Boko Haram i el lumpen-radicalisme: yihad i militarisme al nord de Nigèria

1) Introducció: gènesi colonial del conflicte

A principis del mes de novembre, d’aquest any que ja acaba, va saltar als mitjans la notícia que el president d’Estats Units, Donald Trump, amenaçà a Nigèria de suspendre-li tota l’ajuda destinada, i inclús de promoure una intervenció militar al país, si el govern del president Bola Ahmed Tinubu no és capaç d’aturar la “matança de cristians” que Boko Haram i altres grups fonamentalistes islàmics, perpetren al nord del país. Al marge de les amenaces intervencionistes de Trump, es tracta, sens dubte, d’un dels pitjors conflictes a l’Àfrica Negra i que enfonsa les seves arrels a l’època de la colonització. El desembre de 1979, Joseph Ki-Zerbo, historiador burkinès, publicà la seva cèlebre i voluminosa obra “Història de l’Àfrica Negra” on exposa, breument, les peculiaritats del mètode de dominació política als territoris britànics d’aquesta regió, entre ells Nigèria.

Joseph Ki-Zerbo recorda que, a diferència de França, l’imperialisme britànic era més partidari d’afavorir l’autonomia local a través del govern indirecte (indirect rule). Era, de fet, una semi-autonomia, doncs, la direcció administrativa estava en mans d’un governador (que havia de rendir comptes a un secretari d’Estat de colònies) mentre es deixava gran part de la rutina administrativa quotidiana en mans d’autoritats tradicionals locals (en el cas del nord de Nigèria, els emirs musulmans de l’ètnia fula). Però si l’indirect rule satisfeia l’aristocràcia tradicional dels emirs i sultans fula (atorgant-los, fins i tot, funcions que abans no tenien com el cens de la població i la recluta militar i de mà d’obra) no ho feia pas amb els súbdits que van eixamplar, a la llarga, la seva desafecció amb aquesta.

A això se li ha d’afegir que les autoritats britàniques intentaren generalitzar, sense massa encert, el sistema, aplicat al nord, al conjunt del país: tot això sense tenir en compte les peculiaritats de cada zona, doncs, a la regió del Delta i a Lagos s’havia produït un procés de destribalització i adaptació a les institucions municipals europees i a la regió de l’ètnia yoruba es venia produint un procés de fragmentació política des del segle XIX. Recordem com Lev Trotski, basant-se en l’obra de Karl Marx, ens parlava del “desenvolupament desigual i combinat” per senyalar que en un mateix país hi podien coexistir diferents modes de producció solapats i, en conseqüència, una pluralitat de formes polítiques i socials: base material que podia produir processos revolucionaris de llarg abast. Tot i que a Nigèria això no hagi adoptat, al llarg dels anys, les formes ideològiques i polítiques que hom esperaria des de la cosmovisió occidental.

Així tenim que, com a causes de llarga durada que expliquen el conflicte actual, està el divorci entre les elits musulmanes i una bona part de la població fula al nord del país i també la integració politico-territorial, forçada per l’imperialisme britànic, de realitats socio-culturals, econòmiques i institucionals ben diferents.

2) La llegenda mobilitzadora: Usmán dan Fodio i el Califat de Sokoto

L’any 1967, el sociòleg constructivista Peter L. Berger publicà “Per a una Teoria Sociològica de la Religió” on després d’exposar que els processos de socialització es basen en la tríada exteriorització-objectivació-interiorització (és a dir, que en la nostra interacció amb els demés, creem realitats socio-culturals, que acabem concebent com independents de nosaltres, i les assimilem sota aquesta forma) afirma sobre els fenòmens socio-culturals religiosos:

“Las legitimaciones religiosas nacen de la actividad humana, pero una vez cristalizadas en conceptos complejos que devienen parte de una tradición religiosa pueden ‘actuar de vuelta’ sobre los actos de la vida diaria y transformarla radicalmente. Es probable que esta autonomía respecto a los intereses prácticos crezca cuanto mayor sea el grado de elaboración teórica”.

