1) Introducció
El passat divendres, 25 de març de 2022, a les 19:00 hores, les
organitzacions integrants de l’auto-anomenada Taula Llibertària de Catalunya
(Embat, Batzac, FEL i CGT) van organitzar, a la seu d’aquesta última a
Barcelona (Burgos, 59), una xerrada-debat que tenia, en principi, l’objectiu de
reflexionar sobre els prejudicis racistes presents al moviment llibertari i com
podem combatre’ls. De fet, però, va consistir, més aviat, en una exposició
teòrica sobre el pensament de-colonial, tot i que és cert que es van fer alguns
apunts, al respecte del primer, com la denúncia d’actituds paternalistes-avantguardistes
puntuals que s’han donat per part d’activistes llibertàries envers el sindicat
de manters (sota la idea de que s’ha de parlar amb les bases).
La ponent, qui participa d’una xarxa jurídica anti-racista i es definí com
a zapatista (pensament que va diferenciar de l’anarquisme), va fer algunes
reflexions respecte l’endogàmia en què es sol caure en alguns espais polítics,
el difícil encaix entre el feminisme i el marxisme i l’error de definir la
lluita de les dones kurdes com a “feminisme” (doncs elles no es defineixen així
pròpiament). Comparteixo, a grans trets, aquestes reflexions sobre la nostra
praxis política quotidiana i hi afegiria, com deia el militant trotskista Josep
Maria Antentas a Espectros de Octubre, que l’internacionalisme no
només ha de ser cap a fora sinó cap a dins de la nostra societat (una de
les poques reflexions rescatables, al meu entendre, d’aquest llibre sobre el
procés independentista).
Ara bé, al marge d’aquestes primeres reflexions, m’agradaria centrar-me en
alguns temes que aparegueren a la xerrada sota la idea general que el pensament
de-colonial, al meu entendre, és una versió culturalista acadèmica de
l’anti-imperialisme revolucionari, afegint-hi també que criticar l’acadèmia com
a estructura de poder i reproductora de la societat de classes no significa,
necessàriament, criticar a tothom que hi desenvolupa la seva tasca: d’acadèmics
que han criticat durament l’acadèmia també n’hi ha i n’hi ha hagut tot i que,
molts cops, en vida hagin estat marginats i només reconegut cínicament el seu
esforç després de morts. La confusió d’ambdues crítiques només pot partir d’un
procés d’internalització dels valors de la institució.
Una aproximació a la relació, a voltes conflictiva, entre aquests dos
corrents la trobem en el document editat per la Unión Anarcosindicalista
(UAS) de Monterrey i la CNT-AIT de França titulat La
irradiación pornográfica del neo-zapatismo: voces críticas anarquistas desde la
región mexicana contra el espectáculo del EZLN on es recullen una
sèrie de comunicats que comparteixen, en línies generals, la mateixa crítica
anarquista al zapatisme: d’amagar sota expressions com la unió de la gente
humilde y sencilla plantejaments populistes i interclassistes. Algú recorda
la gente sencilla i común del run-run d’Ada Colau? És evident que
es tracta d’escenaris molt diferenciats però també és cert que els moviments
nacional-populars són la versió de la socialdemocràcia en contextos de
capitalisme sub-desenvolupat. El document de la UAS mexicana i la CNT-AIT
de França arriba inclús a criticar durament a la nord-americana Federació
Anarquista Revolucionària “Amor i Ràbia” de tendència plataformista (i, per
tant, més pròxima als plantejaments de les organitzacions convocants de la
xerrada del divendres 25 de març) acusant-la d’estar formada per ex-trotskistes
sota la clàssica tàctica de l’entrisme en moviments populistes-socialdemòcrates
més amplis.
