Ecos proletaris de l’Antic Egipte: consideracions sobre la primera vaga documentada de la història de la humanitat

1) Introducció: el poblat de ‘Deir el-medina’ i la història des de baix

Deia Karl Marx, en algun passatge dels ‘Manuscrits econòmics i filosòfics (Grundrisse)’ de 1857, que la història de la humanitat, gairebé sempre, s’havia escrit “des de dalt”: fent referència al paper de reis, emperadors i nobles i no tant al poble treballador. I la disciplina egiptològica no en resulta, a grans trets, una excepció. Ara bé, no sempre. L’egiptologia (i no els antics egipcis, que tenien una altra concepció del temps) divideix la civilització faraònica en Període arcaic, Regne antic, mig i nou, amb els seus respectius períodes intermedis o de transició, i la Època baixa. I en la segona fase del Regne nou (època ramèssida) durant l’any 29 de Ramses III (que governà del 1184 a. C. fins el 1153 a. C) es produí (segons l’egiptòleg José Lull García) la primera vaga de treballadors documentada de la història.

En tenim informació, de primera mà, a través del ‘Papir de la Vaga’ de la ciutat italiana de Torí. Veiem-ne alguns fragments:

“Año 29, VI, 10 (?). Este día, traspasaron las cinco murallas de la necrópolis el equipo de trabajadores, diciendo: ‘Estamos hambrientos: 18 días han transcurrido del mes’. Y ellos se sentaron en la parte trasera del templo de Menkheperra. Vinieron, el escriba de la tumba secreta (?), los dos capataces, los dos ayudantes, y los dos oficiales uar-tu. Los llamaron diciendo ‘¡Venid!’. Ellos profirieron grandes juramentos diciendo: ‘¡Venid vosotros (?)! ¡Nosotros tenemos un asunto con el faraón!’ Pasaron el día en este lugar, pasaron la noche en la necrópolis (…) Ellos les dijeron: ‘Es a causa del hambre y de la sed que estamos aquí. No hay ropa, ni ungüento, ni pescado, ni verduras. Contadle al faraón, nuestro buen señor, lo que ocurre aquí y decidle al visir, nuestro superior, que el sustento debe ser proporcionado a nosotros’. Y las raciones del quinto mes fueron despachadas para ellos en ese día”.

José Lull García afirma, tot seguit, que aquest remot ancestre de la vaga obrera i l’acció directa es va saldar amb una victòria parcial, doncs, tot i que les racions foren satisfetes, els problemes continuaren, obligant a intervenir a autoritats com l’Alcalde de Tebas, el Summe Sacerdot d’Amón o el Visir, davant les reiterades manifestacions, obligant-los a proporcionar les pagues de diferents formes. El jaciment de ‘Deir el-medina’ és un poblat de treballadors constructors i decoradors, proper a les tombes faraòniques de la Vall dels Reis i les Reines, i que ens aporta informació molt útil de cara a capgirar la història “des de dalt” que ja denunciava Karl Marx als ‘Grundrisse’. El sou (htrj) per un capatàs era de 5 ½ Khar de blat i 2 Khar de civada i un treballador rebia 4 Khar de blat i ½ de civada. Segons els registres funcionarials, abundants a l’Antic Egipte, un metge només rebia 1 i ¼  Khar de blat però això s’interpreta que era un afegit al seu sou de treballador base.

Els antics egipcis no tenien, pròpiament, moneda: feien servir un sistema d’equivalències i el sou dels treballadors de ‘deir el-medina’ (en certa manera, privilegiats i dependents directament del faraó) els donava per alimentar una família de deu membres i, a vegades, comerciar amb l’excedent. Ara bé, aquesta mena d’aristocràcia obrera (en quan als salaris) desenvolupava, pel contrari, greus malalties laborals. Per exemple, remuntant-nos als treballadors constructors de les piràmides de Guiza, un examen de les restes trobades a les seves tombes ens indica el següent:

“(...) presentan un desgaste físico muy particular: artritis degenerativa en las rodillas y la zona lumbar de la columna; un desgaste típico de las personas que realizan trabajos repetitivos con cargas pesadas. Se han encontrado también costillas y huesos de antebrazo rotos, pero soldados tras haber sido alineados perfectamente, lo cual indica la presencia entre los trabajadores de un cuerpo médico encargado de sanar sus heridas.”.

2) Sobre la lluita de classes a l’Antic Egipte...

Ara bé, aquests beneficis socials foren una mesura de gràcia dels Reis-Déu o una conquesta històrica del proletariat egipci? Els egiptòlegs, en general, coincideixen en què el pas del Regne antic al mig (a través d’un procés revolucionari, sobre el qual encara hi ha bastantes incògnites i que alguns egiptòlegs en neguen, fins i tot, la seva existència afirmant que només fou un recurs literari per espantar a les elits) es caracteritzà per certa “democratització” en el pla simbòlic o religiós o, dit d’una altra manera, en l’accés al “més enllà” a través de certa socialització de la momificació: fins aquell moment prerrogativa del faraó i els nobles i que es feu extensiva a certs estrats mitjans com camperols enriquits, funcionaris i artesans. S’ha d’entendre, doncs, que per un poble de profundes creences religioses això fou un pas bastant significatiu.

