1) Introducció: a propòsit de la ressenya
publicada per Embat
Coincidint amb el 5 de maig, aniversari de l’assassinat a mans estalinistes
de l’intel·lectual anarquista italià Camillo Berneri (durant els fets de maig
de 1937 a Barcelona), l’organització llibertària Embat va publicar a les
seves xarxes socials una breu ressenya que fa l’historiador basc Antonio Rivera
del llibre d'Stefano d’Errico Anarquismo y política. El ‘programa mínimo’
de los libertarios del Tercer Milenio. Relectura antológica y biográfica de
Camillo Berneri publicat per varis sindicats de la CGT i la Fundació
Salvador Seguí de Madrid, el 2012. En ella es fa referència al caràcter obert
i pragmàtic del pensament polític de l’anarquista italià així com
se’l defineix com el major crític del forçat col·laboracionisme
governamental de la CNT-FAI. Veiem, però, en que consistia aquesta amplitud
de mires de Berneri i de pas si és cert, o no, que esdevingué el major
crític del que ens parla Antonio Rivera.
Tot i així, aquest text no té només l’objectiu de fer una crítica al
pensament polític d’un company que ja no és entre nosaltres. No vol ser només un
recull d’apunts històrics, sinó veure en quin sentit les seves concepcions
segueixen ben vives entre alguns companys llibertaris, mirant de veure com la
ressenya d’Embat pot tenir relació amb certa afinitat ideològica amb el
pensament de l’intel·lectual anarquista italià, el que té conseqüències
evidents de cara a l’elaboració d’una estratègia anarquista determinada pel
nostre context.
Stefano d’Errico ens cita una obra de Carlo de Maria Camillo Berneri tra
anarchismo e liberalismo on afirma, respecte al pensament de
l’intel·lectual anarquista italià, que:
La centralidad de la figura
del técnico en la gestión del ‘Estado Libertario’ recuerda la atención que
Berneri prestó a las ‘diferentes clases intermedias’ entre proletariado y
burguesía.
Pero es que el mateix Berneri, en el text Sullo Stato proletario escrit
el 1936 per al periòdic Nuevo Avanti, afirma:
(...) Podemos quedar perplejos
frente a la teoría del ‘gobierno de los mejores’ y aun ser seducidos por ella, pero
nunca racionalmente por la apodíctica aserción de que el Estado más
centralizado es, por el hecho mismo de ser la expresión de la máxima
concentración económica y política, el ‘Estado mejor’.
Camillo Berneri defensava, doncs, que el tècnic de classe mitjana era una mena
d’autoritat entre les parts, aliena a la rivalitat entre els partits polítics
i, per tant, proposava un sistema de representacions tècniques locals com
a oposició a la figura tradicional de l’Estat-Govern (el seu ‘Estat Llibertari’).
Arribava a afirmar que les concepcions revolucionàries basades en el dualisme proletariat-burgesia
havien portat a la derrota política enfront del feixisme i acusava als
anarquistes que les seguien de operaiolatras denunciant el seu
maximalisme. Aquí podem veure, doncs, el que s’amaga darrere d’algunes
posicions anarquistes que critiquen una suposada adoració de la figura de l’obrer:
l’adoració d’una suposada neutralitat de la figura del tècnic de classe mitjana.
No serà que l’anarquisme de Camillo Berneri no era res més que la versió
llibertària de l’abandó per part de la III Internacional bolxevic de la
política de Classe contra Classe per la del Front Popular?
(...) ese simplismo populista
que predomina en La Conquista del Pan (...) Si el federalismo kropotkiniano
peca de indeterminación y de excesiva confianza en las capacidades políticas
del pueblo se hace notable por la amplitud de entendimientos.
