Les coses canvien quan t’impliques: crònica de la xerrada informativa sobre la Vaga del Bus a l’Ateneu Llibertari de Gràcia (Bcn)

El passat divendres 30 de setembre de 2022, a les 18:30 hores, es va realitzar a l’Ateneu Llibertari de Gràcia (Alzina, 5) una xerrada informativa sobre l’actual Vaga del Bus a Barcelona on van intervenir afiliats a CGT (un dels sindicats convocants més actius). La presentació va córrer a càrrec d’un company de l’Ateneu que ens va explicar que la decisió d’organitzar l’acte era deguda a que s’havia de fer quelcom per contrarestar el discurs criminalitzador de l’Administració consistent en la típica cantarella de que la vaga perjudica a l’usuari.

Tot seguit va parlar un conductor d’Horta que ens va explicar que, fa 12 o 13 anys, hi havia un moviment de lluita bastant ampli però que, actualment, una prorroga del Conveni negociada en plena pandèmia, de 2 anys, va tenir 0 cost social: no hi va haver mobilitzacions. La plantilla estava adormida i en mans de les representacions sindicals. En canvi les negociacions del nou conveni han produït un bloc absolut doncs les diferents seccions sindicals, tot i que cadascuna té les seves pròpies reivindicacions, en tenen també de comunes amb les altres. Va destacar que la CGT, a diferència d’altres sindicats, fa participar a la plantilla. De totes maneres, comentà, a la primera assemblea hi va anar poca gent; augmentant el nombre, però, a partir de la segona fins que es va arribar a una de massiva. Els treballadors del bus tenen, respecte això, el precedent de la lluita dels 2 dies de descans que va implicar a bona part de col·lectius i ateneus de Barcelona sobrepassant àmpliament el marc sindical. Feia 14 anys que no passava això, doncs.

Un altre conductor va dir que a la Plataforma Reivindicativa han tingut en compte conceptes socials, perquè aquests no es devaluen, a part dels pròpiament econòmics com la denuncia de la pèrdua del poder adquisitiu. Va afirmar que la UGT es el sindicat de l’empresa. La tàctica dels vaguistes consisteix en atacar a Collboni ja que consideren que té la clau de tot a part de que són conscients que els polítics viuen de la seva imatge i del que es tracta és, doncs, d’erosionar-la. Van acordar que si la direcció no els concedia l’augment, exigir-li la retribució en dies de descans, el que repercutiria a més en la creació de llocs de treball. Es reivindica que qualsevol acomiadament improcedent sigui nul. També la retribució del temps de desplaçament, doncs, quan comences el servei a les Cotxeres i has d’anar a Lesseps, per exemple, no te’l paguen. Va insistir que per sobre del tema econòmic esta la creació de llocs de treball i les qüestions socials.

Aquest conductor va denunciar que al llarg d’aquests dies no ha sortit res als mitjans de comunicació, el què és una autèntica apagada informativa. Va recordar que ja sabem com funcionen les administracions públiques: L’Ajuntament de Barcelona en Comú va organitzar un concurs dissenyat, de tal manera, perquè El Periódico el guanyés. Davant d’aquests tripijocs els treballadors només disposen de mitjans afins com la Radio Contrabanda, el periòdic Rojo y Negro o l’Esquerra Diari. Tot i aquestes dificultats, va celebrar que la vaga esta tenint un seguiment d’un 98%. Fins i tot va recordar que alguns companys, al principi, no s’ho acabaven de creure, preguntant amb escepticisme Tants? Davant del qual només s’havia de mirar, continuava, el número d’autobusos que hi havia parats. Va insistir que la tàctica estava sent fer partícips a tots: que es veiés que no era una cosa de quatre illuminatis va ironitzar. Es va alegrar que molts treballadors joves, sense experiència sindical i de lluita, estan prenent consciència de que quan t’impliques, no delegant, les coses canvien.

Va relacionar aquestes idees amb la democràcia directa i va recordar que aquesta forma de funcionar esta present a tota la història de la humanitat fent referència, fins i tot, a quan al paleolític la gent s’ajuntava i es posava d’acord per anar a caçar, sense la necessitat de caps. Va anomenar a aquesta forma de funcionar propaganda per l’exemple i afirmà que ells només agafaven les hores sindicals quan les necessitaven, a diferència del que passa en altres ocasions.