En contextos d’una gran heterogeneïtat social, on els interessos de classe no estan clars o apareixen fragmentats, la llegenda apareix com una narració que, si bé té elements històrics, se li ha afegit, al llarg dels anys, narracions mítiques i exageracions tenint, doncs, la funció d’unificar a les masses disperses: precisament, perquè aquest procés d’exteriorització-objectivació-interiorització és, històricament, transversal i va més enllà de les relacions socials concretes que es donen en un moment determinat. Aquesta dinàmica ve accentuada pel fet que, tal com va dir el filòsof socialista i averroista marroquí Mohammed Abed al-Yabri, la cultura àrab-islàmica ve caracteritzada, des de l’època de la “Codificació” alcorànica (asr at-tadwin), per una dinàmica interna que no es basa en la producció d’allò nou sinó en la reproducció d’allò antic.

M’aventuraré a dir, que el moment fundacional de la societat islàmica, unió de tribus beduïnes disperses per un ampli territori desèrtic, devia ser de tal intensitat simbòlica que, precisament, per no retornar a la dispersió anterior, s’ha objectivat de tal manera que n’és difícil la seva desconstrucció. De fet, el principi teològic islàmic de “unicitat de Déu” (al-tawhid) no deixa de representar, al meu entendre, una metàfora d’aquest rebuig a la dispersió i la fragmentació. En termes similars, doncs, el teòleg musulmà progressista algerià Mohammed Arkoun manifestava:

“(...) el discurso árabe ya no sabe desarrollar más que unos cuantos temas de autofundación y una estrategia de rechazo de cuanto no se integra en un conjunto sociocultural considerado inalienable e ideal”.

Pel cas del nord de Nigèria estaríem parlant, també, de la revolució islàmica (yihad) que Usman dan Fodio emprengué, l’any 1804, contra el Sultanat de Gobir i contra els Estats hausa de la zona. Aquests eren, formalment, islàmics però Fodio els acusava d’arbitraris. El seu programa consistia en implantar tributs justos, prohibir l’esclavatge dels creients i respectar les poblacions allunyades de l’islam. Establí el centre del seu Califat a Sokoto on governà un territori que ocupava el nord de l’actual Nigèria i el centre de Camerun. L’historiador Eric Garcia Moral sentencia, doncs, a l’explicar aquests fets de l’Àfrica Negra d’inicis del segle XIX:

“Hoy, movimientos islamistas radicales como Boko Haram han tergiversado las enseñanzas que un día inició el sabio Usmán dan Fodio”.

Joseph Ki-Zerbo va més enllà i defineix a Usmán dan Fodio i la seva yihad com:

“(...) una empresa religiosa y progresista: perseguía el ideal del califato justo e iluminado, pues estaba inspirada por Dios; sus protagonistas eran hombres de una erudición asombrosa, y no sólo en las disciplinas coránicas clásicas, sino en poesía e incluso en materias profanas”.

3) Boko Haram i el lumpen-radicalisme: quan el conflicte escapa a les nostres categories

“Lumpen-radicalisme” és una categoria política utilitzada per l’historiador camerunès Achille Mbembe a la seva obra “Sortir de la gran nit: assaig sobre África descolonitzada” de 2013. Defineix amb aquest concepte,  formacions politico-armades l’objectiu de les quals seria: prioritat en la població civil com objectiu militar, preocupació pel control de recursos i abandó de la retòrica anti-imperialista per conjugar imaginaris utilitaristes moderns amb concepcions autòctones de la vida. És a dir, allò que serveix a la reproducció del grup amb aspectes de l’univers simbòlic de la població. Respon aquesta definició a les característiques de Boko Haram?

Aquest grup té el seu origen llegendari, com hem vist, en Usman dan Fodio i el Califat de Sokoto que coincidí, també, en l’avenç del domini colonial. Posteriorment, l’estructura de govern que s’adoptà, després de la independència de Nigèria, de tall occidental seguí estimulant que els moviments islamistes cobressin força al nord del país. Un dels primers fou Yama’a al-Izala al-Bid’a wa Iqama al-Sunna (“Societat per l’eliminació de la innovació i l’establiment de la Sunna”) fundat per Isma’ila Idris: qüestionava les condicions de desigualtat i la corrupció dels governants a aquesta zona de Nigèria. Entre els anys 1999 i 2001, les elits musulmanes del nord del país van establir la Sharía, a dotze Estats d’aquesta regió, després que Olusegun Obasanjo (militar cristià d’ètnia yoruba, originari del sud-est) guanyés les eleccions.  

