“Seré Millones”: El passat dimecres 15 de gener es va passar a la Cinétika aquesta pel·licula sobre una expropiació de l’ERP a l’Argentina de 1972

El passat dimecres, es va passar a la Cinétika una pel·licula-documental sobre l’expropiació bancària que protagonitzaren guerrillers del Ejército Revolucionario del Pueblo-ERP (braç armat del Partido Revolucionario de los Trabajadores-PRT) al Banco Nacional de Desarrollo (antic Banco de Crédito Industrial creat per Juan Domingo Perón per finançar la industrialització del país dins de la política de substitució d’importacions) l’any 1972 durant la dictadura de Lanusse. Després del film hi va haver una conversa amb un dels realitzadors, que ens va explicar que es trobava a Barcelona realitzant un projecte solidari amb la lluita del poble xilè, on se l’hi van fer vàries preguntes: una d’elles era sobre la ideologia del PRT-ERP ja que semblaven beure de fons dispars com Trotski o Mao. Respecte d’això va afirmar que, a l’igual que altres grups llatinoamericans com el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) de Chile, va comptar amb una inicial participació trotskista però, de seguida, va derivar cap al guevarisme.

Va senyalar que això era degut, segons ell, a que a Llatinoamèrica el trotskisme ha tingut històricament un discurs d’esquerra revolucionària “més de paraula que de fets” i va definir-lo com a “pacifista” enfront de les doctrines guevaristes disposades a empunyar les armes contra l’Estat capitalista. Tot i així, un altre assistent va apuntar una critica al “guerrillerisme” guevarista de l’ERP destacant que quan les mobilitzacions obreres del “Cordobazo” (29 i 30 de maig de 1969) aquesta organització no les va acompanyar amb suficient ímpetu, abstreta en la seva estratègia d’avantguarda armada. Desconec si la crítica anava apuntada a compensar la crítica anterior al trotskisme, però el realitzador va senyalar que hi ha certs plantejaments polítics que senyalen que l’estratègia guerrillera va ser precipitada i que, segurament, s’hauria d’haver prioritzat la difusió i el treball de masses per tenir una base social més àmplia.

Aquest va ser un debat recurrent al període que, al meu entendre, els anarquistes uruguaians de la FAU dels 60 van estar a prop de solucionar: davant dels extrems que senyalaven, per una banda, la preeminència del treball de masses  (representat per un Partit Comunista que no volia irritar a unes Forces Armades pensant que al si d’aquestes hi podia prosperar un corrent progressista) i, per l’altra, el que prioritzava les accions armades davant d’altres formes d’oposició al sistema (representat pel MLN-Tupamaros però, més concretament, per les Fuerzas Armadas Revolucionarias Orientales, braç armat del Movimiento Revolucionario Oriental d’Ariel Collazo), els anarquistes de la FAU van ser pràcticament l’únic grup al país que defensaren la necessitat de que ambdues estratègies es combinessin harmònicament. Així van impulsar, per una banda, la Resistencia Obrero Estudiantil (ROE), com a moviment social i, per l’altra, la Organización Popular Revolucionaria-33 Orientales, com a braç armat.

Entre aquestes dues iniciatives hi havia, a la vegada, una connexió que representaven els Grupos de Violencia-FAI (nom escollit en honor a la Federación Anarquista Ibérica) que estaven integrats per les persones més decidides de la ROE i complien un paper intermig entre aquest moviment social (o “front de masses”) i l’activitat armada de l’OPR-33 (d’una manera tàcticament semblant als anomenats Grupos Y d’ETA). Per altra banda, aquesta última només actuava en el cas que el moviment sindical no pogués desencallar un conflicte amb l’empresari, produint-se el segrest i confinament d’aquest per obligar-lo a acceptar les reivindicacions dels treballadors. Sempre es tenia en compte, doncs, el nivell de consciència obrera i la disposició a portar un conflicte fins el punt que decidissin els propis afectats (en aquest sentit, crec, que és una idea que els hi venia de l’anarcosindicalisme).

Aprendre d’aquesta experiència, ens podria servir per enfocar certs debats respecte l’anarquisme actual, on també existeixen postures anomenades de l’anarquisme social que, per una banda, critiquen l’insurreccionalisme i d’altres que, des d’aquesta perspectiva, consideren que els primers estan massa encadenats al “nivell de consciència” actual de la gent i reivindiquen la insurrecció aquí i ara. Personalment, m’he trobat des de postures malaltissament legalistes a certs sectors de l’anarcosindicalisme o l’especifisme a posicions directament de menyspreu, que jo interpreto com elitistes, cap a la gent treballadora per part de certs discursos de l’anomenat anarquisme antisocial insurreccionalista (un cas extrem serien els textos de l’anarco-nihilista Conspiració de Cel·lules de Foc a Grècia).

Precisament, una de les idees que va voler deixar clara el realitzador de Seré Millones, en relació a algunes de les intervencions que es van fer, es que el film no anava tan orientat a explicar la ideologia del PRT-ERP (i va senyalar que a qui li interessi aquest tema té un documental a youtube anomenat Gaviotas Blindadas) sinó a mostrar que els militants revolucionaris no són “éssers de llum” sinó persones com qualsevol altra i que, per tant, tothom en un moment donat s’hi pot convertir. Els guerrillers de l’ERP que s’endugueren uns 450.000.000 de pesos (uns 10.000.000 de dòlars) tenien una feina estable i ho van sacrificar tot per l’ideal, el que era molt difícil d’entendre pels militars, la burgesia i els seus sicaris. Precisament, d’aquests fets, és del que queden, en bona part, impressionats els actors que els interpreten al film. La idea que s’ha de rescatar, al meu entendre, de tot això és que si un revolucionari pot ser qualsevol és que la revolta és reproduïble.

                                                                                                                                                                           
                                                                                                                                                                        Alma apátrida