Crítica anarquista a l’ala dreta de l’Esquerra Independentista: a propòsit de l’últim comunicat de Poble Lliure

1) Introducció

Recentment, el passat 22 de febrer de 2022, l’organització estratègica de l’Esquerra Independentista Poble Lliure (per utilitzar el seu pompós llenguatge) va emetre un comunicat públic on, a grans trets, es lamenten de la davallada del suflé nacionalista a Catalunya (o, com a ells els hi agrada dir, el Principat). Em resulta curiós com acusen als neo-convergents de Junts de fer seguidisme d’ERC, invertint, en el seu discurs, unes relacions de poder que poc tenen a veure amb els formalismes de qui ostenta o no la direcció del Govern: al cap i a la fi tenen a Giró de Junts remenant les cireres a Economia. Aquesta inversió és deguda, al meu entendre, al galdós paper que juga Poble Lliure com a grup de lumpen-intel·lectuals nacional-estalinistes maldant patèticament per recollir les engrunes del tiberi procesista. Com ens expliquem sinó l’esperpèntic espectacle que ofereix una organització que es diu d’esquerra revolucionària renyant a la dreta neoliberal per comportar-se igual que un centre-esquerra de postal?

2) Els fonaments quotidians de l’escissió nacional/social i l’anarquista Felipe Alaiz

I és que els basaments profunds d’aquestes surrealistes posicions no són altres que les seves concepcions metafísiques que escindeixen grollerament allò nacional d’allò social creient que poden tractar per separat el que no són més que diferents expressions del mateix: així creuen que no hi ha cap contradicció antagònica entre animar a Junts a que passi de les paraules als fets, convertint les seves proclames grandiloqüents sobre la independència en mesures concretes, i, a la vegada, defensar mesures pròpies d’un socialisme estatitzant. Però aquesta dràstica escissió idealista no és només pròpia d’aquesta ala dreta de l’Esquerra Independentista. També la vam sentir, el 21 de desembre de 2012, de la mà d’un independent com David Fernàndez amb l’hilarant proclama: Mà estesa per a l'autodeterminació del poble, puny tancat amb les retallades.

L’explicació psicosociològica d’aquesta còmica bipolaritat no és altra que la situació paradoxal en la que es troba la massa d’intel·lectuals esparracats vomitats, sense misericòrdia, per les institucions universitàries a la dura realitat del carrer: per una banda, necessiten donar sortida com sigui a la frustració de no sentir reconegut el seu esforç i expectatives per aquells qui tenen el poder de fer-ho i, per l’altra, han d’elaborar un discurs per mitigar la possibilitat de rebre una puntada de peu al cul d’aquells amb qui es veuen forçats, temporalment o això creuen, a compartir la precarietat de la vida quotidiana. Expectatives i precarietat com a realitat. Independència i socialisme com a resposta simbòlica. En el fons no hi ha gaire res més que això. El fet de que ens costi de veure-ho és degut a que hem estat educats, de forma general, per pensar que allò personal i allò polític són realitats totalment inconnexes.

I pel nostre cas concret? El periodista i escriptor anarquista aragonès Felipe Alaiz (1887-1959), una de les millors plomes del moviment llibertari dels anys 30 segons varis companys, alhora de parlar de Catalunya i el seu poble, a la seva obra Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945), afirmava que si ve aquest és dels més proclius a la protesta i els assajos polítics, aquests han acostumat a fracassar estrepitosament. Per què? Aquí ens dona la resposta:

(...) Cataluña emplea en su política procedimientos diametralmente opuestos a los que emplea en todas las restantes manifestaciones de su actividad (...) Todo lo no político es en Cataluña comedido. La intercomunicación elevada, el vaivén vecinal y corporativo, las modalidades estables conquistadas por avance de costumbres (…) Pero en cuanto se establece la hidrofobia de un partido político - de izquierdas o de derechas – las modalidades estables quedan sin uso. Los partidos se sitúan en pie de guerra, en perpetuo desafío. Aparece la gigantomaquia y el patetismo. (…) Las multitudes se congregan ardorosamente. Con sol o con frio ocupan grandes perspectivas urbanas. Cualquier domingo alcanza proporciones apoteósicas. Los manifestantes vuelven roncos a casa. Una vez en el comedor o en el despacho resuelven sus problemas familiares con parsimonia.

