La deessa de l’anarquia: reflexions àcrates i africanistes sobre el pensament de Lucy Parsons

1) Lucy Parsons: una anarquista afroamericana

Lucy Parsons (1851-1942) fou una anarquista, feminista, sindicalista, editora i gran oradora que nasqué a meitat del segle XIX a Estats Units d’Amèrica. Fins fa poc, hi havia moltes informacions inexactes sobre els seus primers anys de vida. El 2017, l’autora Jacqueline Jones publicà la biografia Godess of Anarchy. The life and Times of Lucy Parsons, American Radical (“La deessa de l’anarquia. La vida i l’època de Lucy parsons, una radical estatunidenca”) que ajuda a omplir molts forats sobre la seva infància i joventut. Encara avui dia és més coneguda per ser la vídua d’Albert Parsons (un del màrtirs de Haymarket el 1886) que per mèrit propi. Probablement, era filla de Charlotte i Thomas J. Taliaferro (una esclava negra i el seu propietari: un cirurgià confederat) tot i que, posteriorment, la mare de Lucy es casà amb un ex-esclau i adoptà el seu nom.

Tot i els seus orígens, mentre va viure mai es va denominar afroamericana afirmant que el seu origen ètnic era una barreja d’ascendència mexicana i dels pobles natius americans. Per Marta Romero-Delgado autora de Lucy Parsons: antologia de una anarquista olvidada això és degut a que:

“Para ella, su identidad personal y su origen, deberían ser irrelevantes porque lo que quería era que la gente escuchase su mensaje social y de lucha de clases”.

Ara bé, la redacció del col·lectiu Afrofeminas planteja en el seu article Lucy Parsons: entre la negación racial y el legado revolucionario (que es pot trobar, també, amb el títol Lucy Parsons: la anarquista que nunca quiso ser negra) que el motiu és degut:

“al trauma que experimentó en sus primeros años (...) pensad que las mujeres esclavizadas antes de Lucy Parsons no tenían la oportunidad de decidir quiénes querían ser. Y solo ese desafío de salir de ese lugar para acabar siendo una líder sindical y anarquista, es algo que merece la pena resaltar”.

És a dir, que mentre que Marta Romero-Delgado argumenta, simplement, que no donava importància a la seva condició negra, Afrofeminas afirma que hi ha un trauma darrera (entenc que per la seva condició de filla d’una esclava negra) i també que el fet d’amagar-ho era l’única manera que tenia, en aquell context sociohistòric, de sortir d’una situació de marginació social que li hagués impedit arribar a desenvolupar la seva tasca política.

2) Les tensions de Lucy Parsons: anarcocomunisme i pensament tradicional africà

Personalment, després de llegir Todas somos anarquistas de Lucy Parsons (un dels seus articles presents a l’antologia) m’aventuraré a dir que el que hi podia haver, també, era una fricció entre la seva filosofia anarcocomunista i el pensament tradicional africà que tenia com a llegat cultural (o, si més no, el que ella interpretava com a tal).

Veiem alguns fragments d’aquest article que es refereix, sarcàsticament, a la “demoníaca” versió que té la premsa burgesa dels i les anarquistes:

“habiendo sido obligados a entrar en contacto con la raza humana apenas para aprender algunas palabras de su idioma (...) Y mientras estos ‘asquerosos conspiradores’ alcanzan una mano desagradable debajo de la mesa y extraen de ella el cráneo de un infante capitalista, cada uno levanta lentamente los ojos inyectados en sangre, llena el cráneo con cerveza negra y brinda con la cerveza negra de algún compañero/a conspirador que está contenida en la mitad vacía de una bomba de dinamita”.

Considero que, el que interpreta Lucy Parsons de la propaganda burgesa contra els seus companys, conté certa evocació de les característiques del Rei-Déu, propi del pensament tradicional africà i, per tant, està projectant contra els seus enemics de classe allò que ella rebutja de la seva pròpia cultura. Per l’africanista Ferran Iniesta a El pensamiento tradicional africano: regreso al planeta negro (Catarata, 2010) quan els reis europeus medievals assumien “per la Gràcia de Déu” només estaven dient que el seu regnat seria impossible sense el permís diví, però quan el faraó egipci es considerava reencarnació d’Horus estava dient que la seva persona entronitzada era presència directa del Déu. És a dir que per la cosmovisió tradicional africana (que s’allarga més enllà de l’Antic Egipte) el Rei-Déu no és, pròpiament, un ésser humà sinó un Déu en el cos d’un ésser humà.

