L’Anti-Prometeu: reflexions improvisades sobre el perquè sóc anarco-comunista i no marxista

A la mitologia de la Grècia antiga, Prometeu és un tità que expropia el foc als déus de l’Olimp per entregar-lo als éssers humans i és castigat per aquest motiu a ser lligat a una gran roca on una au li devora cada dia les entranyes. En aquest mite el foc és utilitzat com una metàfora del coneixement i la ciència: ara bé, s’ha de tenir en compte, al meu entendre, que el gest d’expropiació és realitzat per un ésser diví i no per la humanitat mateixa. L’anarco-comunisme és una tendència del moviment llibertari (iniciada per Carlo Cafiero i Piotr Kropotkin) que té una gran confiança en la potencialitat de la classe treballadora per emancipar-se a si mateixa.

Tant l’anarquista italià com el rus mantingueren, abans de ser anarquistes, relacions amb grups marxistes i, per tant, es podria dir que la idea comunista “de cada un segons les seves possibilitats, a cada un segons les seves necessitats” és una influència del marxisme sobre l’anarquisme: abans de Cafiero i Kropotkin dominaven en el moviment llibertari, si més no a l’europeu, les tesis anarco-col·lectivistes de Mikhail Bakunin “de cada un segons les seves possibilitats, a cada un segons el seu treball” (i que a Catalunya tindran en el tipògraf Rafael Farga Pellicer un gran defensor).

Els anarco-col·lectivistes argumentaven quelcom similar a que la idea comunista portaria a una tirania dels aprofitats i que només es podria assegurar aquesta distribució radicalment igualitària mitjançant un gran aparell coercitiu coaccionador de la llibertat. Els anarco-comunistes contestaven que l’anarquia era, necessàriament, incompatible amb qualsevol mena de desigualtat socio-econòmica (que ja era de per si la pitjor forma d’autoritarisme) i que l’abundància en la producció faria innecessari l’establiment de cap aparell coercitiu. La presència històrica del corrent anarco-comunista ha portat a alguns marxistes malintencionats a parlar de que l’anarquisme ha practicat una mena de “parasitisme teòric” respecte el marxisme: una metàfora del tot inapropiada, doncs, tampoc el marxisme hagués existit sense la influència del socialisme anti-autoritari proudhonià.

Ara bé, hi ha dos aspectes essencials, al meu entendre, que l’anarco-comunisme conserva del bakuninisme i que es reforçaren, sobretot a Espanya, quan es produí la seva fusió amb el sindicalisme revolucionari que venia de França: a) la negació de l’Estat com a instrument que es pugui fer servir al servei de l’emancipació obrera i b) la negació a acceptar el paper essencial de la intelligentsia petit burgesa com l’única classe que pot aportar una consciència revolucionària al proletariat. Respecte el primer, cal dir que la “Comuna de Paris” de 1871 amb l’abolició dels privilegis de la burocràcia funcionarial (establint la seva revocabilitat i posant-la sota control popular) i l’exèrcit permanent (substituint-lo per la milícia popular) ja va indicar un exemple pràctic de superació de l’Estat en la història davant el qual les diferències ideològiques entre Bakunin i Marx semblen desdibuixar-se.

Ara bé, aquestes diferències tornaran a accentuar-se entre l’anarco-comunisme i el marxisme (aquesta vegada en la seva versió leninista) quan els bolxevics justifiquin l’aprofitament de l’aparell burocràtic tsarista pel baix nivell de desenvolupament de les forces productives que impedirien l’establiment de l’abundància comunista, en aquella fase, i, per tant, la necessitat d’una regulació estatal que assegurés la distribució equitativa de recursos. El cert, però, és que sense l’incentiu del privilegi difícilment es podia assegurar la fidelitat política de la burocràcia i, en conseqüència, convertia la propaganda bolxevic en una quimera. D’igual forma, segons els bolxevics, l’atac contrarevolucionari dels exèrcits estrangers, col·ligats amb els blancs, hagués fet necessària la militarització de la revolució.