Per l’anarquista Felipe Alaiz, doncs, Catalunya es caracteritzaria per una moralitat universal dels grans consensos en l’anodí transcurs de la vida quotidiana i, en canvi, per una exaltació política, als actes de masses, fruit dels interessos particulars dels partits polítics en pugna. Potser a Catalunya, al cap i a la fi, van arribar amb demora i de forma deficient els ecos que venien d’aquells estudiants parisencs del maig del 68 xocant amb un substrat de conservadorisme familiar que expliqui aquestes peculiars paradoxes? Les reflexions del company aragonès ens interpel·len durament: la societat catalana es caracteritzaria, de forma evident, per un comportament del tot hipòcrita que escindeix radicalment, almenys en certs sectors socials, els elevats ideals polítics dels objectius més prosaics. L’Esquerra Independentista expressaria en les seves contradiccions quelcom substancial de la nostra societat.

3) La intel·lectualitat orgànica de Poble Lliure i la metafísica nacional-lingüística d’Stalin

Per altra banda quin es el procés mitjançant el qual aquestes expectatives incomplertes es converteixen, pel cas concret de Catalunya, en la nebulosa defensa de la independència nacional? I, sobretot, com aquest objectiu tan prosaic acaba rebent fins i tot un vernís marxista com a intent legitimador davant la classe treballadora? Carles i Roger Castellanos de Poble Lliure ens citen a la seva obra El Fenomen Nacional (2015) la definició que va fer de nació el líder bolxevic i posterior dictador soviètic Iósif Stalin a El marxisme i la qüestió nacional (1913):

“La nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base d’una comunitat d’idioma, de territori, de vida econòmica, i de psicologia que es manifesta en una comunitat de cultura”

Al marge de que Carlos i Roger Castellanos critiquen l’ús del terme estable (lògicament perquè el seu objectiu és impugnar la nació espanyola encara que la crítica no deixi de ser encertada) el fet és que comparteixen, a grans trets, el garbuix d’una definició estalinista que si ens limitem a la ortodòxia marxista sembla contradictòria amb l’explicació última en l’estructura econòmica, dels fenòmens socials, que fa aquest pensament. Com es pot posar al mateix pla l’idioma i la cultura amb la vida econòmica? Els autors de El fenomen nacional citen, doncs, una altra obra d’Stalin El marxisme i els problemes de la lingüística (1950) on carrega, basant-se en el lingüista georgià Arnold Txikobava, contra el també lingüista Nikolai I. Marr qui afirmava (seguint fidelment la ortodòxia marxista) que la llengua formava part de la superestructura de la societat i que, per tant, al dependre, en última instància, de l’estructura econòmica, la tendència de totes aquestes seria acabar-se fusionant en una sola dins la futura societat comunista.

Aquestes tesis eren contraries al nacionalisme del socialisme en un sol país estalinista com ho son també a la seva còpia d’anar per casa que representa Poble Lliure: organització política d’un nacionalisme català que sempre ha tingut com a bandera la qüestió lingüística, abans inclús que allò cívic, doncs ha incorporat més aviat com a referents històrics el nacionalisme romàntic reaccionari de Herder que la Revolució Francesa. Per tant,  Carles i Roger Castellanos acaben defensant la metafísica nacionalista estalinista i, per tant, anti-marxista de que la llengua és quelcom que esta per sobre de l’estructura i la superestructura de la societat com si fos una espècie de divinitat. La conseqüència última és que allò social acaba subordinat a allò nacional que s’expressa en un fetitxisme lingüistic al que s’ha de sacrificar tot: realment, però, si pensem com el difamat per l’estalinisme Nikolai I. Marr el que hi ha sobretot és una defensa d’interessos de classe que s’expressen en qüestions lingüístiques superestructurals. 

