Els socialistes revolucionaris i la qüestió nacional ucraïnesa: crònica de la xerrada-debat amb Andriy Movchán a l’Anònims de Granollers

1) Presentació de l’acte

El passat dimarts, 1 de juliol de 2025 sobre les 19: 00 hores, es realitzà una xerrada-debat amb Andriy Movchán, un activista d’esquerres ucraïnès exiliat a Catalunya, al bar-restaurant i espai llibertari Anònims de Granollers (Ricomà, 57) sobre el socialisme i la qüestió nacional al seu país. Un responsable de l’espai presentà el ponent que, afirmà, desmunta mites respecte a que el poble ucraïnès és “molt reaccionari” ja que, en canvi, se’n poden reivindicar moltes coses com la makhnovitchina (moviment camperol d’inspiració anarquista que existí durant la Revolució Russa). També comentà, tot i que no vaig entendre quina relació tenia amb Ucraïna, que dins el Partit Bolxevic hi hagueren postures de que Rússia fos dirigida pel conjunt de la Internacional Comunista i no pels comunistes russos (citant el llibre La revolución en el Partido Bolchevique 1917-1923 de Robert Service). Aquesta fou la postura, també, del marxista italià Amadeo Bordiga, representant d’una ala d’extrema esquerra discrepant amb el leninisme.

2) La xerrada d’Andriy Movchán

Tot seguit, començà la seva intervenció Andriy. Afirmà que era ucraïnès, de Kiev, que portava aquí deu anys i que era un refugiat polític. Comentà que ell mai havia pensat en tenir una vida millor o guanyar més diners. A Kiev, feia periodisme polític i també artístic. Era un militant d’esquerres, digué amb un somriure irònic “som quatre gats”. Ens explicà que d’adolescent era un nacionalista d’extrema dreta però que, posteriorment, abandonà aquestes idees pagant un alt preu per aquest motiu. Afirmà que el llegat de la Unió Soviètica és contradictori, amb coses positives i negatives: en quan a les primeres, cità la industrialització, infraestructures, hospitals i universitats però, com a contrapartida, perderen la tradició de sindicats de treballadors i moviments socials pel poder del partit únic. Hi ha, doncs, una falta de democràcia i participació, sap que es el que diuen els liberals però no deixa de ser cert.

Un altre patrimoni trist de la Unió Soviètica, digué, és la irresolució de la qüestió nacional i, específicament, la qüestió ucraïnesa. No van saber què fer amb la independència nacional. La nomenklatura soviètica s’aprofità del capitalisme. En un inici, el Partit Comunista no fou prohibit, amb els canvis polítics, i tingué suport dels treballadors que tenien nostàlgia de l’anterior sistema davant l’ofensiva privatitzadora neo-liberal. Comentà, per cert, que l’Estat rus els estava bombardejant amb els míssils que els mateixos ucraïnesos havien fabricat a les plantes industrials de construcció soviètica. L’alternativa política electoral al Partit Comunista, en l’època post-independència, fou un “director roig” (o sigui, un jerarca comunista reconvertit al món empresarial) que va fotre el nacionalisme a les escoles.

Andriy considerà que el nacionalisme ucraïnès és, també, un patrimoni del llegat soviètic. Afirmà que l’adoctrinament a les escoles l’afectà a l’igual que a tota la seva generació. Digué que ell vivia a Kiev (que és com Barcelona a Catalunya, digué) i que al seu jardí d’infància hi havia un nen que parlava ucraïnès i era, per aquest motiu, víctima de bullying. Històricament, Ucraïna havia estat controlada per l’Imperi Polonès, el Rus i l’Hongarès. La realitat sociològica del país era que els pobles rurals eren totalment ucraïnesos mentre que les principals ciutats eren poblades per comerciants, militars i intel·lectuals d’aquests imperis, eren realitats més multi-culturals. Els ucraïnesos patien discriminació a les ciutats grans. La Revolució de 1917 hauria d’haver resolt aquesta situació però no ho va fer. Ser ucraïnès a una gran ciutat era un estigma, un infern quotidià, digué. Comentà, com a exemple, que arribaven joves camperols pobres a Kiev per veure un McDonald’s com si fos un gran esdeveniment i la gent de la ciutat feia mofa d’ells.