Doncs bé, considero que si el pensament kropotkinià pot ser qualificat de simplismo
populista per una excessiva confiança en las capacidades
políticas del pueblo (acusació que també es podria fer a certs
corrents del marxisme com l’espontaneisme luxemburguista, l’idealisme
guevarista o el voluntarisme maoista) molt pitjor és el simplisme idealista del
‘govern dels millors’ pel qual es deixa seduir l’intel·lectual anarquista
italià, doncs, per molt que intenti negar-ho Stefano d’Erricco (el qual no està
sustentat en cites) aquesta és la vertadera base de l’aposta política de
Camillo Berneri: un absolut disbarat sustentat en el prejudici infundat de que
algú pot governar bé només pel fet de que suposadament té més coneixements per
fer-ho. Això si, se li afegeix la idea de ‘revocable’ sense que quedi massa
clar com s’aplicaria en una societat on, a diferència de l’ideal kropotkinià
tendent a superar la divisió entre treball manual i intel·lectual, es
reprodueix, al meu entendre, aquesta desigualtat. Veiem un exemple d’aquest
error a través de l’anàlisi d’un capítol de The Simpsons popular sèrie
de dibuixos animats creada per Matt Groening el 1987.
El professor nord-americà Aeon J. Skoble al capítol Lisa y el
antiintelectualismo estadounidense escrit per a la obra col·lectiva Los
Simpson y la filosofia ens fa una breu ressenya del capítol ‘Salvaron el
cerebro de Lisa’ on aquesta entra a formar part de MENSA: un grup d’intel·lectuals
del poble amb els que seria fàcil fer una analogia amb les representacions
tècniques locals de Berneri. Quan, degut a la fugida de l’alcalde Quimby,
estableixen la seva ‘utopia racionalista’ aquesta topa amb la oposició frontal
de la majoria dels ciutadans. Degut, potser, a l’estupidesa d’aquests últims?
No pas, doncs l’episodi satiritza més que això: la conclusió és que les utopies
projectades per les elits són inestables, impopulars i, sovint, estúpides. Per
què? Perquè, al contrari del que pensava Berneri, els tècnics i intel·lectuals
no són cap autoritat entre les parts sinó que experimenten una sèrie de
conflictes entre ells producte de la seva adhesió a diferents ideologies: la mesocràcia
berneriana no és res més que un mite burgès. Per això la seva utopia és
inestable.
De la mateixa manera que és ‘impopular’ i ‘estúpida’ perquè si quelcom ha
acostumat a caracteritzar a l’intel·lectual i tècnic de classe mitjana és la
falta d’empatia pels problemes reals de la classe treballadora. Sobretot quan s’afavoreix
el seu procés d’autonomia per constituir-se en un camp separat de la resta del ‘moviment
polític’ o la societat: procés del que ens parlava el sociòleg francès Pierre
Bourdieu i se’n veuen les hilarants conseqüències en aquest capítol de la sèrie
nord-americana. Això va ser comprès cabdalment pels intel·lectuals que
militaven als moviments revolucionaris llatinoamericans de la dècada dels
seixanta que, davant de l’aburgesament de la intel·lectualitat consagrada,
adoptaren una postura molt crítica davant d’aquest sector social:
Aquesta idea, si bé en ocasions va ser utilitzada per justificar la
repressió contra la dissidència a la Cuba Socialista, a la resta de Llatinoamèrica
va significar una crítica davant les temptacions en les que queien molts per
les maniobres de cooptació de la intel·lectualitat, per part dels Estats Units,
a través de beques, finançament de projectes d’investigació o revistes com Mundo
Nuevo o Libre. La idea central que es pot rescatar és que la
concepció revolucionària no és la del dirigent-intel·lectual sinó la de l’intel·lectual
subordinat al moviment. Doncs, com deia José “Pancho” Aricó (teòric marxista
auto-didacta expulsat del Partit Comunista Argentí per heterodox) basant-se en
Rosa Luxemburg:
(...) la forma teórica revolucionaria
del marxismo es el resultado de su conexión con el movimiento revolucionario
real; dicho de otro modo, y para ser más adherente al sentido de su pensamiento,
podría afirmarse que es la ‘expresión’ (con todo lo inexacto que tiene esta
palabra) teórica del proceso mismo de constitución del movimiento
revolucionario real.
