La necessitat de la teoria revolucionària: reflexions actuals sobre el grup “Los Solidarios”

1) Sobre anti-intel·lectualismes, anarquismes i pluralismes

Personalment penso que, sovint, dins de l’anarco-sindicalisme, hi ha certa menysvaloració de la teoria revolucionària. Es tendeix a considerar que les persones que es dediquen a això són intel·lectuals, de sospitosa procedència social, que volen enganyar als treballadors fent ús d’un llenguatge pensat, en exclusiva, per justificar la seva posició social. I aquest posicionament és, de fet, una herència del “sindicalisme revolucionari” anterior a l’anarco-sindicalisme (fins i tot la creació del Sindicat de Professions Liberals no va estar exempt de polèmica “anti-intel·lectualista” en el seu moment). El cert, però, és que no els faltava part de raó, doncs, la intel·lectualitat espanyola de principis del segle XX, per regla general, no es caracteritzarà, precisament, pel seu compromís amb la classe treballadora.

Els intents infructuosos de forjar una aliança entre treballadors sindicalistes i intel·lectuals es traduiran, sovint, o en una voluntat de que aquests es sotmetin a un “anarquisme humanista” (Ricardo Mella, Diego Abad de Santillan...) crític, fins i tot, amb el concepte de “lluita de classes” per ser, suposadament, d’arrel marxista o en una escassa implantació entre el segon grup. La petita “Federació Estudiantil de Consciències Lliures” indica l’escassa implantació històrica de l’anarquisme espanyol entre el món estudiantil que s’allarga fins els nostres dies (degut, en bona part, al classisme de les institucions acadèmiques i a la base obrera de l’anarquisme).

L’anarquisme té un llarg recorregut històric i evolució de les seves idees que expressen també les diferents classes en les que s’ha depositat i els seus teòrics: des de l’anarquisme individualista dels intel·lectuals bohemis (William Godwin, Max Stirner), l’anarquisme mutualista dels artesans i treballadors de petits tallers (Pierre Joseph Proudhon), l’anarquisme col·lectivista dels treballadors dels inicis de la Revolució Industrial (Rafael Farga Pellicer, Mikhail Bakunin) i l’anarquisme comunista de la societat industrial de masses (Carlo Cafiero, Piotr Kropotkin, Joan Garcia Oliver, Jaume Balius). Això no vol dir, com deia Karl Marx, que no es conservin en una societat característiques de diferents etapes històriques, i si bé n’hi pot haver una d’hegemònica, no vol dir que no es mantinguin substrats de les anteriors donant lloc a ideologies combinades.

Per exemple, l’anarco-sindicalisme és, de fet, una reconciliació de l’anarco-col·lectivisme i l’anarco-comunisme. Els plantejaments del “sindicalisme de base múltiple” per part dels sectors més moderats de la CNT (cooperatives de consum, d’habitatge...) representa la pervivència de l’anarco-mutualisme proudhonià. Els grups naturistes i de la “camaraderia amorosa” defensaven les idees anarco-individualistes d’Émile Armand, deixeble de Max Stirner, etc. Sovint des de l’anarquisme hem defensat la pluralitat del nostre moviment com una riquesa i quelcom que ens diferencia d’altres corrents on s’imposa un “pensament únic”. Ara bé, és un error al meu entendre defensar un “pluralisme radical”, o relativisme, dins de l’anarquisme, ja que no podem conformar-nos en ser una “societat alternativa” sinó que hem de lluitar, al meu entendre, per la transformació revolucionària de la societat.

I això implica, necessàriament i al meu entendre, que hi ha corrents o perspectives teòriques que, sense obviar les altres, hi han de ser hegemòniques: sinó tothom tirarà pel seu cantó i no canviarem mai res. Al meu entendre, aquesta ha de ser l’anarco-comunisme i explicaré el perquè. Però primer diré que no considero autoritari, de cap manera, pensar que hi ha corrents més encertades que d’altres: doncs, tothom ha de tenir la llibertat per defensar les idees que considera millors. Malgrat el procés de desindustrialització, vivim en una societat on la major part de la població segueix sent assalariada i, per tant, a les seves mans segueix estant capgirar el sistema, independentment que no s’ho hagin plantejat, no ho vegin possible o no estigui entre les seves prioritats.