Així, l’any 2002, sorgí a la localitat de Maiduguri, capital de l’Estat de Borno, el grup fonamentalista Boko Haram (que en llengua hausa es tradueix per “l’educació occidental és pecat”) l’objectiu del qual és aplicar una versió estricte de la Sharia sota la seva versió particular d’un “món més just” acord a l’islam. El grup fou liderat en un inici per Ustaz Mohamed Yusuf: nascut a Girgir (Estat de Yobe) de pare emigrat des de Níger, rebé educació islàmica de mà dels malamai (mestres religiosos) i es convertí en un predicador salafista (és a dir, que promovia, en un origen, un retorn a un islam primigeni mitjançant una sèrie de pràctiques, vestimenta etc...) del moviment Ahlus Sunnah wal Jama’ah (“Associació de la gent de la Tradició” més aviat) liderat pel xeic Jafar Mahmud Adam que volia transformar l’Estat nigerià en una entitat islàmica. Ara bé, Yusuf anava més enllà ja que va rebutjar, fins i tot, la versió de la Sharía imposada als Estats del nord, a partir de 1999, pel seu rebuig a l’islam oficial (recordem la gènesi colonial del conflicte i les conseqüències que s’allarguen fins els nostres dies).

Les seves primeres accions armades consistiren en atacs a bancs, comissaries i instal·lacions governamentals. També es produïren alguns atemptats mortals contra altres líders islamistes que Yusuf no considerava prou radicals. Però a partir de l’any 2009, hi ha un punt d’inflexió: el 16 de juny, d’aquest any, un grup de 17 membres del grup foren assassinats per la policia a Bauchi. Els joves anaven motoritzats i sembla ser que es negaren a posar-se els cascs, davant la indicació dels agents, perquè treure’s els seus turbants contravenia les seves creences religioses. La policia obri foc i Yusuf al dia següent declarà la guerra contra l’Estat. La insurrecció provocà 700 morts i la repressió de l’exèrcit i la policia més de 1000 entre membres i simpatitzants del grup. El Boko Haram reaccionà matant a 24 policies i dos soldats, així com atacant objectius cristians: tot i que ja, el 2006, s’havien produït assassinats de cristians coincidint amb les caricatures de Mahoma publicades per un diari danès.

En aquestes operacions, Yusuf va trobar la mort i fou succeït per Abubaker Shekau que va radicalitzar i militaritzar encara més el grup. L’any 2011, es produí l’atac a les instal·lacions de les Nacions Unides a la capital Abuja, l’assassinat d’un candidat a governador a Borno i l’explosió de la Caserna de la Policia Federal a la mateixa localitat. Tot aquest procés va provocar també vàries escissions en el grup. La primera, promoguda per l’Estat Islàmic (EI), l’any 2016, i dirigida per Abu Mussab al Barnawi (un fill de Yusuf) es partidària de concentrar els seus atacs no en altres musulmans sinó en les forces militars nigerianes, i els seus aliats a la regió del Txad, així com en els cristians. Una altra fou la promoguda per Al-Qaida, dirigida per Khalid al Barnawi, anomenada Jama’atu Ansarul Muslimin fi Biladil Sudan (“Avantguarda per la Protecció dels Musulmans dels Països Negres) que també criticava l’excessiva crueltat de Shekau amb altres musulmans.

Altres fonts, apunten que l’Ansarul, dirigida per Khalid al Barnawi, s’hauria negat a atacar cristians “excepte en casos de defensa pròpia” (segons uns pamflets distribuïts a l’Estat de Kano). Un altre grup menor escindit, l’any 2011, el “Moviment Islàmic Yusufiya” llançaren pamflets, a l’Estat de Borno, on criticaven la “mort injustificada” de civils i buscaven una reconciliació amb el Govern nigerià. Sembla clar que l’extremisme de Shekau i el conflicte pel lideratge ha provocat diferents escissions (als documents encara es citen altres grups menors).

