Reflexions àcrates sobre el sistema d'ensenyament i el moll reproductor de la societat de classes

1) Introducció

Aquest curs 2022-2023 als centres educatius, no començarà com de costum: al llarg de tot el mes de setembre hi ha convocades diferents jornades de protesta, vagues, tancades, assemblees i manifestacions dels treballadors de l’ensenyament. Aquest article més que exposar-ne els motius (aturar les pretensions del Departament de convertir els centres en “esplais”, reclamar la fixesa del personal interí...) vol fer una reflexió més general sobre el paper que juguen (o es veuen obligats a jugar) el professorat i l’alumnat dins la reproducció general de la societat de classes: paper que s’està adaptant a l’ofensiva capitalista neoliberal actual i transformant la concepció que teníem del paper social dels centres educatius. I, de fet, això repercuteix també en la crítica que n’hem vingut desenvolupant sempre des del moviment anarquista.

2) La sociologia del professorat de secundària i la praxis revolucionària

Considero que, actualment, podríem definir la condició sociològica del professorat de secundària com un híbrid entre professional i proletari o, més aviat, la d’un professional en procés de proletarització. El professional és algú que, degut al status que li donen certes credencials acadèmiques, manté algun control sobre el seu lloc de treball. Segons el sociòleg Antonio Guerrero, de la Universidad Complutense de Madrid, aquesta condició es fruit d’un procés històric mitjançant el qual, per una banda, l’Estat mira de controlar les accions radicals del professorat (atorgant certs beneficis) i aquest, per l’altra, utilitza aquests com un mitja de resistència contra el mateix Estat. Ara bé, considero que, si l’Estat ha estat conscient de la perillositat de certs estrats intel·lectuals, i ha mirat de neutralitzar-los políticament transformant-los en aristocràcia obrera, això ha produït certa corporativització d’una lluita de classes que s’ha desenvolupat, fins avui, en un escenari privilegiat respecte altres fraccions del proletariat.

I precisament aquesta autonomia és la que està erosionant el procés de proletarització provocat per l’ofensiva neoliberal: augmentant-ne la supervisió mitjançant la transformació progressiva de les direccions en gerències, reforçant càrrecs com els de cap de departament o d’estudis o desqualificant, per regla general, la professió a través del creixent paper dels mitjans audiovisuals i les tecnologies de la informació. Aquest procés, però, no és aliè a la tendència històrica a passar de la societat de classes mitjanes que suposa la societat escolaritzada (on l’arquetip social del titulat representa els valors meritocràtics de la democràcia formal de caràcter burgès: la ideologia del tothom pot millorar la seva posició social si s’esforça prou) a un model on una xarxa d’empreses, associacions, institucions, individus (cantants, youtubers, influencers...) i grups informals van deixant enrere la institució escolar com a referent de transmissió de valors i promoció social dins la societat burgesa.

Però un cop exposats aquests fets ens queda fer la reflexió següent: no són potser els valors culturals associats a la professionalització del professorat (que, segons Antonio Guerrero, són constitutius, de fet, d’una forma de control sociopolític del sistema sobre el mateix col·lectiu docent) un dels principals esculls a superar si volem passar de la simple fase reivindicativa a iniciar un procés revolucionari? Aquesta pregunta és pertinent i ens interpel·la a un exercici de reflexió i auto-crítica per superar la defensa reactiva d’unes condicions laborals deteriorades i iniciar una confluència amb la resta de moviments socials i expressions de l’anti-capitalisme revolucionari. És possible aquest canvi de mentalitat en el col·lectiu docent? És esperable una radicalització política del professorat i superació del seu esprit de corps a mesura que s’intensifiqui la lluita? Ara per ara no m’atreviria a contestar: el que si sé és que l’auto-crítica del paper social i polític del professorat és un punt indispensable, i sovint no es té massa en compte, si volem canviar realment les coses.

3) La rebel·lió paradoxal de l’alumnat

En conseqüència, estic convençut que la relació, a voltes conflictiva, entre l’alumnat i el docent no deixa d’expressar, en bona part i fins avui, una sorda lluita de classes entre els valors de la classe treballadora i els de la classe mitjana assalariada que representa, per regla general, el mateix professorat: fruit del control sociopolític que la cultura professional promoguda, històricament, per l’Estat (com ens deia el sociòleg Antonio Guerrero) havia implantat entre el col·lectiu docent. La primera paradoxa és que davant l’ofensiva neoliberal el professorat s’aferra a aquesta que, de fet, ha quedat en el llimb ja que ha deixat de ser recolzada pel mateix Estat que ara, encara que sembli increïble, tendeix a recolzar aquesta rebel·lió paradoxal del mateix alumnat! (és el que alguns sindicats corporatius d’ensenyament denuncien com alumnocentrisme del Departament).

I per què dic paradoxal? Perquè la sorda lluita de classes de l’alumnat es dona, de totes totes, sota una forma ideològica que interessa al mateix sistema capitalista a través dels hedonistes valors anti-escola que promou. N’hi ha un munt d’exemples, vegem-ne alguns: el cantant comercial de rap nord-americà Lil Pump afirma coses com Soy más rico que mi professor tío ¡que follen a la escuela! o presumeix de no haver-se llegit mai un llibre (el seu videoclip Gucci Gang és un exemple clar del que estic dient: hedonisme i drogues contra l’Institut i els carques professors) o el cantant de trap espanyol Kidd Keo se n’orgulleix de no saber qui era Federico Garcia Lorca perquè aquell dia havia faltat a l’escola per fumar porros (a una entrevista per Noisey del 13 de març de 2019). Per altra banda, un exemple no tan hedonista però igualment despolititzat d’aquesta rebel·lió paradoxal és el videoclip Profesores de Morad. I per què dic que és paradoxal i interessa al sistema? Perquè la seva conseqüència immediata, molts cops, és l’expulsió o fugida dels seus protagonistes del sistema educatiu i, per tant, la reproducció de la seva situació social desfavorable de partida.

