El mirall de les ideologies: una reflexió anarquista sobre migració, política i conflicte social
I
Edmundo Sepa Bonaba, sociòleg equatoguineà, al seu llibre Convergente,
conveniente o intruso ens explica els motius que el van portar a militar a
Convergència (partit que anys després abandonaria, per criticar-lo durament a l’obra
mencionada, acusant-lo de ser una formació estructuralment racista): al ser l’autor
de cultura i pertànyer al poble bubi de l’illa de Bioko (antiga Fernando
Poo), durament reprimit per les dictadures de Francisco Macias Nguema i Teodoro
Obiang, ambdós de cultura fang present a la Guinea Equatorial continental,
quan va emigrar a Catalunya durant l’època de la Transició es va sentir de
seguida identificat amb la gran mobilització per l’Estatut d’Autonomia de l’onze
de setembre de l’any 1977: Per Edmundo era lògic, en aquell context, que el
poble català i el bubi compartien una mateixa lluita pel reconeixement dels
seus drets nacionals.
No entraré aquí amb detall, si aquesta identificació respon més o menys a
la realitat: de fet, al meu entendre, més enllà d’idealismes, una diferència
fonamental és la pràctica inexistència d’una burgesia nacionalista bubi o
amaziga que, al contrari del cas català, no converteix, i no pot fer-ho de fet,
l’activisme del nacionalisme cultural de certs militants i
intel·lectuals d’aquests pobles africans en comparsa de cap projecte
capitalista emergent. Justament, la situació contrària que es dona a Catalunya,
com he dit abans, per ser una regió rica d’un país de capitalisme desenvolupat.
Tot i així, en el cas d’Edmundo Sepa, si va viure un moment on la classe
treballadora era partícip d’aquest tipus de reivindicacions, per l’aliança
estratègica que mantenia amb la classe mitjana per posar fi a la dictadura,
quelcom que s’ha anat erosionant amb el temps.
II
El que vull proposar en aquest article és un exercici d’autoreflexió, que
em sembla molt necessari, a partir de certs posicionaments que he escoltat, a
vegades, en alguns ambients llibertaris. Tampoc m’atreviria a dir que és una
situació general: vull deixar clar que aquestes reflexions parteixen només de
la meva experiència concreta com a individualitat anarquista/anarcosindicalista.
No arribaré a l’extrem de dir que l’anti-racisme no ha estat mai prioritari dins
el moviment anti-capitalista a l’Estat Espanyol, com afirmava fa temps el
company àcrata Peter Gelderloos en motiu de les protestes als Estats Units per
l’assassinat de George Floyd, doncs molts companys i companyes llibertàries ibèriques
s’han solidaritzat en nombroses ocasions amb la lluita dels migrants, contra la
llei d’estrangeria, pel tancament dels CIE etc. El que vull denunciar però és
que, en nombroses ocasions, no s’ha (ni hem) fet el suficient esforç per transcendir
això: la “simple” solidaritat amb els migrants en tan que migrants.
III
Respecte l’anarquisme el (ens) veig, en general, bastant perdut (s), encapsulat
(s) molts cops en unes categories i anàlisis provinents, en relació a la
interculturalitat i l’emergència d’un nou proletariat cosmopolita, de la
societat anterior a la globalització. En d’altres aspectes potser no, i en
aquest sentit si hi ha reflexions interessants en quan al capitalisme flexible
o la postmodernitat, però en l’aspecte comentat pràcticament no ho veig enlloc
(potser m’equivoco, repeteixo que són reflexions fruit de la meva experiència,
les úniques que em veig capaç de fer ara per ara). Per exemple, respecte a les
actuals protestes a Senegal, amb una simple recerca a internet sabrem que l’actual
President Macky Sall és d’un partit anomenat Aliança per la República (una
escissió del liberal Partit Democràtic Senegalès (PDS): sorgit com
alternativa a anys d’hegemonia del Partit Socialista, i que el seu opositor, Ousmane
Sonko, va fundar la formació Patriotes de Senegal pel Treball, l’Ètica i
la Fraternitat (PASTEF).
Ens trobem, doncs, amb una erosió dels partits polítics tradicionals a
vàries latituds i l’emergència de propostes populistes d’esquerra i dreta. En
el cas de Senegal i Pakistan, són partits populistes inicialment de centre que
han evolucionat a propostes de dreta autoritària. De fet, la línia que portava Ciutadans
a Espanya, abans de l’aparició de VOX amb el que va intentar
competir en alguns aspectes del discurs en un inici, i que pot recordar la
deriva dretana del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux durant
la Segona República Espanyola (recordar que tan Ciutadans com el PRR en
un inici estaven al centre-esquerra). No seria tan descabellat, doncs, afirmar
que Macky Sall i el jugador de cricket Imran Khan del PTI pakistanès van
començar sent Albert Rivera i han acabat, potser, per convertir-se en els
Santiago Abascal dels seus respectius països: en el cas del primer, potser, si
es vol ser més primmirat en el Juan Ramón Calero Rodríguez senegalès: aquest
fou el líder del PADE (Partido Demócrata Español), formació escindida del PP l’any
1996 i que estava a la seva dreta.
IV
Imagino, que sortiríem al carrer, sempre deixant clar que no recolzem un
canvi d’amos sinó que estem per acompanyar la ràbia del poble. El mateix que s’hauria
de fer ara. El que passa és que considero que, malauradament, aquests anàlisis
comparatius no es fan massa sovint i això ens impedeix un exercici d’empatia
que significa posar-nos en el lloc de l’altre. En el cas de l’anarquisme,
acostuma a passar, crec, quan ens trobem davant de protestes a d’altres
latituds on no podem identificar un referent anarquista clar i això ens porta a
desentendre’ns com si no anés amb nosaltres. Com a conseqüència d’això
considero que, en la pràctica, el nostre internacionalisme ha estat limitat a
aquells països on hi ha presència llibertària, el que l’ha convertit, molts
cops, en un limitat iberoamericanisme o europeisme llibertari.
Entenc que l’internacionalisme (a part de tenir més importància que el que li
acostumem a donar) no pot dependre de l’afinitat política que podem trobar en
certs països: la manca d’aquesta, en tot cas, s’ha de suplir amb l’anàlisi per
la nostra part.
Alma apátrida
Comentarios
Publicar un comentario