El fet que es senyali a Shekau com un líder “amb un nivell educatiu bàsic” (a l’obra del militar i economista José Antonio Nuñez Valverde), el fet que la seva facció hagi tingut notòries escissions pels seus atacs a població civil i inclús que Boko Haram utilitzi potents drogues, com el Tramadol, contravenint, el seu discurs de rigorisme islàmic (l’Alcorà prohibeix el consum de drogues), situa aquest grup, al meu entendre, prop de la definició de lumpen-radicalisme i se’ns fa evident, als nostres ulls, l’enorme dificultat de prendre una postura política enfront un escenari de conflicte politico-militar caòtic entre faccions que promouen l’enfrontament ètnic-religiós i un Estat que ha utilitzat, històricament, una repressió policial i militar indiscriminada. Com deia Karl Marx al 18 de Brumari la història es succeeix “primer com a tragèdia, després com a farsa”, doncs, el sanguinari Shekau, no és res més que una versió aberrant de l’il·lustrat Usmán dan Fodio que lloava Joseph Ki-Zerbo.

4) Alguns apunts socials i de gènere respecte Boko Haram

Es poden senyalar diferents causes socials del suport a aquest grup: l’accentuat sub-desenvolupament del nord de Nigèria (de majoria musulmana) i el sentiment d’injustícia al prioritzar el Govern els Estats petrolífers del sud, la crítica a les elits extractives de la regió, el descontentament de la població juvenil per la falta de perspectives vitals, procés de desertificació de la zona, enuig per la repressió governamental i l’eficaç instrumentalització política de Boko Haram d’aquest sentiment etc. Respecte al tercer punt cal senyalar que el grup ha portat a terme una recluta intensiva d’Almajiris : joves provinents de famílies molt pobres que, davant la impossibilitat d’aquestes d’assumir les despeses de la seva educació, són enviats a escoles alcoràniques.

Per altra banda, l’any 2011, coincidint en que l’Estat nigerià detingué a unes 100 dones i nens dels líders de Boko Haram, començà una dinàmica de segrestos amb aquest perfil per part del grup. UNICEF estima que, entre 2013 i 2018, Boko Haram ha retingut a més de 1000 nenes en contra de la seva voluntat. Des d’aleshores, el grup ha basat la seva tàctica de terror en la vulneració sistemàtica dels drets sexuals i reproductius de les dones. I segons Blanca Palacían de Inza, del “Instituto Español de Estudios Estratégicos”, si bé el grup beu d’una cultura genérica de discriminació de la dona (fruit del sub-desenvolupament social de la zona) al principi no les veia com a combatents ni objectius militars, el canvi es generaria com a venjança contra el Govern, segons la seva anàlisi.

Cal senyalar també que, a nivell simbòlic, la violència sexual contra les dones tendeix a reforçar els estereotips negatius sobre l’islam al món occidental i, per tant, aconseguir més notorietat mediàtica. El Boko Haram és conscient d’això i, per tant, se n’aprofita per aconseguir com més rellevància internacional millor, exagerant l’estereotip fins al paroxisme. Aquest fet és un exemple esfereïdor del que l’historiador camerunès Achille Mbembe anomena “lumpen-radicalisme”, caracteritzat per un utilitarisme cada cop més extrem. Per altra banda, Aministia Internacional ha denunciat, en nombroses ocasions, els abusos continuats per part de les forces militars i policials a les víctimes de Boko Haram a les que se suposa haurien de protegir.

5) Conclusions

En aquest article, s’ha vist les causes estructurals de llarga durada del conflicte al nord de Nigèria: el divorci entre les elits regionals i la població empobrida, així com la integració politico-territorial forçada per l’imperialisme britànic de realitats força diferents. Però, s’ha de tenir en compte que el sub-desenvolupament social, i la gran heterogeneïtat de classe, han produït que aquest s’expressi sota formes de cainisme social que fan impossible adoptar una postura a favor d’una insurgència que es mou, majoritàriament, en paràmetres religiosos i ètnics i d’un Estat que ha contestat amb una repressió policial i militar indiscriminada. Precisament, el concepte “Lumpen-radicalisme”, de l’historiador camerunès Achille Mbembe, no fa referència, entenc, al caràcter de classe d’aquest radicalisme (doncs no estaríem parlant tant d’un lumpenproletariat que va a remolc d’un proletariat que no existeix, pràcticament, al nord del país) sinó duna lumpen-ideologia que no entra dins les nostres categories polítiques occidentals.

