpensants
que feien bandera del civisme i les bones maneres. Que no ho creguin. Ho
van aconseguir persones que, en el seu moment, eren molt més satanitzades i
reduïdes discursivament a la més abjecta inhumanitat que no pas ara: en el cas
dels anarquistes, una mena de barreja entre criminals i estúpids l’únic
objectiu dels quals era entregar-se a una orgia de sang i destrucció. Un
aspecte sobre el que, potser, no hem reflexionat prou, respecte aquest discurs,
és que no només tenia com a resultat la deshumanització d’aquells que
professaven l’anarquisme sinó l’aparició d’un tipus de subjecte que podia
adherir, de forma entusiasta, a la mateixa imatge distorsionada creada per la
premsa burgesa. Aquest “anarquista” o bé acabava abandonant aquesta
caricatura ideològica capitalista a través de l’estudi o podia convertir-se en
un autèntic problema.
Així que, actualment, l’ esperpèntica invenció del monstre anarquista
italià pot, per una banda, assetjar als ciutadans demòcrates i benpensants
amb confuses i contradictòries imatges d’encaputxats fent aldarulls i
venjances mafioses dels sequaços d’Il Padrino com animar a sectors
socials despolititzats a apropiar-se d’aquest invent burgès “anarquista” per
acabar actuant de manera contrària a l’ideal. Que quedi clar, doncs, ser
anarquista no té res a veure amb ser un malote ni un txungu sinó
en defensar unes idees a través de la coherència entre mitjans i fins. De totes
maneres, tampoc és la meva intenció, amb aquestes paraules, estigmatitzar la
ràbia aparentment apolítica de les capes més baixes del proletariat, que es
manifesta sovint en forma de saquejos a grans superfícies després de les
manifestacions, ja que fins i tot en aquests actes, aparentment nihilistes per
alguns, hi sol haver molta més ètica de la present a les plomes mercenàries que
construeixen les xenòfobes imatges del perillós agitador estranger.
Però respecte al que he dit abans, sobre l’invent burgès “anarquista”, ja
Luigi Fabbri ens ho alertava a aquest paràgraf de l’obra Influències
burgeses sobre l’anarquisme de 1918:
entre los anarquistas los hay
que aprecian mucho más al que mata en un momento de rebelión violenta que al
obscuro militante que con toda una vida de obras constantes determina cambios
mucho más radicales en las conciencias y en los hechos.
O també en aquest altre:
I a risc de semblar un hippie pacifista per alguns diré que, com
apuntava Luigi Fabbri, la lluita contra aquest fantasma despolititzat del monstre
anarquista assedegat de sang, que han construït històricament els
poders fàctics, no és només important perquè representa una imatge
distorsionada del militante de obras constantes que deia Fabbri sinó
perquè algunes persones, mancades dels
nostres principis, se’l poden arribar a creure, introduint una cinquena
columna nihilista a les nostres files que, fent bandera de l’anarquisme,
acabi per defensar postures i perpetrant accions difícilment defensables des d’una
òptica llibertària. No em refereixo, que quedi clar, als típics sabotatges o
enfrontaments amb les forces repressives en el marc de mobilitzacions sinó a
certes postures justificatives d’un preocupant anti-humanisme, al meu entendre,
en les accions de certs grups de Grècia, Xile i Mèxic (com les diferents
branques de la Conspiració de Cèl·lules de Foc o Individualistes
tendint a lo Salvatge).
Cap a la dècada de 2080, en un futur distòpic on la major part de la
humanitat viu en megaciutats, amb una criminalitat fora de
control, les autoritats metropolitanes han decidit eliminar el vell sistema
judicial fusionant a jutges i policies en un sol cos per alleugerar el
funcionament de la maquinària repressiva. Els presumptes delinqüents deixen de
ser-ho, doncs, són detinguts i condemnats al moment. Aquest és l’argument de la
infame pel·lícula de 1995 protagonitzada per Sylvester Stallone, inspirada en l’historieta
de còmic britànica 2000 A.D. Un film molt en la línia d’altres merdoses pel·lícules de Hollywood i Warner com Cobra del mateix actor on un dur policia, que en una
absurda escena hilarant menja amb els seus guants de cuir posats, es dedica a
queixar-se dels jutges perquè, segons ell, deixen anar sense remordiments uns
absolutament malvats delinqüents que ell, amb tan d’esforç i risc per la seva
vida, havia capturat.
Recordar, finalment, que aquest dissabte 27 de març de 2021 hi ha convocada
una manifestació, a les 19:00 hores, davant de l’Estació de Mataró N-II en
solidaritat amb els nostres companys i companyes llibertàries que encara resten
dins d’aquests infames murs. Solidaritat amb ells i elles i a la merda els
aspirants a Jutges Dredd i tots els totalitaris disfressats de demòcrates.
Mort a l’Estat! Mort a la Generalitat!
Llibertat preses per lluitar! Visca l’anarquia!
Comentarios
Publicar un comentario