Aquestes condicions històriques concretes, han portat a alguns marxistes a afirmar que el leninisme no fou més que la versió del marxisme en el context d’un país semi-feudal i endarrerit industrialment i que, per tant, la mateixa “nacionalització” de la revolució (prioritzant l’aliança del proletariat rus amb els seus compatriotes camperols abans que amb el proletariat d’altres països com indica el tractat de Brest-Litovsk amb l’imperialisme alemany perjudicant als marxistes-espartaquistes d’aquell país) va ser l’origen de totes les dificultats polítiques i degeneració burocràtica posterior.

Això ens podria portar a concloure (en un primer moment) que respecte l’Estat, i el seu aparell burocràtic, la tesis anarco-comunista de Piotr Kropotkin segons la qual l’abundància de la producció el faria innecessari només seria aplicable en el context de països de capitalisme desenvolupat i que en els altres casos (amb baix nivell de desenvolupament de les forces productives nacionals) el moviment comunista llibertari hauria d’exacerbar l’aliança internacionalista amb el proletariat revolucionari dels països de capitalisme desenvolupat precisament per compensar la seva debilitat en el context d’una estructura socio-econòmica sub-desenvolupada. És a dir, al meu entendre, si es vol evitar la via estatista (populista i leninista) els moviments revolucionaris del Tercer Món han de buscar aliats entre el proletariat dels països de capitalisme desenvolupat així com aquest ha d’accentuar el seu caràcter tercermundista. I l’emergència, en aquests últims, d’una nova classe treballadora cosmopolita ha de jugar un paper essencial.

Per altra banda, l’anarquisme sempre ha oposat l’auto-didactisme obrer a la idea rectora d’una intelligentsia petit burgesa revolucionària segons el model marxista i leninista. Personalment, aquesta crítica és de les que més m’ha atret sempre del pensament àcrata i una de les que més m’oposen al marxisme. Ara bé, crec que s’ha d’entendre aquest auto-didactisme sobretot com un procés col·lectiu mitjançant la potenciació de xerrades, cercles de lectura, edició de llibres i publicacions i no tant com una qüestió individual ja que és enormement difícil enfrontar-se tot sol a un procés d’aprenentatge, en segons quins temes, sense una guia que t’orienti sobre quins materials són de qualitat i quins no. A un nivell sociològic, crec que la diferència que enfronta l’anarco-comunista i el marxista és la del proletari intel·lectualitzat contra l’intel·lectual proletaritzat.

Al proletari intel·lectualitzat, mitjançant l’heroisme auto-didacta del que ens parlava José Peirats, li pot ser més difícil (per regla general) trencar els llaços culturals i polítics que el lliguen a la seva classe social d’origen per molt que el seu procés d’aprenentatge tingui associat una tendència a autonomitzar-se d’aquesta. Ara bé, l’intel·lectual proletaritzat tendirà a importar les idees rectores i meritocràtiques de la seva classe social d’origen al moviment proletari. L’anarco-comunisme (i expressions ideològiques d’altres latituds com el laborisme revolucionari mariateguista) expressa, al meu entendre, l’impuls del proletari intel·lectualitzat per elevar-se culturalment, amb el conjunt de la seva classe, mentre que el marxisme (sobretot en la seva versió leninista) expressa més aviat l’intent de l’intel·lectual proletaritzat de fer sobreviure el seu status d’origen en un nou context social. Fet que, com es pot deduir fàcilment, té repercussions polítiques significatives. Finalment, hi ha qui podrà contra-argumentar a això que l’origen de Cafiero, Kropotkin o Mariátegui era aristocràtic, o sigui, d’intel·lectuals proletaritzats però, de fet, en podem seguir el fil teòric roig i negre en artesans auto-didactes com Proudhon (en els dos primers casos) o obrers anarco-sindicalistes com Ezequiel Urviola (en l’últim).

                                                                                                                                             Alma apátrida