1) L’anarquisme: doctrina revolucionària anti-estatal
L’any 1873, el teòric i revolucionari anarquista rus Mikhail Bakunin va
publicar “Estatisme i anarquia” on defensa, a grans trets, que les
escoles reformista (representada per Ferdinand Lassalle) i revolucionària
(representada per Karl Marx) del socialisme alemany tenien en comú partir del
context socio-històric de l’imperialisme germànic i l’autoritarisme d’Otto von
Bismarck. Així afirma:
“Tuvimos ocasión varias veces
de expresar nuestro disgusto profundo hacia las teorías de Lassalle y de Marx,
que recomendaban a los trabajadores, sino como el ideal, al menos como el
objetivo principal más próximo, la fundación del ‘Estado popular’ que, según
ellos, no sería más que ‘el proletariado elevado al rango de clase dominante’”.
I s’hi pot llegir, segurament, quelcom de patriotisme eslau en aquesta obra
si comparem el que diu respecte les protestes camperoles eslaves del segle XVI
en relació a allò afirmat anteriorment:
“(...) en todas esas
insurrecciones y revueltas puramente populares, encontramos ese mismo odio al
Estado, esa misma aspiración hacia la creación de un sistema campesino de comunas
libres”.
Al marge, doncs, de certes analogies patriòtiques al text (que es poguessin
interpretar, maliciosament, en el sentit de que hi hagués pobles “més
llibertaris” que d’altres) queda clar que l’anarquisme, segons Bakunin, es
diferencia del marxisme per la seva negació de l’Estat i la seva oposició a
utilitzar-lo com a instrument emancipador. I això inclou, segons els
anarquistes veneçolans Nelson Méndez i Alfredo Vallota, en les seves “definiciones
fundamentales del anarquismo”
una societat o forma de vida:
“(...) sin burocracia
autoritaria ni jerarquías permanentes.”.
Així com tampoc:
“Instituciones fijas y
sobreimpuestas a la sociedad”.
2) Què és l’Estat i els fonaments del seu poder
Ara bé, considero que l’anarquisme, històricament, només ha donat una
definició aproximada i feta de retalls del què és l’Estat. També vull deixar
clar que aquesta afirmació és una opinió personal i hi pot haver qui no hi
estigui d’acord. I al meu entendre aquest fet condiciona, poderosament,
l’estratègia que s’ha de seguir per acabar amb ell, doncs, només es pot
destruir allò que es coneix amb profunditat. Per altra banda, durant dècades el
debat en les ciències socials s’ha caracteritzat per l’oposició entre el
marxisme (que considera l’Estat capitalista un instrument de la classe dominant
burgesa) i el weberianisme (que considera l’Estat burocràtic l’única forma
eficient d’organitzar a grans grups de persones).
De totes maneres, s’ha de puntualitzar que Max Weber tampoc era un
admirador cec de la burocràcia sinó que considerava que l’artificialitat i la
rutina eren el preu que havíem pagat per viure en una societat racionalista. Un
preu, per altra banda, necessari segons aquest sociòleg alemany. En aquest
debat polític, considero, que l’anarquisme s’ha anat situant com bonament ha
pogut i la diversitat dels seus corrents (anarco-sindicalisme,
anarco-comunisme, anarco- individualisme...) ha provocat que, en ocasions,
s’hagi decantat per una adaptació pròpia de la crítica weberiana, marxista o
una combinació de les dues. I, de fet, com que aquestes sociologies es
corresponen políticament a les idees liberals i socialistes s’ha anat recollint
el millor (o el pitjor) de les dues tradicions revolucionàries: si, el
liberalisme també va ser, en el seu moment, una tradició revolucionària, contra
la noblesa i el clergat de l’Antic Règim, i algunes de les seves idees poden
seguir sent-ho en la mesura que es conservin alguns dels elements de l’antic
sistema.