Però ara no m’interessen tant aquestes bizantines discussions sinó el
problemàtic fet que, al meu entendre, va deixar clar una de les intervencions
del públic, de que emmirallar-se amb aquestes experiències de l’altra banda de
l’Atlàntic fa que es constitueixin en un autèntic “mirall invertit” quan es
volen aplicar a una societat de capitalisme desenvolupat com la catalana: el
que té greus conseqüències en quan al desenvolupament d’una estratègia
revolucionària pel nostre context. M’explico: Ja el 1977, el teòric trotskista
Ernest Mandel en la seva crítica a l’eurocomunisme (producte ideològic socialdemòcrata
elaborat per ex-leninistes) deia respecte a la política d’aliances del proletariat
amb d’altres classes:
Fixem-nos que Ernest Mandel es guarda prou de puntualitzar en Europa
Occidental ja que és conscient que als països de capitalisme
sub-desenvolupat la situació és sensiblement diferent amb major presència del
petit camperolat i el sub-proletariat urbà. És en aquest segon context social,
i no en d’altre, on adquireixen pre-eminència entre el zapatisme, l’esquerra revolucionaria
i l’especifisme anarquista estratègies d’aliança de classes en escenaris de
major heterogeneïtat de l’estructura social. I així, quan els anarquistes
especifistes de casa nostra, com Embat, recullen els elements teòrics d’aquestes
experiències, sorgides d’altres contextos, acaben subordinant, en la pràctica, al
proletariat a sectors com l’aristocràcia obrera (que són aquell sector d’ell a
qui no agrada identificar-se com a tal) i a la petita burgesia.
Si en un context social de capitalisme sub-desenvolupat, debilitat del
proletariat i heterogeneïtat de classe, el populisme interclassista pogués ser
una estratègia comprensible (que no justificable) el que està clar és que en un
context com el nostre es constitueix, per l’efecte pervers d’un mirall
invertit, en una subordinació política de la majoria social als sectors més o
menys privilegiats de la societat.
El pensament de-colonial no deixa de ser la versió cultural dels
posicionaments polítics d’aquest populisme interclassista, en aquest cas
llatinoamericà. L’associació necessària que es fa entre allò europeu, entès com
un bloc homogeni, i el capitalisme no pot tenir altre objectiu que contribuir
intel·lectualment a la construcció d’un bloc geopolític alternatiu que suposadament
no seria capitalista precisament per no ser europeu-occidental. Així tenim
exemples recents en el temps com l’Alternativa Bolivariana de las Américas o el Mercosur. Però
la història és més complexa que aquestes generalitzacions essencialistes: A l’època
de la dinastia imperial xinesa Song (960-1276 D.C.) es va produir un gir en l’actitud
dels governants que van començar a veure amb bons ulls l’activitat comercial.
Malgrat la seva debilitat política l’època va ser de creixement i innovacions
espectaculars: Xina tenia una agricultura altament productiva, una impremta que
difonia els últims avenços, una producció metal·lúrgica potent, grans millores
en medicina etc. Podria dir-se, sense por a equivocar-se, que s’estava fregant
una revolució industrial pròpia: aquesta, però, no va acabar produint-se perquè,
entre d’altres coses com que el sistema mundial no era prou gran encara per
permetre la difusió dels avenços xinesos, políticament el procés anava
acompanyat d’un sistema d’Estats rivals que era molt inestable i es va preferir
consolidar la unitat de l’Imperi. Així, els governs xinesos del segle XV es van
desentendre quasi bé totalment de les xarxes de comerç internacional hivernant
aquest desenvolupament. I tot això va passar molt abans del resultat de les
Guerres de l’Opi (1839-1842 i 1856-1860) en què Anglaterra va obligar a Xina a obrir-se
al comerç europeu i a cedir-li el territori de Hong Kong.
Durant la xerrada també es va utilitzar, al meu entendre de forma bastant
barroera, els termes modernitat i il·lustració de forma
pejorativa relacionant-ho amb una visió estereotipada d’allò europeu-occidental.