Tot i que, paradoxalment, qui va escriure aquesta frase tingué sempre grans
dificultats per connectar amb aquest ‘moviment revolucionari real’ i el seu
projecte (que s’inicià amb la revista Pasado y Presente i acabà amb el Club
de Cultura Socialista) acabés derivant cap al centre-esquerra i recolzant
el decebedor govern d’Alfonsin. José “Pancho” Aricó estava criticant-se a si
mateix, potser, sense ni tan sols adonar-se’n: la seva autonomia com
intel·lectual el feu derivà a la llarga cap al reformisme però, al menys, ho
havia teoritzat al contrari que Camilo Berneri que amb la seva defensa de la mesocràcia
i crítica a l’operaiolatria n’abonava el terreny.
L’any 2015, el col·laborador habitual de alasbarricadas.org (portal
anarquista) Acratosaurio Rex va escriure un breu i polèmic article titulat
Se busca líder y anarquista on afirmava quelcom similar a que el
moviment llibertari actual pecava massa de l’herència contracultural dels 60 i
que ens haviem d’espolsar els complexes defensant lideratges anarquistes basats
en persones que sabessin representar el pensament col·lectiu.
Immediatament, aquest article va ser contestat per La Colectividad amb
el títol Se busca líder anarquista...para callarle la boca al portal
llibertari Regeneración on, per una part, es qüestionava que realment
pogués existir aquesta persona que buscava el company Acratosaurio Rex i,
per l’altra, es posava com exemple de funcionament sense líders la okupació de
la Facultad d’Humanitats i Ciències Socials de Zagreb la primavera de 2009.
Finalment, un altre col·laborador del portal llibertari Regeneración,
Lusbert escriu, a la vegada una resposta a La Colectividad titulada
Se buscan líderes anarquistas...¡y referentes! On diferencia entre ‘líders’ i ‘jefes’ afirmant
que el primer es caracteritza per saber-se guanyar el respecte dels demés i l’altre
per conduir-se de forma autoritària. Personalment, no comparteixo la postura de
La Colectividad que trobo més propera al nihilisme que l’anarquisme,
doncs, si bussegem en els orígens de l’Estat (i, per tant, del poder
institucionalitzat) es dona quan el simple prestigi es transforma en la
capacitat per dominar als altres. Però, això no vol dir, que el primer sigui,
necessàriament, igual al segon. Però tampoc considero que sigui suficient saber
representar el pensament col·lectiu o guanyar-se el respecte sinó
que, sobretot, una persona que, en un determinat moment de la seva vida,
exerceixi de tal ha de tenir empatia que és la capacitat de posar-se al
lloc de l’altre.
Nada pude lograr para hacer de
él un hombre distinto a lo que fue (...) tampoco logró salir del círculo
estrecho y duro que fue creándose en su vida. Y lo intentó, ciertamente que lo
intentó. Pero siempre se lo impedían las influencias ajenas. Aunque parecía un
gigante, se comportaba como un niño grande, en un esfuerzo continuo por ser
distinto a como aparecía, de donde surgía el contraste entre su reputación de
hombre terrible y su sonrisa de muchacho candoroso.
Posteriorment en una discussió pujada de to amb el cenetista madrileny
Cipriano Mera on aquest l’amenaça de mort al recordar-li que l’organització ha
abandonat la idea de revolució, exclama:
Hazlo, si esa es tu convicción, Mera. Pero yo no
soy Durruti. No soy dirigido ni dirigible. Si me hablan, contesto. Si me
preguntan que debe hacerse, emito mis opiniones.
