La Vida Lliure o el Bon Viure: crònica i reflexions de la taula rodona sobre anarquisme a “La Fusteria” de Vallcarca (Barna)

I

El passat dissabte, 30 de novembre de 2024 a les 16:30 hores, es va realitzar a l’espai “La Fusteria” (argentera, 24) del barri barceloní de Vallcarca un acte amb diferents col·lectius llibertaris i autònoms (Embat, CGT, La Saó i La Màquia – Azadi Jin) a fi d’exposar i reflexionar sobre les diferents propostes organitzatives de l’anarquisme. L’acte va ser presentat per “Heura negra – assemblea llibertària de Vallcarca” tot i que no intervingué com a col·lectiu sinó, més aviat, com a moderador. Seguidament, es presentaren els diferents grups: Embat es definiren com una organització especifista de l’anarquisme i mencionaren la seva participació activa en dos congressos del moviment de l’habitatge; la Màquia – Azadi Jin es presentaren com un col·lectiu trans, no binari i de solidaritat amb el Kurdistan, afirmaren que el seu objectiu és confrontar el sistema de dominació i donar respostes a les necessitats materials dels sectors populars.

II

A continuació, La Saó es definí com una organització revolucionària que fa una aposta per fer un front comú contra la dominació i l’explotació. Finalment, la CGT es va presentar com una organització anarcosindicalista i, el seu ponent, va dir que el debat, en l’origen del moviment obrer, sobre la idoneïtat de la definició ideològica dels sindicats es va saldar, al seu parer, amb l’encert dels que fan aquesta aposta ja que, per exemple, la CGT francesa, que no era anarcosindicalista sinó sindicalista revolucionària, va acabar sent controlada pel Partit Comunista. Posteriorment, s’aprofundí més ens els plantejaments organitzatius i estratègics de cada col·lectiu.

La Màquia – Azadi Jin afirmaren compartir les bases de l’anarquisme com l’acció directa i la organització autònoma. Afirmaren que les defineix una ètica anarquista, parlen i parlaren d’agitar consciències i de construcció col·lectiva. Afirmaren caminar cap a l’abolició del poder i els sistemes de dominació així com la lluita contra el patriarcat. Es defineixen com una “eina” (és a dir, que la organització no té una finalitat en si mateixa) i es reivindiquen com a hereves de “Mujeres Libres”, que tenia de 25.000 a 30.000 membres. Afirmaren que, fins i tot, varen ser marginades, en el seu moment, per la major part de la CNT que intentà crear una organització de dones paral·lela sent rebutjada aquesta maniobra per les simpatitzants.

En aquest sentit, alguns d’aquests apunts històrics no em quedaren massa clars, doncs, “Mujeres Libres”, en contra de la voluntat de les seves membres, mai va tenir un caràcter autònom ni reconeguda com una de les branques del moviment llibertari fins la Transició. Si que es podia haver fet menció a que Lucia Sánchez Saornil (una de les pioneres fundadores) va reivindicar públicament el seu lesbianisme, fet molt rupturista en aquella època, per la forta moral conservadora present, inclús, entre sectors del moviment llibertari. A continuació, intervingué Embat que insistí en el seu caràcter d’organització estratègica amb l’aposta pel dualisme organitzatiu (que, al meu parer, no desenvolupà però que és un plantejament d’arrel malatestiana consistent en defensar que els anarquistes han d’estar organitzats en dos eixos: l’estrictament polític-ideològic i el dels moviments populars).

Afirmaren, també, estar inspirats en Llatinoamèrica (referència que tampoc desenvolupà el ponent, suposo que per falta de temps, però que es refereix al seu referent en la proposta política de la federación Anarquista uruguaya i les seves organitzacions afins així com l’aposta pel Poder Popular de la que si parlà posteriorment). Seguidament, La Saó afirmà que, a diferència d’Embat, no és una organització especifista perquè no només beu de l’anarquisme sinó del marxisme, l’autonomisme i el confederalisme democràtic kurd. Una idea, en la que insistí molt aquesta organització, és que s’han de cobrir tots els àmbits de la vida i no només l’econòmic. Afirmaren, no rebutjar la idea del poder ni els lideratges que siguin positius. El ponent de CGT intervingué dient que els principis de la seva organització són la lliure associació i el suport mutu.