Fixem-nos doncs, en la primera línia i després del que s’ha dit, com entén Lucy Parsons que es la concepció que la premsa burgesa té dels i les anarquistes. Per altra banda, per l’africanista i egiptòleg Josep Cervelló Autuori el moment d’entronització de la reialesa divina africana es caracteritza per la transgressió que suposa l’incest alimentari, materialitzat en pràctiques d’antropofàgia ritual, que el situen “en un lloc exterior a l’ordre social”, convertint-lo en un fetitxe, amb totes les limitacions que té en la seva quotidianitat que esdevé, doncs, solitària. El poble rukuba (del centre de Nigèria), a l’igual que altres de l’Àfrica Negra, celebren un festival de rejoveniment del Rei, doncs, aquest es fa necessari ja que, per la seva cosmovisió, la seva decrepitud podria convocar a les forces del caos per la connexió còsmica de la reialesa. Veiem en què consisteix:

“El viejo es instalado en una choza especialmente construida para el festival y revestido de ciertos objetos rituales, entre ellos un gorro que contiene huesos de los reyes y de las víctimas precedentes: estamos ante la réplica simbólica de la antropofagia ritual que el rey comete en el momento de la entronización, al beber cerveza de una calabaza en la que flota el cráneo de su predecesor. Se hace del viejo un ser repulsivo y terrible (…)”.

Em sembla evident, doncs, el paral·lelisme entre les últimes línies de la cita de Lucy Parsons i l’explicació del procés de rejoveniment del Rei-Déu exposada per Josep Cervelló Autuori. L’anarquista afroamericana Lucy Parsons està projectant la idea del Rei-Déu sobre la imatge “terrible” que té la premsa burgesa dels i les anarquistes. D’aquesta manera, no només està rebutjant la seva operació de difamació criminalitzadora sinó allò que rebutja de la seva pròpia cultura d’origen africà. I això és degut a que la seva filosofia anarcocomunista radicalment igualitària (i que, fins i tot, li va generar tensions amb una altra militant anarquista estatunidenca de l’època, Emma Goldman, l’anarquisme de la qual era una síntesis contradictòria d’aspectes individualistes i col·lectivistes) xoca amb el pensament tradicional africà (o el que ella interpreta d’ell que no sembla contemplar, del tot, les restriccions que se li imposen al Rei-Déu).

Ara bé, és que l’única manera de reivindicar el llegat cultural africà era adherint a la idea del Rei-Déu i el pensament tradicional?

3) Piotr Kropotkin i José Carlos Castañeda Reyes: revolució i comunisme a l’Antic Egipte?

El teòric anarcocomunista, Piotr Kropotkin, al seu opuscle Comunistas y colectivistas (Etcétera, 2018) afirma:

“A cada uno según sus servicios, dicen los colectivistas. A cada uno según sus necesidades, decimos los comunistas. ‘Diferencia secundaria’ dicen nuestros amigos de España. ‘Diferencia esencial’, decimos nosotros (…) Pero prevenimos a nuestros amigos que, o han de ser comunistas desde la iniciación del movimiento, o perecerán ahogados en sangre (…) La una es la destrucción de las instituciones existentes, un nuevo punto de partida; la otra no es más que una reparación o reforma del sistema económico actual.”.

La mateixa manera de pensar professava Lucy Parsons. Però, és possible connectar aquesta filosofia amb un llegat cultural africà que feia arrufar el nas a l’anarquista afroamericana? L’egiptòleg mexicà José Carlos Castañeda Reyes és dels pocs que apliquen una metodologia marxista a l’estudi de la seva disciplina. Així a la seva obra Sociedad Antigua y respuesta popular: movimientos sociales en Egipto antiguo afirma:

“En la realidad histórica, la ideología estatal parece que no siempre fue respetada de manera absoluta, y la persona del faraón surge a veces muy disminuida, con graves defectos que llegan al escarnio y al ridículo. Además, los acontecimientos históricos corroboran la posibilidad de un ataque claro a la ‘divina figura’ del faraón”.

En contra de la reivindicació neo-tradicionalista que fa Ferran Iniesta de l’Estat egipci i del Rei-Déu africà com una figura que “acompanyava” la societat egípcia i la dotava de sentit (de fet, atribueix els orígens del nihilisme actual, en certa manera, a la desaparició d’aquesta figura) l’egiptòleg mexicà emfatitza el conflicte i la lluita de classes a l’antiga civilització faraònica. Així afirma que durant la dinastia VI la situació dels treballadors empitjorà ostensiblement i augmentà el poder dels nomos (nobles provincials). A més a més, la casta sacerdotal (servidors dels temples) estava exempta dels treballs públics, que requeien en la població, el que feu augmentà el descontentament social.

