1) Introducció: sobre les diferents específiques
Ja fa uns anys que funcionen a Catalunya diferents organitzacions
específiques de l’anarquisme (Embat, Federació Anarquista de Catalunya,
Federació Anarquista Ibèrica, La Bretxa i Unió Anarco-Comunista). Són el que
podríem anomenar, amb totes les reserves necessàries, “partits” anarquistes. I ho
dic perquè a Espanya, històricament, aquest concepte té certa càrrega
pejorativa que és inclús anterior al mateix anarquisme. Aquest és el teló de
fons que s’afegeix, lògicament, a una crisi més actual deguda a que el
capitalisme desregulat ha fet emergir nous subjectes socials i polítics que han
posat en qüestió la capacitat de representació dels partits polítics del
sistema. Com diu el sociòleg madrileny Emmanuel Rodríguez López, les classes
mitjanes són “el Poble de l’Estat” (l’únic Poble que l’Estat realment reconeix)
i per tant la seva progressiva depauperació ha d’afectar, necessàriament, a la
funció representativa dels seus aparells polítics. L’objectiu d’aquest article
és aportar alguns elements, a un nivell general, per a la reflexió sobre la
pràctica i condicions de possibilitat de les específiques anarquistes:
l’objectiu de les quals és portar un projecte global d’impugnació al sistema.
2) Genealogia espanyola d’una concepció pejorativa
La recepció històrica de la idea de “partit” en aquest país prové, en el
seu origen, del constitucionalisme monàrquic britànic del segle XVIII. Ja, però, Carles III sortí al pas de la
creació de diferents faccions (“aragonesos”, partidaris dels antics furs i la
monarquia estamental, i “golillas”, partidaris del “despotisme il·lustrat”) amb
l’expressió:
“los partidos que se han
formado, destructivos de la buena armonía y correspondencia que debe haber
entre unos mismos compatriotas”
De totes maneres, aquesta primera idea, però, serà eclipsada per la
Revolució Francesa hostil a la idea de qualsevol “cos intermedi” entre el
ciutadà i l’Estat: procés que influirà als guerrillers independentistes
liberals que lluitaren contra la invasió napoleònica, a través de la idea de
“voluntat general” rousseauniana. De fet, s’utilitzava la noció “partit” de
forma pejorativa, només, per la facció “josefina” dels afrancesats (partidaris
del Rei Josep I, germà de Napoleó). Durant el Trienni Liberal (1820-1823), on
Rafael del Riego obligà al Rei absolutista Ferran VII a firmar una Constitució,
els mateixos liberals protestaven quan es qualificava les seves “societats
patriòtiques” de partits (més semblants als clubs revolucionaris francesos que
als partits parlamentaris a l’anglesa).
Així quan el propi secretari del despatx de governació Ramón Feliu afirmà
en una exposició a les Corts aquesta idea, el liberal exaltat Palarea contestà:
“los serviles son un partido;
los afrancesados son un partido [...] los liberales es (sic) toda la nación;
los liberales no son, ni han sido nunca, un partido; son, lo repito, toda la
Nación”.
Segons l’historiador francès Pierre Vilar, hi ha una continuïtat clara
entre el liberalisme revolucionari i l’anarquisme a Espanya. Així referint-se a
la relació entre obrers i política:
“la del siglo XIX les
decepcionó siempre, lo que explica su ‘apoliticismo’. Pero al mismo tiempo
adquieren la pasión de la libertad y el odio hacia el Estado, en su actitud
contra un constante autoritarismo policiaco. El liberalismo conserva entre
ellos un secreto prestigio (…)”
Aquesta discussió no es baladí perquè indica, en relació a aquesta última
perspectiva, que l’anarquisme espanyol (com hereu de les millors tradicions
revolucionàries liberals d’Espanya) no es considerava, simplement, com un
corrent més del moviment obrer sinó com el mateix “moviment obrer organitzat”
adjudicant-li, en nombroses ocasions, als altres corrents ser representants de
sectors socials regressius com l’aristocràcia obrera funcionarial, la petita
burgesia, els intel·lectuals no compromesos etc. La vella consigna anarquista “partits
obrers, obrers partits” indica que la crítica llibertària als partits
polítics no anava dirigida únicament al seu caràcter d’aparells de l’Estat sinó
al seu paper de divisió entre els obrers el que entronca amb aquesta “voluntat
general” rousseauniana que defensaven els liberals espanyols de la Guerra
d’Independència i el Trienni Liberal.
