1) Introducció: més enllà de l’apologia
El passat 10 de març de 2023, es van complir 100 anys des de que
l’anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat “El Noi del Sucre” i el
seu company i amic Francesc Comas i Pagès “Peronas” foren tirotejats
mortalment a l’alçada del carrer Sant Rafael de Barcelona per part de pistolers
a sou de la Patronal. En relació a aquesta efemèride, s’han realitzat varis
actes sota diferents punts de vista ideològics. Sense haver assistit a tots,
considero que, per regla general, és té una visió de la figura, més aviat, apologètica
(el que es fa molt evident en les més recents obres de Xavier Díez i Jordi
Martí Font El pensament polític de Salvador Seguí i Salvador Seguí:
El colós de l’anarquisme).
Aquest article pretén, sense deixar de respectar el personatge i el que representa
en la història del moviment llibertari, exposar un punt de vista crític (en
part basat en les reflexions que sorgiren a l’acte del 9 de març als locals de
la CNT-AIT de Barcelona) sota la perspectiva d’algú que s’identifica, més
aviat, amb els seus crítics dins de l’Organització Confederal. Per altra banda,
no voldria quedar-me només amb la reflexió històrica, sinó intentar veure
quines repercussions actuals poden tenir els plantejaments polítics de Salvador
Seguí al si del moviment llibertari, en general, i a l’anarcosindicalisme, en
particular. I val a dir, que quan dic “polítics” el meu objectiu no és, en
absolut, difamar-lo davant d’uns companys d’idees als quals l’ús d’aquesta
terminologia els provoca rebuig sinó que, ell mateix, va promoure’n (a la Conferència
de Saragossa de juny de 1922) aquesta definició per a l’acció de la
Confederació.
Considero que el pensament polític de Salvador Seguí pot situar-se dins del
que s’anomena generalment possibilisme llibertari. Alguns puristes
potser diran que aquest corrent no s’origina fins a la IIª República amb la
crítica a les postures insurreccionals faistes i la intenció de donar un vot de
confiança al nou règim. Però es tracta d’un clar antecedent. Per a Seguí la
idea que la fi del capitalisme arribi mitjançant l’ús de la força que
enderroqui el poder polític és ingènua: la revolució no pot ser obra d’un putsch
anarquista sinó que ha de ser resultat d’una tasca gradual de capacitació
intel·lectual i tècnica dels treballadors que els permeti gestionar l’economia.
I aquesta critica convergeix, també, amb el seu anàlisi de la Revolució
Soviètica. Així al seu discurs del Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de
desembre de 1919 afirma:
“Hi ha hagut a Rússia una cosa que nosaltres no
voldríem que es produís a Espanya ni a cap altre poble, i és una manifesta
incapacitat, una manca de preparació per a la pràctica del fet o de la
verificació en sentit socialista, en la producció. Això és el que ha fet que,
aparentment, s’entronitzés una tirania a Rússia, això és el que ha fet que el
triomf de la revolució russa no es doni ja per descomptat.”
Xavier Díez situa a l’anarcosindicalista holandès Cristiaan Cornelissen com
una de les principals influències teòriques d’El Noi del Sucre. Això entra en
contradicció, al meu entendre, amb la defensa que fa (a l’igual que Jordi Martí
Font) de Salvador Seguí com a gran teòric del moviment obrer. De fet, hi ha
certa interpretació que atribueix una relació entre la gran influència del
moviment a Espanya i l’escàs desenvolupament teòric en comparació a d’altres
països: precisament per no haver-hi massa incentius al no disposar de rivals
polítics de la mateixa categoria. Vegem, per exemple, un fragment d’ El
Comunismo Libertario y el Régimen de Transición d’aquest dirigent sindical holandès:
“Hoy en día, en los países más
avanzados, las tendencias hacia la soberanía de los pueblos, hacia la
democratización del Estado y de la civilización, dominan a todas las demás
tendencias (…) se ha diseñado un movimiento irresistible hacia la democratización
del Gobierno y de la vida social (…) La democratización del Estado y la
realización de una verdadera soberanía de los pueblos modificará también
Justicia y Jurisprudencia, Policía, Enseñanza y Educación de la juventud y toda
la vida social. Los camaradas anarquistas a quienes no agradasen estas
perspectivas, sólo tienen una solución que proponernos: la institución de una
dictadura de camarilla."
“El programa de la CNT en
Barcelona, por ejemplo, políticamente no fue más allá de la demanda de una
república, la sustitución del ejército profesional por las milicias, el derecho
de los sindicatos a vetar (no decretar) leyes, la legislación del divorcio, la
separación de la Iglesia del Estado, y la clausura de las iglesias ‘durante
cierto tiempo’.”