2) “Los Solidarios” i la necessitat històrica d’una teoria anarco-comunista a Espanya

I aquí és on ha de jugar el seu paper la teoria revolucionària: contribuir a construir un “sentit compartit” en contra del que hi ha establert (és, per aquest motiu, que dono molta importància a tots els debats que es fan i penso que se n’haurien de fer més: sempre que no ens treguin temps de la lluita al carrer). Sinó, de moment i en aquesta fase, entre el conjunt dels assalariats (ja que no tenim els mitjans de difusió que ens agradaria) si entre les persones implicades en les lluites que ja és molt. I aquí és on vull fer una reflexió personal: A Espanya, històricament, l’anarco-comunisme no ha comptat amb una teoria, suficientment, desenvolupada. Ha estat, més aviat, intuïtiu i això ha repercutit en la seva derrota ideològica i política. S’ha centrat més, al meu entendre, en explicar com seria la futura societat comunista-anarquista que en desenvolupar una estratègia per arribar a ella.

César Martínez Lorenzo (1939-2015) fou un militant i historiador de l’anarquisme espanyol (fill de Horacio Martinez Prieto, qui va ser Secretari General de la CNT-AIT, i adherent al seu sector “possibilista”). Al seu llibre “Los anarquistas españoles y el poder” (1969) es pregunta sobre quines eren les idees político-socials del grup anarquista “Los Solidarios” des de 1922 i les defineix de la següent manera:

-      “Presa del Poder”: exercici del poder polític, administratiu i econòmic mitjançant els sindicats després de destruir el vell aparell de l’Estat. Seria un “poder insurreccional no estatal de tipus sindical” anant de la perifèria al centre i consistiria en una reunió de “comitès revolucionaris federats” en una mena de “dictadura del proletariat democràtica”. Autoritat transitòria per assegurar l’ordre revolucionari no seria una dictadura, en el sentit “banal” del terme, ja que estaria guiada per la ideologia llibertària (i no pel “marxisme dogmàtic sense contingut humanista”) exaltaria la llibertat popular, la iniciativa de les masses i invitaria a altres organitzacions d’esquerra a col·laborar.

Bé, aquí hi ha molt a dir. En primer lloc, el concepte “Presa del poder” pot portar a confusió. Quan es diu “prendre” sembla que s’estigui dient agafar possessió “del que ja hi ha” quan, en realitat, el que s’està plantejant és destruir un poder (el burgès) per aixecar-ne un altre de naturalesa oposada (el proletari). En segon lloc, s’hi veu la influència del federalisme proudhonià i l’ús del terme “dictadura del proletariat” amb l’afegit de democràtica. El debat sobre aquest concepte al si de l’anarquisme espanyol s’inicia amb la Revolució Russa de 1917. I com ens recorda Antonio Bar a la seva obra “La C.N.T. en los años rojos”  els anarquistes, en un inici, la defensaren no només a nivell teòric sinó pràctic. El reputat militant anarcosindicalista Eusebi C. Carbó digué unes significatives i xocants paraules:

“Somos anarquistas; negamos la razón del Estado, como la razón del capitalismo. Todos los poderes de coacción niegan el principio de libertad, y no lo diríamos nunca bastante (…) ¿Quiere decir esto que somos enemigos de la dictadura? Des del punto de vista de los principios, sí; des del punto de vista de la realidad apremiante inaplazable, no (…) nosotros admiramos y queremos la dictadura del proletariado”.

Un altre militant de CNT, Eleuterio Quintanilla, amb una concepció més clara del concepte segons Antonio Bar, n’exposarà la seva defensa, teòrica i pràctica, però marcant distàncies amb els bolxevics:

“La dictadura, puesta en manos de un gobierno, por revolucionario que éste sea, siempre es un peligro para los propios revolucionarios, es siempre un peligro para la propia revolución (…) así, los sindicalistas debemos concebir la dictadura, (…) a base de la intervención de los sindicatos en la revolución (…). Los propios sindicados armados deben constituir la guardia de la revolución”.