3) Consideracions sobre el model de “partit”
revolucionari de Marx i Engels (no de Lenin)
L’any 1968, Monthy Johnstone (dirigent del Partit Comunista Britànic)
publicà l’article “Marx y Engels y el concepto de Partido” on afirma que, si bé els dos teòrics
comunistes afirmaren la necessitat de que el proletariat es constituís en
partit, en cap moment presenten en forma sistemàtica una teoria del partit
proletari, la seva naturalesa i característiques. No entraré a valorar si això
és més o menys cert però m’interessa, ara, seguir el fil argumental d’aquest
article. De fet, afirma que la van anar creant i modificant sobre la marxa en
funció dels esdeveniments. En un primer moment, per exemple, es van limitar a
assessorar organitzacions obreres ja existents, considerant una mostra de sectarisme
imposar formes d’organització al proletariat “des de fora” (aquesta primera
idea del partit com a “grup assessor” de Marx i Engels xocaria, doncs, amb la
mateixa concepció leninista del partit).
Ara bé, a partir de 1849 canvien d’estratègia i impulsen la creació d’un
ampli partit de les masses treballadores, i independent dels demòcrates petit
burgesos, però l’esclat d’una insurrecció al sud i oest d’Alemanya avortà els seus
plans. Al fracassar la revolució, i amb la divisió de la “Lliga dels Comunistes”,
un Engels retirat dirà sarcàsticament:
“¿Como pueden personas como
nosotros, que se apartan de las posiciones oficiales como de la peste,
adaptarse a un ‘partido’?”
En la concepció marxista i engelsiana (que no leninista que és la que
després, històricament, ha quedat com a exemple de “partit comunista”) hi ha,
doncs, la idea del “partit” com a simplement un grup de propaganda destinat a
influenciar altres organitzacions socials i polítiques obreres, així com també
la idea d’un partit de masses però no de quadres. Aquesta idea originària de “partit”
marxista no tindria relació, doncs, amb la idea d’un gran partit revolucionari
que tingués com a objectiu el creixement numèric ni tan sols amb la idea de la “inserció
social” a través de la doble militància en el partit i els moviments socials.
Seria format per una “societat de pensadors” l’objectiu de la qual seria influenciar
(no, necessàriament, dirigir) a la resta de les organitzacions obreres
mitjançant una gran producció teòrica i propagandística. I aquesta posició
estaria condicionada per un moment de reflux de les posicions revolucionàries
ja que el següent pas seria la creació d’aquest partit de masses en un moment d’ofensiva.
4) Consideracions sobre el model de “partit” revolucionari de Bakunin, la FAI i la Plataforma
L’organització política anarquista que fundarà Mikhail Bakunin es dirà “Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista”. Però primer formà part de
la “Lliga per la Pau i la Llibertat”: organització de la burgesia
progressista a la que Bakunin volia atreure a les posicions de la Internacional
Obrera. Aquest primer intent fou un fracàs. I d’aquest fracàs sorgí el seu “partit”
l’octubre de 1868. El primer intent de Bakunin fou que l’Aliança treballés pel
desenvolupament de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
integrant-s’hi com a secció ideològica, proposta que fou rebutjada.
Julian Vadillo Muñoz a la seva “Historia de la FAI” (Catarata, 2021)
ens explica:
“A pesar de que se generó un
debate sobre mantener o no la Alianza como un elemento independiente de la
Internacional, el propio Bakunin consideró poco práctica tal decisión, teniendo
en cuenta que ambas entidades tenían objetivos y procedimientos idénticos”.
Segons Wolfang Eckhardt a “La
Primera Internacional y la Alianza en España” (Fundación Anselmo Lorenzo,
2017) citat pel mateix Julián Vadillo:
“Tras rechazarse la objeción
de Bakunin, que consideraba la doble estructura poco práctica y generadora de
rivalidades, la Alliance International de la Democratie Socialiste quedó
fundada en Ginebra como organización internacional autónoma y a la vez elemento
integrante de la Internacional”.
En quan al model d’organització de la FAI n’ha tingut dos, històricament:
la “federació de grups d’afinitat” i les “agrupacions territorials” que
es corresponen a la transició d’una organització “de quadres”, és a dir, de grups
reduïts de persones, ideològicament anarquistes, unides per un llaç flexible,
com una federació, a un progressiu procés de massificació i burocratització de
l’organització, on ja no s’hi entrava tant per adhesió als ideals, sinó per
participar dels beneficis que les posicions influents del Moviment Llibertari
dins l’estructura institucional de l’Estat Republicà atorgava. El canvi
organitzatiu no es pot abstraure de l’abandó progressiu dels principis
revolucionaris anarquistes.
Finalment, m’agradaria fer alguns apunts sobre la Plataforma. Aquesta va
ser una proposta del grup d’anarquistes russos exiliats “Dielo Truda” (“La
Causa del Treball”) el 1926. En ella s’afirma:
“Los anarquistas, que agitamos
y luchamos por la emancipación del proletariado, debemos, a toda costa, poner
fin a la dispersión y la desorganización que abundan en nuestras filas, ya que
éstas destruyen nuestra fortaleza y nuestros esfuerzos libertarios. La forma de
superar esto, es crear una organización que, quizás no agrupe a todos los
militantes activos, pero ciertamente a la mayoría de ellos, sobre la base de
posiciones tácticas y teóricas específicas, y nos lleve a un firme
entendimiento de cómo estas se deben aplicar en la práctica”.
