1) El Show de Truman: una versió comercial
del mite de la caverna
El 5 de juny de l’any 1998, es va estrenar a Estats Units, aquesta comèdia
dramàtica i de ciència ficció dirigida per Peter Weir i protagonitzada per Jim
Carrey en el paper de Truman Burbank: adoptat i criat per una corporació, dins
d’un show televisiu de realitat simulada (Seahaven), centrat en la seva
vida, finalment ho descobreix i decideix escapar. Al fer la seva anàlisi del film,
Francisco Lopez Cantos de la Universitat Jaume I, senyala que, si bé en pot
tenir l’aparença, no es tracta d’un film independent sinó que, pel
contrari, és comú als E.U.A. que pel·lícules d’aparença alternativa siguin
acollides per la maquinària capitalista de Hollywood. Al meu entendre, això
s’evidencia en el caràcter individualista que supura el film, ja que entén la
presa de consciència no com a un fenomen col·lectiu sinó com quelcom centrat en
Truman Burbank. Tot i que en política, de totes maneres, sempre hi ha qui pot
anticipar-se en la crítica i generar l’espurna de moviments posteriors.
El 31 de Març de 2022, la militant d’Arran Mònica Chirivella publica aquest
article a l’Accent que, al meu entendre, és molt significatiu per dos
motius: per una banda, descorre el vel del discurs revolucionari per
mostrar-nos, des de dintre del mateix moviment, el seu caràcter socialdemòcrata
i interclassista però, per l’altra, considera que això és fruit d’un error
estratègic i no pas d’una característica substancial del moviment del qual
forma part. En els moments finals del film El Show de Truman, Jim
Carrey, que ja sospita de la falsedat que caracteritza la petita ciutat de Seahaven
i els seus convencionalismes de classe mitjana, es fa a la mar en una
embarcació fins que topa amb una paret que confirma les seves intuïcions. Una incipient anàlisi marxista ha portat a Mònica Chirivella al mateix punt però, a
diferència de Truman Burbank, no troba o no vol trobar la porta que separa Seahaven
del món real. I aquesta porta no pot ser altra, al meu entendre, que una
anàlisi històrica de l’Esquerra Independentista que ens mostri que l’encertada
crítica de la militant d’Arran ha colpejat no només el transcurs quotidià del
moviment sinó els mateixos fonaments que el sustenten.
“Tanmateix, a mesura que s’acaba el XIX ambdues tendències
culturals confluiran. Dramaturgs com Pitarra, Santiago Rusiñol o Emili Vilanova,
que havien fet obres de teatre per ridiculitzar els ‘jocsfloralescos’ acabaran
participant en els Jocs Florals. I, fins i tot, Valentí Almirall, que en
continuà sent refractari, acabarà presidint el certamen l’any 1886.”
Grouchomarxisme petit burgès en estat pur: aquests són els meus
principis i si no els agrada en tinc uns altres. Xavier Milian Nebot ens
mostra, potser sense pretendre-ho, la “gran” diferència entre catalanisme
popular i burgès.
Truman Burbank, doncs, nega també Seahaven per tot seguit tornar a afirmar-la
generant-se un bucle que ens manté en l’expectació i converteix a la
revolucionària Mònica Chirivella en el punt on poden confluir crítiques de
vàries bandes.
Quan Truman Burbank esta a punt d’obrir la porta de Seahaven apareix
la veu de Christof, el realitzador del programa, per posar ordre i que no se’n
vagi tot a norris. L’article de Mònica Chirivella genera la resposta, doncs, del
militant d’Endavant Borja García Recuperar la il·lusió sense cedir a
l’idealisme: carta oberta a les comunistes dels Països Catalans. No es
tracta de res més que d’una reacció a la defensiva que parla de la centralitat
de la qüestió nacional com a barricada conservadora davant la crítica de
classe. Borja Riquer d’Endavant ha tingut un moment Poble Lliure: recordem el grouchomarxisme.
Al marge del munt de bajanades metafísiques que deixa anar com que el projecte
dels Països Catalans és una alternativa als marcs d’acumulació capitalistes
dels Estats espanyol i francès.
A sant de què? És que no existeix una burgesia independentista emergent
que, de fet, és la que ha estat liderant el procés a Catalunya? El fet de que
sigui un projecte principatí no converteix automàticament el pancatalanisme de
l’EI en cap proposta rupturista des de l’anti-capitalisme. En tot cas, només és
una mostra del caràcter més papista que el papa que ve de la
subordinació política que denunciava Mònica Chirivella. El que és rellevant és
que intenta negar la crítica de la militant d’Arran al caràcter de classe
mitjana del moviment dient que aquest és un concepte liberal que es relaciona
amb la capacitat adquisitiva i no amb la relació amb els mitjans de producció.
4) Conclusions
Personalment, des de fora em sembla interessant observar els tímids, o no
tant, moviments de tots els Truman Burbank de l’Esquerra Independentista ja que
expressen, al meu entendre, reaccions a les pressions que generen les accions
de tot l’univers anarquista i anti-capitalista que resta al marge d’aquest reality
show de moviment. No pot ser d’altra manera ja que, sociològicament, la
posició de la majoria dels seus membres els converteix en individus ambivalents
que no saben mai del tot cap a on tirar. I potser necessiten una empenta perquè
algunes de les seves prometedores reflexions no acabin en decepció quan a l’últim
moment es girin d’esquena a la sortida de tota aquesta farsa.
Alma
apátrida
LÓPEZ CANTOS, FRANCISCO Guía para Ver y analizar el Show
de Truman Nau Llibres – Ediciones Octaedro S.L., 2007. Pagines 14 i 15.
CHIRIVELLA, MÓNICA Carta Oberta al Jovent Comunista L’Accent,
31/03/22.
GARCIA, BORJA Recuperar la il·lusió sense cedir a l’idealisme: carta
oberta a les comunistes dels Països Catalans L’Accent, 06/04/22.
MILIAN NEBOT, XAVIER Una nova panoràmica de la història del catalanisme Pagès
editors, 2021. Pàgines 123 i 126.
El show de Truman: escena final
Comentarios
Publicar un comentario