Aquí podem veure els inicis de la idea de “Dictadura dels Sindicats” que, després, recollirà el grup “Los Solidarios”. També a l’inici de la Revolució Russa va existir la consigna de “Tot el Poder als Soviets”: i hi ha certa interpretació que considera que la deriva autoritària cap al poder únic del Partit Bolxevic s’expressa en l’evolució de les idees de V.I. Lenin de “l’Estat i la Revolució” a les “Tesis d’Abril”. En tot cas, també és cert que un soviet (assemblea o consell) no és un sindicat el que expressa el caràcter peculiar de la versió anarcosindicalista de la “dictadura del proletariat”. La repressió contra els anarquistes per part del Partit Bolxevic (documentada per Angel Pestaña) va fer retirar la CNT de l’adhesió provisòria a la III Internacional. Segons Antonio Bar, amb la definició anarco-sindicalista de l’organització el 1919 s’abandonà l’ús del concepte si bé “Los Solidarios” no deixaren de defensar-ne la seva pròpia versió.

Respecte al contingut “humanista” d’aquesta “dictadura” ja Joan Garcia Oliver contestà a Frederica Montseny (al Ple Regional de Locals i Comarcals de la CNT al juliol de 1936) el següent quan l’acusava de voler implantar per la força el Comunisme Llibertari:

“De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nosotros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología puesto que producen idénticos frutos”.

Joan García Oliver considera, aquí, que la “moral anarquista” faria de contrapès als possibles excessos de la “Dictadura dels Sindicats”. Bé, això és situar el debat en el pla de les idees: jo, més aviat, penso que el que hauria pogut fer de contrapès són aquests sectors de “professionals liberals” que s’expressaven, ideològicament, en l’anarquisme “humanista” dels Montseny i els Abad de Santillan. Ara bé, el que passà fou al contrari: que aquests imposaren el seu “democratisme petit burgès” als obrers anarco-sindicalistes, segurament, perquè confiaven poder convèncer als de la seva mateixa classe de la necessitat de la revolució proletària. Encara que per aconseguir-ho haguessin de post-posar-la i, finalment, fer-la fracassar. És a dir, aquests intel·lectuals anarquistes demostraren no voler espantar en excés al seu sector social abans que servir als obrers del seu moviment. Estaven, en el fons, al servei de si mateixos.

Respecte la crida a “col·laborar” a les altres organitzacions d’esquerra, això es situa en la defensa de la “Aliança Revolucionària” que fan “Los Solidarios” per derrocar la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Tot i així, l’ús d’aquest verb, per part de César Martínez Lorenzo, potser no és innocent ja que pot indicar una participació sota un marc general dissenyat, prèviament, pels anarco-sindicalistes. El que és sensiblement diferent de participar en un marc polític no dissenyat, pròpiament, per ells: com va ser el cas del “Comitè de Milícies Anti-feixistes”, proposat pel republicà Lluís Companys, com una manera de presentar una solució petit burgesa a les contradiccions de l’anarquisme (de proletaris i professionals liberals) “des de fora” del mateix anarquisme.

-          “Exèrcit revolucionari”: acabar amb la indisciplina dels militants de la Confederació, milícia sindical centralitzada, dotada d’un Estat Major nacional respectat que permetria a la CNT triomfar en la lluita.

Un aspecte, important, a tenir en compte és que, segons César Martínez Lorenzo, “Los Solidarios” van arribar a aquests posicionaments, de forma independent a la “Plataforma d’ Arxinov” de 1926 (concebuda pels exiliats anarquistes russos a París) basant-se, paradoxalment, en la tàctica militar dels “requetès” (destacaments carlistes). És a dir, aprenent de l’enemic i centrant la seva tàctica revolucionària en formar “Quadres de Defensa” dins les casernes militars (en aquella època l’Exèrcit era de lleves i no pas professional com avui dia). Cèsar Martínez Lorenzo i Antonio Bar coincideixen, respectivament, en que la influència de “Los Solidarios” fou més en el pla de la praxis que de la teoria. El primer diu:

“Resumiendo, la influencia de los “Solidarios” será muy grande en el ámbito de la acción, pero será muy débil en el plano doctrinal, a no ser en la incitación de una guerra de clases sin descanso, a la dureza hacia el Partido Comunista y hacia el reformismo tanto socialdemócrata como libertario”.

