1) Introducció: rere les passes del Front
Anarquista
El passat divendres, 26 de maig de 2023 a les 18:00 hores, es va presentar,
a l’espai llibertari i bar-restaurant Anònims de Granollers, la organització
política “Unió Anarcocomunista”. Aquest col·lectiu és, de fet, una refundació
del “Front Anarquista” que havia generat, en el passat, algunes suspicàcies, en
alguns companys, degut al que s’interpretava com a coincidències en el seu discurs
amb el del “Front Obrer”: organització estalinista i populista que ha
evolucionat, cada cop més clarament, cap al feixisme nacional-bolxevic.
Personalment, em dona la sensació que, amb la seva refundació com a “Unió
Anarcocomunista”, s’han mitigat vàries d’aquestes suspicàcies d’abans: per
exemple, defensen al seu programa la “protecció de les minories sexuals”, el
que semblaria espantar el fantasma de transfòbia anterior (per el paral·lelisme
que es feia amb el “Front Obrer”) si bé el llenguatge pugui sonar, potser, una
mica arcaic i paternalista.
2) Especifisme i plataformisme: socialisme o
comunisme?
El ponent de la Unió Anarcocomunista (d’ara en endavant, UAC) va explicar,
primerament, els motius del naixement d’aquesta organització: afirmà que són
militants anarquistes de procedència diversa (citant, específicament, el món
anarcosindicalista) que coincidien en la seva crítica de l’estat actual del
moviment llibertari que, exceptuant els sindicats va dir, ha “caigut” en
dinàmiques individualistes, anti-organització, egoistes, contràries al
compromís i de hobby: reproduint, al seu entendre, la caricatura que fa el
sistema de l’anarquisme. Aquí m’haig d’aturar un moment: es tracta, sens dubte,
d’una versió bastant més exacerbada de la mateixa crítica que fa Embat. Això és
degut, al meu entendre, a la línia política plataformista (d’arrel makhnovista)
que manté la UAC que és sensiblement diferent a l’especifisme (d’arrel
malatestiana) que sosté Embat.
3) Exclusió o lluita de línies dins de l’anarquisme
Abans d’estigmatitzar, però, la postura dels companys sud-africans de
dogmàtica no s’ha d’oblidar que aquest país (segons el mateix Banc Mundial el
2022) és el més desigual del món on un 10% de la població controla el 80% de la
riquesa mentre que Uruguai és dels menys desiguals de Llatinoamèrica. Per tant,
el context social condiciona les ideologies fortament el que es pot traduir,
pel cas de l’anarquisme, en l’increment de la seva tendència comunista com més
desigual és el país. Ara bé, parlaré clar, considero que l’aparició de la UAC i
la seva tàctica discursiva (tendent a excloure de l’anarquisme a les tendències
no anarcocomunistes a l’igual que Zabalaza) si bé pot tenir certa justificació
davant de la creixent polarització social no és massa intel·ligent tenint en
compte la relativa rellevància política d’aquestes al si de l’anarquisme: és
millor, al meu entendre, iniciar un debat honest amb elles el que significa,
també, reconèixer els seus mèrits: no hem d’oblidar, per exemple, que l’anarco-individualisme
ibèric (si bé es pot rebutjar la seva escola econòmica) va ser pioner en la
difusió d’una nova moral sexual no repressiva des de finals del segle XIX i que
és la manca d’atenció a aquest fet, així com l’extracció de les ensenyances
pertinents, el que va generar les suspicàcies respecte al Front Anarquista
anterior. Resumint: respecte les tendències llibertàries no anarcocomunistes em
sembla més adient, en el nostre context, una lluita de línies ideològica dins
de l’anarquisme que no la seva exclusió directa com sembla plantejar la UAC.
Ara bé, trobo una contradicció entre l’aposta ideològica maximalista de la
UAC (basada, a l’igual que Zabalaza, en el plataformisme de Néstor Makhno,
Arxinov i Els Amics de Durruti) i la seva estratègia que interpreto, sense cap
dubte, com a possibilista. M’explico: parteixen d’una concepció etapista on
plantegen una “Federació Socialista Espanyola” (quan, de fet, el plantejament
original de l’anarcosindicalisme era una “Confederació Ibèrica de Comunes
Autònomes Llibertàries”: proposta aprovada al Congrés de Saragossa de la CNT l’any
1936) com a pas previ a la instauració del Comunisme Llibertari. Quan el ponent
de la UAC va ser interpel·lat, en relació a una major concreció d’aquesta idea,
va defensar l’establiment d’un sistema polític que serà una combinació de “democràcia
directa, delegativa i digital”. Però, quins referents històrics podem trobar d’aquesta
proposta que ens ajudin a emmarcar-la i, per tant, situar-la convenientment en
l’escenari de la lluita de classes?
José Peirats ens explica, a La CNT en la Revolución Española, com el
18 de març de 1938 es concreta, en plena Guerra Civil Espanyola i davant de la
pressió de l’Exèrcit de Franco, el Programa d’Unitat CNT-UGT de cara a establir
un règim republicà “socialment avançat” a Espanya. El pacte (consistent a
promoure un “Govern Sindical”) representa, a grans trets, una aliança entre el
socialisme caballerista (ala esquerra del PSOE) i els anarcosindicalistes,
contra els comunistes estalinistes (PCE, PSUC) i els negrinistes (ala dreta del
PSOE). En ell es substitueix, per part dels llibertaris, la idea del Municipi
Lliure i les Col·lectivitzacions per les municipalitzacions i nacionalitzacions:
processos que estan, lògicament, en el marc de l’Estat republicà i la versió
actual dels quals és defensada al, recentment publicat, Programa Polític de la
UAC. Seria inexacte, doncs, qualificar la postura de la UAC d’anarco-estalinista:
és més aviat un híbrid entre l’anarquisme i l’ala esquerra de la
socialdemocràcia. Un altre reformista de l’anarquisme, Camillo Berneri, va
defensar, pel cas italià, una República “socialment avançada” fruit del pacte
entre anarquistes i els liberal-socialistes de Giustizia e Libertà.
La UAC em sembla una organització bastant paradoxal a l’igual que d’altres
grups plataformistes: mantenen un discurs ideològic anarcocomunista de màxims
però la seva estratègia és possibilista, doncs, no és resultat del moment d’ascens
del moviment llibertari sinó que es tracta d’una actualització de les seves
propostes durant el període de retrocés i claudicació en els seus plantejaments
revolucionaris. Els anarquistes, i més concretament els anarcocomunistes, no
podem aspirar a ser furgó de cua dels elements radicalitzats de la
socialdemocràcia (ni fer Programes que, al meu entendre, no es surten d’aquest
marc) sinó tenir una política independent disputant ideològicament amb els
reformistes i contribuint a radicalitzar els moviments socials (que no sé fins
a quin punt tenen una participació de la UAC perquè aquesta pregunta va quedar
sense respondre per part del ponent) en les seves propostes i accions: no
perquè si, sinó perquè és l’única manera d’avançar.
Alma apátrida
Bibliografia:
PEIRATS, JOSÉ La CNT en la Revolución Española (Tomo 3) Ediciones
Madre Tierra – Asociación Artística La Cuchilla Cali (Colombia) 1988. Pàgina 36.
Comentarios
Publicar un comentario