Salvador Puig Antich i Berta Cáceres: dues tristes efemèrides que tot i així ens encoratgen a seguir endavant amb la lluita

El passat divendres, que donà inici al mes de març, començà amb un acte a l’Ateneu 9 Barris de Barcelona, en memòria de l’activista anticapitalista i llibertari català del qui ara fa just 45 anys del seu assassinat a mans del criminal règim franquista. En una sala plena de gom a gom s’hi van sentir varis parlaments dels que recordo el d’en Ricard de Vargas Golarons amb un encès discurs on s’hi fonien un anarquisme proletari i unes sinceres pinzellades de catalanisme: síntesis que personalment, en un primer moment, em va estorar (i, suposo, que a algun company més també) però que fou representativa de la barreja existent present al públic entre activistes del moviment anarquista i persones afins al procés independentista que està vivint Catalunya. Realment a en Ricard se l’hi notava cert timbre d’orgull quan parlava d’un país que “sempre ha lluitat per la llibertat”.

Jo, com a anarquista més aviat ortodox, sempre he odiat, i no em fa basarda dir-ho, aquesta Catalunya catòlica, caramellaire, del “tal faràs, tal trobaràs”, de la defensa irreflexiva i de tuf carlí de les tradicions més patriarcals, de la falsa pulcritud i de les aparences. Però potser en Ricard ens va mostrar amb les seves paraules un altre tipus d’orgull que reivindica la tradició insurrecta d’aquestes contrades, orgull que, de totes maneres, jo no acabo d’assumir doncs entenc que es tracta d’un llegat de lluita per compartir i enriquir diferents experiències al voltant del món, i no quelcom del que poder-ne fanfarronejar (no dic que en sigui el cas, només són reflexions que em provoca) i creure’ns especials o diferents a la resta de la humanitat.

També recordo les paraules de l’insurrecte Jean-Marc Roullian que ens recordava que les etiquetes d’anarquista o comunista atribuïdes al Movimiento Ibérico de Liberación (M.I.L.) eren falses i vertaderes per igual doncs el grup, afirmà, era les dues alhora i cap en concret, doncs, orbitava en l’àmbit de l’autonomia obrera que es volia superadora de dicotomies que considerava falses. Tot i que respecto molt les seves opinions i trajectòria de lluita fa temps que penso que la crítica a les ideologies que realitza l’autonomisme el pot convertir en víctima d’ideologies recuperadores, doncs al desideologitzar-se pot precisament desarmar-se contra aquestes, però aquest debat ja són figues d’un altre paner. L’acte va ser amenitzat amb cançons protesta de la que recordo una dedicada a en Facerías, integrant d’un maquis llibertari del que, precisament, el grup d’en Puig Antich es considerava modestament hereu de la seva tradició de combat revolucionari.

El dia següent, 2 de Març, es realitzava una ofrena floral al Cementiri de Montjuich i precisament a una altra punta de la ciutat, als números 48-50 de la Via Augusta en plena zona alta, algú hi feia una altra ofrena floral potser més desapercebuda i modesta però no menys important. Unes quantes flors i el retrat de Berta Cáceres, activista ecologista i feminista hondurenya assassinada per sicaris molt probablement instigats pel govern, hi restaven dipositades al bell mig de l’entrada d’un edifici on s’hi troba el Consulat, com a testimoni mut del traginar dels vianants i treballadors de les oficines, que es preguntaven qui podia ser una de les veus més actives contra el lesiu Projecte Hidroelèctric de Agua Zarca, el Cop d’Estat de 2009 que va destituir el President Manuel Zelaya i que va iniciar una sèrie de corruptes governs entreguistes a la política imperialista dels Estats Units.

Poder nord-americà que sempre ha mirat de minar la unitat dels pobles llatinoamericans amb la col·laboració d’oligarquies com la hondurenya, que ja té una sagnant història contrarevolucionària amb fets com la utilització del sòl de la nació centreamericana com a base d’operacions dels paramilitars que buscaven derrocar la Revolució Sandinista des dels anys 80. Per tot això, Berta Cáceres fou assassinada covardament per sicaris un 2 de març de 2016 just quan feia 42 anys de l’assassinat d’un altre activista per la llibertat i la justicia social a l’altra banda de l’oceà. I per aquests motius, al cap d’unes hores, algun miserable i/o ignorant retirava el modest homenatge deixant-ne les escasses restes de les flors del color d’una sang que encara clama justícia.

Un mateix 2 de març, amb quasi mig segle de diferència i milers de kilòmetres de distància, el mateix feixisme defensor de privilegis i oligarquies i que pretén mantenir al poble treballador en la ignorància i la servitud més ignominiosa ens va arrabassar a dues lluitadores per un món millor. Siguem dignes del seu llegat i no defallim fins a fer-los la justícia que es mereixen.

Berta i Salvador sempre presents!

Visca la revolució social!

                                                                                                                                                

                                                                                                                                                                           Alma apátrida