La repressió es combat lluitant: crònica de la jornada d’Ègida al Banc Expropiat (Gràcia-Barna).

El passat dissabte, 20 de gener de 2024, a partir de les 12: 00 hores del migdia, va tenir lloc, al Banc Expropiat de la Vila de Gràcia, una jornada organitzada per les companyes d’Ègida (defensa col·lectiva anarquista) sobre diferents experiències de resposta que el moviment llibertari ha desenvolupat davant dels cops repressius que afecten al nostre entorn social i polític. Un cop feta la presentació de l’acte, van passar a intervenir diferents col·lectius que treballen en aquest àmbit així com diferents companyes afectades per casos repressius.

1) Colze a Colze

És un col·lectiu que sorgeix a partir de les Operacions Pandora i Piñata. El primer ponent comentà, tot just va començar la seva exposició, que cridava l’atenció la mitjana d’edat de les persones detingudes (35 en endavant) ja que no havia estat tan comú en operacions repressives (es solien centrar en persones més joves). Les companyes afectades portaven temps en lluites autònomes/anarquistes. Havien començat a militar a finals dels anys 90 i principis dels 2000. El context polític anarquista d’aquella època era el de l’insurreccionalisme, les lluites contra les presons (i el sistema d’aïllament F.I.E.S.) i la ruptura entre la CNT i les Joventuts Llibertàries. Se’ls acusava de la col·locació d’artefactes incendiaris/explosius.

En aquest context, “Colze a colze” neix com a grup de suport a aquestes persones. A partir de 2009, s’incrementa la lluita social (pel context de crisi social i econòmica) amb la convocatòria de vàries vagues generals. Es produeixen intents de coordinació dels grups anarquistes. El novembre de 2013, succeeix l’Operació Columna, contra les companyes xilenes Mónica i Francisco, acusades de col·locar artefactes explosius. Se’ls acusa de formar part de la organització armada FAI-FRI (Federació Anarquista Informal – Front Revolucionari Internacional). Es parla d’ una col·laboració entre “subversius” de Xile i Espanya als mitjans de “comunicació”. Es va comentar, també, que a la Operació Pandora l’acusació era genèrica de “col·locació” d’artefactes sense explicitar. En aquesta ocasió, se’ls va acusar de formar part de Grupos Anarquistas Coordinados (G.A.C.). L’acusació contra Mónica i Francisco de pertànyer a la FAI-FRI va quedar desmuntada, posteriorment, perquè feia uns 3 anys que no existia.

En aquesta època, es produeixen detencions després de les vagues generals i, dins del moviment anarquista, es produeixen diferents alarmes per seguiments. Quan hi ha una detenció hi ha una espècie de “shock”. Per fer front a aquests cops repressius es crea una àmplia xarxa amb diferents sensibilitats polítiques i nivells d’implicació (des de gent que estava okupant a militants anarquistes). A l’arribar a Pandora II pensen que s’ha de donar una resposta organitzada perquè és un atac a l’anarquisme. Es fa difícil tenir una línia unitària. Es considera que és un atac “al fet d’organitzar-nos” no contra una organització en particular. S’acusa a les companyes repressaliades d’intentar “subvertir l’ordre constitucional” el que per part de la gent solidària s’assumeix com a posicionament ideològic. Una reflexió fou que s’ha de tenir en compte que hi ha persones amb diferents nivells d’implicació i en diferents moments de la seva vida.

Les solidàries van voler que fos una campanya d’atac al sistema i no, simplement, una campanya de suport. L’expansió de l’ona repressiva va més enllà de la detenció (entorn laboral, familiar, afectiu). Les detingudes firmaven quinzenal o mensualment. Es va comentar també que la idea de “l’enemic intern” als mitjans de “comunicació” (FAI-FRI, GAC...) va anar canviant segons els interessà a policies, jutges, mitjans... (terrorisme islàmic, anarquisme etc.). les companyes no van entrar a valorar sota quina estructura van fer les operacions, no parlaren de “innocència”. Afirmaren que l’important és el que consideren com a legítim des dels seus posicionaments llibertaris. No estan d’acord en parlar de “muntatges” ni tenien vocació de ser un col·lectiu anti-repressiu. Defensaren un posicionament d’insubmissió a les firmes. Es negaren a complir les mesures cautelars assumint les conseqüències.