“(...) cal interpretar la societat amb un sentit
crític que permeti superar-la, però no podrà ser superada criticant tan sols a
la modernitat capitalista, com han fet diferents corrents ideològiques,
principalment els marxistes. I la principal raó rau en que no s’ha analitzat la
societat civilitzada a la qual la modernitat està encadenada, a més que el
paradigma euro-cèntric s’ha encarregat de neutralitzar als seus més durs
opositors”.
La radicalitat d’aquest plantejament consisteix en afirmar que no només ens
trobem en una crisi del capitalisme sinó de la civilització humana com a tal.
Per altra banda, no és que Marx i Engels no haguessin estudiat societats
pre-capitalistes sinó que els seus seguidors (els marxistes) no han acostumat a
integrar-ne el seu anàlisi alhora d’extreure’n conclusions pràctiques. També
considero que un dels errors de la teoria marxista ha estat aplicar la lògica
de funcionament de la societat capitalista (l’estructura econòmica condiciona
la política i la cultura) a altres societats anteriors on, sovint, era al revés
donant-se molts cops fenòmens polítics que podrien ser qualificats
d’anti-econòmics.
I aquí és on la teoria històrico-social d’Abdullah Öcallan pot enllaçar amb
l’anarquisme (més enllà de l’aplicació política de les seves idees, en la que
no entraré, que alguns grups llibertaris i comunistes-consellistes han
qualificat de socialdemocràcia radical) ja que la crítica a la Civilització és
necessàriament una crítica a l’Estat el sorgiment del qual és molt anterior al Capitalisme.
Però òbviament, aquest anàlisi no serviria de res si els anarquistes féssim com
certs marxistes i no en traguéssim conclusions actuals per a una praxis
revolucionària. És en l’anomenada etapa de Nagada IIc-d (del 3600 al 3300 a.
C.) a la zona de l’Alt Egipte, compresa entre Abydos i Hieracómpolis, que
apareix una nova institució socio-cultural determinant a la regió com a
resultat de l’especialització del treball i la formació d’elits: l’Estat.
I per l’egiptòleg Barry J. Kemp la base del poder d’aquest Estat, més que la força armada, era la seva organització burocràtica. Segons ell mateix:
“Es una manera pasiva y
ordenada de ejercer el poder en contraste con la coerción directa”.
De fet, s’han conservat un gran número de documents administratius de
l’Antic Egipte que remunten la història de la burocràcia al Tercer Mil·lenni.
Una de les seves funcions era portar un registre de la distribució dels
aliments (fogasses de pa i gerres de cervesa). Una altra era dirigir els
projectes de construcció (anotar els materials necessaris i controlar la mà
d’obra). Per Barry J. Kemp l’organització burocràtica no era només quelcom vist
de forma pràctica sinó que:
“La burocracia es una
disposición de ánimo, una inclinación, que encontramos con mayor inmediatez en
los documentos originales (...) para el escriba de la antigüedad el orden
formaba parte de su mundo mental interior (…) La esencia del acto de escribir
(y de dibujar) es reducir una realidad compleja y con frecuencia caótica a un
orden comprensible”.
3) L’ordre burocràtic: la ideologia de l’Estat
Aquesta organització burocràtica tenia, lògicament, la seves manifestacions
a nivell cultural i ideològic. Per exemple, és coneguda La Sàtira dels
Oficis (que es remunta a la Dinastia XII) on un pare tracta de
convèncer al seu fill de les bondats de la professió d’escriba perquè
s’inscrigui a l’Escola d’Administració Reial. El fet és que ho fa ridiculitzant
les altres ocupacions:
“He visto a los que han sido
apaleados ¡Aplícate a los textos! ¡Observa como te rescatan del trabajo! Mira,
nada hay mejor que los textos; son como un barco estanco (…) Voy a hacer que
ames los escritos más que a tu madre; voy a presentar sus bondades ante ti (…)
He visto al herrero en su trabajo, a la boca de su horno. Sus dedos son como
(los de un) cocodrilo, y apesta más que las huevas de pescado (…) El cortador
de cañas ha de viajar al Delta para coger flechas para sí mismo. Después de
haber hecho más de lo que sus brazos pueden hacer, los mosquitos lo han matado,
las moscas lo han destrozado y ha quedado (como) cortado a trozos.”.
