El nacionalisme independentista català: un camí inconfés cap al social-xovinisme i la tecnocràcia

1) Introducció

El passat juny de 2021, va sortir a la llum un interessant informe, de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), titulat Quan el Procés es trobà amb la pandèmia, basat en un sondeig d’opinió de l’any anterior. Malgrat les naturals reserves que pot provocar bona part de la sociologia política acadèmica, als ambients de l’anarquisme militant, si més no en alguns, val la pena rescatar-ne algunes dades, per intentar fer-ne una crítica que vagi més enllà de les breus reflexions que es plantegen en el text.

2) Entre l’academicisme sociològic i la crítica anarquista

Personalment en destacaria les següents: a) El 76,5% de la mostra de l’electorat independentista es defineix políticament d’esquerres i, a la vegada, com a només català en quan a sentiment identitari dels possibles espanyol/català/dual i b) L’estudi situa als individus integrats a la classe servei com els únics on hi és majoritari l’independentisme: quan es desgrana aquesta classe ens trobem que el professional o tècnic per compte propi o d’altri és la categoria que conté major proporció d’independentistes. També cal remarcar, per altra banda, els empleats d’oficina dins la classe dels treballadors no manuals com els més partidaris de la independència. Aquí, però, cal aturar-se un moment. Què és això de classe servei? És una categoria social, basada en l’esquema teòric del sociòleg britànic Goldthorpe, que té en compte la seva posició jeràrquica en l’estructura de classes, només per sota de la classe d’elit o propietària, en funció, suposadament, de la possessió d’un coneixement especialitzat.

Arribats a aquest punt, crec que qualsevol company anarquista, fent mofa d’aquesta mostra asèptica d’informació, podria dir que avui dia les categories esquerra i dreta amb prou feines signifiquen res o bé que aquesta idea meritocràtica de que el coneixement, encara que sigui especialitzat, et permet escalar posicions dins la piràmide social, amaga també la densa xarxa informal de contactes, dins de segments específics del mercat laboral, que permeten a certes classes socials garantir la posició dels seus membres a través de les diferents generacions: és a dir, l’endoll de tota la vida. I, la veritat, no aniria gens desencaminat però, de totes maneres, val la pena aprofundir més respecte a aquestes primeres reflexions.

3) Independència (nacionalisme) o socialisme

En primer lloc, no només crec que es pot sostenir que el, gairebé, imperceptible matís entre els corrents hegemònics del socioliberalisme i el neoliberalisme fan que no tingui massa sentit, avui dia, l’ús de conceptes que venen de la llunyana Revolució Francesa del segle XVIII, sinó que crec que si fem una anàlisi històrica del que han estat les posicions d’esquerra i independentistes a Catalunya ens adonarem que han tingut, més aviat, una relació inversament proporcional al llarg dels anys (a l’augmentar-ne la intensitat d’una en descendia l’altra i viceversa) el que fa que l’auto-identificació ideològica de la major part de l’electorat independentista manqui de consistència i esdevingui, degut al motiu estructural de trobar-nos en una regió de capitalisme desenvolupat, en una mostra inconfessa de social-xovinisme o nacional-bolxevisme autòcton. Analitzem-ne dos paradigmàtics exemples.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), es va fundar a la Conferència de Sants de 1931. En el procés de creació del partit hi hagué un viu debat entre Joan Lluhí i Vallescà i el Dr. Torres sobre la definició ideològica de la formació política naixent. El primer, amb influència sobretot a Barcelona, volia que ERC es definís com un partit socialista i obrer, mentre que el segon, amb influència entre la menestralia i la petita burgesia de comarques, s’hi oposava. La primera proposta fou derrotada. I quina casualitat que Lluhí i Vallescà, a la vegada, fou un dels membres destacats del grup editor de l’Opinió, oposat amb fermesa a les tesis separatistes (així es feien dir en aquella època els independentistes) d’Estat Català. És a dir, el sector més obrerista i socialista d’ERC, àdhuc fou el més oposat a l’independentisme d’aleshores. Casualitat? Seguim.