A nivell d’intervenció pública s’utilitzaren balls de Shakira i altres mètodes que generaren controvèrsia. A nivell tàctic, es va comentar que grups de suport i d’acompanyament intentaren evitar que les persones repressaliades es quedessin aïllades més enllà del seu cercle més proper. També defensaren un plantejament de no pagar fiances. Les decisions sobre com afrontar els casos es prenien prèviament i en assemblea. La línia ideològica estava delimitada des del col·lectiu. Comentaren, també, que es va crear un espai per les famílies mirant de que, en la mesura del possible, poguessin assumir la línia política. Mentre s’actuava es preparava la línia anti-repressiva. Molta gent, històricament, ha desobeït mesures cautelars. Al final es dictaminà, per part de la Justícia, que el grup no tenia “capacitat operativa” per tenir una activitat terrorista. La meitat del col·lectiu desapareix després que hagi finalitzat el cas.

I la reflexió de les companyes, en aquell moment, va ser: Què ha passat amb tot el coneixement que hem assolit producte de la nostra experiència? Per exemple, es van fer uns tallers. S’ha de tenir en compte que la repressió ens acompanyarà sempre. També es va denunciar, en aquella època, la masculinització dels espais. La gestió de la por va ser tractada deficientment. És a dir, si es segueix una línia “old school” de seguir sempre endavant, i no mirar enrere, després no ens podem sorprendre que se’ns quedi gent pel camí. S’ha de tenir en compte, digueren, que no es el mateix amb 20 anys “que vas amb tot” que després. El col·lectiu va insistir en que l’autocrítica és perquè la nostra estratègia funcioni millor el dia de demà. Una altra problemàtica, que es va donar i es dona, és a qui avisar en el moment de la detenció.

També la qüestió de les circumstàncies de la detenció (si és un lloc apartat, si els companys coneixen les teves necessitats, si ets una persona “racialitzada” o no...). Una altra qüestió que es va plantejar és que els projectes polítics al final no són tants i no necessàriament mantenen l’esperit original al llarg del temps. Com a autocrítica des del col·lectiu “Colze a colze” plantejaren que al llarg del temps han anat perdent el contacte amb algunes lluites socials quotidianes, bàsicament, per una qüestió generacional. Afirmaren que els interessa, i són molt “pesats” amb això, en la seva voluntat de deixar quelcom d’herència i d’aprenentatge també a nivell d’autocrítica. Una de les seves conclusions, a mode de resum, fou que unes venien d’una “història política” i altres d’una altra i que les eines que utilitzaren no les van inventar elles.

2) Solidaritat Rebel

Es creà entre el 2016 i el 2019 durant el període d’empresonament de la companya anarquista Lisa. El juliol de 2015, un company llibertari d’origen holandès fou detingut a la frontera entre Grècia i Bulgària. Se l’acusava d’un atracament a un banc a Aachen (Alemanya). Temps després es produeix una operació a Barcelona (amb el registre de 3 cases okupades). El banc era una oficina d’una entitat financera vinculada al Vaticà. La companya passà un temps aquí Espanya en presó preventiva. Posteriorment, fou extraditada a Alemanya. Es va produir la detenció d’un altre company. Fou empresonada i alliberada vàries vegades. Fou empresonada a Colònia. Finalment, fou absolta el 2017. Al dia següent de la detenció, es creà una assemblea. No es va voler entrar en un “automatisme binari” (feien referència a la tòxica disjuntiva d’innocent/culpable).

Es produí una crítica a la ideologia “presista” (hi ha una tendència a no dir si el detingut ha fet o no el que se l’acusa: es diu “és un lluitador i per això està a la presó”. El col·lectiu ho veu erroni). La detinguda ja havia estat repressaliada en el marc de l’Operació Pandora. “Solidaritat Rebel” s’emmarca en una responsabilitat política. En el judici es va negar la responsabilitat dels fets. Segons la policia, el seu ADN originari es vinculava a una acció incendiària del 2009. El col·lectiu va parlar dels ADN “orfes” (argot que els cossos repressius fan servir pels ADN que no es vinculen a una persona concreta o d’accions que no consideren suficientment “interessants” per perseguir-les). La recollida de l’ADN que es produí en una llauna de cervesa no fou oficial i es descartà. Al final, el van treure d’una maleta de l’Aeroport. “Solidaritat Rebel” es dedicà a la propaganda política a través de xerrades en espais afins. Un dels ponents digué que, algunes, foren “penoses” perquè no hi va anar, gairebé, ningú. Va destacar positivament, però, les de Viladecans i Rubí on hi anà gent aleatòria i persones espontànies del poble. Es respongué a aquest cop repressiu amb manifestacions amb un nivell digne de combativitat (o sigui, que no van ser un simple passeig).

