[Surinam] Ni liberalisme, ni pretorianisme: sempre amb la lluita del poble! Que se’n vagin tots!

1) Manifestants aïrats irrompen a la seu del Parlament: alguns polítics ja s’ho oloraven

El passat divendres, 17 de febrer de 2023, una munió popular ha assaltat la seu del Parlament surinamès a la capital Paramaribo. L’ex-colònia sud-americana d’Holanda està vivint moments crítics degut a que, dies abans, el Govern de Chan Santokhi del socioliberal Partit de la Reforma Progressista (VHP) havia anunciat la supressió dels subsidis a l’electricitat i el combustible, tal com aconsellava el Fons Monetari Internacional (F.M.I.). S’han produït varis disturbis i saquejos a la ciutat i la Policia ha reprimit durament, amb gran utilització de gasos lacrimògens, contra una població que també es queixa de l’alta inflació que afecta, principalment, a l’adquisició dels productes bàsics. Al final, les dures mesures, que aquests tecnòcrates neoliberals fan entrar amb el calçador d’uns Governs lacais, han produït una esperançadora explosió popular en aquesta República, de la que poc o gens s’acostuma a parlar, i sobre la que planen els interessos imperialistes de països com Holanda, Bèlgica, Espanya i Estats Units.

Ja el 2021, el Banco Interamericano de Desarollo (B.I.D.), una altra de les organitzacions pantalla per camuflar els interessos neo-colonials dels Estats Units a Sud-Amèrica, a la que sempre ha concebut com el seu pati de darrere (idea de la que poden rastrejar-se’n els orígens en la llunyana Doctrina Monroe de 1823) afirmava, sobre el Pla a implementar a la República de Surinam, que pel període 2016-2020:

El programa estuvo parcialmente alineado con los objetivos estratégicos. Bajo el área prioritaria de modernización del sector público, el programa se alineó con los objetivos de sostenibilidad fiscal, y gestión financiera pública.

I, és clar, ja sabem el què significa això de la “sostenibilitat fiscal”. Retallades i més retallades. Ara bé no treuen pas la tisora alhora de desplegar la Policia Militar pels carrers de Paramaribo. És important destacar, també, la sortida, el 15 de gener, del Govern de Coalició del Partit Nacional de Surinam (NPS) històrica formació socialdemòcrata que suposo s’olorava el que podia passar i no volia veure’s en la situació de comprometre el seu capital polític: el partit va jugar un paper rellevant en la lluita contra el règim colonial dirigit per una avantguarda mulata “ensinistrada” (terme racista que feien servir els colonitzadors holandesos per referir-se a aquell sector de la població que havia estat educat en la seva cultura, semblant als termes d’evolucionat o assimilat que es feien servir a l’Àfrica). És important, perquè és indicatiu de certa divisió en les elits: condició necessària per a una revolució (junt a una crisi econòmica i la presència de mobilitzacions socials) però que, depèn de com, és difícil que s’aprofundeixi si el sistema polític és molt monolític.

2) La petjada de la colonització holandesa: breu història de la resistència popular al Surinam pre-independència

La presència holandesa a la regió va començar amb la colonització del litoral al segle XVIII. Es va establir Paramaribo com a centre comercial i plantacions a l’interior amb mà d’obra esclava provinent de l’Àfrica. Els colonitzadors holandesos van ser especialment cruels amb la pràctica comú dels treballs forçats. Com a exemple, cal destacar que van arribar a Surinam entre 300.000 i 350.000 esclaus negres dels que només la sèptima part arribaren a aconseguir la llibertat. Les primeres accions de resistència consistirien en accions espontànies de venjança pel tracte inhumà que es traduïen en terribles càstigs com la pena de mort. Mai hi va haver una insurrecció general dels esclaus degut, entre d’altres coses, a la desintegració social per la pràctica de separar les famílies, la restricció de moviments i la gran superioritat militar dels colonitzadors.

Com a d’altres països llatinoamericans, com Brasil, es va produir el fenomen de les comunitats cimarrones (formades per esclaus evadits de les plantacions) que, sovint, atacaven les plantacions per alliberar altres esclaus. Tenien un caràcter proto-guerriller amb gran mobilitat i flexibilitat i coneixement del terreny que els hi permetia fer efectives emboscades. Es van negar sempre a acceptar Tractats de Pau amb els holandesos i altres mercenaris europeus com els dirigits per l’infame Coronel Suís Fourgeoud. Al llarg dels anys, s’acabaria qüestionant l’esclavitud, pels vents polítics que venien de França i el Regne Unit, però també per la creixent necessitat d’homes que oferissin “lliurement” la seva força de treball com a mercaderia. Les autoritats colonials, a partir d’aleshores, van fomentar la immigració a Surinam d’indonesis i javanesos que configurarien amb indígenes, xinesos, europeus etc., la societat multicultural actual.