L’any 1969 es constitueix el grup armat Front d’Alliberament Català (F.A.C), a partir del Consell Nacional Català (C.N.C.) i les Joventuts Obreres d’Estat Català (J.O.E.C.). Segons varis testimonis; un d’ells un informe de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona, de maig de 1972, que expressava Es muy importante que entre todo este grupo terrorista no se encuentra mezclado ni un solo universitario, l’organització era eminentment obrera o, en tot cas segons l’historiador Juli Cuéllar Gisbert, de joves no universitaris, el que el convertia en un grup particular dins l’independentisme del període i actual. El grup evolucionà d’un socialisme abstracte a un marxisme-leninisme ortodox hoxhaista (tendència pro-albanesa) paral·lelament a la seva col·laboració amb el PCE (m-l) – FRAP o els autònoms-anarquistes del M.I.L. La seva fusió amb Izquierda Revolucionaria (un grup escindit del PSUC) el portà a defensar la constitució d’un Partit Comunista de Catalunya.

El curiós de l’assumpte és que tot aquest procés de col·laboracions i fusions, segons l’historiador Carles Viñas,  va portar a conflictes interns entre les tendències més comunistes o més independentistes (el que ja es bastant indicatiu del que es mira d’argumentar aquí) els seus darrers anys d’activitat. De fet, el 22 de setembre de 1973, el full Avui (òrgan del catalanisme conservador) els acusava d’haver patit intents de manipulació per part d’una organització marxista-leninista espanyola. El cert és que si hom llegeix els seus textos, molts d’ells també en castellà, no s’hi troba, normalment, un nacionalisme gaire hiperventilat sinó un marxisme-leninisme amb pinzellades d’independentisme. És a dir, el component sociològic obrer del grup, crec, el va portar a prioritzar la seva relació amb d’altres organitzacions comunistes o llibertàries, el que el va convertir una mica en un rara avis dins del catalanisme radical de l’època.

Resumint aquest apartat, tant la figura com l’organització històrica de Lluhí i Vallescà i el FAC són una mostra, entre vàries possibles, de l’antagonisme entre les tendències socialistes i independentistes a Catalunya, doncs, no aconsegueixen viure sense conflicte. Quelcom que si ho comparem amb qualsevol procés d’alliberament nacional en societats de capitalisme subdesenvolupat són, necessàriament, convergents. Per exemple, en el cas del Frente de Libertação de Moçambique (FRELIMO), el seu líder Samora Machel, considerava que dins de l’organització revolucionària, com a expressió del conjunt del poble en lluita contra el colonialisme portuguès, hi convivien els que (en principi) lluitaven contra l’explotació i els que simplement volien un canvi d’amos. L’assumpte és que aquesta lluita interna, que es va traduir en varis assassinats, va ser guanyada pels primers, doncs, els segons constituïen un puñado de elementos a la direcció del FRELIMO.

Això era degut a que, les condicions socials concretes de subdesenvolupament de Moçambic, feien que els caps tribals i la petita burgesia naixent fossin massa dèbils per oposar-se a les masses explotades al si del moviment socialista d’alliberament nacional. Quelcom que no passava a la naixent ERC, màxim exponent del catalanisme d’esquerres dels anys 30: la derrota política de Lluhí i Vallescà enfront el Dr. Torres n’és testimoni.

4) Frank Grimes i l’independentisme tècnico-democratico-representatiu

En segon lloc, més enllà de la pràctica de l’endoll s’ha de tenir en compte, sobretot, com el sistema educatiu actua de reproductor de l’estructura de classes, doncs, per exemple, el 2017 el 47,7% d’estudiants universitaris provenien, a la vegada, d’entorns familiars amb el mateix nivell acadèmic, el triple que el 2002 estan, a més, sobre representats, doncs, només representen el 26% de la població. En aquest sentit, la major presència de graduats superiors entre els independentistes, que indica l’estudi, podria córrer el risc de ser interpretada, per alguns hiperventilats, com una mostra de la solidesa intel·lectual del seu projecte quan, de fet, si es veu també el lleuger major nombre d’independentistes entre els aturats, pot indicar l’existència d’una bossa d’intel·lectuals descontents amb expectatives incomplertes, llestos per a engreixar acríticament les files d’un moviment sociopolític burgès farcit de promeses d’ascensió social.

