Identitat, cultura, ideologia: apunts i reflexions personals de la 7ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari” a l’Ateneu Rosa de Foc (Gràcia-Barna)

I

El passat dimarts, 10 de març de 2026, sobre les 19:30 hores, s’organitzà a l’Ateneu Rosa de Foc (Robi, 5) la 7ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari”, a càrrec del col·lectiu Agita’t Gràcia, i que es reuneix una vegada al mes. Aquesta sessió girava al voltant de qüestions com la transformació de la “classe social”, la crisi de la identitat associada al treball, el “control cultural” (allò “que pot ser pensat” en el marc del sistema capitalista) etc. L’animador de la sessió començà dient que Mark Fisher ha escrit sobre el “realisme capitalista”. S’ha diluït la mateixa idea de classe, s’ha fragmentat, i que en aquest escenari potser hem d’imaginar, més aviat, conflictes compartits a partir d’experiències comunes. Va fer referència a l’automatització del procés productiu i a la possibilitat de reduir hores de feina.

Tot seguit, es mencionaren noves formes de solidaritat i conflicte polític que es donen en aquest nou escenari: defensa del territori, combat anti-desenvolupista i la lluita per l’habitatge. Respecte a cert comentari, una assistent mencionà que la reivindicació de reduir la jornada laboral no la veia pels autònoms perquè aquests són empresaris de si mateixos (entenc que es referia als autònoms sense assalariats que són l’únic subjecte social reivindicable com aliat des d’una perspectiva anarquista revolucionària). Jo vaig intervenir dient que tot moviment de transformació social ha de pensar quin és el “subjecte revolucionari”. Per exemple, el moviment anti-penitenciari àcrata considera, de forma més o menys explicita, al pres social. El filòsof Herbert Marcuse parlava del “subjecte colonitzat”, com els afroamericans als Estats Units, en oposició a una classe treballadora integrada al sistema.

El teòric i activista de l’anarco-insurreccionalisme Alfredo M. Bonnano dels “exclosos” en oposició als “inclosos”, el que és molt problemàtic ja que, al meu entendre, s’ha de mirar d’evitar un enfrontament entre els diferents segments de la classe treballadora: més aviat els primers haurien d’arrossegar als segons (un exemple més punk d’aquesta idea de Marcuse i Bonnano és la cançó “Roba y Destroza” de Karton de Vino). És un debat molt vell: ja Mikhail Bakunin havia criticat la concepció pejorativa del “lumpenproletariat” que tenia Karl Marx (havia arribat a identificar-se amb el bandoler i dir que “mentre existís un element criminal estaria fet d’ell”) mentre que aquest darrer al “18 de Brumari” havia dit que aquest sector social estava al servei de la reacció.

La veritat és que “lumpenproletariat” és una categoria “calaix de sastre” on hi caben molts subjectes i formes de vida diferents i, per tant, ambdues apreciacions poden ser certes en determinats contextos (hi ha sectors organitzats com els piqueteros argentins, per una banda, que han jugat un paper revolucionari o els baltagiyya egipcis, per l’altra, que defensaren el règim criminal de Mubarak).

II

En un altre sentit, em va sorprendre i em sorprèn, com en diferents espais anarquistes i anti-capitalistes, no es menciona el “moviment migrant” com un dels conflictes socials més rellevants d’aquesta època (tot i la resposta social que esta havent a les batudes racistes, dels matons trumpistes d’ICE, a Estats Units). Un assistent va dir que els sindicats estan defensant una idea de l’obrer com abans, quan avui el conflicte és més aviat “ciutadà” (s’estén al barri, al territori). Un altre assistent considerà que no es pot nuclear la lluita anti-capitalista entorn una activitat que hauria de desaparèixer (es referia al treball assalariat, al treball tal i com l’hem conegut fins ara). Un assistent comentà que les lluites per la “defensa del territori” poden desenvolupar noves formes de convivència. En aquest sentit, la okupació lluita contra la violència immobiliària i construeix noves formes de vida quotidiana, va dir.