Aquest moviment (de naturalesa, essencialment, política si bé també tenia,
per part de la CNT, reivindicacions econòmiques com la nacionalització de la
terra o la jornada de 7 hores) estava sota la direcció ideològica socialista (en
la que els cenetistes estaven, més aviat, de comparsa) i que fracassaria per l’abandó
per part de la burgesia de la Lliga i els seus aliats que, a partir d’aleshores,
farien més estreta la seva aliança amb les elits de Madrid. Aquest va ser el
resultat dels que van defensar, en el seu moment, supeditar els plantejaments
revolucionaris anarquistes a la col·laboració amb la política reformista i
burgesa. El moviment cap a una “democratización del Estado”,
com imaginava Cornelissen i
defensava el pragmatisme de Seguí, i que a Espanya tenia com a representant l’aliança
entre Exèrcit i burgesia de cara a una “regeneració política” va resultar ser
un fracàs per l’abandó d’aquesta última davant la participació del moviment
obrer.
Rosa Luxemburg ens recorda, a Reforma o Revolució (1900), que
els plantejaments reformistes del socialdemòcrata Eduard Bernstein, consistents
a considerar que les lluites sindicals per la jornada laboral i el salari o les
lluites polítiques per reformes (com la de 1917 a Espanya) portaran a un
control cada cop més extens de la classe obrera sobre “les condicions de
producció” són erronis, doncs, les qüestions estructurals del capitalisme com
la creixent oferta de força de treball, produïda per la proletarització de les
classes mitjanes i pel creixement natural de la classe obrera, queda fora de la
influència dels sindicats. És a dir, que el sindicalisme de per si, al no tenir
una orientació revolucionària, no podia contrarestar la tendència creixent a l’acumulació
capitalista ni el problema de l’atur estructural: precisament l’orientació
revolucionària que el possibilisme dels Cornelissen i els Seguí hauria
abandonat.
De fet, la postura del sindicalisme burocràtic i reformista ha estat, en
vàries ocasions i a diferents països, intentar blindar els llocs de treball
impedint l’accés a nous contingents de treballadors precaris o desentenent-se
dels seus interessos. Això, en ocasions, ha anat acompanyat inclús d’un discurs
xenòfob fent èmfasi en la “competència deslleial” pels llocs de treball: el
mateix plantejament que tenia l’esquerra catalanista, de la qual hi havia
sectors molt pròxims al possibilisme llibertari com el laborisme de Joan Lluhí
i Vallescà i el grup editor de l’Opinió. Fins i tot, hi ha qui afirma
que Salvador Seguí hauria participat, en alguna ocasió, d’aquest discurs: apareix
una cita d’aquestes característiques a l’obra d’Eulàlia Vega Entre Revolució
i Reforma. La CNT a Catalunya (1930-1939) publicada per Pagès editors. El
possibilisme, doncs, faria caure el sindicalisme per una perillosa pendent
xenòfoba i classista contra la presència, del que anomenava Marx, exèrcit
industrial de reserva .
“Hemos visto que la huelga de
masas en Rusia no es el producto artificial de una táctica impuesta por la socialdemocracia,
sino un fenómeno histórico natural, que brota del suelo de la revolución
actual.”
Aquesta idea no només criticaria la concepció de Lenin (expressada al ¿Qué
hacer?: on precisament justifica aquestes imposicions per superar el
reformisme dels “economicistes” afirmant Rosa, pel contrari, que la lluita
política i econòmica anirien, més aviat, de la mà en un moviment d’origen
espontani) sinó també la idea de Seguí de que la burocratització soviètica, a
partir de 1917, era fruït de la manca de preparació de proletariat. Si, segons
Rosa Luxemburg, l’antecedent revolucionari de 1905 és el resultat de la fusió
de la lluita econòmica i la política, només el rígid esquema leninista, tendent
a desfer aquesta fusió inicial mitjançant la construcció d’una avantguarda
intel·lectual progressivament separada de les bases, pot ser la vertadera
explicació. La crítica a la “precipitació” agermana, doncs, possibilisme
llibertari i socialdemocràcia quan, de fet, hauria d’anar, més aviat, dirigida
al fre que suposa l’estructura partidària bolxevic.
4) Persuadir intel·lectuals i tècnics: política de
classe del possibilisme llibertari
Xavier Díez ens recorda com l’objectiu d’El Noi del Sucre era convertir la
CNT en un “pol d’atracció”. Fa una crida a la intel·lectualitat i els
tècnics perquè s’incorporin al sindicat. En el primer cas, perquè representen
cert “paper de consciencia crítica de la societat” i poden atorgar “respectabilitat
enfront de l’opinió pública”. Segons Xavier Díez, citant a l’historiador
Jordi Cassassas i la seva obra Els intel·lectuals i el poder a Catalunya
(1808-1975), el fet que les institucions d’autogovern de Catalunya (la
Mancomunitat) fossin dèbils permetria atraure aquest sector social al no
disposar d’una plataforma adient des d’on portar a terme la seva activitat. En
el segon cas, és perfectament lògic dins la seva voluntat de convertir el
sindicat en una “eina de capacitació”.
