Crònica i reflexions al voltant de la presentació del periòdic “Fragua Social” de la CNT-AIT de Llevant

I

El passat divendres 29 de març es va presentar, al local que la CNT de Catalunya té al número 34 del carrer Joaquin Costa del popular barri del Raval, la nova època de l’òrgan d’expressió dels companys confederals llevantins. Després d’unes paraules introductòries d’un company de Vilanova, que va aprofitar per informar de la realització del mateix acte, el dia després, a la seu del seu sindicat, es va donar pas a la intervenció del secretari d’administració i redacció del “Fragua Social” qui ens va fer un breu resum de la història de la capçalera: va senyalar la seva primera aparició, quan feia pocs mesos de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la Revolució Social conseqüent (amb col·laboradors de prestigi intel·lectual com Federica Montseny o Gaston Leval), així com la seva aparició clandestina, entre 1944 i 1946, amb una tirada d’uns 6.000 exemplars.

El ponent va explicar que, si bé el que motiva la seva reaparició, en un primer moment, és l’actual procés de re-estructuració de la CNT-AIT i la desfederació inorgànica, que no dissolució com va voler remarcar, de varis sindicats de la regional llevantina, de seguida ha volgut ampliar els seus horitzons per esdevenir una eina per crear consciència de classe entre els treballadors i treballadores del seu àmbit d’actuació, sense que per això s’oblidi de la solidaritat deguda amb totes les lluites per l’emancipació obrera. En relació a això, el ponent va citar el pensament crític del periodista francès, de principis del segle passat, Emile Zola per denunciar la falta d’objectivitat dels grans mitjans de (in)comunicació de masses al servei de les elits polítiques i econòmiques de torn. Així es va referir a la falta de cobertura i de rigor d’aquests en temes com la lluita de les “armilles grogues” franceses o la multitudinària manifestació, de desenes de milers de persones, per la llibertat dels joves d’Altsasu.

II

Una idea interessant, i de les que recordo amb més intensitat, fou quan afirmà que la publicació del periòdic els hi havia servit per cohesionar-se com a organització. Seguidament, i per il·lustrar la importància de la premsa llibertària, va citar l’obra de Hans Magnus Enzensberger “El curt estiu de l’anarquia” on hi figura un diàleg entre un periodista francès i un militant obrer de la CNT: quan el primer pregunta pel motiu de que, a diferència dels comunistes del PCE, no s’hi trobin cartells confederals fixats a les parets de la ciutat, convocant a la manifestació de l’1 de maig, el segon l’hi respon que no era necessari degut a que l’afiliació ja havia estat degudament informada a través dels òrgans d’expressió escrita de l’organització. Un exemple il·lustratiu de la importància donada pels anarcosindicalistes a la seva premsa així com de l’enorme infraestructura de difusió de la que disposaven.

Això guarda relació amb el paper fonamental que s’atorgava, per part de l’organització confederal i el conjunt del moviment llibertari, a la formació cultural i ideològica de l’afiliació, en un ampli sentit humanista i no només utilitari, mitjançant la xarxa d’ateneus, biblioteques, escoles racionalistes etc., com ja sabem. En relació a aquest fet, el ponent va citar a Salvador Seguí quan afirmà, a la seva època, que si la revolució social arribés de sobte l’hauríem de rebutjar per la falta de preparació i formació de la que es disposava. Al meu entendre, aquestes idees expressen el component crític amb l’utilitarisme a ultrança que denúncia l’anarquisme: la nostra concepció de la revolució és, o hauria de ser, integral contribuint a una formació que comprengui molts camps del saber, sota una concepció humanística amplia, i no només allò útil o referit a la lluita política i social. Això, segons el meu parer, és una de les coses que diferenciava l’anarquisme d’aleshores de les politiqueries pragmàtiques, respecte a la formació de la militància, d’altres corrents com la dels comunistes.

III

Quan acabà la xerrada, s’obrí el torn d’intervencions de les que recordo, a part de les que s’interessaven per la situació orgànica actual de l’organització confederal, les que van aplaudir la intervenció del ponent en varis punts com, per exemple, la seva aposta per la premsa escrita i la relació que establi entre projectes com aquest i la cohesió de la seva militància: s’ha de tenir en compte, al meu entendre, que la premsa es tracta, normalment, d’un projecte a llarg termini que obliga a una activitat més o menys constant, a part de que vàries de les tasques que s’hi relacionen (elaboració dels articles, maquetació i difusió) són activitats en comú i moments de trobada regulars per tots els i les membres del col·lectiu que, de fet, poden ser una ajuda vital per evitar la dispersió o dissolució de projectes militants engrescadors.

Com ens recordava Frank Mintz, a la seva obra, “Autogestión y anarcosindicalismo en la España revolucionaria”, una de les característiques dels grups anarquistes, i de les organitzacions llibertàries en general, era la gran proliferació d’òrgans d’expressió que, inclús i com a manifestació d’aquesta diversitat de pensament i riquesa ideològica, es portaven la contrària els uns als altres. Això contrasta amb el caràcter més utilitari i orientat a finalitats exclusivament polítiques que, per regla general, tenien els periòdics del Partit Socialista i Comunista, per exemple. En relació a això, el ponent també va remarcar, en cert moment de la xerrada, el caràcter voluntari i no professional del periòdic anarcosindicalista “Fragua Social” que s’encarrega de difondre els principis, tàctiques i finalitats de la CNT-AIT així com els conflictes sindicals i socials en els que participa la organització.

IV

Personalment, considero que la lluita pels mitjans de comunicació i, conseqüentment, per la construcció de significats, és una de les principals batalles avui dia. Si l’anarquisme tingué èxit, en el seu moment, fou, en bona part, perquè la classe burgesa subestimà al proletariat i el deixà orfe, influïda pels seus prejudicis socials, de formació política i ideològica, deixant-ne aquesta tasca, quasi de forma exclusiva, a algunes organitzacions filantròpiques religioses. Això, abonà el terreny de la propaganda a una organització revolucionària com la CNT. Posteriorment, el capitalisme aprengué aquesta dura lliçó i començà a centrar-se en bombardejar amb la seva ideologia a la classe treballadora des dels mitjans de masses i els continguts manipulats de l’ensenyament públic, produint subjectes unidimensionals, que malgrat que les seves condicions de vida semblaven haver-los d’empènyer a la revolta s’hi apartaven cada cop més, procés paradoxal que van analitzar els filòsofs de l’Escola de Frankfurt com Horkeimer i Adorno.

Ens trobem, doncs, en una lluita asimètrica contra el que anomenaven la “Indústria Cultural”, una hidra de molts caps que comprèn els noticiaris televisius, la premsa, la literatura, el cine etc. Enfront d'això, només ens queda una “guerra de guerrilles” propagandística en què la pluralitat de les nostres expressions mediàtiques i la seva capacitat d’adaptar-se a situacions canviants pugui desorientar, encara que modestament en aquesta fase, a l’enemic de classe. Finalment, des d’aquesta petita trinxera virtual, doncs, vull aprofitar per encoratjar a tots els mitjans d’expressió anarquistes i llibertaris que dia a dia resisteixen la verinosa propaganda del sistema estatal i capitalista que pretén anorrear-nos.

Llegeix i difon la premsa àcrata!

                                                                                                                                                                     
                                                                                                                                                        Alma apátrida