Els nous immigrants patiren, igualment, el tracte inhumà, els mals serveis mèdics, remuneració insuficient i feines extenuants. Entre l’abolició de l’esclavitud (1863) i la Segona Guerra Mundial es van produir varis conflictes en plantacions litorals reprimits per la brutalitat de la força militar. Ara bé, també es va produir una superació de l’espontaneïtat inicial amb una organització més clara. En aquesta època, apareix la figura del líder revolucionari Anton de Kom del qual és coneguda l’obra Wij Slaven van Suriname (Nosaltres, els esclaus de Surinam) escrita el 1934. Les autoritats colonials el van enviar a Holanda per treure-se’l de sobre i un cop allà participà en algunes conferències organitzades per grups d’esquerra (sobretot comunistes). El seu principal mèrit fou bastir una organització revolucionària que superava les divisions ètniques, doncs, exacerbar aquestes era la tradicional estratègia de dominació del colonialisme holandès.

Una altra figura important fou el sindicalista Louis Doedel qui va bastir una vigorosa organització sindical de treballadors i aturats (la SAWO - Surinaamse Arbeiders en Werkers Organisatie). El primer morí en un camp de concentració nazi, després d’haver participat a la resistència, i el segon morí a l’ostracisme després d’haver estat tancat durant anys en un Hospital Psiquiàtric per haver-se pintat de blanc a fi d’ entrar a la Residència del Governador (doncs als negres no els hi era permès) i ensenyar-li les natges. Durant la post-guerra mundial es produeix una intensiva explotació neo-colonial de la bauxita (mineral que s’utilitza per la fabricació d’alumini) mentre es produeix una cínica “ajuda al desenvolupament” que només beneficiava a les transnacionals del sector financer gràcies a una infraestructura econòmica-política creada a l’efecte. Es crea, doncs, una burgesia compradora subordinada que s’organitzarà políticament per exacerbar les diferències ètniques entre els surinamesos: la tradicional estratègia de dominació al país.

Així, es configura un sistema ètnico-polític on la població mulata “ensinistrada” està a la cúspide, seguida de les elits xinesa i libanesa, la plantocràcia (terratinents) jueva i les organitzacions negres insurgents. Degut a la situació d’hegemonia de la població mulata, aquesta es pot permetre vàries configuracions i re-configuracions polítiques, per exemple, amb les organitzacions negres sorgint-ne la més important: el Partit Nacional de Surinam – NPS (si, el que va fugir del Parlament aquest gener de 2023). Un altre amb menys suport era el Partit Popular Progressista Surinamès – PSV on també hi participaven catòlics libanesos. Els dos partits estaven recolzats pel capital comercial i financer holandès, respectivament. Mentrestant els indonesis en restaven al marge i constituïen les seves pròpies formacions (la del president actual prové d’una d’elles).

3) La debilitat de l’esquerra revolucionària i el sindicalisme post-independència

Els moviments anti-imperialistes de la dècada dels seixanta van tenir un efecte matisat a Surinam degut a que la burgesia compradora feia “inversions conjuntes” amb les transnacionals i amagava, doncs, el seu caràcter subordinat. Els primers estudiants que es van organitzar, seguint aquest model, tenien una teoria pobre, un anàlisi equivocat així com una falta de coneixement tàctic i estratègic (aquesta situació no es resoldrà fins a la fundació del Partit del Poble). En el cas de les cooperatives de petits agricultors es van donar nombrosos casos d’estafa per part de falsos líders i els sindicats obrers no aconseguien traspassar el llindar de l’escassa aristocràcia obrera (obrers qualificats de les companyies mineres estrangeres, empleats públics i capes mitjanes del comerç) sense afiliar al precariat (treballadors del comerç minorista, petita indústria, artesans i peons agrícoles). Al 1969, va emergir una nova formació, el Partit Republicà Nacionalista (PNR) que desplaçà al Partit Nacional de Surinam (NPS) però que al final només resultà ser un sector més estrident de la mateixa burgesia compradora.