De totes maneres, algunes de les crítiques que apunta aquest document són
compartides (respecte l’anarquisme espanyol) per l’historiador francès Pierre
Vilar qui, a la seva cèlebre obra “Historia de España”, es definia com
un marxista analític però no, necessàriament, polític. En ella diu sobre la cultura
anarquista:
“La Escuela Moderna, los folletos a precios
económicos y los ateneos populares marcarán a varias generaciones. Esta cultura
se creerá más amplia (más “enciclopédica”) que la cultura marxista, pero dejará
a los militantes más desarmados ante los problemas reales.”.
Doncs jo considero, sincerament, que no només és que ho creiés sinó que ho
era de veres. Però també és cert que una de les debilitats històriques de l’anarquisme
és la falta d’un pensament estratègic elaborat com ja apunta la Plataforma.
5) Conclusions
En aquest text s’han vist diferents models de “partit” les característiques
dels quals crec que estan presents, amb més o menys intensitat, en les diferents
específiques de l’anarquisme a Catalunya. Això no vol dir tampoc que estigui
dient, necessàriament, que una organització respon totalment a un model. Per altra
banda, tampoc tinc masses problemes en incorporar qüestions teòriques de l’anarquisme
i el marxisme de forma eclèctica sempre que es sigui coherent amb els mínims
que exigeix una línia llibertària. El model primigeni del “partit” comunista,
de Marx i Engels, dels “grups de correspondència” com a “societat de pensament”
és interessant perquè permet, en condicions hostils, tenir una influència a
nivell estratègic sense haver de dedicar excessius esforços a l’estructura. Més
si es considera que podria ser vulnerable als cops repressius. Aquests esforços
es poden dedicar al treball teòric a la vegada que els militants participen
activament en les lluites.
Ara bé, si avui dia no existeix una Aliança que es plantegi com a “secció
ideològica” de la Internacional Obrera si es pot fer feina a través de les
fundacions o centres d’estudis per part d’aquells militants anarquistes
igualment interessats en la promoció de les idees i en estrènyer llaços amb els
anarcosindicats. Finalment, respecte a la Plataforma apostaria més aviat per un
estudi i actualització de les idees de “Los Amigos de Durruti” i, en
aquest sentit, l’obra de recuperació que ha fet Agustin Guillamón és ben
interessant. En aquest sentit, apostaria a que en totes les presentacions de
llibres sobre el període es mirés de fer èmfasi en les conseqüències actuals de
les idees que s’exposen perquè, moltes vegades, no es fa aquest esforç d’analogia
i ens perdem unes ensenyances valuoses que passen com coses soporíferes del
passat.
Salut i anarquia!
Alma apátrida
🔥EL DEBATE del SIGLO🔥 | BAKUNIN vs MARX | ANARQUISMO vs COMUNISMO
Bibliografia:
FERNÁNDEZ SEBASTIÁN, JAVIER i FRANCISCO FUENTES, JUAN Diccionario
político y social del siglo XIX español Alianza Editorial, 2002. Pàgines
502, 503 i 504.
VILAR, PIERRE Historia de España Critica – Grupo editorial Grijalbo,
marzo de 1979. Pàgines 109 i 110.
JOHNSTONE, MONTHY Marx y Engels y el concepto de partido a CERRONI,
UMBERTO; MAGRI, LUCIO; JOHNSTONE, MONTY Teoria marxista del partido político/1 Ediciones
Uno en Dos Madrid, 2023. Pàgines 166, 167, 171, 172, 173 i 189.
VADILLO MUÑOZ, JULIÁN Historia de la FAI: El anarquismo organizado Catarata,
2021. Pàgines 26, 27 i 149.
ECKHARDT, WOLFANG La Primera
Internacional y la Alianza en España. Colección de documentos inéditos o raros Fundación
Anselmo Lorenzo. Madrid, 2017 citat a VADILLO MUÑOZ, JULIÁN Historia de la
FAI: El anarquismo organizado Catarata, 2021. Pàgina 27.
GRUPO DIELO TRUDA Plataforma
Organizativa para una Unión General de Anarquistas Aldarull edicions, Enero
2010. Pàgina 82.
GÓMEZ CASAS, JUAN Historia de
la FAI Fundación Anselmo Lorenzo, las distribuidoras Sur Libertario y La
Idea, los grupos anarquistas Tierra y Albatros, 2002. Pàgines 114 i 115.
FRANCISCO FUENTES, JUAN i RUEDA LAFFORD, JUAN CARLOS Diccionario de símbolos políticos y sociales del siglo XX español Alianza Editorial, 2021. Pàgina 357.
Comentarios
Publicar un comentario