La Vaga de Masses: crònica i reflexions de la xerrada-debat amb Luis Blanco del FOR a l’Anònims de Granollers

...xerrada...

El passat dissabte, 1 de març de 2025 a les 18:00 hores, es va realitzar al bar-restaurant i espai llibertari “anònims” de Granollers (Ricomà, 57), una xerrada-debat sobre la “Vaga de Masses” a càrrec de Luis Blanco (ex-militant del Fomento Obrero Revolucionario: grup trotskista del tardo-franquisme que evolucionà a una crítica de la IV Internacional i practicà un abstencionisme electoral militant). Es tracta d’un habitual de l’espai i ell mateix afirmà que es tracta d’una xerrada històrica però que podia tenir implicacions actuals. El ponent començà afirmant que parlar de la “Vaga de Masses” es parlar també de la Revolució Russa, concretament, de la de 1905. Al segle XIX trobem dos punts nodals com 1848 i, després, 1871 on hi hagué una proposta més clara de “dictadura del proletariat” que, segons el ponent, recolliren alguns anarquistes i marxistes.

Això no em va quedar clar, ja que les tesis bakuninistes parlaven de “supressió de l’Estat”, no seria fins la Revolució Russa de 1917 que es comença a donar aquest debat al moviment llibertari, apareixent els epítets pejoratius d’anarco-bolxevics o anarco-dictadors pels qui professaven un recolzament crític a aquesta, o adoptar algunes de les seves ensenyances (m’estic referint al grup “los solidarios” o a algunes escissions sindicals al con sud de Llatinoamèrica). El ponent, continuà citant que, l’any 1897, es produeix una ruptura entre anarquistes i marxistes, naixent posteriorment la II Internacional socialdemòcrata. Es produeix un debat teòric, a partir de 1902. La II Internacional no es crea en un període d’alça en la lluita sinó de retrocés (a diferència de la I).

El partit més important eren els socialdemòcrates alemanys (SPD) que era una fusió de lasseallans (socialistes amb idees nacionalistes) i marxistes. Comença a haver una forta concentració de capital i grans societats anònimes. La imatge del burgès amb puro i barret de copa comença a desaparèixer i es substituïda per accionistes i un gestor. Els teòrics marxistes Rosa Luxemburg y Pannekoek discutien sobre l’aparició del fenomen de l’imperialisme, per la primera condicionava la resposta que havien de donar els treballadors. Apareixen països capitalistes no europeus com Japó. Es produeix, en aquesta època històrica, una gran concentració de capital i fàbriques i, per tant, una gran concentració de treballadors.

El treball, afirmà, es converteix en el principal fenomen social (entenc que es referia a l’assalariat). Hi ha un procés de centralització i identificació d’interessos: el paper que juga el sindicat és extremadament conservador (el debat sobre el conservadorisme sindical és llarg i podem dir que hi ha varis exemples històrics de sindicalistes corporatius que s’enfrontaren a revolucionaris: la Juventud Sindical Peronista contra els Montoneros a Argentina, el tradeunionista Tettegah contra el marxista Kwame N’krumah a Ghana...). En la primera mesa de la IIª Internacional tenim als grans comunards (participants de la Comuna de París de 1871) si bé pràcticament tots els militants destacats havien estat eliminats. En aquest moment, no estem parlant ja del proletariat-artesà de la Comuna sinó del proletariat de grans concentracions fabrils (el ponent, feu, un paral·lelisme entre aquesta època i la dècada dels 70 i 80 a Espanya).

Kautsky es considerava el marmessor testamentari de Marx i Engels. Hi ha un contra-atac en contra d’ell de l’ala esquerra de la socialdemocràcia però de l’aparell també. Aquí el ponent feu una interessant exposició de les característiques organitzatives i polítiques de l’SPD que va definir com un procés d’auto-creació i preservació on hi ha una concepció gradual de la revolució, mitjançant l’increment d’àmbits de poder dins l’estratègia dual sindicalisme-parlamentarisme. Eduard Bernstein, un altre teòric de l’SPD, afirmà el seu caràcter reformista i voluntat d’arribar a acords amb la burgesia liberal.

El mateix aparell del partit, però, s’hi oposà per l’interès corporatiu de mantenir l’organització (aquí es pot recordar que al si del Partit Comunista Italià de Bordiga i Gramsci també hi hagué un debat similar: es considerà una postura centrista el “patriotisme orgànic” consistent en fer esforços per mantenir la organització abans que promoure la revolució). En aquest moment, continuà el ponent, no es manté la visió instrumental del marxisme de fer servir el parlament, només, com altaveu de les lluites sinó que s’arriben a acords de gestió: aquí vull recordar, però, la postura abstencionista d’alguns sectors polítics minoritaris de l’extrema-esquerra marxista, com Lukács, qui afirmava que davant la presència del “soviet” es feia contraproduent la participació electoral, a part de que impedia l’auto-crítica dins el partit revolucionari, o Bordiga que afirmava que aquesta només estava justificada a països sense gaire tradició parlamentària, com Rússia, ja que als altres el risc d’absorció era massa gran per ser el parlamentarisme una institució més sedimentada.