4) El pretorianisme “progressista” de Desi Bouterse

Holanda promou la independència el 1975 i tots aquests partits s’alien per portar endavant el procés. Ara bé, un cop al poder, són freqüents les disputes entre ells així com una important crisi econòmica. Així, el 25 de febrer de 1980, es produeix el “Cop dels Sergents” liderats per Desiré Delano Bouterse. El nou Govern combinava el militarisme amb un ideari marxista i anti-imperialista, una estructura similar a les “Repúbliques Populars”, la constitució d’un Politburó (Beleidscentrum) i l’establiment de relacions amb Cuba, Nicaragua i Granada. Però, posteriorment, va anar matisant la seva política per no espantar a Amsterdam i Washington. Fins i tot va empresonar a alguns membres destacats de l’ala esquerra del seu moviment. Ara bé, ni les estructures de producció ni el règim de propietat del país fou alterat.

El 8 de desembre de 1982 es va executar a 15 opositors polítics i va ser l’inici d’un descontentament que produiria la deslegitimació del règim. El 25 de maig de 1991 es van convocar eleccions que van guanyar els partits tradicionals. L’intent del nou Govern de limitar el poder dels militars va fer reaccionar a l’Exèrcit però es va fer enrere per l’establiment de tropes holandeses, franceses i estatunidenques a la veïna Guyana. El 2010, però, el Partit Nacional Democràtic (PND) de Bouterse guanya les eleccions, estan al poder fins el 2020, que tornen els partits tradicionals de base ètnica. L’actual revolta surinamesa ha posat en crisi la seva direcció política i sembla agitar el fantasma del retorn del pretorianisme “progressista” de Desi Bouterse.

5) Conclusions: Que se’n vagin tots!

La recent història política de Surinam es caracteritza per l’enfrontament entre un liberalisme oligàrquic-ètnic dels partits tradicionals (hereu de la política del “divideix i venceràs” dels colonialistes holandesos) i el pretorianisme “progressista” d’un moviment nacional-popular dirigit per militars. En aquest context, l’esquerra revolucionària ha estat dèbil al país, segurament, perquè, històricament, va voler reproduir models forans en un context on les masses treballadores no tenien, pràcticament, cultura política i eren víctimes del caciquisme (recordem els líders-estafadors en el cas de les cooperatives agrícoles). La tasca organitzativa d’Anton de Kom i Louis Doedel no va tenir continuïtat, degut a l’eliminació física i social, dels dirigents revolucionaris. Això va fer que l’esquerra revolucionària dels seixanta partís gairebé de zero.

El teòric marxista argentí José “Pancho” Aricó deia a la seva obra Marx y América Latina que l’anti-bonapartisme (o pretorianisme) s’havia de relativitzar a la regió degut a que aquests tipus de lideratges eren normals en societats d’una gran heterogeneïtat de classe. Però entendre no és igual a justificar: si el liberalisme oligàrquic-ètnic crea una societat segmentada i desigual el pretorianisme “progressista” escombra l’autonomia dels moviments socials mitjançant la cooptació i, per tant, bloqueja el canvi social revolucionari. No hi pot haver, doncs, llibertat sense igualtat, ni igualtat sense llibertat. Recolzem la lluita del poble i rebutgem els cants de sirena de tots els polítics oportunistes.

 

Fora les mesures austericides

Fora l’imperialisme d’Holanda i Estats Units

Ni Chan Santokhi, Ni Desi Bouterse

Que se’n vagin tots

Visca la lluita del poble surinamès

 

Vídeo protestes:

https://www.youtube.com/watch?v=5cc8X-nR8ak

                                                                                                                                               

                                                                                                                                             Alma apátrida

 

Fonts:

OFICINA DE EVALUACIÓN Y SUPERVISIÓN (O.V.E.) – BANCO INTERAMERICANO DE DESARROLLO (B.I.D.) Revisión Independiente del Programa de País: Surinam 2016-2020 BID, 2021. Pàgina IX.

TEN BERGE, ARTHUR J. – SANKATSING, GLENN B. Movimientos Populares y Partidos Políticos en Surinam Revista Mexicana de Sociología Vol. 43 Nº2 (Ap.-Jun, 1981). Pàgines 679 a 690.

SILVA ARDANUY, PROF DR. FRANCISCO Pretorianismo y etnicidad en la fachada atlántica: Surinam y Guyana (1968-1992) El Taller de la Historia vol. 6, nº 6  – Facultad de Ciencias Humanas – Universidad de Cartagena de Indias, Colombia, 2014. Pàgines 413 a 439.

GUARNASCHELLI, MATEO Nuevos vientos en Surinam https://www.descifrandolaguerra.es/ 1 julio 2020.