Personalment, penso que el que Joan Garcia Oliver defineix com indecisions
o caràcter influenciable de Durruti bé podria tractar-se del que l’Acratosaurio
Rex definia com la capacitat de representar el pensament col·lectiu però
que a mi m’agrada més descriure com a empatia: la capacitat de posar-se al lloc
de l’altre. Mentre que afirmar que no s’és ‘dirigit’ ni ‘dirigible’ pot ser autonomitzar-se
massa de la base militant. Un punt individualista que em sembla paradoxal per
un vehement anarcocomunista com l’anarcosindicalista reusenc.
Considero que la base del pensament polític de Camillo Berneri parteix del
prejudici de que ‘qui més sap’ és qui ha de ser ‘líder’ o ocupar els càrrecs de
direcció o responsabilitat. Es tracta d’un prejudici molt estès i base de les
propostes tecnocràtiques quan el seu paper més adient seria més aviat el d’assessor.
Així no és estrany que es qualifiqui el pensament de Piotr Kropotkin de
simplista i populista. En conseqüència, reivindicar avui dia l’anarquisme
bernerià només pot significar, en la pràctica, una defensa dels interessos polítics
de les classes mitjanes professionals dins del mateix moviment llibertari.
Berneri és a l’anarquisme, el que Karl Mannheim a la sociologia o Josep
Conangla i Fontanilles al nacionalisme català (defensor d’un projecte independentista
tècnico-democràtico-representatiu). No vull negar que hi hagi diferències molt
importants entre els tres però les similituds em semblen també evidents.
Per altra banda, tampoc és cert que Berneri fos el major crític de la
col·laboració governamental de la CNT-FAI. Les seves crítiques eren molt més
toves que les dels Amigos de Durruti, Los Quijotes del Ideal, Juventudes
Libertarias, Acracia de Lleida etc. El seu tràgic assassinat a mans
estalinistes no ens ha d’impedir pas criticar les seves posicions polítiques
contra l’anarcocomunisme i l’obrerisme així com polemitzar amb els qui,
actualment, en reivindiquen el seu llegat ideològic.
Alma
apátrida
Fonts:
RIVERA, ANTONIO Anarquisme i política segons Berneri (publicat al
facebook d’Embat – Organització Llibertària de Catalunya, 5 de maig de 2022).
D’ERRICO, STEFANO Anarquismo y
Política: El “programa mínimo” de los libertarios del Tercer Milenio (Relectura
antológica y biográfica de Camillo Berneri) Editan: Fed. Prov. De Sindicatos
de Álava de CGT – Sindicato Único de Burgos de la CGT – Confederación de
Euskadi de la CGT – Fundación Salvador Seguí de Madrid, marzo de 2012. Pàgines 125, 126, 130, 131, 173, 174, 175,
182.
SKOBLE, AEON J. Lisa y el antiintelectualismo estadounidense a IRWIN,
WILLIAM – CONARD, MARK T – SKOBLE, AEON J. Los Simpson y la filosofia
Blackie Books, octubre de 2009. Pàgines 56 i 57
GILMAN, CLAUDIA Entre la pluma
y el fusil: debates y dilemes del escritor revolucionario en América Latina. Siglo
XXI editores, 2012. Pàgina 225.
ARICÓ, JOSÉ Marx y América
Latina Alianza Editorial Mexicana – Biblioteca Iberoamericana, noviembre de
1982. Pàgina 147.
ACRATOSAURIO REX Se busca líder y anarquista alabarricadas.org, 4 de
gener de 2015.
LA COLECTIVIDAD Se busca líder anarquista... para callarle la boca Regeneracionlibertaria.org,
16 de maig de 2015.
LUSBERT Se buscan líderes anarquistas... ¡y referentes! Regeneracionlibertaria.org, 17 de maig de 2015.
GARCIA OLIVER, JUAN El Eco de
los Pasos – El anarcosindicalismo: en la calle, en el Comité de
Milicias, en el gobierno, en el exilio Ruedo ibérico – Ibérica de Ediciones
y Publicaciones, 1978. Pàgines 336 i 339.
Comentarios
Publicar un comentario