Tot seguit, hi hagué un comentari recordant que per Karl Marx “la història de la humanitat és la història de la lluita de classes” i que l’anarquisme, en part, també ho comparteix. Un altre assistent aprofità, aleshores, per recordar que les classes dominants quan van decidir retallar l’Estat del Benestar demostraren que actuen com una classe organitzada. El món de la lluita obrera ha desaparegut, digué. Thompson considerà que la classe es constitueix en la mateixa praxis, no en unes estructures prèvies, com deia Althusser: en relació a això, el dissabte, 13 de maig de 2023, hi hagué a l’Ateneu Llibertari de Gràcia una xerrada amb el col·lectiu anarco-comunista francès Mur par Mur on ja es qüestionà les seves idees referents a que si acceptem que la classe es constitueix “només” en la lluita i no existeix prèviament, llavors...com ho fem per estendre el discurs a aquells sectors que “encara” no hi estan participant? Com els interpel·lem?

El mateix company exposà una interessant descripció del conflicte entre anarco-col·lectivistes i anarco-comunistes de finals del segle XIX: els primers defensaven l’estructura sindical i la vaga general revolucionària, els segons buscaven la comunitat: el que pot incloure a més sectors socials, considerà, com les dones, jubilats, aturats, persones amb malalties mentals, presos (entenc que es referia als i les que no entren en l’estereotip de “home treballador industrial de mono blau”). Mencionà que a la lluita de “Salvem l’Alzina” de Gràcia s’havia aconseguit el suport de la C.G.T. i que es notava que estaven organitzats, en un sentit positiu, per la mentalitat amb la que venien i el treball que realitzaven. Un altre assistent va opinar que enlloc de parlar tant de “subjecte revolucionari” potser ens hauríem de preguntar com podríem “revolucionar el subjecte” (en el sentit de que el canvi comença per un mateix amb les petites coses).

Una assistent considerà, tot seguit, que la definició de les classes i del “subjecte revolucionari” és dinàmica i no només a través del treball. El sociòleg madrileny Emmanuel Rodríguez a “El fin de nuestro mundo” diu que les classes hi són i els conflictes de classe també. Excepte una minoria propietària tots depenem d’un ingrés. Afirmà que la seva subjectivitat política venia de l’okupació i el feminisme i ara estava a un anarco-sindicat, digué que la seva militància anterior estava bé però eren projectes que costava molt mantenir-los en el temps. Recordà que Emmanuel Rodríguez també diu que “la revolució serà zombie o no serà”, és a dir, que serà excedentària, des dels marges (com el debat anterior de Bakunin, Marcuse, Bonnano i Karton de Vino). Afirmà que hi ha una tendència dins el marxisme que diu que el “subjecte revolucionari” és el mateix capitalisme (Moishe Postone) entenc que per no haver esgotat les seves “possibilitats històriques” i una altra més clàssica.

III

Es van fer alguns apunts sobre “ideologia” com el concepte de “panòptic” de Foucault o el d’heteronomia de Castoriadis. S’afirmà que abans la religió complia una funció directiva (relat compartit) ara ho esta ocupant tot la cultura de consum. Ens preguntarem...Com podem crear rituals moderns sense caure en el dogma? Identitat lligada al treball (abans al DNI posaven la professió que tenies) però ara ja no estem en aquesta pàgina. En aquests moments, un altre assistent intervingué per recordar que durant les vagues generals, a l’època del moviment del 15-M, la mobilització venia dels piquets de barri, els sindicats posaven l’estructura, el Tomás Ibañez ho deia també a la revista “Libre Pensamiento”: no s’estructura només de de la fàbrica. Es recordà que la CNT havia tingut “sindicats de barri” que no eren forts als comicis però si alhora d’organitzar la solidaritat dels treballadors.