També es feren “escraches” trencant un sopar d’empresaris alemanys. Com a reflexió el ponent digué que no fas molt mal però molestes a gent molt fastigosa. A Alemanya hi hagué molta solidaritat i recolzament directe. A les ciutats de Colònia i Berlin (on estava empresonada i a la capital). Com a autocrítica comentà que no es feren uns vincles polítics forts entre la gent que participà a la campanya. Una altra companya ponent comentà que, a vegades, pensem que les accions són molt auto-referencials però si les tenen en compte (bàsicament, en mesures repressives dins de la presó). La Fiscal era molt anti-anarquista. No es va definir com havia d’esser la línia de comunicació directa amb la presa. Lisa des de dins intentà escriure i deixar clara la seva línia política però, com a autocrítica, digué que potser no va ser del tot clara. Parlar de diners sembla que es mesquí però és necessari. Els menjadors que es fan als espais afins, moltes vegades, són una de les principals eines de finançament: és molta feina i pocs ingressos.

Es tingueren en compte els diferents contextos jurídics nacionals, ja que a Alemanya, per exemple, es més fàcil col·locar el teu advocat com advocat d’ofici i així l’Estat paga el 60% de les despeses. “Solidaritat Rebel” va inspirar a altres preses i això és gratificant tot i que no fos l’objectiu inicial. La companya Lisa comentà que s’hauria de compaginar el discurs anarquista amb fer-lo extensiu cap a baix. També comentà que no li agradà el fet que, sovint, la solidaritat era més cap a ella que entre les companyes que estaven participant en la campanya. A vegades, era més fàcil per les persones que no em coneixien, va dir. L’altre company, afirmà que reberen molta solidaritat al CSO “Pula Vida” ja que la idea de “companya” i “atracament” ja generava simpaties encara que no es coneixes, personalment, a l’afectada.

El company va dir que, segurament, no era el mateix per un “estudiant català”: amb això no sé si es referia a gent de l’Esquerra Independentista o si, fins i tot, ho feia extensiu, com a autocrítica, a gent propera, ideològicament, però que poguessin estar influïts per la seva posició social, no em va quedar clar. Finalment, va llegir un poema del que recordo un vers sobre que ens hem de llençar endavant creient en la victòria. La companya, va afirmar, que no havia volgut declarar a Alemanya sense cap discurs polític. Va valorar no fer un comunicat polític per no condicionar la línia que s’estava portant. Va fer la reflexió final que, gairebé, és més fàcil entrar a la presó que sortir. Dins et fas forta, en un primer moment, però després quan surts és difícil sinó tens ningú que et recolzi, has de buscar-te la vida. Tornar-te a trobar amb la societat, després d’anys de presó, és difícil.

És una situació molt precària que genera ràbia. El CIRE (Centre d’Iniciatives per la Reinserció) s’aprofita de tu. Finalment, digué, que escollir entre delinqüència i precarietat no és fàcil i, per això, s’entra, molts cops, en un cercle viciós.

3) Rubén i Ignasi

És un cas repressiu contra dos companys anarquistes, de principis dels 2000. Els companys, presents a l’acte d’Ègida, afirmaren que el context d’aleshores era d’una gran presència de l’insurreccionalisme a l’Estat Espanyol. Van desmentir a la premsa, que parlava de grups tancats, i afirmaren que les persones més actives eren gent pública que anava a manifestacions. La detenció de Rubén es va produir després que el truquessin perquè un company estava patint un desallotjament. Al sortir de casa, els Mossos d’Esquadra el van encaputxar i entraren a casa seva 7 policies de paisà. La finalitat, segons els companys, era desactivar l’anarquisme europeu. A l’altre company el detingueren a la sortida de la feina. Els Mossos d’Esquadra volien demostrar que ho feien millor que la Policia Nacional. Va estar un munt d’hores sense dormir. Els interrogatoris de la Policia Nacional intimidaven més però els Mossos eren més “científics”, va comentar.