I el segon continua:

“Su posición sería más conocida por su actividad que por sus escritos o por su participación pública en la polémica teórica”.

I aquí, malgrat el que puguin pensar alguns de nosaltres, estava la debilitat del grup. L’heroïcitat activista de “Los Solidarios”, al no comptar amb una producció teòrica paral·lela, no aconseguí influir ideològicament al conjunt del moviment llibertari el qual, a nivell general, sentia certa admiració per ells però això no es traduïa, necessàriament, en assumir els seus plantejaments. I aquí és on es mostra també la importància de la teoria revolucionària: en la construcció d’un “sentit compartit” que recolzi les accions. Doncs aquestes, en contra del que sostenen alguns, no parlen per si soles. Així, per exemple, els “Quadres de Defensa” creats, l’octubre de 1934 si bé ja venien d’abans, amb funcions de defensa sindical, piquets de vaga i intents insurreccionals podrien considerar-se l’embrió d’un “exèrcit revolucionari” de la CNT.

Però s’ha de tenir en compte, que el Secretari General de l’AIT Alexander Shapiro, de visita a Espanya entre 1932-1933, criticà durament la tàctica del grup “Nosotros” (hereus de “Los Solidarios”), anomenada “gimnàstica revolucionària”, per promoure insurreccions locals que, fàcilment, serien aixafades per l’aparell militar i repressiu de l’Estat. Es feia necessària, segons Shapiro, una preparació prèvia, una extensió popular a tot el país i l’adhesió d’altres organitzacions. La mateixa noció de “gimnàstica revolucionària” em sembla problemàtica: Per una banda, indica que la insurrecció és un “entrenament”, és a dir, sembla acceptar-se, doncs, que aquesta està condemnada al fracàs, doncs, només és una “preparació” de cara al futur. Llavors, era convenient sacrificar als millors militants, en intents suïcides, que acabaven produint una sagnia de quadres valuosos? Segons Shapiro, no. La debilitat teòrica, que no pràctica, de “Nosotros” impedia canalitzar el seu activisme revolucionari convenientment.

3) Conclusions

Encara que, a alguns, ens faci arrufar el nas, el moviment anarquista a Espanya ha estat, històricament, un xic interclassista. Ha tingut una majoria àmplia de treballadors anarco-sindicalistes (d’idees col·lectivistes-comunistes) i una minoria de professionals liberals (d’idees anarco-individualistes-humanistes). A vegades, celebrem, acríticament, la diversitat de l’anarquisme sense veure que, sovint, aquesta pot expressar, també, els interessos de diferents classes socials (o fraccions de classe). Per altra banda, això no és exclusiu de nosaltres: el marxisme ha expressat, històricament, els interessos de la intel·lectualitat petit burgesa desplaçada al camp del proletariat, al que utilitzava (políticament) per aixafar altres fraccions rivals de la seva mateixa classe social.

Ara bé, si ens atenem als fets històrics, almenys la “intel·lectualitat petit burgesa marxista” tingué clar el seu objectiu i mirà d’acomplir-lo mentre que la seva versió anarco-individualista-humanista (Federica Montseny, Diego Abad de Santillán...) fracassà en el seu intent i, a sobre, feu fracassar al proletariat de passada. Fa uns dies vaig discutir amb un company anarquista que em comentà, honestament, que creia en la compatibilitat dels diferents projectes i idees anarquistes. Ara bé, crec que no podem tancar els ulls i pensar que ja vivim en un món anarquista on predominen socialment els valors defensats pel company. No ens enganyem: darrere de la diversitat de projectes i idees sovint hi ha, al meu entendre, diferents agendes polítiques que cada sector considera més encertades i pretén fer hegemòniques.

Jo no soc un pluralista radical. I menys un relativista. No considero que tots els corrents de l’anarquisme siguin igual d’encertats. I penso que defensar això és perfectament legítim sempre que s’actuï amb honestedat i es digui obertament, en el meu cas, que considero que l’anarco-comunisme és la concepció filosòfica que ha de ser hegemònica al nostre moviment. L’únic problema que hi veig és que, històricament, aquesta concepció no ha comptat a Espanya d’un gran desenvolupament teòric. Ara recordo el folletó d’Isaac Puente, re-editat per l’Ateneu Llibertari de Gràcia amb molt d’encert, “El Comunismo libertario y sus posibilidades de realización en España” on es diu:

“El Comunismo Libertario es un cauce abierto para que la sociedad se organice espontánea y libremente, y para que la evolución social se opere sin desviaciones artificiosas. Es la solución más racional del problema económico, pues responde a una distribución equitativa de la producción y del trabajo preciso para lograrla.”