Per altra banda, quines repercussions ideològiques pot tenir el fet de que el major grup d’independentistes es trobi entre els tècnics i professionals i els seus frustrats aspirants? L’historiador Fermi Rubiralta ens explica com, entre els cercles del catalanisme radical a la Cuba de finals dels anys 20 del segle passat, Josep Conangla i Fontanilles va redactar el Projecte de Constitució de la República Catalana on aquesta es definia com a tècnico-democràtico-representativa. Aquesta aberració política (present d’antuvi, de forma similar, en autors catalanistes com Enric Prat de la Riba o Jaume Balmes) només ve a mostrar-nos que el projecte de l’independentisme català té, en els seus orígens, representada, la combinació contradictòria de les aspiracions democràtiques i, a la vegada, el temor a la seva materialització: paradoxa que representa, sociològicament, l’ambivalència ideològica de les classes mitjanes professionals.

Un dels màxims exponents d’aquesta pulsió tècnico-democràtico-representativa fou el sociòleg hongarès Karl Mannheim (1893-1947) que només manifestà, al meu entendre, una barreja impossible de tendències oligàrquiques, corporatives i democràtico-liberals. Unes aberracions conceptuals que només expressaven, de fet, el seu profund pànic al paper de les masses treballadores en la història i, a la vegada, el seu rebuig a solucions obertament totalitàries d’esquerra o dreta. El típic i contradictori progressisme elitista o oligàrquic que hom pot observar en molts d’aquests qui es defineixen com políticament d’esquerres i identitàriament només catalans i que constitueix el marc teòric, a voltes inconfés, de cert cooperativisme educatiu català al marge de qualsevol perspectiva revolucionària. Però veiem una significativa cita de Karl Mannheim respecte això:

En aquest punt, ens podem preguntar si les democràcies de l’Era de la Planificació no hauran d’establir una nova institució al marge del mecanisme general del sistema representatiu, per bé que formant part del procés polític. Podem anomenar-la, Ordre. La definirem com una organització voluntària reclutada entre els representants més destacats de les diverses capes dels diversos elements de la comunitat (...) Aquest organisme haurà d’ésser una mena de tribunal suprem per a garantir la consistència i la continuïtat de la planificació.

Pel sociòleg Irving Zeitlin, Karl Mannheim era poc més que un ploramiques que suplicava a les elits l’establiment d’un sistema aberrant de planificació política tecno-científica. Si aquest és el basament ideològic històric de la classe tecno-professional constituïda com a força, relativament autònoma, quina ha de ser la perspectiva política a la llarga de la principal base social de l’independentisme català? I de l’exèrcit universitari de reserva que ve darrere? La d’un Frank Grimes neuròtic queixant-se de la incompetència dels seus companys més aposentats i aspirant a la dictadura de l’aristocràcia del mèrit que exclou a la majoria de treballadors? No serà que l’eix esquerra-dreta dins l’independentisme català s’ha de traduir realment com a diferents gradacions de radicalitat en l’adhesió furibunda a aquests valors elitistes que en el fons pretenen una revolució conservadora de privilegis?

5) Conclusions: entre dos tierras estas y no dejas aire que respirar

La posició que ocupa, en la pràctica, aquesta classe tecno-professional en el combat polític no deixa de recordar-me la famosa cançó del grup aragonès Heroes del Silencio de meitat dels 80, doncs, les seves lletres metafòriques es presten a lliures interpretacions. L’emmascarament d’un social-xovinisme o nacional-bolxevisme autòcton com a ideals d’esquerra només pot tenir l’efecte de retardar, indefinidament, la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia: la classe mitja professional s’encaparra en estar al mig com el dijous (més en la teoria, doncs, en la pràctica ja veiem cada cop més cap on es decanta) i ens avorreix fins a l’extrem amb les seves típiques ambigüitats i indecisions.