El sociòleg nord-americà Alvin W. Gouldner a la seva obra La crisis de la sociologia occidental considera que el que hi havia darrere de les difamacions estalinistes contra Nikolai I. Marr era el fet que el caràcter revolucionari de la teoria marxista s’havia convertit, paradoxalment, en un problema per una dictadura soviètica que volia estabilitat. Així afirma:

Marr creía también que el lenguaje-como otros fenómenos sociales- cambia, y a veces con brusca rapidez. Como marxista, Marr había sostenido que los fenómenos sociales, incluido el lenguaje, podían desarrollarse con repentinos saltos e impulsos revolucionarios (...) Stalin estaba empezando a considerarlo como políticamente peligroso. Lo hizo evidente cuando agregó que la teoría marxista del cambio repentino ya no es en general aplicable a la sociedad soviética.

Ara bé, davant d’aquestes reflexions algun militant de l’Esquerra Independentista podria exclamar que estic presentant com una revolució l’estat actual d’una llengua catalana el qual es fruit del que anomenen opressió espanyola. Ja el sociòleg tunisenc, Ibn Khaldun, a la seva obra al-Muqaddima al segle XIV (concretament al capítol Que trata de las lenguas de la gente de las ciudades) analitzava com paral·lelament a la dominació àrab als territoris conquerits va aparèixer a les ciutats una llengua urbana utilitzada per àrabs i no àrabs que ell defineix com a corrupta. De fet, per la seva concepció tradicionalista, defensora de la llengua àrab beduïna, és normal però el fenomen constituïa, en realitat, una venjança de classe de la població dominada pels àrabs (que s’expressaria en moviments com la xuubiyya portant al poder als abbàssides) que es manifestava en una corrupció de la llengua dels dominadors.

L’ús polític que fa la classe dominant a Catalunya del català, doncs, és normal que acabi generant canvis en el seu ús. Les reflexions de Nikolai I. Marr són pertinents aquí si tenim en compte qui exerceix el poder real a Catalunya, les característiques peculiars del seu nacionalisme i quines pors manifesta envers el potencial disruptiu del proletariat. I en conseqüència, els trepes llepaculs de la lumpen-intel·lectualitat nacional-estalinista de El fenomen nacional afirmen:

(...) cal tenir en compte la immigració de població de zones de llengua castellana (...) Aquest fenomen ha representat cert afebliment de la presència social de la llengua catalana.

Quan, de fet, ja la sociòloga Carlota Solé l’any 1981 a la seva obra La integración sociocultural de los inmigrantes en Cataluña (consistent en una exhaustiva investigació empírica que desfà com un terrós de sucre les generalitzacions barroeres dels Srs. Castellanos) ens indicava que, si bé era cert que hi havia una certa preferència pel castellà entre la població migrant:

(...) a medida que ascendemos por clase social, tanto inmigrantes como autóctonos, prefieren el catalán como primera lengua (...) Por el contrario, solo entre los inmigrantes, a medida que descendemos por clase social, se prefiere el castellano como primera lengua.

És a dir, no és la immigració en si el que va produir aquest afebliment, del que tant es lamenten els intel·lectuals orgànics de Poble Lliure, sinó la deficiència dels mecanismes que afavoreixen la mobilitat social ascendent a Catalunya. Ara bé, a mi personalment me la bufa el que parli la gent, de fet, si la presència social de la llengua catalana està relacionada amb l‘existència d’uns mecanismes propis de l’Estat del Benestar que promocionin socialment a les classes més baixes de forma gradual, almenys en aquella època, seria evident que una ruptura revolucionària enviaria a norris aquest procés com explicaven, de diferent manera, Nikolai I. Mar i Ibn Khaldun. Dit d’una altra manera, l’extensió de l’ús social del català (tal i com el plantegen certes associacions i moviments) per ser efectiu hauria d’anar acompanyat d’una política socialdemòcrata. Una revolució és sempre un escenari molt més obert.

