Grups d’afinitat o agrupacions territorials anarquistes: una perspectiva històrica per a un debat actual

1) Introducció: sobre els textos de Clau de Volta

En el passat Clau de Volta (revista editada per la Federació Anarquista de Catalunya) núm. 5, de febrer de 2022, es planteja aquest debat referent a la qüestió organitzativa a partir del recull d’una sèrie de ponències del grups integrants (o que han integrat) aquesta organització. Abans d’introduir la polèmica, a l’editorial de la publicació, s’afirma:

per a que tinguin una utilitat per aquelles persones o col·lectius que vulguin donar-li un ús, per mostrar el procés que vàrem seguir per a prendre les decisions escollides.

Doncs a mi (que no pertanyo a la mencionada federació) m’agradaria donar-li aquest ús plantejant un aspecte que no es tracta en els diferents textos publicats i que, considero, pot ser clau per entendre’n els fonaments últims, si en sabem fer una re-lectura des del present: el procés històric que va portar a la Federació Anarquista Ibérica (F.A.I.) a passar de la primera forma organitzativa a la segona i, sobretot, en quin context social i polític es produeix. Per a què ens entenem el grup d’afinitat es tracta d’un petit col·lectiu anarquista (crec recordar que algun llibertari havia recomanat de no més de 10 persones) la base del qual és l’afinitat personal, i en part ideològica, entre els seus membres: el que es considera indispensable per a desenvolupar accions en comú. Poden estar constituïts a nivell de barri, de poble etc., creant-se a partir d’ells federacions per evitar la possible dissolució d’aquestes afinitats.

És la forma d’organització, històricament, preferida per l’anomenat anarquisme de síntesis (que considera viable la convivència militant de diferents corrents anarquistes al si d’una mateixa organització). Pel contrari, les agrupacions territorials es basen en ajuntar a tots els individus d’un mateix barri, poble etc., en funció de la seva pertinència a una mateixa organització anarquista amb una línia ideològica determinada i que, per tant, no és de síntesis ni prioritza l’afinitat personal, la ideològica si, entre els seus membres. El debat subjacent, al meu entendre, no és altre, en principi, que la priorització de l’afinitat i el pluralisme ideològic o de l’eficàcia política. Tot i així, al llarg d’aquest article, intentaré mostrar que aquesta dicotomia, plantejada d’aquesta manera, és segurament massa simple.

2) La transformació organitzativa de la F.A.I.: context social i polític (i algunes reflexions)

L’obra del llibertari valencià José Peirats La CNT en la Revolución Española (tres volums) és important, no només per les seves reflexions, sinó perquè transcriu una sèrie de documents interns del Moviment Llibertari relativament desconeguts pel públic fins aleshores. Quan parla de l’específica anarquista situa el seu dictamen sobre una nueva estructura en el context posterior a les jornades de juliol del 36 i la “necessitat” de participar en els òrgans de col·laboració anti-feixista: recordem, però, que aquesta “necessitat” era fruit de l’abandó, per part de l’anarquisme, de la perspectiva d’implantar el comunisme llibertari: ja sigui en la forma de dictadura anarquista (que segons Federica Montseny caracteritzava la proposta de Joan Garcia Oliver acceptada tan sols per la Federació Comarcal del Baix Llobregat de la CNT)  o en la forma de dictadura dels comitès de defensa convertits en comitès revolucionaris que imagina l’historiador Agustín Guillamón però que no es va arribar a plantejar en aquell moment.

Però deixem, per un moment, que parli el mateix José Peirats sobre les característiques inicials de la F.A.I.: 

Aunque la FAI publicaba varios periódicos en España y había intervenido en actos públicos, se había desenvuelto siempre al margen de la legislación oficial. La FAI era pues una organización clandestina, pero no secreta (…) Aunque la llamada organización específica tenía gran ascendente en los sindicatos y comités confederales, pues casi todos sus afiliados pertenecían a la confederación, el número de estos era bastante limitado (…) Las relaciones entre la FAI y la CNT iban más allá de una mera simpatía y afinidad ideológica (…).