Aquí el ponent feu una critica dels sindicats, sustentada en Rosa Luxemburg, afirmant que la lluita per la millora dels salaris no pot per si sola produir una transformació revolucionària de la societat ja que el sistema capitalista pot augmentar el preu dels productes de consum: s’entra en un “cercle infernal” de donar i treure, digué. Un altre apunt interessant fou l’anàlisi de l’estructura militant en què participava Rosa Luxemburg: a part de ser membre activa de la socialdemocràcia alemanya, ho era també de la polonesa, i a l’estar aquesta darrera integrada a la russa, també ho era d’aquesta. Això li donava una perspectiva inusualment àmplia respecte d’altres militants. El ponent ens recordà com Rosa era bastant odiada pels sindicats que tenien, majoritàriament, una perspectiva reformista.

A Bèlgica, l’any 1893, hi va haver la primera vaga de masses per obtenir el dret a vot. De fet, tota la socialdemocràcia la defensa però que sigui “defensiva-pacífica” i lligada al Parlament. El ponent ens explicà com el teòric marxista Parvus fou el primer en parlar de “Revolució Permanent” idea que després recolliria Trotski, defensant que la direcció de la revolució havia d’estar, sempre, en mans del proletariat fins i tot si tenia tasques democràtico-burgeses a complir (drets polítics com vot, associació etc...): posà en qüestió que la classe burgesa dominant permetés a la socialdemocràcia aquest canvi gradual i afirmà que s’acabaria produint un Cop d’Estat. Per tant, afirmà, que el proletariat s’havia de preparar per la vaga de masses. El 1905 a Rússia, el proletariat ja no té elements petit burgesos en la seva direcció política.

A la socialdemocràcia, s’entenia la “consciència de classe”, només, com els treballadors organitzats, obviant als no organitzats. La vaga de masses de 1905 implica la fusió de les reivindicacions polítiques i econòmiques. El ponent explicà com s’inicià aquest moviment precursor a Rússia: hi havia un sindicat groc, dirigit per un tal Pope Gabon, que organitzà una manifestació per les 8 hores el 22 de gener i els cosacs obriren foc assassinant a sang freda uns 2000 obrers. El ponent també exposà que Rosa Luxemburg, en la línia de la teoria del “desenvolupament desigual i combinat” de Trotski, afirmà que el proletariat rus era una classe social moderna en un país endarrerit el que era, sensiblement diferent, a la concepció majoritària de la socialdemocràcia alemanya que veia tota Rússia com un bloc homogèniament endarrerit.

Per altra banda, Pannekoek afirmà que era millor perdre vàries vegades, intentant la revolució, que practicar una política reformista ja que el primer contenia valuoses ensenyances que analitzar per millorar la tàctica i l’estratègia del moviment obrer. També afirmà que la fase imperialista del capitalisme imposava la necessitat de la “Vaga de Masses” per sobre el sindicalisme i el parlamentarisme (el ponent no desenvolupà el perquè, però, entenc que l’argument podria anar en la línia del paper conservador del sindicalisme reformista, degut a la presència de l’aristocràcia obrera: grup social que neix gràcies a l’extracció de plusvàlua de les colònies, com afirmà Lenin).

...intervencions dels assistents i debat...

Durant el torn d’intervencions es van plantejar vàries qüestions:

- Una crítica del paper de la intel·lectualitat marxista de classe mitjana i una defensa de l’auto-

didactisme obrer anarquista i, en relació a això, la puntualització, per part del ponent, que la “consciència de classe” sorgeix del conflicte entre capital i treball i que els bolxevics, en ocasions, també anaren a remolc dels esdeveniments.

-  Una anàlisi de la socialització de la idea d’èxit immediat entre la joventut actual i la dificultat, en conseqüència, de socialitzar un discurs combatiu de classe. També, en relació a això, la difusió del prototip d’home blanc i heterosexual entre els adolescents que, a partir de contingut tòxic de les xarxes socials, recolzen partits d’extrema dreta com Vox.

- Què fer quan el proletariat s’organitza per reivindicar qüestions no, estrictament, econòmiques i com lligar això amb la lluita laboral. La reflexió dels assistents anaren en la línia de que és quelcom que s’ha de desenvolupar en el mateix procés de lluita però, a mi, no em va quedar clar, i ho vaig veure un plantejament massa espontaneista, ja que segueixo veient la línia entre les dos, com a mínim, difícil de saltar.

- Un debat sobre les característiques del “soviet” (consell, assemblea...) i quines estructures actuals podrien assemblar-s’hi, fent menció del moviment de treballadors sense papers o la lluita per l’habitatge. El ponent, contestà que no s’ha de caure ni en un fetitxisme de l’organització política (que pot estar abstreta, en ocasions, i allunyada de les masses) ni de l’organització social i, en aquest sentit, afirmà que perquè un “soviet” fos considerat com a tal no podia tenir un caràcter sectorial i, un altre company afegí, havia de tenir una perspectiva revolucionària: en relació a això últim, el ponent recordà que els “soviets” a Rússia, en un inici, tenien majoria menxevic i que, a la Revolució Espartaquista de 1919, aquests jugaren un paper conservador.

Ara bé, i per finalitzar, potser em va faltar una explicació de com aquestes estructures de caràcter sectorial poden arribar a esdevenir una experiència “soviètica” (en el sentit inicial del terme i no estatal posterior). Tinc la sensació que el sistema ha tingut bastant d’èxit en convertir les diferents capes del proletariat en impermeables entre elles i, en aquest sentit, es produeix una lluita entre fraccions de la mateixa classe per l’hegemonia dins d’aquesta. Dels i les revolucionàries depèn que triomfin les que tenen més potencialitat per trastocar aquest sistema capitalista i estatal de merda.

                                                                                                                                                                            Alma apátrida