Soc conscient que plantejar el “Comunisme Llibertari” en ple segle XXI, i més en societats de capitalisme desenvolupat, és complicat. La noció de “Treball” ha perdut centralitat i proliferen idees com la “Renda Bàsica” dins el reformisme o la seva “Abolició” dins d’alguns sectors de l’anarquisme. També proliferen els “Treballs de Merda”, com deia l’antropòleg anarquista David Graeber, que fan sentir absurds a les persones que els realitzen per la seva inutilitat. Però aquests plantejaments, obvien la vella bandera històrica del moviment obrer que afirmava “Treballar menys, per treballar tots”: el que no significa reclamar, simplement, “més treball” sinó menys treball per cadascú. Sincerament, prefereixo això que reivindicar mesures que veig com susceptibles de ser utilitzades de forma clientelar o romantitzar la vida als marges del sistema. De fet, el “comunisme dels pobres” és quelcom defensat pel mateix neo-liberalisme sempre i quan no breguin per sortir-se dels marges que, convenientment, els hi ha deixat.

Una altra qüestió, que per alguns pot ser problemàtica, és que el “Comunisme Llibertari” planteja una “societat de l’abundància” on cadascú “agafaria del munt” i la crisi ecològica hauria demostrat que això és inviable. Però aquest argument obvia que la sobre-producció i l’esgotament de recursos és producte de l’acumulació capitalista. Tots coneixem el fenomen de “l’obsolescència programada” per exemple: aparells que es fan malbé al cap d’un temps amb l’únic objectiu de que en compris un altre. De totes maneres, hi ha algun exemple de marxista dissident que va ajuntar les seves idees revolucionàries amb perspectives de-creixentistes: Wolfang Harich (un comunista de la República Democràtica Alemanya – RDA) al seu llibre “Comunisme sense creixement?”.

Finalment, espero haver contribuït una mica, amb aquest escrit, en la defensa teòrica del “Comunisme Llibertari”. Un terme que cada cop s’utilitza menys i sobre el que no se’n teoritza gaire. Tot i que hi ha molts companys que actuem i ens organitzem sota aquesta perspectiva. No oblidem, doncs, referents ben nostres com “Los Solidarios” aprenent cada dia, i en la mesura de les nostres possibilitats actuals, dels seus encerts i errors.

                                                                                                                                                                                                                   Alma apátrida

 

Historia de Tres Amigos (Chicho Fernandez Ferlosio)

https://www.youtube.com/watch?v=WohoxIhOpTk

 

Puagh - Los Solidarios

https://www.youtube.com/watch?v=rxsT99sNELY

 

Bibliografia

LORENZO, CESAR M. Los anarquistas españoles y el poder Ruedo Ibérico, 1972. Pàgines 47 i 48.

BAR, ANTONIO La C.N.T. en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo (1910-1926) Akal/Universitaria, 1981. Pàgines 502, 504 i 696.

GARCÍA OLIVER, JUAN El Eco de los Pasos (El anarcosindicalismo: en la calle, en el Comité de Milicias, en el gobierno, en el exilio) Ruedo ibérico – Ibérica de Ediciones y Publicaciones, 1978. Pàgina 187.

GUILLAMÓN, AGUSTÍN Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona: De los Cuadros de Defensa, a los Comités Revolucionarios de Barriada, las Patrullas de Control y las Milicias Populares Descontrol Editorial, 2020. Pàgines 12 i 23.

PUENTE, ISAAC El Comunismo Libertario: sus posibilidades de realización en España Edicions Malcriàs d’Agràcia. Línea Pensaments 3. Pàgina 34.

MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA En defensa del marxisme CDOCPPCC – Centre de documentación i cultura dels països catalans – La Veu de Poble Lliure, abril de 2015. Pàgina 77.