I
Últimament alguns anarquistes, o que porten aquest vernís, m’han donat la
tabarra sense parar amb la matraca d’on anem pel món, que som uns anarcotabarnians
egoistes i fatxes, que no recolzem la nació oprimida, que és
del tot injust tan oprimida com està, que tenim una falta greu d’empatia amb el
seu plor desconsolat i amb la càrrega feixuga de les seves cadenes, que ha
sofert la violència de la nació opressora i que ja n’hi ha un tip (home!
Ja n’hi ha un tip! que deia la Rahola) d’aquest mirar cap a una altra banda
davant de tanta injustícia i patiment. I dic jo...no pot recolzar-nos ella a
nosaltres? Perquè d’acord que està oprimida, si, però és tota una nació carai!
I això no és moco de pavo! té policia oprimida, presons oprimides,
explotadors oprimits grans i petits, polítics oprimits etc. I
nosaltres, els i les treballadores que tenim? Per no ser, no som ni una nació.
¡Los nadie de hoy todo han de
ser! Que deia la Internacional i
jo podria pensar, innocent de mi, que la nació oprimida podria ajudar-nos
en aquesta noble empresa però em sembla que està massa ocupada amb la seva
opressió. Perquè? Doncs ara seré mal pensat i diré que perquè, en el fons, és
el que li impedeix defensar-se de nosaltres convenientment! Aquesta nació
oprimida està molt espantada perquè sap que com a nació és també
opressora però com a oprimida tem no tenir els suficients mitjans per
protegir-se de nosaltres, pobre proletariat desarrelat i cosmopolita que som com
un àcid corrosiu que amenaça la seva existència. I això si que no! Que la nació
opressora l’oprimeixi, valgui la redundància, es pot assumir al cap i a la
fi hablando se entienden las naciones i entre dinar, postre i puro
sempre queda algun moment per negociar les condicions d’aquesta opressió
per fer-la més lleugereta.
II
Ai aquests llibertaris i llibertàries! Son com Vegeta, el
superguerrer de l’espai, que deia als seus companys: no, no, deixeu a l’androide
cèl·lula (fet amb retalls biològics del sionisme israelià pel Dr. Jordi
Pujol) que arribi a l’última fase que, després, m’enfrontaré a ell! Vull
posar-me a prova! I tothom li deia, pel contrari, acabem amb ell ara que podem
abans de que arribi a les seves últimes conseqüències! Però no els hi feu cas. I
la veritat Dragon Ball Z era una sèrie irreal plena de testosterona i la
feina serà nostre perquè, arribat el moment, algun Son Gohan ens pugui
salvar. De fet, no necessitem a cap Trunks arribat del futur perquè ens
avisi del què pot passar: podem veure cada dia la sangonera devorant la vida de
les seves víctimes mentre es fa més i més forta. L’hem pogut veure desallotjant
els acampats de Plaça Catalunya, desnonant famílies vulnerables a cops de porra,
perseguint a la dissidència, torturant i assassinant a comissaries i presons...
Fet que contrasta amb el to condescendent i de falsa pedagogia utilitzat de
cara als moviments socials perquè es solidaritzin amb la nació oprimida de
marres: i és que encara són presoners d’aquesta entitat no escindida des de la
qual disparen els seus rajos roses per engreixar el monstre Bu (rgès). I
els llibertaris que ens donen la tabarra? Doncs, res, actuen d’apèndix de l’apèndix
a fi de que el missatge hipnòtic que ha de permetre cosificar-nos i alimentar
la maquinària de les institucions oprimides funcioni de forma més
perfecte. La veritat és que està tot molt ben pensat: pobre monstre Bu
(rgès) es tan simpàtic devorant al proletariat, no ho fa amb mala intenció,
només lluita contra un Estat-Bruixot que el va anar alimentant històricament
amb mesures de protecció a la indústria i fent la vista grossa davant una
corrupció galopant de la qual també era partícip.
I bé ja he tirat massa de metàfores, que no sé si faig massa bé, només
volia desfogar-me una mica, davant la matraca que donen alguns suposats companys
de viatge amb el tema nacional: no paren de parlar de poble, cultura,
alliberament nacional de forma absolutista sense veure, al meu entendre,
que no són més que conceptes totalitzadors que no resisteixen un acurat anàlisi
de classe. Anem a pams: a) el poble no existeix, aquesta noció no es pot
abstraure del divorci patent que hi ha avui dia entre treballadors i classes
mitjanes que no comparteixen, en absolut, el mateix imaginari polític b) la cultura,
en el context d’una societat capitalista, té, fonamentalment, un caràcter
utilitari de promoció de la mobilitat social ascendent dins l’estructura de
classes i, aquesta funció, s’ha deteriorat enormement perquè, amb l’agressiva
política neoliberal, ha perdut el seu acompanyament material de redistribució
de la riquesa i c) l’alliberament nacional no té cap mena de sentit dins
una societat de capitalisme desenvolupat on, degut a un sistema que premia l’origen
i la posició social, els valors de la nació radiquen amb més força
conforme s’està més beneficiat pel sistema econòmic i institucional.
Aquesta considero que és, a grans trets, la realitat de la societat
catalana contemporània. La d’una fèrria societat de classes capitalista que
pugna, malaltissament, per sobreviure davant les conseqüències socials explosives
de la crisi. La perversió del seu discurs consisteix en voler fer al
proletariat, mitjançant un univers simbòlic farcit de victimisme i construcció
estereotipada d’un pèrfid enemic exterior, partícip de la seva supervivència:
el que és increïble és que alguns llibertaris hi caiguin de quatre grapes.
Potser, en el fons, no ho són tant i, per això, treuen la bandera quan gratem
la superfície de la seva ideologia.
Alma apátrida
Comentarios
Publicar un comentario