La CUP i l’Esquerra Independentista: una facció dels eseristes de dreta catalans

1) M’ha dit un ocellet que de llepar culs va la cosa

Fa uns dies, una de les moltes persones enrabiades, pels últims esdeveniments polítics a Catalunya, va deixar anar una sentència que em va fer pensar:

Esto de la CUP con Convergencia y Giró es como si Lenin le hubiera lamido el culo al Zar.

Personalment penso que és un error. Ni la CUP ni l’Esquerra Independentista son comparables, en absolut, als bolxevics. Com a anarquista, no simpatitzo pas amb el partit de Lenin però penso que s’ha de començar a desmuntar des de la sociologia política aquesta falsa analogia: sobretot, tenint en compte que forma part de l’imaginari polític de l’E.I. (o dels seus sectors més “esquerrans”) i els hi serveix com un intent estètic legitimador davant la classe treballadora (en nombroses ocasions m’he trobat, fins i tot, companys/es llibertaris/es que assumeixen acríticament la pròpia definició que fan aquests sectors “esquerrans” de si mateixos i, bé que si ho fan amb una pretensió de crítica des de l’anti-autoritarisme àcrata, això no vol dir que l’analogia sigui encertada). Però, seguint amb l’analogia històrica, doncs, amb quina facció política de la Rússia de principis del segle XX serien comparables?

2) Bolxevics? Sobre els corrents polítics de la Rússia de principis del segle XX

Les faccions, que ara recordi, eren les següents:

a) Els Liberals Constitucionalistes, anomenats Cadets; volien una monarquia constitucional, inspirada en la britànica, tot i que van acabar recolzant el Govern Provisional republicà de Kerenski forçats pels esdeveniments: representaven, bàsicament, a la burgesia urbana.

b) El Partit Obrer Socialdemòcrata Rus – POSDR; defensaven una via reformista al socialisme, tot i que després tingueren l’escissió bolxevic defensora de la via revolucionària, enfrontada a l’ala moderada dels menxevics partidaris encara de l’anterior política: tenien una direcció política formada per una intel·lectualitat petit burgesa desplaçada políticament al camp d’un proletariat industrial que constituïa la seva principal base social.

c) El Partit Social Revolucionari – PSR; també coneguts com eseristes, defensaven un populisme agrari consistent en una reforma que portés a la socialització de la terra. Es van dividir, arrel del II Congrés dels Soviets, en eseristes de dreta i eseristes d’esquerra: els dirigents polítics eren intel·lectuals petit burgesos desplaçats políticament al camp d’un camperolat dividit, majoritàriament, entre bedniaks (els més pobres) i seredniaks (la classe mitjana). Els eseristes de dreta van participar al Govern Provisional de Kerenski (junt a Cadets i menxevics) mentre que els eseristes d’esquerra van lluitar contra ell junt als bolxevics i els anarquistes.

d) Els Anarquistes: comptaven amb varis col·lectius i organitzacions (que ara recordi la Federació Local de Grups Anarquistes de Moscú o la Confederació Nabat d’Ucraïna). Eren, potser, més afins als eseristes d’esquerra que als bolxevics (Fanni Kaplán, la revolucionària que disparà a Lenin, per exemple, va oscil·lar entres aquests dos corrents ideològics). Tenien una base obrera i camperola.

3) Bolxevics? Sobre els corrents polítics de la Catalunya de principis del segle XXI

És evident que a Catalunya ningú ha derrocat, de moment, la monarquia borbònica però si hi ha alguna força política que s’assembli al constitucionalisme liberal dels Cadets (o neoliberal, doncs, la redacció de la futura Constitució de la República Catalana va ser encarregada a una empresa privada) aquesta és, sens dubte, l’espai post-convergent de Junts que té una base social de classes mitjanes i de la nova burgesia emergent independentista. Per altra banda, ens trobem amb què el que podria ser el POSDR a Catalunya no recolza aquest constitucionalisme neoliberal, doncs és deutor de les tesis del socialista Jordi Solé Tura, segons les quals la revolució burgesa està finalitzada a Espanya i no en queden reminiscències pre-capitalistes o, en tot cas, estan totalment subordinades a la dinàmica acumulativa principal del capital monopolista.

Ho dic perquè l’argument contrari ha estat abanderat, històricament, per aquells que han volgut fusionar l’independentisme i el marxisme-leninisme (PSAN, MDT) en l’idea que la independència i, fins i tot la unió amb la burgesia en un Front Patriòtic, era necessària per superar l’estructura arcaïtzant “feudal” de l’Estat Espanyol veient, en conseqüència, als seus aliats de dreta liberal com a companys de viatge conjunturals per possibilitar el futur “triomf del socialisme” (encara recordo l’afegit final “comunista” al vídeo electoral de Solidaritat Catalana per la Independencia de Joan Laporta: transformarem la societat amb la bandera roja del PSAN). Esperpèntic. Així que es pot dir, sense por a equivocar-se, que no hi ha ni POSDR ni menxevics catalans en aquest nou Govern Provisional català: per molt que diguin alguns, ERC no pot ser qualificat, en absolut, de socialdemòcrata, doncs, no prové de res semblant a un corrent reformista del moviment obrer.