Seguint l’anàlisi marxista, afirma que el baix nivell de desenvolupament de les forces productives es compensava amb la sobre-explotació de l’abundant mà d’obra disponible per realitzar obres amb una funció ideològico-religiosa més que pràctica. Algunes de les parts del llibre que descriuen una insurrecció popular de masses a finals del regnat de Pepi II són reveladores:

“Los abusos en su contra y su pobreza secular pudieron haber hecho crisis durante el débil gobierno de Pepi II en el cual el estado perdió gran parte de su poder ante los nobles (…). Entonces la gente imploró la ayuda de los dioses para finalmente, perdiendo incluso el respeto por la supuesta figura divina del faraón (…) pudo haberse lanzado abiertamente a la rebelión violenta. La mala imagen de Pepi II a los ojos de la sociedad egipcia de la época se simboliza en el cuento del rey Neferkare (probablemente Pepi II) y el general Sisenet.”.

I afegeix inclús:

“Si bien parece que el movimiento fue acéfalo y tan solo una insurrección violenta, Spiegel de una manera, Klasens de otra, han supuesto la existencia de un grupo o partido dirigente que se hizo del poder, seguramente-consideramos nosotros- no de nobles sino salidos de los mismos grupos populares, a juzgar por el gran desprecio con que Ipuwer habla de su existencia: ‘Y, por tanto, muy raras son las cualidades entre los hombres de pequeña condición…’”.

El relat que fa referencia a aquesta època (admonicions del savi Ipuur) parla d’expropiacions a grans magatzems de l’Estat així com de que l’estructura de classes queda del tot trastocada:

“...el rey ha sido despojado por los pobres ... (7,2) Realmente las leyes de la Cámara del Consejo son esparcidas fuera de ella...Realmente, el pobre ha alcanzado el estado de Divina Eneada...”

Fixem-nos, també, com la idea del Rei-Déu no desapareix sinó que es fa extensiva al conjunt de les classes populars. Ara bé, el suposat “govern revolucionari” no va durar i l’ordre es restaurà sota formes, això si, més amables. Per altra banda, les Hemut (dones esclaves) van tenir un paper molt important en la rebel·lió ja que havien de treballar forçades per l’Estat i rebien sovint els càstigs a bastonades.

4) Concloent...

Després de les execucions dels Màrtirs de Chicago, i arrel de la campanya que Lucy va fer per Albert, els periòdics la van començar a anomenar Goddess of Anarchy (“La Deessa de l’Anarquia”). Les seves incendiàries proclames exigint la sang dels burgesos els devien impressionar. Lucy Parsons era una treballadora que venia de molt avall en l’estructura social i, contra tot pronòstic, es podria dir que la premsa burgesa va provocar, amb el seu sobrenom, que arribés a l’estat de la Divina Eneada amb el conjunt de la seva classe.

                                                                                                                                             Alma apátrida

 

Bibliografia:

ROMERO-DELGADO, MARTA (Ed.) Lucy Parsons: Antología de una anarquista olvidada Editorial Imperdible, marzo 2022. Pàgines 11, 12, 13, 28, 29 i 47.

REDACCIÓN AFROFEMINAS Lucy Parsons: entre la negación racial y el legado revolucionario https://afrofeminas.com/ 2 de mayo de 2024.

PARSONS, LUCY Todas somos anarquistas a ROMERO-DELGADO, MARTA (Ed.) Lucy Parsons: Antología de una anarquista olvidada Editorial Imperdible, marzo 2022. Pàgines 75 i 76.

INIESTA, FERRAN El pensamiento tradicional africano: regreso al planeta negro Catarata – Casa África, 2010. Pàgina 18.

CERVELLÓ AUTUORI, JOSEP Egipto y África: Origen de la civilización y monarquia faraónicas en su contexto africano Editorial Ausa – Aula Orientalis Supplementa, 1996. Pagines 162 i 173.

KROPOTKIN Comunistas y colectivistas Etcétera, marzo de 2018. Pàgines 3 i 4.

CASTAÑEDA REYES, JOSÉ CARLOS Sociedad Antigua y respuesta popular: Movimientos sociales en Egipto antiguo Plaza y Valdes Py V Editores - Universidad Autónoma Metropolitana (Unidad Itzapalapa División de Ciencias Sociales y Humanidades) – CONACYT, 2003. Pàgines 59, 63, 128, 139, 141 i 265.

CASTAÑEDA REYES, JOSÉ CARLOS Señoras y esclavas: El papel de la mujer en la historia social del Egipto antiguo El Colegio de México – Centro de Estudios de Asia y África, 2008. Pàgines 365, 366 i 367.