Una altra qüestió és la lògica de la confrontació entre l’estructura
parental i estatal. Seth és el germà d’Isis, la mare d’Horus. Per tant, el que
hi ha, també, és un conflicte per si el monarca ha de ser el “jove fill” o el
“germà fort”. O sigui, una lluita entre l’estructura avuncular (on la figura
masculina rellevant és el germà de la mare) fruit de les societats matrilineals
pre-estatals, representades per Seth, o l’emergent Estat patriarcal representat
per Horus. A l’engendrar, en la mitologia egipcia, Osiris (agricultura) a Horus
(Estat) sembla complir-se l’anàlisi marxista que és l’estructura econòmica la
base de la política. Tot i així, sobre l’origen de l’Estat, hi ha altres
teories com la dels “Senyors de les Marques” (que explica la seva gènesi com la
revolta dels vigilants que les mateixes comunitats radicades en oasis havien
enviat als seus límits perquè les protegissin d’incursions nòmades) o aquelles
que apunten que ja hi havia societats agrícoles no estatals als marges dels
imperis agraris (com l’Inca) fet que demostraria que no hi ha una connexió
automàtica entre sorgiment de l’Estat i pas de la caça-recol·lecció a
l’agricultura.
Les conclusions pràctiques actuals d’això és que, si entenem el sorgiment
històric de l’Estat com quelcom, relativament, autònom, no tindrien sentit
teories economicistes estrictes com el sindicalisme revolucionari (no ja
l’anarcosindicalisme que implica una fusió amb la ideologia política
anarquista) tendents a pensar que l’Estat pot caure amb l’ús exclusiu de la
vaga general revolucionària, però tampoc visions, estrictament, polítiques com
si Horus no hagués estat engendrat, en el seu origen, per Osiris i Isis. Una
altra qüestió rellevant, també, és la postura política a adoptar amb la
burocràcia que, pel què es desprèn de l’origen de l’Estat, pot ser més
rellevant per sostenir-lo que les mateixes forces armades. És a dir, controlar
la informació pot ser més important, inclús, que tenir la legitimitat de l’ús
de la força. De fet, va ser un gris buròcrata del Partit Bolxevic que remenava
fitxes de militants (Stalin) i no el cap de l’Exèrcit Roig (Trotski) qui es va
fer amb el poder a la Unió Soviètica a la mort de Lenin.
Entre els mesos de febrer i octubre de 1917, V.I. Lenin va escriure L’Estat
i la Revolució on proposava la instauració d’una “dictadura del
proletariat” a Rússia com a pas previ a la instauració d’una societat
comunista sense classes. En ella afirma:
“La ‘administración
burocrática’ específica de los funcionarios del Estado, puede y debe comenzar a
sustituirse inmediatamente, de la noche a la mañana, por las simples funciones
de ‘inspectores y contables’, funciones que ya hoy son plenamente accesibles al
nivel de desarrollo de los habitantes de las ciudades y que pueden ser
perfectamente desempeñadas por el ‘salario de un obrero’.
És clar que això ho va escriure abans de que es consolidés el poder del
Partit Bolxevic. El referent polític era la Comuna de París de 1871 i la
teorització que en va fer Karl Marx. A la seva Comunicació del Consell
general de l’Associació Internacional dels Treballadors del 30 de maig de
1871 afirma:
“La Comuna havia d’ésser, no pas un organisme
parlamentari, sinó un cos actiu, executiu i legislatiu ensems. En lloc de
continuar essent l’instrument del govern central, la policia fou immediatament
despullada dels seus atributs polítics i transformada en un instrument de la
Comuna, responsable i en tot moment revocable. Igual fou per als funcionaris de
totes les altres branques de l’Administració”.
