Dona, vida...llibertat? Sobre l’expulsió de dos anarcosindicalistes de la manifestació solidària amb la revolta a l’Iran + altres reflexions

1) Manifestació 10/12/22: els organitzadors no hi volen anarquistes

Aquest dissabte, 10 de desembre a les 12:00 hores, la comunitat iraniana (o potser hauria de dir certs organitzadors que diuen representar-la) s’ha convocat a Plaça de Catalunya per anar en marxa fins a Plaça Sant Jaume, en solidaritat amb la lluita de les dones i els pobles de l’Iran i contra el règim assassí de la República Islàmica. En aquesta ocasió, dos companys de la CNT-AIT de Martorell hem decidit acostar-nos-hi per tal de fer palesa (com en d’altres ocasions hem fet assistint a convocatòries, penjant pancartes o fent escrits) la nostra solidaritat. Ara bé, el xou ha començat quan hem desplegat una bandera confederal i una altra anarquista: el lloc de convocatòria s’ha omplert de Mossos i Guardia Urbana parlant, suposadament, amb els organitzadors advertint-los de la nostra perillositat.

Alguns dels que se suposa que lluiten per una democràcia a l’Iran, ens han fet saber, directament, que la nostra manera de pensar no era ben rebuda. Entraven, contínuament, en contradiccions fent referències negatives a l’anarquisme per, tot seguit, dir que es referien a qualsevol posicionament polític: fet que és fals, doncs, a totes les convocatòries hi ha hagut presencia de símbols i banderes de dos grups de l’esquerra radical (Lluita Internacionalista i Socialisme Llibertari) sense que hi hagués problema cap ni un. Davant de l’agressivitat dels que es presentaven com a organitzadors, els militants de Socialisme Llibertari ens han fet costat en tot moment enfrontant-se als autoritaris i dient-los que aquí ningú s’estava queixant de les banderes monàrquiques (un que s’ha sentit al·ludit ha deixat anar la bajanada essencialista de que és la bandera del país des de fa 2.500 anys).

Alguns membres de la comunitat iraniana també ens han defensat, en especial una companya amb la que hem coincidit en algun acte i que vull agrair des d’aquí el seu valent suport enfrontant-se a aquells que, de forma absolutament autoritària, ens volien expulsar de la manifestació pel simple fet de ser anarcosindicalistes. Aquest petitet bloc llibertari ha aguantat alguna estona fins que, davant la insistència i amenaces dels que s’identificaven com a organitzadors, hem decidit marxar no sense tenir clar abans la necessitat de difondre aquest intolerable acte d’autoritarisme d’alguns d’aquells qui diuen lluitar contra un règim totalitari. Aquesta és la imatge que voleu donar? Expulsar d’una manifestació solidària a militants anarquistes per les seves idees? Seguirem solidaritzant, pel nostre compte, malgrat vosaltres i la vostre prepotent actitud de la que es donarà la difusió i, si s’escau, la resposta convenient.

Finalitzo aquesta breu crònica, d’una participació frustrada, amb un extracte d’una entrevista als companys anarquistes de l’Iran, molt gràfica al respecte, sobre qui són els vertaders oportunistes en aquestes mobilitzacions:

Primero, los monárquicos. Reza Pahlavi, el hijo vago de un ex-Shah de Irán muy muerto, un individuo apoyado por dinero robado y redes de medios de fuera de Irán, pidió un día nacional de duelo en medio de la indignación pública y las protestas iniciales en lugar de utilizar sus recursos para ayudar a la revuelta. La gente finalmente lo vio como el charlatán que es. “Muerte a los opresores, ya sea el sha o el líder”, se escuchó en todo Irán.

Doncs això.

2) La crisi de la burgesia del Bazar: reflexions sobre el capitalisme iranià

Respecte al que passa a l’interior del país, en aquestes protestes, s’ha pogut veure com, en algunes ocasions, els comerciants del Bazar s’han sumat a les aturades. Aquest fet ha de ser analitzat amb cura ja que, històricament, han ocupat un lloc molt rellevant en la societat iraniana i han estat un dels pilars ideològics en la construcció del règim. A l’article El capitalisme iraní, José Castillo, ens explica com la revolució de 1979 es va recolzar en aquest grup burgès, el tradicional Bazar, molt vinculat als mullah per vincles locals i familiars. La seva aliança amb la naixent República islàmica va millorar la seva projecció internacional com a grup econòmic i comercial.

Tot i així, a mesura que passaren els anys el poder econòmic-militar de la Guardia Revolucionaria (Sepah-e Pasdaran) ha anat creixent en detriment del vell sector burgès. Aquest autèntic Estat dintre de l’Estat controla les industries d’armament, metal·lúrgiques, químiques, d’infraestructures petrolíferes i de construcció pública. Així, doncs, si per una part, la Guardia Revolucionaria ha anat desplaçant, al llarg dels anys, la influència política de la burgesia del Bazar, aquesta s’ha vist perjudicada, també, perquè la producció xinesa ha envaït el mercat iranià amb catifes més barates obligant a varis d’ells a convertir-se en simples importadors. Ara bé, no s’ha de menystenir el seu paper, doncs, segueix sent, a dia d’avui, una institució poderosa que controla el 85% del mercat intern iranià.