Andriy ens explicà que tota aquesta situació el feu optar per parlar només ucraïnès. Recordà els insults que es feien servir contra els joves de l’interior rural “Ets camperol! De la granja col·lectiva! Parles com les vaques!” S’estava produint, digué, una russificació lenta però eficient. Andriy, considerà, que un dels problemes polítics d’Ucraïna és que no hi havia moviments com el catalanisme d’esquerres que ajuntés la defensa de la identitat nacional i la justícia social (hi hagué alguna cara de contrarietat davant d’aquesta afirmació). Andriy afirmà que ser d’esquerres a Ucraïna es relaciona amb ser partidari de la russificació, l’estalinisme i estar en contra de la identitat ucraïnesa i que en aquesta definició coincideixen, paradoxalment, la dreta i l’esquerra (uns per criticar-ho i els altres per reivindicar-ho). Andriy explicà que, després d’estar dos anys militant a l’extrema dreta, es passà a l’extrema esquerra agafant influències del trotskisme i l’anarco-sindicalisme.

Comentà que el Partit Comunista era de gent molt gran a Kiev i que no hi havia, pràcticament, cap ambient contestatari anti-capitalista: algunes “sectes” marxistes intel·lectuals que “només llegien llibres” i ell volia acció. Volia construir una forma diferent de ser d’esquerres. Al final creà, amb altres companys, un sindicat estudiantil radical anomenat “Acció Directa” que estava inspirat en la història de la “Catalunya anarquista” i, sobretot, de l’anarco-sindicalisme espanyol de la CGT. Comentà que, en determinats moments, guanyaren moltes campanyes. La burgesia ho havia privatitzat gairebé tot. Hi havia una forta divisió entre burgesia pro-russa i burgesia pro-occidental. Unes tensions i contradiccions, afirmà, que podien ser aprofitades pels revolucionaris a finals dels 2000.

Llavors començaren a tenir problemes amb l’extrema dreta que els veien com un problema per la seva hegemonia. No només veien a Andriy com un líder revolucionari sinó com un traïdor. Per aquest motiu, va comentar, està a l’exili després de molts atacs en els que, en ocasions, el van haver d’hospitalitzar. Afirmà que més que ells no sap ningú que són els atacs de l’extrema dreta ucraïnesa, la falta de llibertat, la censura i la impossibilitat de desenvolupar un periodisme independent (lògicament, ho digué en relació a aquells que critiquen la postura dels grups minoritaris de l’esquerra anti-capitalista ucraïnesa que han optat per postures nacionals defensistes) però també és cert, digué, que estaven rebent la pitjor invasió des de la Segona Guerra Mundial amb pretensions annexionistes. Denuncià que “Rússia rebutja reconèixer l’existència de la nació ucraïnesa com a realitat separada del poble rus”.

Per tots aquests motius, Andriy dona suport als camarades que lluiten contra la invasió tot i que de forma crítica. Inclús afirmà que la classe dominant d’Europa Occidental té més por de que Rússia perdi la guerra ja que això podria provocar una guerra civil revolucionària dins les seves fronteres.

3) Respostes d’Andriy davant algunes intervencions del públic

En relació a una pregunta sobre la situació socio-política abans de la invasió (referint-se al conflicte del Donbass) comentà que hi havia tres nivells de conflicte que s’havien de tenir en compte: conflicte civil, conflicte inter-estatal i conflicte inter-imperialista. Rússia, en un inici, només parlava de la primera categoria. Afirmà sense embuts que el conflicte del Donbass s’explicava “en un 80%” per la intervenció imperialista russa. Digué que ell, en un inici, pensava com Lenin que l’enemic principal està al teu país. Andriy pensava que els seus camarades russos farien el mateix però va ser al revés digué (això em recordà, pel contrari, una xerrada que es va fer al local de la CNT-AIT de Barcelona fa un temps amb el grup anti-imperialista rus GNIP que era declaradament anti-putinista).