Val a dir que quan Marx diu aquí “policia” no l’hem d’entendre en el sentit
professionalitzat d’avui dia sinó que es refereix, segurament, a la Milícia
Nacional: cos de voluntaris civils. El mateix Mikhail Bakunin afirma a la seva
obra “La Comuna de Paris y la noción de Estado”:
“Soy un partidario de la
Comuna de París, la que no obstante haber sido masacrada y sofocada en sangre
por los verdugos de la reacción monárquica y clerical, no por eso ha dejado de
hacerse más vivaz, más poderosa en la imaginación y en el corazón del
proletariado de Europa; soy partidario de ella sobre todo porque ha sido una
audaz negativa del Estado.”.
Els anarquistes, el social-revolucionaris d’esquerra i inclús certa ala
esquerra dels bolxevics (Comitè de Petrograd) afirmaven, pel contrari, que la
firma de la pau amb l’imperialisme alemany havia estat una frenada a la
revolució i un greu cop pels camarades d’aquell país. Lenin es defensava dient
que no hi havia més remei que cedir territoris i que no es podia continuar la
guerra en aquelles condicions. Alguns bolxevics ho van plantejar com si el
debat hagués estat entre haver de sacrificar la Revolució Alemanya per fer
triomfar la Russa o a l’inrevés. Al final, seguint aquesta argumentació, hauria
estat la primera opció. Però això ja és una altra història. Tot i així,
recordem, que la postura revolucionària de la Comuna va ser la revocabilitat
dels càrrecs burocràtics i la seva equiparació salarial al nivell d’un obrer.
Polítiques semblants van seguir els anarquistes al Consell Regional de Defensa d’Aragó
(1936-1937) i a la Comuna de Shinmin (1929-1931). Tot això, és clar, com a pas
previ a la instauració del Comunisme Llibertari.
El sociòleg Modesto Gayo afirma (partint de la lectura de dades
estadístiques) a la seva obra “Clase y política en España I (1986-2008):
Estructura social y clase media en la democracia postransicional”, de
forma general, que els i les professionals que treballen al sector públic estan
més a prop de l’esquerra radical i dels moviments socials. Ara bé, els i
les sociòlogues no es posen d’acord: uns afirmen que els dedicats als sectors
tradicionals són més aviat conservadors i els que, pel contrari, ho fan a activitats
“creatives” serien més progressistes. Altres que la diferència radica entre els
que treballen en activitats relacionades amb el “control organitzatiu” i els
que presten serveis. A mi, però, la reflexió més interessant em sembla la
següent:
“(...) se ha
descubierto que son una combinación de conservadurismo y liberalismo o
radicalismo. Eso significa que son liberales en temas sociales como la
protección de las libertades individuales y la tolerancia, pero no lo son en
cuestiones relativas a la economía y la igualdad, en las cuales muestran
actitudes conservadoras”.