Es feu una reflexió sobre el fet que l’esser humà no funciona racionalment sinó que racionalitza el que sent: això l’antropologia ho té molt estudiat. L’Església va reciclar els rituals pagans anteriors. “La FAI va aconseguir rebentar un ritual religiós i això és fonamental” (s’ha de recordar, també, que alguns anarquistes, com l’italià Camillo Berneri, criticaren la vehemència anti-religiosa dels llibertaris espanyols utilitzant, per cert, adjectius bastant durs). El mateix assistent afirmà que el 19 de juliol com a mite ha mort i, en canvi, celebrem l’onze de setembre. En aquests moments, aixecà el puny i feu la salutació confederal i digué que aquests són els nostres símbols i no els hem de substituir per uns altres: per una banda, vaig admirar la seva convicció però, per l’altra, em va semblar un xic massa vehement en aquell context.

Continuà dient que els sindicats del sistema, aquestes màfies sindicals, ho han rebentat tot, abans era sagrat trencar el “ventall salarial”, ara s’accepta l’obertura del mercat salarial. El moviment de l’ensenyament va morir amb les eleccions sindicals, afirmà amb contundència. A les petites empreses s’arriba a pactar el delegat sindical. Digué que aquestes pràctiques també les havia viscut a la C.G.T. i per això va marxar. Criticà, finalment, el “mercadeig” amb el tema dels cursets de formació. Hi hagué algun apunt sobre “cultura de la cancel·lació”: un assistent afirmà que l’esquerra es nega a parlar de certs temes i això ho aprofita la dreta. Jo sempre he pensat que aquest concepte l’utilitza, bàsicament, l’extrema dreta: doncs, una cosa és negar-se a parlar de certs temes i l’altra és que aquests temes no es tractin com ells volen (ara fins i tot hi ha discursos anti-immigració difuminats de Gabriel Rufian i d’un grup “catalanista d’esquerres” anomenat “Nexe Nacional”).

Un altre assistent comentà que el nucli de l’organització social és el valor més enllà de l’explotació. La lluita de classes sempre ha estat una lluita distributiva. També feu un comentari referent a l’ateisme i el racionalisme els quals són “objectius legítims”. Mencionà a Lukacs quan digué que “el dolor de la realitat no es pot conjurar apel·lant a la metafísica”. En aquests moments, jo vaig saltar i vaig dir que el pensador més important de la història d’Espanya fou un filòsof musulmà cordovès del segle XII, de nom Averrois, que era algú a recuperar, que ell considerava que la forma d’apropar-se a Déu (Al·là) era mitjançant l’estudi de la realitat sensible i no pel fatalisme i el vaig definir com islamo-racionalista. Potser es pot veure aquesta reacció com una tendència, una mica obsessiva, a veure brots d’islamofòbia per tot arreu però també és veritat que avui dia el “debat” sobre la religió a casa nostra es centra sobretot a l’islam.

També hi hagué un petit debat sobre si formes de sociabilitat comunalistes, d’origen ètnic o religiós, poden transformar-se i aplicar-se a d’altres contextos en relació a les lluites socials. Venia en relació a la menció anterior de la lluita migrant. Es relacionà amb la teoria del “Marx tardà” i de Mariategui sobre el fet que la comuna rural russa y l’ayllu peruà poguessin donar el salt al socialisme i el comunisme. Una qüestió difícil de tractar i en la que és difícil no caure en cert paternalisme euro-cèntric. L’anarquista peruà Manuel Gonzalez Prada, per exemple, abans d’entendre que havia de lluitar per les necessitats vitals dels camperols indígenes havia volgut “enllumenar-los” amb una educació anarquista farcida de positivisme.

En definitiva, a qui li interessi participar en aquests debats sempre es pot apuntar a la següent direcció electrònica: agitatgracia@gmail.com.

 

                        Alma apátrida