Crítica a l’Estat i la democràcia liberal: apunts i reflexions personals de la 3ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari” a l’Ateneu Rosa de Foc (Gràcia-Barna)

I

El passat dimarts, 18 de novembre de 2025, sobre les 19:30 hores, s’organitzà a l’Ateneu Rosa de Foc (Robi, 5) la 3ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari”, a càrrec del col·lectiu Agita’t Gràcia, i que es reuneix una vegada al mes. Aquesta sessió girava al voltant de la “crítica a l’Estat i la democràcia liberal”. L’animador de la sessió començà afirmant que el poble kurd és la nació oprimida més gran del món i que el pensament que l’anima (almenys al seu sector revolucionari) és el “Confederalisme Democràtic” basat en l’auto-organització, l’ecologisme i el feminisme. Afirmà la necessitat d’aprofundir en Rojava: com es distribueixen els recursos? Com es fa caure el verticalisme? Com es prenen decisions ràpides en un context de guerra? Un company assistent parlà de projectes anarquistes a Síria i que els conegué a través de Sodepau.

Com a crítica, digué, que els kurds havien estat aliats amb l’OTAN i tingueren una postura problemàtica respecte l’Estat jueu sionista. Personalment, considero que si s’ha d’entrar en crítiques incòmodes, hi ha qui ha qüestionat, només ho menciono no entro a valorar-ho, que el procés d’unificació de Rojava, per part de les milícies kurdes, es va fer, també, desplaçant població àrab per motius ètnics encara que es presentés com a “lluita contra l’islamisme”. Per altra banda, també és cert que, respecte al genocidi a Gaza, la postura del moviment revolucionari kurd fou, en un inici, polèmica a l’afirmar, genèricament, als jueus sionistes com una minoria ètnica d’Orient Mitjà i, per tant s’ha de deduir, amb el mateix dret a la terra que els palestins.

Ara mateix, recordo una xerrada de l’escriptor palestí Salah Jamal afirmant que, en principi, la consigna “Del riu fins al mar” no significa, necessàriament, l’expulsió dels jueus, en una Palestina laica i sociològicament multi-confessional, sinó que és un terme que fa referència a la sobirania política sobre el territori. Ara bé, de totes maneres no va deixar de recordar la prioritat en la reivindicació del dret al retorn dels refugiats, i els seus descendents, dispersos per diferents països àrabs i del món. Aquest company assistent recordà que, en un inici, el moviment revolucionari kurd estigué vinculat al marxisme-leninisme. Afirmació, al meu entendre, massa genèrica, per les diferents tendències que engloba aquest corrent: concretament ho estigué al marxisme-leninisme-maoisme i no és estranya, doncs, la seva evolució filo-llibertària en el “Confederalisme Democràtic” ja que alguns elements, com la defensa de la comuna rural o el voluntarisme, poden lligar ambdós tendències ideològiques.

El mateix company continuà afirmant que era interessant, respecte els revolucionaris kurds, la defensa d’una organització que anés més enllà de l’Estat-Nació. Des d’alguns sectors d’extrema-esquerra s’ha de dir, però, que s’ha fet la crítica que aquesta postura no seria filo-llibertària sinó socialdemòcrata radical i representaria una constatació política de la impossibilitat de destruir els Estats que oprimeixen al poble kurd almenys a curt i mitjà termini. Això també ens podria portar a la següent reflexió, sortint-nos una mica del tema: hi ha vasos comunicants entre certs corrents del pensament llibertari i la socialdemocràcia radical? És que, potser les crítiques possibilistes de Salvador Seguí a la precipitació del fet revolucionari, la defensa de P.J. Proudhon de la construcció d’una societat paral·lela i les de Christian Cornelissen d’una evolució gradual de la societat burgesa a l’anarquia no s’assemblen a les propostes teòriques d’Abdullah Öcallan o inclús als plantejaments del “Socialisme del segle XXI” llatinoamericà?

II

El company mencionà, també, els vasos comunicants històrics entre republicans i anarquistes. Digué que acostumem a construir conceptes i sobre aquests imaginaris construïm polítiques. Es mencionà que, respecte al tema tractat, estàvem parlant de realitats molt diferents (la kurda i la catalana). En aquests moments, intervingué un altre company que feu una síntesi de federalisme amb nacionalisme català i comparà Pi i Margall amb Bakunin. El company, que intervingué anteriorment, li contestà que Pi i Margall sempre parlà de nació espanyola i que durant la Constitució de Cadis de 1812 es parla de les colònies americanes però que Catalunya es considerà dins d’Espanya. Seguidament, afirmà que les “Bases de Manresa” fou un document reaccionari d’arrel ideològica carlista. El moviment obrer s’oposà a la idea de “Solidaritat catalana” oposant-t’hi el de “Solidaritat obrera”. Fins i tot es recordà que el pedagog, racionalista i llibertari, Francesc Ferrer i Guàrdia s’oposa a utilitzar el català a l’Escola moderna (de fet, digué que preferia, en tot cas, l’esperanto, tot i que les classes fossin en castellà).

El company digué que avui dia tenim una societat “molt barrejada” (emergència d’un proletariat cosmopolita, diria jo) i afirmà que li agrada el concepte del 15-M “els de baix” (aquí no feu una crítica dels límits populistes i ciutadanistes d’aquest concepte i que, d’alguna manera, expliquen la recuperació política socialdemòcrata del moviment). Oposà aquesta idea a la de “Volks” (que és l’essencialista de “poble”) i recordà que a la mateixa Transició es parlà molt de la transversalitat de les mobilitzacions. De Comissions Obreres, per exemple, sectors burgesos i essencialistes del nacionalisme català s’hi referien com “l’organització dels andalusos” o parlaven de la Catalunya Nord com els “catalans de veritat” oposant-los als de Tarragona.