4) Conclusions

A la seva obra El fenomen nacional Carles i Roger Castellanos no paren de repetir com un mantra el concepte de nació opressora i, a la vegada, mostren en vàries pàgines del llibre la seva simpatia pels moviments d’emancipació anti-colonialistes del Tercer Món. En un missatge dirigit als soldats i oficials de l’Exèrcit Colonial Portuguès, el 22 de febrer de 1963, Amílcar Cabral (1924-1973), lluitador anti-imperialista i fundador del Partido Africano da Independéncia da Guiné e Cabo Verde (PAIGC), manifestava el següent:

Nuestro pueblo, que luchará hasta la victoria por la independencia de nuestro país no es enemigo del pueblo portugués.

Com pot ser, doncs, que uns autors que comparteixen la definició ambigua estalinista de nació, que pot confondre’s perfectament amb la de poble, parlin en aquests termes? No pot ser degut a cap altre motiu que a la seva concepció metafísica que dissimula les seves aspiracions de classe. Però el fet és encara més greu si tenim en compte que, a sobre, estem parlant de dos escenaris totalment diferenciats on, a més a més, a qui seria més comprensible la caiguda en algun exabrupte és precisament qui es guarda molt més de fer-ho a diferència de qui parla des d’una posició de privilegi i, lògicament, per això hi cau. El cacau mental dels intel·lectuals orgànics de Poble Lliure els hi fa inclús utilitzar termes ridículs com nació oprimida més desenvolupada el que constituiria el seu moviment en l’absurd conceptual d’una esquerra anti-imperialista imperialista: paradoxa que només poden representar les ales socialitzants de l’extrema-dreta.

Per acabar, potser algú pot preguntar-se quin interès pot tenir fer una critica des de l’anarquisme a l’ala dreta de l’Esquerra Independentista. Considero que si bé la seva influència real com a organització política pot ser limitada no passa el mateix amb els seus plantejaments que representen fidelment la tendència més obertament arrossegada, als peus de la burgesia, de l’extrema-esquerra catalana. I, per tant, la seva sola presència constitueix una temptació permanent per aquells qui comparteixen espai amb el lumpen-intel·lectualisme més lumpen de Catalunya.  

                                                                                                                                             Alma apátrida

 

Fonts:

POBLE LLIURE un any després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Països Catalans, 22 de febrer de 2022. https://www.poblelliure.cat/

ALAIZ, FELIPE Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas – País Vasco y Cataluña – Cuaderno 17 (nº 37) Ediciones “Tierra y Libertad”, Bordeaux (Gironde), 1948. Pàgines 21 i 22.

CASTELLANOS, CARLES i CASTELLANOS, ROGER El fenomen nacional Edicions del 1979, agost de 2015. Pàgines 28, 42, 67 i 83.

W. GOULDNER, ALVIN La crisis de la sociologia occidental Amorrortu editores – Biblioteca de sociologia, 2000. Pàgina 413.

JALDUN, IBN Introducción a la Historia Universal (al-Muqaddima) Editorial Almuzara S.L. – Fundación Biblioteca de Cultura Universal, 2008. Pàgina 687.

SOLÉ, CARLOTA La integración sociocultural de los inmigrantes en Cataluña Centro de Investigaciones Sociológicas – Colección Monografias Nº 50, 1981. Pàgina 232.

PIERSON-MATHY, PAULETTE El nacimiento del estado por la guerra de liberación nacional: el caso de Guinea-Bissau Serbal/Unesco – Colección de temas africanos, 1983. Pàgines 61 i 62.