L’acusació era de “desordres públics” i “incendis”. Va reivindicar, en tot moment, que la solidaritat amb ells, des d’un principi, va ser aclaparadora: la gent colpejant la furgoneta policial, la concentració davant la presó. Afirmaren que dins es nota si ets “pres polític”: no et maltracten tant i et tenen més en compte. L’enviament d’un paquet bomba (recordo que el grup va firmar com “Brigada de la Còlera”: una guerrilla urbana anarquista britànica dels anys 70) va fer que el jutge decidís endarrerir la sortida de presó d’un dels companys. Un dels companys ponents es va qüestionar la figura del pres com a “subjecte revolucionari” (posició defensada per alguns grups de l’època i que altres criticaren amb el concepte de “presisme”): afirmà que, dins de la presó, és cert que hi ha una cultura anti-penitenciària, anti-xivatos etc., però li va costar molt trobar afinitats.

En aquella època, comentà, hi havia una pressió social (per part de moviments anarquistes, socialistes, ETA etc.) per a que els presos reivindiquessin les seves accions. Ells van afirmar, pel contrari, que no “hem vingut aquí a martiritzar-nos” i que no val la pena passar un sol dia dins els murs de la presó. Al final, arribaren a un acord (confirmatòria) i, com a conseqüència, hi hagué debat respecte això. La Policia, però, ho va aprofitar per intentar reprimir més als companys sota la idea de que si s’havia demostrat que havien fet quelcom se’ls podien imputar més accions per esclarir: així els hi van imputar dues accions més. En aquests moments, va pujar a la taula una persona que havia estat al grup de suport que parlà del “Glamour del Foc”: amb la idea que tenia l’insurreccionalisme del moment d’accions rere accions es va perdre l’oportunitat d’arribar a més gent. Una altra reflexió, a mode autocrític, és que en aquella època hi havia certa despreocupació sobre les conseqüències penals de les activitats que es feien.

Un fet sobre el qual no es va fer gaire èmfasi, i a mi em sembla important, és l’onada d’accions de solidaritat internacional que va tenir aquesta campanya i que jo, personalment, no he tornat a veure’n gaires de similars (potser les d’Alfredo Cóspito, Mònica i Francisco...). Per a mi aquesta campanya sempre quedarà vinculada en el record a la gran figura militant d’Antonio Serrano (un vell cenetista malagueny exiliat de la Guerra Civil) que va estar dels més actius a la concentració que es feu a Caracas (Veneçuela) i que ja fa uns anys que ens va deixar.

4) Nuria Llibertat

Aquest cas es produí el 2007 a la ciutat de Girona. Núria participava de l’entorn anarquista gironí participant en mobilitzacions a favor dels detinguts Rubén i Ignasi, contra les presons etc. Tot s’inicià amb la detenció de l’anarquista Juan Sorroche que és extradit a Itàlia. Es comença a parlar del Triangle Anarquista (Espanya, Itàlia i Grècia). En aquest context, Núria és detinguda quatre mesos després. La resposta dels companys i la gent afí fou molt ràpida. L’acusació va passar de pertànyer a una organització terrorista a “temptativa de col·laboració”. Es van fer tot tipus d’accions: manifestacions setmanals, talls a ponts amb gent penjada...El grup de suport era heterogeni i les accions de desobediència no violenta. Al grup hi participaven familiars de la Núria. Al mateix temps hi havia un grup d’afinitat políticament bastant dur.

En conseqüència, hi va haver un estira i arronsa alhora de decidir quines serien les accions a realitzar. S’intentava que les del grup de suport i les del grup d’afinitat fossin convergents. Potser no es va poder tenir la línia que s’hagués volgut però, com a contrapartida, hi va haver gent al nostre voltant que es va polititzar. Els llaços que nosaltres hem teixit, van dir, amb grups de la resta de la ciutat s’ha de tenir en compte. La família, al principi, va formar part d’aquest grup tan heterogeni. Es feren moltíssimes accions durant la campanya. S’intentà que el missatge arribés: fent pressió però intentant minimitzar la repressió.