És, més aviat, una formació que prové, ideològicament, del radicalisme petit burgès de centre (en la línia de la Unión Cívica Radical d’Hipolito Yrigoyen a l’Argentina o inclús el Partido Republicano Radical d’Alejandro Lerroux a Espanya: onejant una altra bandera nacional però compartint similars característiques sociològiques). Una de les seves bases socials històriques, junt a part de les classes mitjanes urbanes, ha estat la petita propietat agrícola (de la Unió de Rabassaires a la Unió de Pagesos). És a dir, el Partit Social Revolucionari dels seredniaks catalans que, a l’igual que a la Rússia prèvia a la dictadura bolxevic, forma Govern amb uns Cadets ultraliberals anomenats Junts. Però on són aquí els bolxevics? I la facció dels eseristes d’esquerra (mig populistes agraris, mig marxistes) escindida del PSR?

Doncs aquí, ja és més difícil seguir amb l’analogia amb la Rússia de la Iª Guerra Mundial i el Govern Provisional: en primer lloc, els primers, amb un llarg recorregut que va de l’estalinisme a l’eurocomunisme, es troben o vegetant en capelletes polítiques irrellevants i sense, pràcticament, activitat al carrer o venuts al postmodernisme socialdemòcrata que s’ha colat a les institucions per convertir-se en una versió més cool d’uns pseudo-menxevics que farien semblar bolxevics als menxevics russos. I en segon lloc, els eseristes d’esquerra catalans (Endavant) es troben, de fet, com a corrent intern d’un moviment amb presència d’una dreta eserista (Poble Lliure) els posicionaments de la qual els manté segrestats dins d’un jove Partit Social Revolucionari (Esquerra Independentista) diferent de l’anterior (ERC) per motius històrics i generacionals.

A la Catalunya del segle XXI, no hi ha cap succedani de II Congrés dels Soviets que ajunti a neo-eseristes d’esquerra i socialdemòcrates postmoderns com no hi ha perspectiva d’una aliança d’aquests amb els anarquistes per assaltar el Palau de la Generalitat: tot i que una hibridació ideològica anarco-eserista similar a la de Fanni Kaplán s’expressa amb certa intensitat en vàries individualitats i col·lectius de Catalunya. Així, la Declaració de Principis d’Endavant, del 25 de juliol de 2000, on afirma que el subjecte revolucionari és una entelèquia anomenada Poble Treballador Català format per la classe treballadora, els petits propietaris i la petita pagesia, és un brindis al sol eserista que fusiona clarament el marxisme amb el populisme agrari.

4) La inexistència d’una fractura del jove eserisme català significa l’hegemonia de l’ala dreta

Ara bé, aquesta facció marxista-populista neo-eserista d’esquerra sociològicament i ideològicament similar a la seva versió russa per la seva idealització d’uns seredniaks catalans, als que es tendeix a considerar guardians de les autèntiques essències de la pàtria, no ha tingut cap II Congrés dels Soviets que l’escindeixi de la seva ala dreta com a pas previ a la unió amb uns bolxevics pràcticament inexistents i uns anarquistes que, o bé desconfien d’ells pels seus compromisos amb l’ala dreta eserista, o bé són més eseristes llibertaris que pròpiament anarquistes. Si fem un exercici d’imaginació política aquesta és la diferència fonamental que podem trobar entre ambdós processos històrics: els lligams que mantenen unides l’ala dreta i esquerra del jove eserisme català no s’han arribat a esquinçar com va passar a la Rússia pre-bolxevic on els segons es van adherir a la protesta revolucionària contra la Iª Guerra Mundial mentre que aquí, de moment, segueixen fent seguidisme de l’enfrontament inter-burgès i apostant de facto per un dels dos bàndols d’aquesta pugna.

5) Sol, solet li posa la barretina als Cadets

El jove sol de la dreta eserista il·lumina amb els seus rajos el Govern Provisional català que continuarà amb els seus compromisos bèl·lics identitaris camuflats d’embat democràtic. L’esquerra eserista està totalment fagocitada i a més a més és creu el què no és identificant-se, a la vegada, amb tot de corrents ideològics més aviat aliens a les seves característiques sociopolítiques. Ni bolxevic, ni llibertària, més li valdria començar a assumir el que és en realitat com a pas previ a sortir del femer en el que s’ha fotut: un jove populisme i idealisme ruralista envernissat de marxisme que representa, per tant, l’ala esquerra d’un sistema post-pujolista de dominació política sobre el proletariat. Independència-eserisme-països catalans.

                                                                                                                                                                             Alma apátrida