III

Davant la pregunta dels moderadors sobre quines característiques havia de tenir un militant de les organitzacions i col·lectius presents, Embat contestà que ha d’assumir que tenen una mirada feminista transversal (és a dir, que travessa totes les comissions i espais de militància de l’organització), ha de tenir capacitat per fer-se entendre, discreció i coherència entre la vida personal i política. Combaten els lideratges individuals. Embat és la memòria històrica dels militants. Afirmaren que donen molta importància als protocols organitzatius de conducta i que cada vegada que han ficat la pota n’han fet un. El ponent de CGT afirmà que al sindicat contínuament entra gent i, per tant, entren també dinàmiques tòxiques de fora. Puntualitzà que no poden dir has d’estudiar Malatesta per entrar.

No és un sindicat sinó una confederació de sindicats, estructures de base fortes, personalitat jurídica pròpia de cada un. Hi ha un vot proporcional per quantitat d’afiliació però no és lineal per no aixafar els sindicats petits. Continuà dient que mantenen una estructura molt antiga, des dels anys 80 o inclús els 30. Afirmà que l’estructura interna és molt millorable però creu que és molt resilent, de les millors que tenim actualment (amb aquest tenim no em va quedar clar a qui es referia: al moviment llibertari? Al conjunt dels moviments socials?). A continuació, La Saó comentà que tenen un secretariat per prendre les decisions quotidianes. Aquest secretariat, especialment, està subjecte a la crítica i l’auto-crítica. S’exigeix un compromís alt. Hi ha, però, diferents nivells d’implicació organitzativa.

La Màquia – Azadi Jin comentà, seguidament, que hi ha una aposta estratègica per una militància no patriarcal, no volen companyes molt especialitzades. No escollim lluitar sinó que no tenim més remei, digueren. La Màquia – Azadi Jin cada mes fa formació. La tendència històrica de les dones és estar, exclusivament, a la pràctica i és molt necessari, doncs, fer també un treball teòric.

IV

A continuació, els moderadors plantejaren quin és l’horitzó revolucionari dels diferents col·lectius i organitzacions presents a l’acte. La Saó planteja la Vida Lliure, que és un plantejament que no fa referència només a la crítica del sistema econòmic (com s’ha dit abans) sinó que és necessari canviar la mentalitat, també comentaren que el sistema de dominació té diferents pilars: colonialisme, patriarcat, capitalisme i domini de la natura. Aposten per una radicalització de la societat en base a uns principis i una ètica revolucionària. Hi ha d’haver lideratges en la societat que es qüestionin el sistema de dominació. Fer servir els conflictes latents per a que serveixin per l’acumulació popular. La Màquia – Azadi Jin intervingué per dir que defensen una política d’aliances i posar el cos en la lluita. Es preguntà Quina és la finalitat del nostre col·lectiu de cara a la societat? Pensem que no el tenim sinó que l’hem de construir entre totes, afirmaren.

Amb els grups amb els que comparteixen valors i uns principis. És un col·lectiu que va sorgir per la solidaritat amb el moviment del Kurdistan. El cos per moltes companyes ja és lluita. Als pobles i barris participen en els processos i intenten portar-los cap a l’acció directa. Entenent la comunitat com a lloc cap a on atacar el sistema de dominació. Embat afirmà que tenen unes tàctiques i un objectiu final, reforçar la construcció del Poder Popular. Estem en aquesta organització estratègica per treballar en el dia a dia, digueren. El ponent de CGT intervingué per dir que l’Estat l’havíem de fer innecessari ja que la lluita sindical no és només contra allò que ens oprimeix sinó allò que ens fa dependents, que ens genera una necessitat de les institucions de l’Estat. Les organitzacions de masses han de ser les principals protagonistes, puntualitzà. La Màquia – Azadi Jin afirmà que si estàs a un grup organitzat tens unes companyes que et recolzen a les assemblees més àmplies i això és molt important. La Saó digué que el seu posicionament és que les propostes es construeixen col·lectivament treballant amb les organitzacions de masses.

V

La Màquia – Azadi Jin és un espai no-mixta, La Saó és mixta però té espais interns no-mixtes, la CGT és mixta però el ponent va dir que és no-mixta en el sentit que no hi poden participar empresaris (una manera de complicar-se en l’argument que, al meu entendre, no era necessària), Embat recordà (un cop més) que és mixta però treballa el feminisme de forma transversal. La Màquia – Azadi Jin afirmà que, en ocasions, se les ha criticat per ser molt separatistes. La ponent digué, com a resposta a aquestes acusacions i de forma irònica, que els espais no-mixtes sempre han existit com la cuina durant el sopar de Nadal o entre les kellys (treballadores de la llar). La Saó intervingué per dir que són una organització mixta però creuen essencial tenir un espai intern no-mixta. El patriarcat és un dels orígens de la dominació. Li diem estructura autònoma no comissió perquè té capacitat de decisió i lideratge. L’objectiu és visibilitzar les dissidències tantes vegades condemnades a l’ostracisme. Afirmaren també que estan obertes a la creació d’una estructura autònoma de migrades i racialitzades.