Però que entenem per modernitat? Es tracta d’una concepció que avantposa
l’ús de la raó a l’autoritat tradicional de la religió i que s’acostuma a dir
que neix amb el Renaixement europeu dels segles XV i XVI. Però, de fet, aquesta
idea neix, en realitat, amb el filòsof musulmà Averrois (Ibn Ruixd) nascut a la
ciutat de Còrdova el 1126 D.C.. Com ens recorda l’arabista Andrés Martínez
Lorca a la seva obra Maestros de Occidente:
Averroes construyó una filosofía
estricta, menospreciando la teología especulativa o kalam. Para él la razón es
la actividad superior del ser humano y a su cultivo se dedica la filosofía
mediante un doble ejercicio: la aplicación de las leyes lógicas que rigen el
pensamiento y la reflexión sobre los datos que nos proporciona la observación
del mundo natural.
Concretament aquesta idea apareix a la seva obra Fasl al maqa’l (Coherència
entre filosofia i religió) on la fonamenta en una aleia (versicle)
de l’Alcorà, el fragment és el següent:
Y en cuanto que la Ley invita a
contemplar los existentes, por la razón, y exige su conocimiento mediante Dios:
eso es evidente en más de un versículo del Libro de Dios -el Altísimo
Benefactor-, como dice el mismo Altísimo: Sacad, pues, una lección de ello,
vosotros que tenéis visión (59, 2). Esto confirma la obligación de usar la
lógica, o la lógica y la Ley complementariamente.
5) Conclusions
L’any 1994 l’antropòleg suec Jonathan Friedman a la seva obra Identidad
cultural y proceso global afirmava que els moments de crisi de la civilització
es caracteritzen per una situació de
descentralització, jo diria que aparent, que va lligada a l’emergència de
discursos tradicionalistes/primitivistes que per ell són molts cops l’altra
cara de la moneda del mateix sistema. Aquest procés no apareix amb el
capitalisme sinó que ha succeït en altres períodes de la història de la
humanitat. Al meu entendre, el pensament de-colonial no deixa de ser un
producte d’això ja que substitueix el vell anti-imperialisme, massa influenciat
per l’internacionalisme proletari, per un discurs dicotòmic que només és una
manifestació en el pla simbòlic de la voluntat de la intel·lectualitat
acadèmica d’inserir-se en projectes de construcció de blocs geo-polítics contra-hegemònics
a Occident però no pas d’orientació anti-capitalista revolucionària.
Si tingués aquesta orientació hauria de deixar el discurs essencialista de
concebre allò europeu o occidental com un bloc homogeni
(reconeixent-ne les tradicions revolucionàries) encara que això li impedís fer
pinya amb varis sectors socials per a la construcció de moviments
nacional-populars a l’emergir el proletariat com a subjecte disruptiu del seu
projecte interclassista. I si es vol utilitzar l’argument ad hominem (que
no dic que no es faci) de que això ho diuen homes, blancs i occidentals potser
seria bo indicar en quin sentit el seu discurs està influenciat per aquest fet.
Alma apátrida
Bibliografia:
UAS, CNT-AIT La irradiación pornográfica del neo-zapatismo: Voces
críticas anarquistas desde la región mexicana contra el espectáculo del EZLN Unión
Anarco-Sindicalista (UAS), CNT-AIT. Página 1 i 13.
MANDEL, ERNEST Crítica del
eurocomunismo Editorial Fontamara, marzo de 1978. Pàgina 172.
CHRISTIAN, DAVID Mapas del
Tiempo: Introducción a la Gran Historia Crítica, 2010. Pàgines 452 a 456.
MARTÍNEZ LORCA, ANDRÉS Maestros de Occidente: Estudios sobre el
pensamiento andalusí Editorial Trotta, 2007. Pàgina 124.
AVERROES-IBN RUSHD Coherencia entre Filosofia y Religión Cultiva
Libros, 2015. Pàgines 13 i 14.
Comentarios
Publicar un comentario