5) Kubotan

Respecte aquest cas, el company digué, per fer autocrítica, que la seva persona tenia massa pes en les decisions del grup de suport. Afirmà que negar els fets va ser un error. Estàvem el 2017 i s’estava realitzant unes jornades de quinze dies sobre okupacions. La idea era sortir endavant malgrat la repressió. A l’espai okupat “Bahia” es van projectar audiovisuals sobre la problemàtica de l’habitatge durant dotze hores. La repressió al moviment okupa a l’Estat Espanyol va tenir repercussió internacional. En aquest context, l’1 de maig els Mossos d’Esquadra van encapsular la manifestació anti-capitalista. La manifestació en solidaritat amb les okupacions a Barcelona, que és on es produeixen els fets, és posterior. Aquesta començà amb bastanta repressió. Davant d’això els convocants decideixen desconvocar-la però la policia ho impedeix obligant-los a prosseguir la marxa.

Davant l’agressió policial desfermada, amb el resultat d’un braç i un cap trencat, es produeix un cop de puny a un agent policial. Com a conseqüència es descobreix que el Mosso d’Esquadra portava un punxó (el famós kubotan). El company és detingut a les dues de la matinada. La jutgessa, posteriorment, li dona la llibertat per arrelament. A partir d’aquí, començà a patir una persecució constant a la seva feina, al metro i a llocs d’esbarjo. Es va constituir un grup d’afinitat per donar-li suport amb persones vinculades al seu entorn proper i a les okupacions. En aquella època la imatge dels Mossos d’Esquadra s’estava deteriorant per cometre “error rere error” (com les filtracions de les tortures de les Corts). Es va descobrir que estaven utilitzant armes il·legals i, com a resultat d’això, hi hagué tensió entre el comandament policial i el polític (d’Iniciativa Els-Verds).

A nivell de campanya anti-repressiva fou un punt d’inflexió ajuntar-la amb la de la Núria de Girona. Per altra banda, a mesura que es desenvolupava, va augmentar el nivell de repressió dels nostres actes, digué. Va posar l’exemple del descobriment d’una furgoneta gravant a la porta d’un Centre Social: al cap d’una estona de ser-hi, unes persones van córrer cap a ella i arrancaren colpejant varis cotxes. Es va arribar a judici el 2009 i davant la sentència condemnatòria es va recórrer a l’Audiència Provincial que la confirmà. Com es va afrontar l’entrada a presó? Els moviments a nivell col·lectiu buscaven l’absolució i la llibertat. No es va pressionar tant a nivell de carrer perquè es va pensar que així s’estaria menys a presó.

El company va afirmar que, al principi, tenia por d’entrar a la presó però que, al cap i a la fi, no es diferencia tant del carrer. Estàs més sensible i tot ho pateixes més, però, perquè estàs entre quatre parets. Es va produir una manifestació contra l’entrada a presó d’unes 300 persones on es va omplir de pintades el centre de la ciutat. Actualment, a nivell personal, fa difusió anti-penitenciària.

Una intervenció del públic, comentà que tothom esta a l’espera d’allò que vol el pres. Sentim que no podem fer res fins que el pres ho senyala. Digué que això és un error. Ja que, segurament, aquesta persona ho portaria endavant si estigués al carrer. Amb el tema del Kubotan també es va denunciar l’extensió de les pistoles Tasser a la Policia Local. El company comentà que la seva defensa estava molt centrada en que la policia estava fent servir un arma il·legal i el jutge ho desestimà perquè “l’autoritat és l’autoritat, faci el que faci”.

6) Algunes reflexions i conclusions personals

Sobre la intervenció de “Colze a colze” em cridaren l’atenció dos aspectes: el que comentà dels “balls de la Shakira” i l’esforç perquè els familiars compartissin la línia política del col·lectiu. A la dècada dels seixanta del segle passat, els situacionistes (corrent artistico-política, al meu entendre, a cavall entre el marxisme i el nihilisme) defensà que l’univers simbòlic clàssic del proletariat (farcit de banderes roges i negres, estendards de la Comuna de París i l’1 de maig...) estava desapareixent de l’imaginari col·lectiu d’aquesta classe que estava sent envaït per les hedonistes imatges de la societat de consum. De poc, doncs, serviria apel·lar a elles. L’únic que es podia fer es utilitzar aquestes mateixes hedonistes imatges per donar-li’ls la volta en un sentit revolucionari. Dècades més tard, el post-marxista i peronista d’esquerres argentí Ernesto Laclau parlaria dels “significants buits” com a receptacles simbòlics en els quals s’hi pot colar qualsevol significat.