La Màquia – Azadi Jin pensen, per la seva part, que han de treballar amb aquests espais no-mixtes de les organitzacions mixtes. Tenen uns valors clars i volen treballar la seva proposta amb la societat. Embat afirmà que tots i totes les que lluiten han d’estar units i organitzats, comentaren que participen a la Coordinadora Internacional de l’Anarquisme Organitzat (CIAO) fundada l’any 2020 però que també n’hi va haver una el 2010 de caràcter més informal. Hi participen diferents corrents: anarcocomunistes, especifistes, plataformistes però van a una. El ponent de la CGT afirmà que si el capitalisme es vol deslocalitzar s’ha de respondre amb una lluita pels drets laborals internacional que agrupi també als països del Tercer Món ja no només per la revolució sinó, fins i tot va dir, per mantenir-nos com estem. La Saó va afirmar que la Confederació Mundial de Nacions Democràtiques és la seva aposta.

La Màquia – Azadi Jin afirmà que l’internacionalisme també és una lluita contra els CIE, les fronteres i les guerres imperialistes (aquest internacionalisme cap a dins respecte la població migrada és de les reflexions que més voldria rescatar d’aquest acte però ho faria extensiu, també, a la solidaritat amb les lluites dels països d’origen així com la necessitat de la formació teòrica ens els seus contextos polítics i culturals).

VI

Durant el torn d’intervencions, una persona va preguntar què entenia La Saó per Vida Lliure. La ponent de l’organització afirmà que es refereixen a tenir en compte l’entorn, les persones i que se li podria dir també socialisme. Una altra companya del públic assistent va plantejar que si s’afirma que es vol formar part del moviment popular on estaven els límits de amb quines organitzacions es col·labora. El ponent de CGT comentà que el seu sindicat és molt pràctic, participà a la Taula Sindical Alternativa, però també va reconèixer que aquestes iniciatives, a vegades, resten més que sumen. També es va preguntar com es gestiona que els sindicats del sistema, CC.OO i UGT, compartissin taula pel cas repressiu dels 6 de la Suïssa. El ponent d’Embat afirmà que no els hi agrada la paraula tacticisme i que els hi costa que, algú que no els reconeix com a subjecte revolucionari, es pugui treballar amb ells (es referia a Horitzó Socialista). En aquests moments ja algunes companyes ens vam retirar per assistir a la manifestació en solidaritat amb el company anarquista Abel, que fa sis mesos que està segrestat per l’Estat al centre d’extermini de Brians, mentre l’acte va continuar una estona més.

VII

Per finalitzar aquesta crònica, m’agradaria fer una reflexió sobre aquesta idea de la Vida Lliure que defensa La Saó i que va motivar una intervenció del públic de cara a una definició més precisa d’aquest concepte. La resposta de La Saó anava en la línia (i van insistir bastant en això al llarg de l’acte) d’una societat alternativa al capitalisme que no es basés, exclusivament, en l’àmbit econòmic sinó que integrés totes les altres dimensions de l’ésser humà. Afirmaren també que se la podria anomenar socialisme. Aníbal Quijano (1918-2018) fou un sociòleg i assagista peruà al que s’atribueix l’elaboració de la teoria de la colonialitat del poder (1990) que, de fet, és molt similar al plantejament de La Saó en tant que afirma que colonialisme, capitalisme i patriarcalisme són realitats, profundament, imbricades però que ell en situa l’origen en la Conquesta d’Amèrica el segle XV.

Els referents de La Saó són, però, les idees del Confederalisme Democràtic del moviment revolucionari kurd. Es tracta, però, d’idees que provenen (al meu entendre) d’una mateixa matriu de pensament: tot i que una sigui d’Amèrica Llatina i l’altra de l’Orient Mitjà. Anibal Quijano parlava del Bien Vivir com a alternativa al capitalisme. Un concepte que està extret de l’obra Nueva Crónica y Buen Gobierno (1615) de Guaman Poma de Ayala i que Quijano relaciona amb una actualització de les cosmovisions indígenes com a oposició a la modernitat eurocentrada. Per altra banda, Poma de Ayala fou un aristòcrata inca que proposà un sistema de convivència entre les antigues institucions de l’Imperi Inca i la Monarquia Hispànica. De fet, al final de l’obra s’expressa en aquests termes:

“Ues aquí, cristiano, toda la ley mala y buena; agora, cristiano letor, partí a dos partes: Lo malo apartaldo para que sean castigos y con lo Bueno se cirua a Dios y a su Magestad (...) Todo lo tenéys y lo enseñáys a los pobres de los yndios. Dizís quando desolláys entre bosotros y mucho más a los yndios pobres. Disís que aués de rrestituyr, no ueo que lo rrestituýs en uida ni en muerte. Paréseme a mí, cristiano, todos bosotros os condenáys al ynfierno. Que su Magestad es tan gran sancto que a todos quantos perlados y bizorreys bienen encargado con los pobres naturales, los perlados lo propio, todo la mar trae el fabor de los pobres yndios. En saliendo en tierra, luego es contra los yndios pobres de Jesucristo.”.

Pot sorprendre, en un primer moment, aquestes referències llunyanes en el temps, però és comú fora d’Occident que els discursos polítics mirin de legitimar-se en narratives anteriors a la modernitat i això és degut a que el nostre model civilitzatori, a diferència d’altres, no està en permanent qüestionament i discussió. D’aquí que el maoisme xinès es plantegés en oposició al confucianisme, el mariateguisme peruà fes referència al comunisme incaic, l’esquerra àrab a la filosofia andalusí, algunes expressions del panafricanisme a l’Antic Egipte o el confederalisme democràtic kurd a la cosmovisió mesopotàmica. Ara bé, això també té els seus problemes (i més quan s’importen aquestes perspectives de cara a sustentar projectes polítics a la nostra regió).

Una lectura actual de Nueva Crónica y Buen Gobierno no implica, necessàriament, una alternativa anti-capitalista sinó més aviat una tercera via entre el comunitarisme indígena i el capitalisme occidental. Si ens fixem bé en el text Poma de Ayala critica als representants del Rei però no al Rei mateix. De la mateixa manera que hi ha qui ha llegit el Confederalisme Democràtic com una posició entre el maoisme de l’anterior PKK i l’assumpció de la resiliència de les estructures estatals, que oprimeixen al poble kurd optant, així, per un model de socialdemocràcia radical que miri d’ampliar-ne els marges d’autonomia. Així quan Abdullah Ocallan diu, a Civilització Capitalista (Volum II del Manifest per una Civilització Democràtica), que el capitalisme és poder i no economia es pot llegir com una aproximació del seu discurs a l’anarquisme però també com una renúncia a posar en qüestió el sistema econòmic capitalista. Diu Abdullah Ocallan:

“Veiem que allò que anomenem capitalisme, capitalistes i economia capitalista controlen indirectament l’economia però no ocupen un lloc específic dins d’ella. En essència, de què s’ocupen? Estan vinculats al monopoli del poder, unifiquen el monopoli econòmic amb el del poder. Combaten i quan guanyen una guerra incrementen la seva força i, per tant, la plusvàlua. I quan guanyen una guerra exterior augmenta la seva hegemonia a les colònies. D’això se’n diu saqueig monopolista".

Considero que aquest discurs contradiu, en part, els anàlisis marxistes de Rosa Luxemburg i V.I. Lenin quan afirmaven que l’Estat imperialista és l’expressió superestructural del capitalisme, en la seva fase monopolista, fent una abstracció irreal entre poder i economia. Ara bé, això adquireix més rellevància encara quan col·lectius i organitzacions d’una regió de capitalisme desenvolupat com Catalunya s’inspiren en aquests paradigmes. Al meu entendre, una societat on la immensa major part de la població és assalariada no admet certes ambigüitats que són més pròpies de societats amb una major heterogeneïtat de classe. La mateixa crítica es podria fer, doncs, en quan a la utilització de la consigna Poder Popular. Finalment diré que, per molt que certs moviments revolucionaris d’altres latituds siguin un referent, s’ha de pensar bé, al meu entendre, si els seus paradigmes teòrics serveixen en contextos que, des del punt de vista de l’estructura social, són molt diferents.

                                                                                                                                                                                              Alma apátrida

 

Bibliografia

QUIJANO, ANÍBAL Ensayos en torno a la colonialidad del poder Ediciones del Signo – Globalisation and the Humanities Project – El Desprendimiento: pensamiento critico y opción descolonial, 2019. Pàgina 361.

GUAMAN POMA DE AYALA, FELIPE Nueva crónica y buen gobierno Historia 16 – Crónicas de America 29a, 1987. Pàgina 370.

ÖCALLAN, ABDULLAH Civilització Capitalista: l’Era dels Déus sense màscara i els deus nus (Manifest per una Civilització Democràtica – Volum II). Descontrol Editorial i Col·lectiu Bauma, 2017. Pàgina 153.