"El socialismo es alcanzable
únicamente con la cooperación de segmentos de la población para los que el
socialismo no ofrece ventajas materiales claras."
Ara bé, el problema ve, al meu entendre, quan Salvador Seguí intenta
solucionar aquest dilema amb el simple ús de la persuasió. Així, l’abril de
1922 afirma a la publicació Vida Nueva a un article titulat Los
efectivos de la Confederación y su fuerza política:
“hay clases, como la que en
España se llama media, que no tiene valor alguno-en nuestro país, claro está-de
lucha y eficacia en la vida colectiva. Hay que ayudarlas a vivir; hay que
estimularlas, a ver si salen de su postración; hay que hacerles ver que en vez
de una ridícula parodia de burguesismo deben representar una fuerte corriente
de trabajo, que en vez del puntal en que se sostienen sus propios enemigos,
deben ser la piquetera que con más ardor socava este régimen de injusticias.”
La política de Seguí, doncs, consisteix a convèncer (ayudarlas,
hacerles ver...) a les classes mitjanes de les bondats del
socialisme. Ara bé, quan el possibilisme llibertari posterior es va trobar amb
els representants polítics d’aquestes classes mitjanes al poder va voler frenar
la radicalització de les bases del sindicat per no comprometre aquest procés progressiu
de “democratización del Estado” del que ens parlava Cornelissen. Fins i
tot van voler evitar l’extensió del conflicte. Com ens recorda l’historiador
Chris Ealham a l’obra La Lucha por Barcelona:
“Con la propuesta de que solo los
sindicatos cuyos miembros fueran los más desfavorecidos pudiesen iniciar acciones
huelguísticas, durante las cuales los demás tendrían que proporcionar
asistencia económica, los moderados esperaban regular el curso de los
conflictos.”
Això és molt significatiu perquè el què havia començat, per part del
possibilisme llibertari, com una política de persuasió cap a les classes
mitjanes acaba inclús com un tallafocs a fi de que el contagi de la protesta
revolucionària dels sectors més precaris de la Confederació no s’estengui a l’aristocràcia
obrera. És a dir, impedir l’única via que, al meu entendre, pot solucionar el
primer dilema plantejat per Wright i que és la dels fets consumats. És que
potser no és més lògic que una imponent mobilització arrossegui als sectors
socials indecisos (que poden témer ser escombrats pel transcurs dels
esdeveniments) que no pas boniques paraules que per una orella entren i per l’altre
surten? Sobretot quan aquestes depenen de frenar l’acció revolucionària agitant
el fantasma d’una suposada “precipitació” que portaria al resultat d’una “dictadura
de camarilla” segons Cornelissen.
Pel contrari, com ens recorda Rosa Luxemburg a Huelga de Masas,
Partido y Sindicato, la
burocratització és fruït, més aviat, de la ruptura entre la convergència inicial
de la lluita econòmica i política (al marge de que, com a anarquista, pugui
discrepar de que el segon terme també inclou la participació instrumental a les
institucions parlamentàries) però no perquè la segona estès, necessàriament,
més avançada que la primera.
Alma apátrida
Bibliografia:
ESCRIBANO, ABEL 2. Digueu que parla El Noi del Sucre. Salvador Seguí.
Notes biogràfiques en el decurs del moviment obrer El Lokal – Col·lecció
Històries del Raval. Barcelona, 2016. Pàgina 63.
DIEZ, XAVIER El pensament polític de Salvador Seguí Virus Editorial.
Barcelona, 2017. Pàgines 163, 183, 184, 194, 204, 208 i 217.
SEGUÍ, SALVADOR El colós de l’anarquisme Lo Diable Gros – Col·lecció
La Tramuntana. Tarragona, setembre de 2021. Pàgines 78 i 80.
CORNELISSEN, CRISTIAAN El Comunismo Libertario y el Régimen de
Transición en
CORNELISSEN, CRISTIAAN El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición y
otros escritos Anarquismo en PDF, septiembre de 2021. Pàgines 66 y 67.
BOOKCHIN, MURRAY Los anarquistas
españoles: los años heroicos 1868-1936 Ediciones Grijalbo. Barcelona, 1980.
Pàgines 236 a 238.
LUXEMBURG, ROSA Reforma o revolució
Fundación Federico Engels, abril de 2015. Pàgina 46.
LUXEMBURG, ROSA Huelga de
Masas, Partido y Sindicato Fundación Federico Engels. Madrid, septiembre de
2003. Pàgina 79.
OLIN WRIGHT, ERIK Clases Siglo
XXI España, 2015. Pàgina 317.
EALHAM, CHRIS La lucha por
Barcelona: Clase, cultura y conflicto (1898-1937). Alianza Editorial, 2005.
Pàgina 163.
Comentarios
Publicar un comentario