Què fer davant d’això? Refugiar-se en la cultura professionalitzadora docent i, per tant, ser víctima d’un moviment de pinça de l’alumnat, el Departament i el Capital? O mirar d’orientar la rebel·lió de l’alumnat en un sentit positiu el que inclou, necessàriament, no només una crítica al sistema capitalista sinó, agradi o no, a la mateixa posició social del professorat? El sociòleg i professor de secundària Jon E. Illescas (tot i les crítiques que se li poden fer per ser representant de cert marxisme moralment conservador) ho té clar quan diu que:

(...) la mayoría de profesores pasan de los contenidos culturales que consumen los alumnos fuera de las aulas. No solo es que ignoren quien es Anuel AA, Ariana Grande o que es el Fortnite, es que no tienen ningún interés por conocerlos.

I aquest desinterès, s’ha de reconèixer, no deixa de ser una forma implícita de classisme consistent en limitar la nostra concepció de la cultura com exclusivament humanística i no sociològica.

4) I, doncs, quin considero que ha de ser el paper de l’anarquisme?

El març de 2022, va sortir l’obra d’Ani Pérez Rueda Las Falsas Alternativas: Pedagogía Libertaria y Nueva Educación. Una de les seves idees principals és força interessant. Afirma que, històricament, la pedagogia llibertària no fou una cosa homogènia sinó que (simplificant-t’ho bastant) es dividí en dues principals vessants: des de les que veien l’educació com a eina de transformació social revolucionària i defensaven un paper actiu del professorat en la transmissió de valors (més aviat relacionades amb les tendències col·lectivistes i comunistes dins del moviment llibertari) a les que defensaven idees des-escolaritzadores i anti-pedagògiques (més relacionades amb els corrents individualistes i, fins i tot, nihilistes). Com acostuma a passar a l’anarquisme tampoc, en l’àmbit de la pedagogia, hi ha consens.

Per exemple, l’Escola Lliure Paideia (Mérida-Extremadura) ha passat de defensar un model no-directiu en el que s’afavoria l’aprenentatge lliure de l’alumne a un de transmissió de valors anarquistes. Per què? Perquè la llibertat en abstracte, han comprovat, només afavoreix el predomini de la ideologia dominant i, per tant, a accentuar les desigualtats socials. I és, precisament aquesta la trampa que hi ha darrere de la defensa actual que fa el Departament de la no-directivitat: naturalitzar les desigualtats socials embolcallant-ho amb un discurs de pedagogia alternativa. Com diu Ani Perez Rueda:

Hemos apuntado ya cómo la no directividad forma parte de una retórica de apariencia amable y respetuosa con la infancia, incluso antiautoritaria o antirrepresiva (...) Sin embargo (...) la perspectiva no directiva favorece la evitación del conflicto y contribuye a naturalizar y perpetuar las desigualdades sociales.

Es tracta d’una altra paradoxa: sovint la principal eina que té l’alumne socialment desfavorit per rebel·lar-se contra la directivitat ideològica del sistema capitalista (disfressada de no-directivitat) és la orientació del professor contra el que, al final, també s’hauria de rebel·lar com a culminació del seu procés de maduració, amb la critica a la ideologia professionalitzadora de classe mitjana que representa aquest, i afirmant-se com a proletariat revolucionari. El professor ha de donar les eines a l’alumne contra el sistema que l’oprimeix encara que això signifiqui, a la pràctica, rebel·lar-se contra la ideologia professionalitzadora que ha assumit com a pròpia i que no és més que un xantatge de l’Estat per evitar la seva pròpia constitució política no com a aristòcrata obrer sinó com a proletari de l’ensenyament i, per tant, solidari amb les altres fraccions de la classe treballadora. El paper de l’anarquisme no ha de ser altre que recolzar aquest procés contribuint a llimar l’esprit de corps connectant les reivindicacions del col·lectiu docent amb el conjunt de les lluites socials.

                                                                                                                                             Alma apátrida

 

Bibliografia:

GUERRERO, ANTONIO El profesorado de los Institutos de Educación Secundaria: Estructura, prestigio y acción a FEITO, RAFAEL (Coord.) Sociología de la Educación Secundaria Ministerio de Educación – Secretaria de Estado de Educación y Formación Profesional – Instituto de Formación del Profesorado, investigación e Innovación Educativa – Secretaria General Técnica y Editorial Graó, noviembre 2010. Pàgines 94 i 95.

RODRÍGUEZ LÓPEZ, EMMANUEL El Efecto Clase Media: Crítica y Crisis de la Paz Social Traficantes de Sueños – Prácticas Constituyentes, febrero de 2022. Pàgina 111.

FERNÁNDEZ ENGUITA, MARIANO La Institución Escolar en la Sociedad de la Información y el Conocimiento a FEITO, RAFAEL (Coord.) Sociología de la Educación Secundaria Ministerio de Educación – Secretaria de Estado de Educación y Formación Profesional – Instituto de Formación del Profesorado, investigación e Innovación Educativa – Secretaria General Técnica y Editorial Graó, noviembre 2010. Pàgina 12.

ILLESCAS, JON E.  Educación Tóxica: el imperio de las pantallas y la música dominante en niños y adolescentes El Viejo Topo, noviembre de 2019. Pàgines 42, 66 i 74.

PÉREZ RUEDA, ANI Las Falsas Alternativas: Pedagogía libertaria y Nueva Educación Virus Editorial, marzo de 2022. Pàgina 211.