Va indicar que, si bé la vaga la segueixen tots els sindicats, aquí ha jugat sobre la majoria d’organitzacions la pressió de la plantilla, sinó no s’haurien mobilitzat. Molts treballadors, de recent incorporació, digué, veien a la CGT i les assemblees com quelcom radical o negatiu pensant aquesta gent mai cedeix, ho arreglen tot amb vagues etc. Afirmà que CGT i ACTUB són les dues organitzacions que estan al peu del canó, les altres (CSIF, CC.OO i UGT) fan més aviat seguidisme a l’espera de que la lluita fracassi per poder dir a la direcció que havia d’haver negociat des del principi amb elles i estalviar-se la vaga. Es tracta de legitimar la seva posició burocràtica i reformista, doncs. Va recordar que TMB no deixa de ser una empresa pública: la presidenta és Laia Bonet del PSC.

Això és una dansa, doncs, de repartició de càrrecs polítics entre Barcelona en Comú i el PSC. És degut a això, en part, que la tàctica es focalitza en Collboni, per la seva responsabilitat en Economia, mirant de fotre-li la campanya com a futurible del PSC: així el polític socialista va participar a un acte a l’Escola Industrial i se li va fer un escrache. Els treballadors del bus van apel·lar, durant la xerrada, a la solidaritat de classe i dels moviments socials per aturar els autobusos. Un company va reivindicar, en relació a això, que la idea de fraternitat està molt viva i no és només una cosa llunyana de la Revolució Francesa. A l’empresa li han dit molt clar: sabem que estem subjectes a un increment només del 2% però buscat la vida per donar-nos el que ens correspon. L’empresa té un deute, ha de pagar un any de retroactivitat. Van recordar que la mateixa llei contempla 35 excepcions en quan al límit d’increment salarial, que les direccions apliquen el que anomenen arquitectura financera quan els hi interessa i que tampoc es tenen en compte conceptes com la penositat.

La clau de la qüestió és que si tens la força per obligar, la llei és el de menys, van dir. El dia 22 hi va haver una aturada de 24 hores. Actualment s’estan fent 2 hores per torn. Indicaren que s’ha de tenir en compte que hi ha 4500 persones treballant amb els autobusos i, normalment, no et relaciones, no sempre pots i aquesta lluita esta permetent que la gent es conegui i comparteixi quelcom en comú. Hi ha companys que es lleven a les 3 per poder estar a les 4 als piquets informatius el que indica una gran motivació per poder portar endavant aquesta lluita. Un company va destacar que hi ha una alegria contagiosa i va citar aquella frase de l’anarquista nord-americana Emma Goldman Si no es pot ballar no és la meva revolució. Tot això és molt diferent, van indicar, a l’actitud de CC.OO i UGT de donar la xapa a l’hora de l’entrepà fastiguejant a la gent.

Un dels objectius dels treballadors a llarg termini és que autobusos i metro siguin una mateixa empresa. En relació a això, Solidaritat Obrera i CGT de metro van treure un comunicat de solidaritat amb la lluita dels autobusos, els altres sindicats només a favor de les 2 hores. Un treballador va indicar que, normalment, als conflictes que hi ha hagut amb l’empresa, t’havies d’enfrontar també a la policia, als mossos i a CC.OO i UGT però ara va sobre rodes. Considera que si perds quelcom de diners pel fet de fer vaga, de fet, és retrocedir una mica per avançar. És pensar en el futur. Van indicar que el que afecta a les empreses públiques en cas de vaga és la pressió de la ciutadania més que els diners. Als directius no els afecta tant si entren més o menys diners. Va puntualitzar que la vaga està feta en horaris no punta per no afectar tant a la ciutadania.

Un altre treballador va ironitzar amb el bus turístic com la gallina dels ous d’or. Finalment a l’acabar la xerrada dels companys hi va haver algunes intervencions recordant la passada lluita del col·lectiu docent (avortada pels sindicats representatius) i una intervenció més llarga d’un company assistent afirmant, sense embuts, que l’esquerra no existeix que som quatre xalats liant-la i prou. Però que, de totes maneres, hi ha coses que es poden fer com fer èmfasi en els sous dels polítics: el què és, en el context actual de precarietat extrema, una vertadera arma. En relació a això (i crec que continuant el fil d’una intervenció que havia denunciat els valors capitalistes que es difonen entre els joves a través d’influencers, youtubers i demés) va recordar que l’índex de suïcidis en adolescents és el més alt des de 1907.

Les conclusions de l’acte van ser que la plantilla s’ha aixecat quan ha vist les diferències entre directius i treballadors. Moltes persones tenen empatia amb la vaga, va dir una companya, i hi ha solidaritat entre els treballadors per molt que l’empresa vulgui enfrontar joves i vells. En definitiva, tothom va coincidir que els que tenen el poder el que, en realitat, temen és l’efecte dominó, el desbordament. Posem-nos mans a l’obra, doncs.

                                                                                                                                                                                                                                                                                 Alma apátrida