Personalment, vaig mencionar el llibre de l’escriptor cupaire Xavier Milian Nebot “Una nova panoràmica de la història del catalanisme” on explica, potser sense proposar-s’ho, el caràcter oportunista del catalanisme dit “popular” (bàsicament, els intel·lectuals “xarons” que protagonitzaren els Focs Artificials, com a paròdia dels Jocs Florals, per després participar en aquests darrers). Tot seguit, intervingué una companya relacionant l’Estat-Nació amb una determinada “cultura nacional” amb pràctiques colonials que neguen la llengua i la cultura d’altres expressions populars. Mencionà, així, a les activistes feministes de-colonials que critiquen la “colonialitat del poder”. En altres ocasions, ja he dit que mantinc algunes crítiques al pensament de-colonial que tendeixo a veure’l com una versió, culturalista i academicista, de l’anti-imperialisme, tot i que aquest, a la vegada, també hagi partit d’una crítica al capitalisme europeu, paradoxalment, des de posicions euro-cèntriques, en quan al model de desenvolupament.

III

L’animador de la sessió afirmà que la democràcia liberal s’institueix des de fora. A Rojava el 70% de l’economia funciona amb assemblees populars però hi ha un comerç exterior gestionat de forma més centralitzada. Personalment, vaig comentar que els moviments d’alliberament nacional depenen del context social si són emancipadors o no. Tot depèn de en quines classes socials es depositen els imaginaris nacionals, si en el proletariat i els sectors precaritzats o en les classes mitjanes i burgeses, i aquí té una gran influència el fenomen de l’imperialisme. Respecte a una intervenció que es feu amb anterioritat, es recordà que Valentí Almirall trencà amb Pi i Margall i, per tant, aquí s’esquinçaria la relació entre catalanisme i republicanisme federal que, no oblidem, era el moviment que comptava amb les simpaties de la classe treballadora, abans de l’aparició de l’anarquisme.

Una altra reflexió fou en relació a que de l’Estat en depenen molts serveis públics i que s’han de “defensar”. El company llibertari digué amb ironia que per aquest motiu l’acusaven d’infiltrat dels “Comuns”. A partir d’aquí sorgí una reflexió al voltant de quin tipus de relació dialèctica s’estableix amb l’Estat. Només s’ha obert una Escola Lliure en 50 anys, digué, i s’ha de lluitar perquè l’escola estatal sigui la pública de veritat. Recordà com, durant la Transició, dins de les escoles estatals es generà un contra-poder. El company considerà que aquesta reflexió l’hem d’incorporar al nostre corpus teòric: fer algunes institucions (escola) elements de control popular. Finalment, es va generar un petit debat respecte referències bibliogràfiques sobre l’anarquisme i el procés independentista (“negres tempestes”, “no le deseo un Estado a nadie”, “alma apátrida”...) en relació a la intervenció d’una companya interessada en aquesta temàtica.

IV

Respecte a la penúltima intervenció, la veritat és que hi hauria molt a desenvolupar: Noam Chomsky, lingüista nord-americà i un dels intel·lectuals anarquistes contemporanis més coneguts, ja va afirmar, en el seu moment, que tot i la seva ideologia llibertària hi havia algunes institucions estatals que s’havien de defensar pel què ha sigut acusat d’anarco-socialdemòcrata. Personalment, ni estic d’acord amb algunes postures anarquistes puristes que rebutgen tot allò “estatal”, com un bloc, ni amb aquelles, reformistes al meu entendre, que en fan una defensa acrítica. Anem a veure: l’Estat liberal, en el seu origen, és l’Estat gendarme i el seu únic objectiu és controlar la classe treballadora i protegir la propietat privada dels mitjans de producció. Ara bé, històricament, degut a la pressió del moviment obrer, l’Estat va assumir-ne algunes de les seves reivindicacions històriques (sanitat, educació) però m’agradaria puntualitzar que això no va estar exempt de contradiccions i paradoxes.

Quan l’Estat no es feia càrrec d’aquestes prestacions ho feia el mutualisme obrer. Nosaltres coneixem l’exemple dels anarquistes espanyols amb la seva xarxa d’escoles lliures, cooperatives de consum, biblioteques populars etc. però, des d’una perspectiva reformista, també la socialdemocràcia alemanya tingué una xarxa similar amb institucions educatives i sanitàries del partit polític (SPD). Aquest model, tenia l’avantatge que la gestió i la línia política estava en mans dels treballadors organitzats però la desavantatge que la seva universalitat anava només fins on podia la seva capacitat organitzativa. Al passar aquests serveis a mans de l’Estat, es va perdre la gestió i la línia política però es va estendre la prestació a més sectors de la societat. Llavors el que s’ha de reivindicar, crec, és recuperar el primer però seguir reivindicant-ne la universalitat. S’ha d’entendre que qualsevol conquesta històrica a l’Estat (si a l’Estat, i no només al Capital perquè ambdós formen part del mateix sistema) no estar exempta de passar pel seu sedàs i ens hem de saber moure, doncs, en aquestes contradiccions.

Resumidament, aquesta 3ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari” fou una miscel·lània de temes que anaren de la crítica a forçades analogies entre les lluites al Kurdistan i Catalunya, a una anàlisi més general de l’Estat-Nació i les alternatives que s’hi poden oposar. Personalment, trobo interessants aquestes iniciatives i més fins i tot si en podem trobar ensenyaments pràctics per aplicar a les lluites socials de cada dia.

Segur que em deixo moltes coses al tinter, però a qui li interessi participar en aquests debats sempre es pot apuntar a la següent direcció electrònica: agitatgracia@gmail.com.

 

                                                                                                                                              Alma apátrida