Bona nit, orgull imperial: crònica de la xerrada-debat amb una companya anarquista russa al Raval (Barna)

El passat divendres, 11 de novembre de 2022, es va realitzar a la llibreria llibertària “La Rosa de Foc”, al carrer Joaquin Costa núm. 34 del barri barceloní del Raval, a les 18:30 hores, una xerrada amb una companya anarco-feminista russa respecte la política imperialista del seu país i la nefasta influència, segons ella, de la seva propaganda nacionalista en certs sectors de l’esquerra occidental. La companya és militant del grup G.N.I.P. (Good Night Imperial Pride) que ha estat ajudant amb equipament tàctic a una unitat militar ucraïnesa integrada per anti-feixistes, anarquistes, activistes d’esquerra i hooligans de futbol d’ideologia anti-capitalista. Després de l’alliberament de Kiev, a l’abril d’aquest any, el grup es va separar integrant-se els seus membres en d’altres espais i iniciatives. Un dels comandants va morir en els enfrontaments amb l’Exèrcit Rus prop de la ciutat ucraïnesa de Jarkiv.

Ens va indicar que els anarquistes de Rússia, Bielorússia i Ucraïna no entenen els posicionaments de l’esquerra i els anarquistes occidentals (segons les seves mateixes paraules). Segons ella, el pacifisme i l’anti-militarisme no es corresponen a la realitat sobre el terreny ja que es tracta de l’única forma de resistència que tenen els anarquistes i activistes d’esquerra d’Ucraïna. La companya va afirmar que hem de respectar la seva decisió de lluitar amb les armes. A partir d’aquí, va voler contextualitzar històricament l’imperialisme rus, afirmant que es tracta del país més gran del món i que això no es pot abstraure del seu recorregut de domini colonial. A Rússia hi ha més de 194 ètnies diferents, puntualitzà, la majoria pobles indígenes. Des dels anys 30 es va produir una violenta campanya de russificació.

Després de la Perestroika i la caiguda de l’U.R.S.S. es va començar a ensenyar altres llengües però, a partir de 2005, s’ha aturat aquest procés amb l’excepció del poble tàrtar. A l’època de Stalin, ens va explicar, grups ètnics sencers foren qualificats com traïdors i deportats. Per exemple, de txetxens ho foren 500.000 o 650.000 persones de les quals en el trajecte moriren 123.000. La companya del G.N.I.P. ens va comentar que els racisme polític i sociològic està molt estès a Rússia. En el cas del primer, va comentar que és comú a vàries ciutats que els anuncis de lloguer de pisos indiquin només per a eslaus així com abunden els comentaris discriminatoris a la família i els espais socials. En el cas del segon, va comentar l’ús de l’estereotip de txetxè=terrorista per part de les autoritats així com l’organització d’atemptats de “falsa bandera” per part del FSB (antic KGB) per adjudicar-los al poble txetxè.

Va indicar, com exemple de les dues vessants d’aquest racisme normalitzat, les reaccions contra la cantant Manizha, qui participà a Eurovisión amb la cançó La dona russa que en defensava una visió intercultural, tant de bona part de la població com dels polítics de la Duma (Parlament) que considerà la possibilitat de prohibir-li anar al Festival. Va senyalar com, històricament, la idea soviètica de “Germandat de les Nacions” es va utilitzar per justificar les intervencions militars a Hongria i Txecoslovàquia. A molts cartells soviètics, que promouen la idea de Germandat Eslava, el rus va al centre. Però avui dia, a partir de 2014, l’antic germà ucraïnès s’ha convertit en feixista. L’activista anarco-feminista del G.N.I.P. explicà la sorpresa que va tenir, durant una estància a alemanya, de com l’esquerra del país repetia el discurs pro-rus.

La companya va posar varis exemples de l’absurd, segons ella, de la propaganda russa quan deia que l’ultradretà Dimitrij Yarosh era el favorit a les eleccions ucraïneses i després va treure un minso 0,7% dels sufragis. D’igual manera, el 2017 la formació ultradretana Svoboda va treure només un 2,3% dels vots mentre que a Alemanya la ultradreta ha arribat a treure un 10%. L’exposició d’aquestes dades anaven orientades, entenc, ha desfer el mite d’Ucraïna com a país feixista que és el leimotiv de la propaganda imperialista russa. Aquesta enumeració, a la vegada, va provocar algunes rialles de sarcasme, entre varis companys de la regió que estaven a la xerrada, i de complicitat amb la ponent. La companya del G.N.I.P. va afirmar que, tot i que el batalló Azov té molta presència mediàtica entre els medis pro-russos i de l’esquerra occidental, no tots els seus membres eren nazis a part de que, segons la ponent, aquests van abandonar la formació el 2014.