I deixem que parli ara sobre la seva posterior transformació organitzativa i el seu context:

La FAI acentuó su actividad pública a partir del 19 de julio. La hemos visto desde entonces suscribir pactos, junto con la CNT, con los partidos y organizaciones antifascistas, formar parte de los Municipios, de los Tribunales Populares y otros organismos oficiales (…)  El ministro Irujo, al eliminarla de la composición de los Tribunales populares, fue el primero en poner de relieve la irregularidad jurídica que representaba la FAI como organización no sujeta a las leyes y participe a la vez de los organismos del Estado (…)

Una primera reflexió, doncs, és que la FAI inicial era una organització clandestina i de pocs membres: sempre en relació al gruix d’una afiliació a la CNT amb la que mantenia una relació estreta, fins i tot, a nivell orgànic. En canvi, la FAI posterior és una organització que es troba, en un primer moment, en la contradicció de participar de les institucions oficials republicanes, però, mantenint l’estructura clandestina anterior. Guarda aquesta paradoxal situació, contra la que va actuar Irujo, relació amb la seva transformació organitzativa? Veiem aquesta vegada, pel contrari, que deia la mateixa F.A.I. a través dels documents transcrits pel company Peirats:

Sin dejar de lado las necesidades propias de la revolución y sin que represente menoscabo para nuestra finalidad (...) resolver las situaciones con los elementos heterogéneos que el ambiente general ofrece (...) Con la nueva organización que se imprime a la FAI, la misión orgánica del grupo de afinidad queda anulada. (…) Agrupación local (…) Agrupaciones de barriadas y distritos (…)

La crítica, del company Peirats, ens permet veure, rere el llenguatge genèric de la Memoria del Pleno Peninsular de la FAI, celebrat a València el 1937, que aquesta transformació organitzativa guarda relació amb la necessitat de superar els esculls que la nova col·laboració anti-feixista exigeix en el camí de convertir-se en un partit polític més del Front Popular Anti-Feixista. A partir d’aquí les propostes de capitulació dels principis anarquistes se succeeixen: creació d’un Comitè Executiu del Moviment Llibertari (amb control de la premsa i repressió de la dissidència interna), proposta de creació d’un Partido Socialista Libertario per participar en les institucions republicanes etc.

El cert, doncs, és que la desactivació política dels grups d’afinitat i la seva substitució per agrupacions territorials no responia tant a criteris d’eficàcia política sinó que es tractava de la conseqüència lògica d’imitar la forma organitzativa d’uns adversaris davant els quals s’havia capitulat. Enlloc d’ensorrar l’Estat republicà i substituir-lo per un comunisme llibertari, controlat pels sindicats i els comitès, s’acaba acceptant l’status quo i, per tant, adaptant-se organitzativament a aquest fet. Una cosa no va deslligada de l’altra. Resumint: sota el discurs de l’eficàcia política que fa la FAI, per justificar els seus profunds canvis d’estructura, només hi ha la cessió ideològica que representa l’adaptació a les circumstàncies i la renúncia al seu projecte revolucionari.

3) Bé, i què té a veure això amb el context actual?

Tenim, doncs, una organització específica anarquista que, al renunciar al comunisme llibertari, deixa de ser una federació de grups d’afinitat i passa a ser quelcom similar a un partit polític i que això només es produeix en una situació on els organismes revolucionaris (comitès de barri) conviuen amb els híbrids (Comitès de Milícies) i els oficials (Generalitat). Ja s’ha dit, a més a més, que el canvi organitzatiu no es pot abstraure del context social i polític d’aleshores. Quin sentit té, llavors, plantejar aquest viratge organitzatiu davant la inexistència d’organismes revolucionaris i en el context d’una democràcia post-franquista? Ni tan sols hi ha avui dia una revolució a la que renunciar ni uns organismes híbrids en els que participar. Però resulta que, a més a més, aquest debat no és exclusiu dels anarquistes: no som el melic del món. Veiem aquest fragment d’un document de la Secretaria de Formació Provincial de Málaga del PCE per a la preparació del XIXè Congrés del Partit al 2013:

En 1976, el plenario del CC del PCE en Roma aprueba el informe de Santiago Carrillo, dando el visto bueno a la eliminación de las células de base y la reorganización de la militancia en agrupaciones territoriales. Esto supuso disolver toda la estructura gestada en la clandestinidad, y volcada en el trabajo en las empresas y en los frentes de masas. Las agrupaciones del Partido se construyen sobre el modelo organizativo de un partido “de masas” al estilo de la socialdemocracia, poco cohesionado y con menos compromiso militante.