Sembla que, malgrat haver passat alguns mil·lennis, encara podem sentir els
ecos de la Sàtira dels Oficis que ens venen de l’Antic Egipte. El
problema és que, com va posar en evidència l’experiència de la Comuna de París
de 1871, són un sector clau del que no es pot prescindir en la transformació
revolucionària de la societat. Però, a veure, com ens ho fem perquè acceptin
unes mesures (les de la Comuna) que, en principi, no semblen beneficiar-los. Fa
falta, doncs, un canvi social i cultural, que els posi de la banda de la revolució,
substituint el seu liberalisme progressista i exclusivisme corporativista pel
socialisme revolucionari marxista o anarquista. El teòric i revolucionari
anarcocomunista Piotr Kropotkin a la seva obra “Campos, fábricas y talleres” (1898) afirma sobre els principals invents de la
indústria:
És possible que algun/a company/a anarquista vegi aquestes afirmacions com
una forma de “populisme obrerista”, com ja ho va fer la tecnocràcia llibertària
de Camillo Berneri, però no
està de més que Kropotkin ens faci, de tant en tant, una cura d’humilitat a més
d’un. Aquesta manera de pensar tampoc és estranya, de fet, en algunes
civilitzacions de la història de la humanitat. A Xina durant l’època dels “Regnes
Combatents” (segles V-III a.C) els diferents corrents filosòfics partien de
que el món no és sinó discòrdia i violència: els “confucians” preconitzaven
la devoció filial i estatal, els “moístes” l’interès de la majoria i els
“legistes” la mateixa llei per tothom. Però n’hi havia una quarta, els “daoistes”,
el plantejament dels quals era “restar a l’escolta”.
Un d’aquests daoistes, Zhuangzi abandona la resolució d’aprendre (com els
confucians) per trobar-se amb la “soltesa instintiva” de l’artesà. La metàfora
que s’utilitzà és la d’un príncep que aprèn el “principi vital” veient com un
cuiner talla la carn d’un bou. Ara bé, una versió extrema d’això, segles
després, va ser el populisme anti-intel·lectual de la fase radical de la “Gran
Revolució Cultural Proletària” (1966-1969) on Mao Tse-Tung va mirar
d’instrumentalitzar el fracàs de la industrialització descentralitzada del
“Gran Salt Endavant” per dirigir una ofensiva contra els “revisionistes”
(defensors del “camí capitalista” dins el Partit Comunista). Moltes seus del
Partit van ser atacades, es van deixar de publicar revistes científiques i
escriptors i artistes van ser agredits per “petit burgesos”.
“El profesor Hsaio, de 80
años, fue obligado a retirar cada noche el carro de la basura como parte de su
«reeducación». En una carta llena de dignidad declaró que a su edad la única
respuesta a la tiranía era el suicidio. No estaba además de acuerdo con sus
alumnos en que la honorable labor del basurero fuera degradante; por el
contrario, decía que lo degradante para el basurero sería que lo obligaran a
ser profesor.”.
Una interpretació possible d’aquest text és que la base del poder de
l’Estat és la burocràcia. Sovint, fins i tot més que les Forces Armades. Mao
Tse-Tung, pel contrari, deia que “El Poder neix del Fusell”. L’euro-comunisme
de Santiago Carrillo (fent una interpretació barroera del pensament d’Antonio
Gramsci) afirmà, en conseqüència, que s’havien de guanyar posicions dins els Aparells
Ideològics de l’Estat (concepte del marxista francès Louis Althusser que
inclou institucions com l’Escola, la Família, la Religió, la Política, el
Sindicalisme, la Cultura etc.). Però sense un canvi de mentalitat que borri
l’herència de la Sàtira dels Oficis l’únic que hi ha és una adaptació a
l’aparell. Per altra banda, lògicament, hi ha diferents nivells de participació
que impliquen un compromís, més o menys elevat, amb la reproducció del sistema.
Penso que, a part, de les mobilitzacions socials i l’acció directa s’hauria
de mirar d’atacar la ideologia corporativista i burocràtica. Denunciant els
sindicats grocs, que n’hi ha varis a l’administració i posant-los en evidencia
quan s’encongeixen d’espatlles davant de problemàtiques socials (només a tall
d’exemple el sindicat ASPEPC·SPS de professors de secundària no va firmar el
comunicat de solidaritat amb el poble palestí). Sense aquest despreniment,
sense aquesta renúncia ideològica dels qui ocupen llocs clau en els Aparells
Ideològics de l’Estat no hi haurà mai cap transformació social. Lògicament,
si aquesta es produeix no serà, fonamentalment, per la propaganda sinó perquè
l’ofensiva al carrer obligui a posicionar-se però això no vol dir que s’hagi
d’abandonar aquesta tasca.