Tenim, doncs, que l’actual situació social a l’Iran es caracteritza per una crisi econòmica (amb una inflació del 52,2% anual des de que va arribar al poder Ebrahim Raisi), unes massives mobilitzacions socials (des de l’assassinat, el 16 de setembre, de Mahsa Amini per portar el vel “mal col·locat”) i una significativa divisió en les elits (desplaçament de la burgesia del Bazar per la Guardia Revolucionaria en l’hegemonia política). Les tres condicions indispensables que, històricament, s’han senyalat per a una revolució social. La tercera és significativa però, a la vegada, representa el risc de restauració del capitalisme liberal si la burgesia del Bazar utilitza les mobilitzacions com a trampolí per recuperar la seva hegemonia política. De la mateixa manera que, l’any 1979, va recolzar la caiguda del règim del Sah perquè es sentia perjudicada per les importacions i les grans cadenes de supermercats.

La formació política de la burgesia del Bazar és el Partit de Coalició Islàmica (Motalefeh) integrat dins el sistema i que s’ha caracteritzat, en els últims temps, per haver recolzat tant a Rouhani com a Ahmadinejad. És a dir, tant als sectors reformistes com conservadors del règim. És, per tant, ambivalent i oportunista. Ara bé, no s’ha de menystenir que la seva posició, condicionada per les pressions que rep del carrer, pot condicionar poderosament la crisi del règim. Es un sector burgès-artesanal (quan no, directament, comercial-importador) que, per tant, porta associades idees, contradictòriament, capitalistes i tradicionalistes. Està vinculat al sector primari de la cria d’ovella (per obtenir llana per la tradicional elaboració de les catifes perses).

I en aquestes pressions del carrer és clau, a fi d’impedir el lideratge d’aquests sectors oportunistes de la burgesia, el pas de les reivindicacions materials a la consciència revolucionaria del poble treballador. El sociòleg iranià Ali Shariati deia:

El factor más importante que facilita una determinada revolución dialéctica del proletariado es la autoconciencia de clase (...) es el sentimiento de pobreza el que inicia un movimiento. El factor necesario que persuade a una clase social a sublevarse es el sentimiento y la conciencia de ser explotada, más aún que el mero hecho de serlo.

I si bé es poden criticar les seves idees, o la forma d’expressar-les (el pensament de Shariati era una síntesis de marxisme i islam xiïta) el cert és que aquesta revolta es caracteritza, també, per vagues i protestes obreres amb un transfons polític de crítica del règim de la República Islàmica i no només pels drets econòmics i les condicions de treball. S’ha fet, doncs, un salt qualitatiu respecte a les protestes anteriors, de 2019 i 2020, amb la participació de noves generacions de treballadors que recuperen l’experiència dels comitès obrers (shoras) que tingueren tanta importància a la revolució de 1979.

3) Conclusions

Està clar que aquestes mobilitzacions són l’excusa perfecte perquè agents polítics, que tenen escassa incidència a l’interior del país però cert pes a l’exterior, vulguin monopolitzar la lluita boicotejant les iniciatives solidàries dels revolucionaris i les revolucionàries. Això no ens ha, però, de desencoratjar de prosseguir amb la nostra solidaritat i ens ha d’animar a denunciar aquells que es disfressen d’una falsa aparença democràtica però que pensen i actuen de forma autoritària com s’ha pogut comprovar avui. No ens fareu callar.

                                                                                                                                             Alma apátrida

Fonts:

LAPESTE.ORG Entrevista: Anarquistas iraníes sobre las protestas en respuesta al asesinato policial de Mahsa Amini (entrevista realizada por miembros de la Federación Anarquista Rosa Negra (USA) a compañeras de la región iraní pertenecientes a la Federación de la Era del Anarquismo) 28 de septiembre de 2022.

DURU, GORKEM La revolución de las mujeres y los pueblos de Irán a Correspondencia Internacional nº51 Diciembre – marzo 2023 UIT-CI. Pàgina 6.

CASTILLO, JOSÉ El capitalismo iraní a Correspondencia Internacional nº51 Diciembre – marzo 2023 UIT-CI. Pàgines 12 i 13.

SORANS, MIGUEL La revolución de 1979 Correspondencia Internacional nº51 Diciembre – marzo 2023 UIT-CI. Pàgina 14.

BUSTOS, NADIA El socio…un análisis de la burguesía iraní El Aromo, nº 85 razonyrevolucion.org/ 26/10/2015.

SHARIATI, ALI El despertar del capitalismo a SHARIATI, ALI Sociología del islam Asociación de amistad hispano-iraní. Santiago de Compostela, 1986. Pàgina 67.