Es va queixar que, per altra banda, aquests propagandistes no parlen del batalló Rusich (nazi-feixistes pro-russos) el líder del qual és Alexes Milchakov que s’enorgulleix d’amputar membres d’ucraïnesos com a trofeu. Un altre grup d’aquestes característiques seria Russkij Imperskij Legion. La companya anti-autoritària ens va explicar com la propaganda imperialista russa afirma, directament, que Ucraïna no existeix com a país, que va ser un error de Lenin i que el seu nom, segons els ideòlegs d’aquest discurs, significaria Les afores, és a dir, les afores de Rússia. Avui dia, segons Putin, la vella Germandat Eslava de l’època soviètica composta dels germans rus, bielorús i ucraïnès (i on, de totes maneres, el primer sempre jugava un rol de lideratge i els altres dos de passerells) ja no existeix, doncs, el primer i el tercer han quedat fusionats en un. També s’afirma, sense embuts, que l’ucraïnès és un dialecte del rus.

Timofei Sergeicev, propagandista oficial rus, nega la nació ucraïnesa com a independent. La companya va afirmar que ha dissenyat un Pla a 30 anys vista anomenat desnazificació que consistirà a introduir lleis russes i tribunals russos. S’ha produït, també va dir, la crema de llibres escrits en ucraïnès per part de soldats russos. La companya del G.N.I.P va afirmar, sense embuts, que Rússia reuneix totes les característiques per ser considerat un Estat feixista: tradicionalisme, nacionalisme, anti-liberalisme, anti-comunisme, extremisme, populisme i militarisme. L’Exèrcit rus ha destruït el 90% dels edificis civils en algunes ciutats. La ponent afirmà que, respecte als refugiats, n’hi ha 14 milions fora i 8 milions de desplaçats interns (tot i que un assistent a la xerrada de la zona la va corregir dient que era al revés: 8 milions fora i 14 dins dels quals 5 havien retornat al país). També va afirmar que a la ciutat de Mauripol  en dos mesos van morir 20.000 persones per la guerra.

La companya del G.N.I.P. va afirmar, taxativament, que Ucraïna està lliurant una lluita anti-imperialista i anti-feixista. Davant d’això, anarquistes i militants d’esquerra es van sumar a les Unitats de Defensa Territorial. També va aportar, com a dada, que el 82% dels ucraïnesos estan a favor de continuar la guerra i no cedir davant Rússia. Les seves últimes paraules van ser referents a que hi ha una guerra que segueix en curs, que s’havia de respectar la decisió dels companys llibertaris d’agafar les armes contra la invasió russa i recolzar-los de la manera que es pugui fent referència, també, a les despeses econòmiques que genera la guerra.

Personalment, penso que, en general, ens falta informació sobre el conflicte i és difícil no perdre’ns en aquest context (almenys parlo per mi). La xerrada que, fa uns mesos, va fer Carlos Taibo a Can Batlló aportava alguns elements d’anàlisi geopolític (amb una crítica als dos blocs imperialistes) però algunes assistents van trobar a faltar informació de les lluites i iniciatives socials sobre el terreny. Trobo que, potser, es va relativitzar la influència del feixisme al batalló Azov (que no dic que no sigui cert) però em queda el dubte si els pro-russos no farien el mateix amb Rusich, per exemple. La influència de l’agressiu nacionalisme pan-rus ja a la Unió Soviètica (i que perdura fins els nostres dies) hi haurà qui pugui atribuir-lo a la deriva burocràtica estalinista però també existeix el discurs que el Tractat de Brest-Litovsk recolzat per Lenin va, de fet, donar ales a l’imperialisme alemany que ho aprofitaria per aixafar la Revolució Espartaquista de 1919.

D’aquesta manera segellaria la possibilitat del triomf revolucionari a Europa Occidental (com pronosticava Karl Marx) i la seva extensió a la resta del món. La reflexió final, per part meva, és, doncs, que de la mateixa manera que un nacionalisme va alimentar a l’altre a principis del segle XX també podria passar avui dia quelcom similar. Per altra banda, entenc la postura de la companya del G.N.I.P. per tractar-se d’una anarquista que pateix en carn pròpia l’autoritarisme estatal rus però la sensació després de la xerrada, meva i d’altres companys, es que ens va faltar una crítica més global ja que seguim pensant, potser ens equivoquem, que es tracta més aviat d’una pugna inter-imperalista.

                                                                                                                                             Alma apátrida