Alma apátrida
Bibliografia:
BAKUNIN Estatismo y anarquía Ediciones
Orbis S.A., 1985. Pàgines 76 i 199.
MÉNDEZ, NELSON y VALLOTA, ALFREDO
Bitácora de la Utopía: anarquismo para el siglo XXI Universidad Central
de Venezuela – Ediciones de la Biblioteca – EBUC, 2001. Pàgina 21.
GIDDENS, ANTHONY Sociología Alianza Editorial,
2001. Pàgina 842.
SANYÚ y LAFFORGUE, MARTÍN Sociología
para principiantes Era Naciente SRL, 2001. Pàgina 58.
ÖCALLAN, ABDULLAH Manifest per una Civilització Democràtica – Volum I
(Orígens de la Civilització: l’Era del Déus emmascarats i els Reis coberts) Descontrol
Editorial – Col·lectiu Bauma. Pàgina 182.
CERVELLÓ AUTUORI, JOSEP La
aparición del Estado y la Época tinita a MIGUEL PARRA, JOSÉ (Coord.) El
Antiguo Egipto: Sociedad, Economía, Política Marcial Pons (Historia), 2009.
Pàgina 69.
KEMP, BARRY J. El Antiguo
Egipto RBA Coleccionables S.A. - Biblioteca Historia Universal, 2005. Pàgines 137, 140 i 160.
LA SÁTIRA DE LOS OFICIOS a
SERRANO DELGAGO, JOSÉ MIGUEL Textos para la Historia Antigua de Egipto Ediciones
Cátedra (Grupo Anaya, S.A.), 2021. Pàgines 318, 319 i 323.
CAMPAGNO, MARCELO Una lectura
de la contienda entre Horus y Seth Ediciones del Signo – Facultad de
Filosofia y Letras de la Universidad de Buenos Aires (UBA) – Colección Razón
Política, 2004. Páginas 24, 25 i 135.
LENIN El Estado y la
revolución Diario Público, 2009. Pàgina 73.
MARX, KARL La Guerra Civil a França el 1871 Edicions 62, novembre de
1970. Pàgines 73 i 74.
BAKUNIN, MIKHAIL La Comuna de
París y la noción de Estado SOV Baix Llobregat, 2009. Pàgina 16.
VADILLO MUÑOZ, JULIÁN Por el
pan, la tierra y la libertad: El anarquismo en la Revolución rusa Volapük
Ediciones, febrero 2017. Pàgina
166.
DECLARACIÓN DE LA COMISIÓN
EJECUTIVA DEL COMITÉ DE PETROGRADO AL COMITÉ CENTRAL a CC DEL POSDR (b) Los
Bolcheviques y la Revolución de Octubre: Actas del CC del POSDR (b) [agosto
1917-febrero 1918] Ediciones Uno en Dos, 2023. Pàgines 303 i 304.
GAYO, MODESTO Clase y política
en España I (1986-2008): estructura social y clase media en la democracia
postransicional Siglo XXI España, 2021. Pàgines 116 i 119.
KROPOTKIN Campos, fábricas y
talleres Ediciones Jucar – Biblioteca Histórica del Socialismo, 1978. Pàgina 159.
CHENG, ANNE Historia del
pensamiento chino Edicions Bellaterra – Biblioteca de China Contemporánea,
2006. Pàgines 99, 110 i 111.
SCHIROKAUER, CONRAD I BROWN,
MIRANDA Breve historia de la civilización china Edicions Bellaterra –
Biblioteca de China Contemporánea, 2006. Pàgines 411, 412 i 413.
MELTZER, ALBERT Historia del
Movimiento Anarquista en China Historia Libertaria nº5, 1979.
ALTHUSSER, LOUIS Sobre la
reproducción Akal – Cuestiones de antagonismo, 2015. Pàgina 113.
Comentarios
Publicar un comentario