No n’hi ha prou, doncs, amb citar la identificació subjectiva amb l’esquerra sinó s’entenen fenòmens històrics com la deriva nacionalista de la socialdemocràcia alemanya, durant la Primera Guerra Mundial, paral·lela al creixement de la seva base social petit burgesa, que analitzà Robert Michels al seu clàssic Els Partits Polítics, o inclús fenòmens més minoritaris com l’strasserisme i la seva dissident Lliga Combativa de Nacionalsocialistes Revolucionaris. És evident, que els fenòmens polítics no es repeteixen, necessàriament, en igual forma i intensitat en la història però, per qui pensi que la comparació és desafortunada, només citar que la primera vegada que s’utilitzà a Europa Occidental el terme front d’alliberament va ser per part de l’ultradretà European Liberation Front (ELF).

Personalment, penso que, a grans trets, es tracta de quelcom més que una anècdota, doncs, pel cas específic de certes regions industrialitzades del continent, el trasllat mecànic d’idees com alliberament nacional produeixen les aberracions ideològiques que s’han vist al depositar-se, majoritàriament, no en les majories explotades sinó en els sectors socials de classe mitjana professional com és el cas de Catalunya i ens mostra l’estudi de l’ICPS de la UAB. El líder bolxevic V.I. Lenin a la seva obra L’imperialisme fase superior del capitalisme defensava que aquesta aristocràcia obrera havia estat comprada pel sistema capitalista mitjançant la plusvàlua extreta de l’explotació intensiva de les colònies i que, com a conseqüència, actuava de barricada contrarevolucionària contradient la tesis de Karl Marx de que la revolució obrera succeiria als països europeus de capitalisme desenvolupat.

Així que si ens atenem a les característiques sociològiques d’aquest peculiar moviment d’alliberament nacional català, hem de concloure que, no només no és tal, sinó pitjor encara: fa de tap de la revolució social obrera a Catalunya i també, en conseqüència, representa un impediment des del Primer Món perquè els autèntics moviments d’alliberament nacional dels països neocolonials de la perifèria puguin trobar els aliats necessaris per fer triomfar el seu projecte revolucionari.

                                                                                                                                                                                                                  Alma apátrida

 

Bibliografia:

 

MEDINA LINDO, LUCÍA i FREIXANET MATEO, MARÍA Quan el procés es trobà amb la pandèmia: Informe d’explotació de resultats del sondeig d’opinió Catalunya 2020 de l’ICPS. Institut de Ciències Polítiques i Socials (adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona) 2021. Pàgines 19, 21 i 23.

GIDDENS, ANTHONY Sociología Alianza Editorial, 2001. Pàgina 371.

POBLET, JOSEP. M Vida i mort de Lluís Companys Editorial Pòrtic - Col·lecció Nàrtex, 1976. Pàgina 164.

VERA, JORDI La lluita armada als Països Catalans (Història del FAC) Edicions Lluita, agost de 1985. Pàgines 9, 16, 17, 78, 79 i 110.

VIÑAS, CARLES Història de l’Esquerra Independentista Tigre de Paper, març de 2021. Pàgines 34, 82, 88, 89, 118 i 724.

MACHEL, SAMORA Mozambique: Revolución Democrático Popular C. Casals Editor – Colección Alternativas, abril de 1976. Pàgines 48 i 49.

REDACCIÓN Los alumnos con padres universitarios se triplican en 15 años, según estudio La Vanguardia 09/10/2019.

MANNHEIM, KARL Llibertat, Poder i Planificació Democràtica Edicions 62, juny de 1965. Pàgina 206.

ZEITLIN, IRVING Ideología y teoria sociològica Amorrortu editores, julio de 1986. Pàgina 349.