Encara que Nigèria, és una economia en expansió i també està generant un procés de proletarització i semi-proletarització a les ciutats importants com Lagos. Achille Mbembre proposa, al seu llibre “Sortir de la gran nit”, la idea de l’Afropolitanisme que seria un cosmopolitisme cultural africà crític amb un nacionalisme antiimperialista que va posar, per davant de tot, un Estat que s’amagava en aquesta ideologia per defensar l’hegemonia de certs grups ètnics. La dinàmica social i política que es genera a les grans ciutats, i a les mitjanes i petites de la perifèria cada cop més importants, potser seria una via per sortir de l’atzucac en que es troba el país al diluir, en part, les fidelitats ètniques i religioses? No ho sé, tan sols és una reflexió.

                                                                                                                                                   

                                                                                                                                              Alma apátrida

 

Bibliografia:

RTVE.es / AGENCIAS Trump amenaza a Nigeria con una intervención militar si el Gobierno "continúa permitiendo la matanza de cristianos" 01.11.2025.

KI-ZERBO, JOSEPH Historia del África Negra: De los orígenes a las independencias Edicions Bellaterra/Casa África – Biblioteca de Estudios Africanos, 2011. Pàgines 543, 659, 660 i 661.

GARCÍA MORAL, ERIC Breve historia del África subsahariana Nowtilus – Breve Historia, 2016. Pàgines 156, 157, 184 i 185.

BERGER, PETER L. Para una Teoría Sociológica de la Religión Editorial Kairós, 1981. Pàgina 69.

ABED AL YABRI, MOHAMMED Crítica de la razón árabe: Nueva visión sobre el legado filosófico andalusí Icaria Antrazyt, diciembre de 2001. Pàgina 38.

ARKOUN, MOHAMED El pensamiento árabe Paidós Orientalia, 1992. Pàgina 102.

MBEMBE, ACHILLE Salir de la gran noche: Ensayo sobre África descolonizada Edicions Bellaterra – Casa África, 2021. Pàgines 162, 178-184.

GARCÍA PERNÍA, NELSON Boko Haram: un desafío para el Estado nigeriano, 2002-2020 Universidad de Los Andes (ULA) – Mérida, Venezuela – PH, 42, julio-diciembre, 2022. Pàgines 86, 87 i 88.

NUÑEZ VILLAVERDE, JESÚS A. Boko Haram: El delirio del califato en África occidental Catarata – Casa África, 2015. Pàgines 16, 17, 18, 31, 32, 34, 35, 36 i 37.

ECHEVERRIA, CARLOS Consecuencias de la enésima escisión de Boko Haram para el futuro del grupo terrorista Instituto Español de Estudios Estratégicos (ieee.es) – Documento de Investigación 03/2017 Grupos militantes de ideología radical y carácter violento (Área del África Subsahariana), 2017. Pàgines 7 i 8.

SANTÉ ABAL, JOSÉ Mª – CRESPO TORRES, JUAN CARLOS Nigeria, elenco de conflictos. El desafío de Boko Haram Instituto Español de Estudios Estratégicos (ieee.es) – Documento de Análisis, 12 de septiembre de 2017. Pàgines 12 i 13.

ALVÁREZ PÉREZ, ALEJANDRO Utilidad frente a ideología: Cómo Boko haram deja de lado la ideología salafista por el empleo del Tramadol como facilitador final de la realización de actos radicales Visión criminológica – criminalística Abril – junio 2019. Pàgina 1.

CASTILLA CID, CRISTINA Boko Haram y el terror a través de la violencia sexual Instituto Español de Estudios Estratégicos (ieee.es) – Documento de Opinión, 21 de junio de 2019. Pàgines 7 i 8.

PALACIÁN DE INZA, BLANCA Boko Haram: usando niñas como armas Instituto Español de Estudios Estratégicos (ieee.es) – Documento de Análisis, 28 de enero de 2015. Pàgina 8.

RTVE.es / AGENCIAS Amnistía Internacional denuncia detenciones arbitrarias y violaciones a víctimas de Boko Haram en Nigeria 10.06.2024.