Ah vaja! Si pels comunistes la renúncia a l’estructuració en cèl·lules, i la seva substitució per agrupacions territorials, va parell a la deriva socialdemòcrata que representa l’eurocomunisme carrillista ... Què ha de representar pels anarquistes? És que potser no hi ha cert paral·lelisme estructural entre cèl·lules i grups d’afinitat? (la grandària, per exemple, es recomana de 15 a 20 membres entre els comunistes, tot i que, com a diferència tenim que aquestes s’organitzen també als llocs de treball) És que l’afinitat no té com a resultat un major compromís militant i cohesió també entre els anarquistes? Així quan l’Assemblea Llibertària de la UAB (al Ple de la FAC de juny de 2015) afirma:

L’organització en base a grups d’afinitat es mostra insuficient si la Federació Anarquista Catalana (FAC) pretén establir-se com alternativa política, i assolir una transformació social efectiva (...) Això implica que aquestes associacions han de ser grups oberts, donat que som una organització pública, i abandonar d’una vegada els grups tancats establerts en base a afinitats.

El que està dient (i, en aquest sentit, és significatiu l’ús d’obert) és que la FAC ha d’adoptar la forma política organitzativa de masses de la socialdemocràcia (i això em sembla degut, també, a que no queda clar el caràcter sindical o polític de l’assemblea i la seva pertinència, o no, de pertànyer a una específica com la FAC). No comparteixo, doncs, les reflexions de l’Assemblea Llibertària de Lleida referents a que es tracta d’un problema d’adaptació a les lluites socials. Aquesta tasca pot ser desenvolupada també pel grup d’afinitat. Més aviat és l’assumpció (en el pla organitzatiu) del possibilisme llibertari de la FAI post-19 de juliol o de la socialdemocràcia euro-comunista. I això no pot ser degut a altre motiu que una lectura implícita del període tendent a considerar que l’escenari polític actual és més procliu a l’anarquisme : fet que només es va donar a Espanya en un escenari totalment diferent a l’actual.

4) Conclusions

El nucli de l’argument d’aquest article és que les formes ideològiques i polítiques no són independents de les propostes organitzatives. I això no només val pels anarquistes. Qui l’escriu actualment participa a l’anarco-sindicalisme però fa uns anys estava a un grup d’afinitat que va crear una efímera coordinadora amb d’altres del Baix Llobregat i l’Hospitalet. La nostra forma d’organització no ens va impedir pas participar a les lluites socials sinó que, de fet, va anar augmentant la seva cohesió i compromís militant (si se’m permet, per un moment, utilitzar el llenguatge del PCE de Málaga) que es va traduir en més agitació. De fet, això es va produir arrel de la sortida del grup de persones amb poques ganes d’implicar-se. Ara bé, com a crítica també puc dir que això no es va traduir en la creació de cap altre grup d’afinitat, però, no ho adjudico pas a la forma organitzativa. En aquest sentit, el resultat del debat al si de la FAC, en aquell moment, em sembla encertat. I he mirat de donar-li un ús (com diu a l’editorial) a fi de fer una contribució a la reflexió dels i les anarquistes.

                                                                                                                                             Alma apátrida

 

Fonts:

FEDERACIÓ ANARQUISTA DE CATALUNYA Editorial Clau de Volta – Publicació anarquista per al debat, núm. 5, febrer de 2022.

PEIRATS, JOSÉ La CNT en la Revolución Española (Tomo 2) Ediciones Madre Tierra – Asociación Artística La Cuchilla Cali (Colombia) 1988. Pàgina 241, 242 i 246.

FEDERACIÓN ANARQUISTA IBÉRICA Memoria del Pleno peninsular de la FAI, Valencia, 1937, 32 p. a PEIRATS, JOSÉ La CNT en la Revolución Española (Tomo 2) Ediciones Madre Tierra – Asociación Artística La Cuchilla Cali (Colombia) 1988. Pàgina 246, 249 i 251.

CAMPOS, JAVI – FELIP, LUIS (recopilación de textos) De las células a las Agrupaciones: Modelos organizativos del Partido Comunista: documento de Formación y Debate ante el XIX Congreso del PCE (Secretaria de Formación Provincial de Málaga – Secretaria de Formación de Málaga Ciudad). Pàgina (?).

ASSEMBLEA LLIBERTÀRIA DE L’UAB Ponència realitzada per l’Assemblea llibertària de l’UAB per al Ple de Juny del 2015 on proposen que no hi hagi grups d’afinitat i ens configurem en grups locals o unitats territorials Clau de Volta – Publicació anarquista per al debat, núm. 5, febrer de 2022. Pàgina 1.

 

Enllaç per descarregar el Clau de Volta

https://federacioanarquista.wordpress.com/documentacio/clau-de-volta/