A més a més, es produeix durant aquest període la transició simbòlica de la figura d’un Rei-Déu sever a un Rei-Déu pastor que mira de tenir cura del benestar del seu ramat. Fins i tot en la decoració de les tombes faraòniques hi ha motius quotidians de treball en la idea de fer el monarca proper a les classes populars. Així és conegut, també, el conte del “camperol eloqüent”: on un pagès demana la intervenció benigne del faraó contra els abusos d’un noble governador provincial (nomo) aconseguint-la gràcies a l’ús de l’art de la dialèctica.

Ja durant el pas del Regne mig al nou (després de l’expulsió dels invasors hicsos i la reunificació d’Egipte) apareixen certs faraons “populistes” (sempre segons la lectura de l’egiptòleg marxista mexicà José Carlos Castañeda Reyes a la seva obra ‘Sociedad Antigua y respuesta popular: movimientos sociales en Egipto antiguo’ de 2003) com Horemheb (1323 a. C  a 1295 a. C) que a través de la construcció d’obres públiques, i protecció estatal dels treballadors contractats a l’efecte, (restablint el poblat de “Deir el medina”) aconsegueix dominar representant, aparentment, als sectors populars. És significativa aquesta lectura dels faraons com a “populistes”, a través de la promoció d’obres públiques i la protecció estatal dels treballadors públics, doncs pot evocar (en l’època contemporània) a presidents com F. D. Roosevelt, Lázaro Cardenas o Juan Domingo Perón. Sobretot tenint en compte l’ús constant que fa Castañeda Reyes d’autors com Marx o Lenin per parlar de l’Antic Egipte, encara que pugui sorprendre.

El que ve a indicar això és que la història de la civilització faraònica té lluites socials i conflictes polítics a vessar. De fet, molts egiptòlegs afirmen que la seva història es caracteritza per una progressiva disminució del poder faraònic. Això contradiu, en gran mesura, el mite d’un poder estable i omnímode i aquest fet no és pas baladí. Els mites actuen de socialitzadors culturals molt poderosos i l’egiptomania ha estat molt present en la història recent de les societats occidentals a través de pel·lícules, best-sellers, sèries televisives etc. Per altra banda, respecte el regnat de Ramses III on, recordem, l’egiptòleg José Lull Garcia situa “la primera vaga documentada de la història” sabem que fou ric en intrigues de palau que, pel que sembla, acabaren per provocar el seu assassinat.

Sobre aquestes s’ha conservat el text ‘La conspiració del harem de Ramses III’ (Papir jurídic de Torí – Dinastia XXª) on es veu, clarament, la relació entre la conflictivitat social i les intrigues polítiques de palau: encara que des de la visió de les elits s’intenti invertir-ne el protagonisme:

“El gran criminal Paibakkamen, que era (entonces) Chambelán, fue presentado porque había estado en connivencia [con] Teye y las mujeres del harén. Hizo causa común con ellas. Empezó a hacer públicas sus palabras a sus madres y a sus hermanos que allí estaban diciendo: ‘¡Levantad al pueblo! Incitad la enemistad para provocar la rebelión contra su señor’.

3) Conclusions

El teòric i revolucionari kurd Abdullah Ocallan (pres a l’illa turca d’Imrali) afirma a un dels volums del seu extens ‘Manifest per una Civilització Democràtica’ que un dels errors històrics de l’esquerra revolucionària ha estat limitar la seva crítica al sistema capitalista i no a la dominació en si i que, com a conseqüència, les seves anàlisis no han anat més enllà en el temps de la Revolució Industrial i la Francesa. Per Ocallan, l’anàlisi i crítica de les civilitzacions antigues és molt important. És clar, però, que ell com a kurd ho fa amb Mesopotàmia perquè forma part de la seva herència socio-cultural. Jo, personalment, prefereixo fer-ho amb l’Antic Egipte, del qual n’hem heretat idees com el monoteisme (el primer, de fet, fou fundat per Akhenatón i tingué característiques de rebel·lió faraonico-popular dirigida contra la casta sacerdotal politeista) o l’Estat burocràtic.

El que exposa el ‘Papir de la vaga’ de la ciutat italiana de Torí és un acte de desobediència, d’acció directa i de resiliència que sobte comprovar l’antiguitat que té. El poble treballador, doncs, ha resistit sempre a la dominació des de que aquesta va aparèixer fa més de 5.000 anys.

 

Salut i anarquia

                                                                                                                                              Alma apátrida

 

Bibliografía:

PARRA MIGUEL, JOSÉ (coord.) El Antiguo Egipto Marcial Pons Historia, 2009. Pàgines 139, 397 i 399.

CASTAÑEDA REYES, JOSÉ CARLOS Sociedad Antigua y respuesta popular: Movimientos sociales en Egipto antiguo Plaza y Valdes Py V Editores - Universidad Autónoma Metropolitana (Unidad Itzapalapa División de Ciencias Sociales y Humanidades) – CONACYT, 2003. Pàgines 168, 196 i 332.

SERRANO DELGADO, JOSÉ MIGUEL Textos para la Historia Antigua de Egipto Cátedra – Historia/Serie menor, 2021. Pàgines 256 i 257.