Denuncià que els “camarades de Barcelona” (desconec a qui es referia, concretament, amb aquesta expressió) també el decepcionaren al no criticar la invasió russa. També digué que el filòsof eslovè Slavoj Zizek és un gram amic del poble ucraïnès. Un company del públic comentà que havia estat fent una Tesi Doctoral comparant la Revolució Espanyola de 1936-1939 amb la makhnovitchina de 1918-1921 i que visità el país trobant un escenari, al seu parer, pre-revolucionari amb molta precarietat laboral sobretot entre la gent gran que preferia seguir treballant abans que cobrar la seva mísera pensió.

4) Conclusions

Si bé no conec massa bé la realitat ucraïnesa i d’Europa de l’Est m’aventuraré a dir que un dels aspectes centrals del debat polític és si el nacionalisme o la “lluita nacional” ucraïnesa pot tenir un caràcter anti-imperialista perquè si no partim d’aquesta mínima premissa és impossible defensar-la. Per a que es doni aquesta premissa hi ha d’haver al país algun tipus de lumpen-burgesia incapaç de liderar el projecte de construcció nacional, que donaria lloc a l’emergència del proletariat en un sentit similar a Europa Occidental, havent de ser recollida aquesta bandera pels sectors populars. Andriy senyala algunes qüestions que apunten en aquesta línia com el fet de que a les ciutats s’hi hagin concentrat, històricament, sectors socials mitjos vinculats a potències imperialistes que han mantingut una relació neo-colonial amb la població camperola empobrida de l’interior. És igualment així avui dia?

Podria comparar-se al cas xinès on abans de la revolució maoista hi havia unes grans ciutats costeres, sota l’hegemonia política i econòmica occidental, i on els camperols de l’interior hi eren discriminats patint tota mena de mofes i abusos? S’ha de recordar també que entre els grups marxistes dissidents que criticaven la relació de la Unió Soviètica amb la seva àrea d’influència com una dinàmica social-imperialista i neo-colonial estaven, sobretot, els maoistes. Encara que pel que fa a nosaltres, els anarquistes, anàlisis similars es troben a les obres de l’economista anarco-sindicalista Abraham Guillén més influenciat, tot i que críticament, per l’experiència iugoslava titoista igualment oposada a l’hegemonisme soviètic. Llavors la pregunta podria ser, perquè a Ucraïna la lluita contra l’hegemonisme soviètic va adoptar formes ultradretanes i no marxistes dissidents o anarquistes?

Suposo que s’ha de tenir en compte que Europa Oriental no és comparable a Asia Oriental o Llatinoamèrica (on tingueren gran influència corrents marxistes dissidents de l’hegemonisme soviètic com el maoisme  o el guevarisme) i la referència que Andriy fa al trotskisme (corrent marxista dissident d’origen eslau) no té, precisament, una concepció massa positiva del nacionalisme i del paper del camperolat (quina opinió tindria Trotski del paper de la classe obrera del Donbass?). I el titoisme? Ho desconec. Pel que fa a l’anarquisme és cert que la makhnovitchina és ucraïnesa i té una concepció positiva del camperolat però fou una experiència anorreada i difamada pel Partit Comunista que l’acusà de simple bandolerisme. En fi aquella part negativa del llegat soviètic, que Andriy denuncià en quan a falta de cultura política autònoma de sindicats de treballadors i moviments socials, conjuntament a la capitalització que ha fet l’extrema dreta de l’oposició a l’hegemonisme rus, que és el que històricament està més present en el subconscient col·lectiu, construeix un escenari complicat per una alternativa llibertària i revolucionària i més en l’escenari bèl·lic actual.

Per altra banda, l’analogia que feu Andriy amb el cas català la trobo inapropiada al no estar present, de la mateixa manera i com ell va reconèixer, el fenomen de les migracions proletàries.

Alma apátrida