Dit d’una altra manera, la Shakira “en si” no significa res, sinó el que vols tu que signifiqui en cada moment. D’aquí la potencialitat política (alhora d’estendre el missatge) d’utilitzar símbols de la cultura de masses. O sigui, es que ja avorrim els fòssils amb els màrtirs de Chicago a la gent el que li mola és “Una loba como yo no está pa tipos como tú”: fem-ho servir. Així com argument és força atractiu, tot s’ha de dir, el que passa és que la teoria del “significant buit” és qüestionable: no és tan fàcil esborrar el “significat primigeni” que té aquest significant. Tota la ofensiva simbòlica ultraconservadora que hi ha darrere dels productes de la industria cultural no pot obviar-se sense més sense ser conscients, com a mínim, del que representa. És a dir, si utilitzem “balls de la Shakira” no hauríem de tenir, a la vegada, espais de reflexió sobre el contingut ideològic d’aquests productes culturals? I no, simplement, utilitzar-los de forma acrítica perquè són més entenedors o atractius?

L’altre aspecte és el dels familiars i la línia política. La veritat, per l’experiència que tinc, és quelcom molt difícil de compaginar. Després de les detencions i empresonaments, per la manifestació anti-feixista del 12 d’octubre de 1999 al barri de Sants, es va constituir MAPAFS (Mares i Pares Alarmats pels Fets de Sants) que, pel que recordo, treballava independentment, de l’Assemblea de Detinguts i la Plataforma Anti-Feixista, no sense alguna fricció. Així que soc escèptic respecte això: si intentes que comparteixin la línia política del col·lectiu, sovint, pot ser gairebé impossible i organitzats pel seu compte pot ser inclús més problemàtic. Em sembla que tothom estarà d’acord amb mi que ser familiar no significa, necessàriament, ser afí. Una possible solució seria crear algun tipus de “comitè d’enllaç” que eviti iniciatives en les que no hi ha consens. Això crec que va faltar en aquest cas.

Durant l’exposició del cas de “Solidaritat Rebel” i “Ruben i Ignasi” van sorgir interessants reflexions sobre la necessitat, per una banda, de compaginar el discurs anarquista amb arribar “als de baix” i, per l’altra, una reflexió del públic qüestionant la tàctica insurreccional en el sentit de que de poc serveix estar anys a la presó si d’aquí no ha sorgit la construcció d’un moviment anarquista amb influència social. Jo crec que el fons del què va dir és cert però potser les seves paraules foren una mica dures. Tot això també té, molts cops i com van senyalar les companyes de “Colze a Colze”, un component generacional: la ràbia política del jovent no pot ni ha de ser continguda, doncs. Ara bé, sempre he pensat que per una simple qüestió de protecció de la pròpia militància (si es vol veure així) l’impuls insurreccional de l’anarquisme no pot actuar en el buit.

Si no hi ha una participació en moviments socials i un ampli teixit de relacions és molt més fàcil per la repressió seleccionar i aïllar a les persones més compromeses. I aquestes relacions han d’anar més enllà de l’anarquisme amb totes les contradiccions que suposa. I si han d’anar més enllà de l’anarquisme, òbviament, que també han d’anar més enllà del sector més “negre” de l’anarquisme. S’ha de mirar d’evitar caure en la idea de que tota contradicció és una contradicció no assumible. Les contradiccions s’han d’analitzar bé. Tampoc s’ha de pensar que relacionar-se vol dir abandonar o suavitzar els principis. Més aviat estic parlant, com diu sempre un company del sindicat, d’una confluència al carrer el que no implica cap tipus d’integració orgànica però si mantenir un contacte fluid que pugui transformar-se ràpidament en mobilització social. L’aïllament i l’auto-referencialitat és la condició necessària no només per ser reprimit amb facilitat sinó perquè l’anarquisme no esdevingui mai un projecte de transformació social revolucionària.

                                                                                                                                             Alma apátrida